El seu aïllament respecte a les muntanyes properes, el seu color fosc, la forma peculiar i la verticalitat de les seves parets que emergeixen des de la base converteixen al Midi d'Ossau en una de les muntanyes més emblemàtiques dels Pirineus. Enfilem la muntanya magestuosa, més espectacular que difícil, tot i que requereix una bona grimpada per pujar i fer algun ràpel per baixar. Imprescindible.

La primera edició d'aquesta cursa de muntanya a Avià va congregar més de 100 corredores i corredors disposats a enfrontar-se amb un recorregut de 15 quilòmetres i més de 600 metres de desnivell per camins escarpats. En categoria masculina Joan Freixa es va imposar amb contundència, a gairebé 4 minuts del segon classificat. En categoria femenina es va imposar Lucía Martínez. Vídeo de resum de la cursa.

Es tracta d'una via ferrada curta però força aèria. El seu fàcil accés i la poca dificultat la converteixen en una bona alternativa per a la iniciació o com a complement per a alguna altra activitat. L'equipament és de molt bona qualitat, potser excessiu. Un pas força extraplomat és la principal dificultat. Té l'al·licient afegit d'arribar a la bonica església romànica de Sant Vicenç d'Enclar.

El Berguedà és una comarca amb dues cares molt diferenciades. El Baix Berguedà és una zona més planera i agrícola, amb elevacions suaus. En canvi l'Alt Berguedà és un terreny muntanyós i abrupte, amb alçades que superen els 2.600 metres. No hi ha zona de transició, sinó que des de la plana s'aixequen bruscament fortes elevacions, algunes d'elles accessibles amb bicicleta i que constitueixen excel·lents miradors sobre el Baix Berguedà i la Catalunya central.

El tercer cim més elevat dels Pirineus és un fantàstic massís calcari accessible des de diverses bandes. Pugem pel vessant nord, per la vall de Pineta i en un sol dia, superant un fort desnivell i moltes hores de marxa. L'itinerari és espectacular i s'allunya de la massificada ruta habitual. Permet contemplar la glacera i també la panoràmica espectacular des del Balcó de Pineta. La boira ens impedirà la vista des del cim, però no la sensació d'haver gaudit d'un gran dia d'alta muntanya.

Força distanciada dels cims més propers, aquesta muntanya ofereix una gran panoràmica de tot el massís de la Pica d'Estats i també dels veïns cims de la capçalera andorrana. Té una bonica forma piramidal de tres cares, només visible de lluny. Dels diversos camins possibles, triem la fàcil carena oest per pujar-hi i l'escarpada i pendent cresta del Port de Boet per baixar.

Enllacem els 6 cims de més de 3.000 metres del massís de la Pica d'Estats en un itinerari circular. Passat el barranc d'Areste enfilem per terreny incòmode fins el Rodó de Canalbona (3.005 m.), seguim per cresta fins a la Punta Gabarró (3.114 m.) i continuem per la cresta, ara més aèria i exposada fins a la Pica d'Estats (3.143 m.) Amb pocs minuts més ens arribem al Verdaguer (3.133 m.), fem una mica de marrada per arribar al Montcalm (3.077 m.) i finalment grimpem fins arribar al Sotllo (3.073 m), des d'on tornarem per per l'aresta sud. Un itinerari llarg i amb fort desnivell.

És una muntanya espectacular, sobretot vista des de la vall de Saas, des d'on es presenta com una gran piràmide pràcticament inexpugnable. Des del vessant de Zermatt es pot accedir més fàcilment, tot i això caldrà remuntar en dos dies més de 3.200 metres de desnivell, fent nit al refugi. Caldrà superar esquerdes de la glacera i considerables pendents de neu i gel.

Des de la turística població de Zermatt agafem fins a 3 telecabines que ens porten fins als gairebé 3.900 metres d'alçada del Klein Matterhorn. Des d'aquí hi ha una perspectiva frontal i ben propera del Cerví. Molts dels excursionistes des d'aquí enfilen el Breithorn (4.164 m.), el "quatre-mil" més fàcil, accessible per una bona traça en poc més d'una hora. Nosaltres intentem arribar al Pollux, més lluny i exigent, però desistim en una xemeneia més difícil del que pensàvem.

A diferència d'altres cims que hem fet aquest dies, el Lagginhorn té molta més secció de roca que no pas de glacera. És un cim un xic més complicat, ja que el darrer tram és força dret i exposat, amb trams de II amb una bona timba. També cal tenir en compte el desprendiment de roques de les cordades superiors. El cim és petit i afilat, molt aeri i espectacular, amb bones vistes cap a totes bandes.