Dediquem el llarg cap de setmana de l'1 de maig a recórrer la zona sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb base al refugi Josep Maria Blanc. Una zona bonica i exigent, amb cims alts i escarpats, valls profundes i amb una munió d'estanys totalment coberts de neu.
La Serra del Picancel és escarpada i feréstega. La sinuositat del territori format per profundes canals i roques conglomerades que s'eleven verticalment en dificulten l'accés. És possible però creuar-la sencera per la carena, grimpant en alguns punts i sobretot superant un tram totalment vertical equipat com a via ferrada.
El petit poblet de Malanyeu està envoltat de cingleres freqüentades per escaladors. També hi ha camins que mitjançant solucions enginyoses permeten recórrer aquest terreny accidentat. Des de les parts altes de les cingleres gaudim de bones panoràmiques sobre les petites valls del sector occidental de la serra del Catllaràs.
Amb els seus 1.656 m. d'alçada és un cim modest però té unes àmplies vistes cap a la zona de la serra del Picancel i també cap als Rasos i Ensija. D'entre els diferents camins que hi menen en triem un de peculiar, voltant pels cingles de Tastanós. Una matinal circular pel vessant solei, amb sortida i arribada a Vilada.
Les abundants pluges dels darrers mesos han fet revenir torrents, fonts i cascades. L'aigua regalima per tot arreu, i fins i tot zones habitualment seques ara l'aigua supura. Algunes fonts del Berguedà tenen aquests dies un aspecte esplèndid.
Cercant un temps acceptable ens arribem al peu de l'estació de Vallter amb la intenció d'enfilar-nos fins al Bastiments (2.883 m.) Sortim de la part baixa de l'estació. Els núvols corren de pressa, i al coll de la Marrana ja no es veu absolutament res. Girem cua sense ni poder haver vist el cim.
El segon dia a la Vall Ferrera canviem l'obaga per la solana, però continuem gaudint d'un ambient solitari d'alta muntanya. La neu no és present fins molt amunt en el vessant sud, per tant deixem esquís i raquetes i marxem caminant. Portem piolet i grampons que ens seran ben útils en la part alta del serrat de la Costa de Larí, poc abans d'arribar a l'impressionant circ glacial de Baborte.
En la més absoluta solitud hivernal ens dirigim cap a una de les zones més ferésteges, i alhora interesants dels Pirineus: l'extrem nord de la Vall Ferrera. La intenció inicial de pujar el Monteixo amb esquís queda reduïda per la llarguíssima aproximació, el temps dubtós i la gran quantitat de neu nova que dificultava la progressió, i alhora es mostrava inestable.
Les moltes canals que es desprenen per la paret nord del Cadí tenen aquest hivern unes condicions de neu excepcionals. Amb poca experiència, equipament insuficient i mal temps enfilem pels forts pendents de l'Ordiguer. Pugem sense més problemes, però la boira, el vent i la forta nevada ens dificulten moltíssim la baixada, i hem d'improvitzar una sortida a la situació.
Per primera vegada la ja veterana cursa de la Vall del Congost oferia dos circuits diferents: marató i mitja marató. En un matí fresc a primera hora però assolellat, s'ha disputat aquesta cursa amb èxit total d'organització, participació i nivell competitiu.
