Mont Perdut (3.355 m.) per Pineta

El tercer cim més elevat dels Pirineus és un fantàstic massís calcari accessible des de diverses bandes. Pugem pel vessant nord, per la vall de Pineta i en un sol dia, superant un fort desnivell i moltes hores de marxa. L'itinerari és espectacular i s'allunya de la massificada ruta habitual. Permet contemplar la glacera i també la panoràmica espectacular des del Balcó de Pineta. La boira ens impedirà la vista des del cim, però no la sensació d'haver gaudit d'un gran dia d'alta muntanya.

Fitxa

• Lloc de sortida: Zona d'acampada de Pineta, (al fons de la Vall de Pineta, al costat del Parador)
• Distància: 24 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.365 metres
• Temps aproximat: 12:45 h., (incloent-hi parades)
• Nivell de dificultat: PD
• Sensació de dificultat: Força difícil. Itinerari llarg i amb molt desnivell. Xemeneia força vertical (II+) amb corda fixa. Tram de glacera segons l'època. Algun pas una mica aeri. Zona de la Escupidera delicada segons les condicions de la neu.

Crònica

Era una assignatura pendent, i aprofitant el cap de setmana llarg de l'11 de setembre ens acostem fins a la Vall de Pineta amb la intenció de pujar el Mont Perdut. Amb els seus 3.355 metres d'alçada és la tercera alçada dels Pirineus després de l'Aneto i el Posets. A més de la seva bellesa, el massís del Mont Perdut destaca per la composició de la seva roca, d'origen calcari, fet que en determina la seva morfologia i característiques excepcionals. És el massís calcari més elevat d'Europa. El cim és molt popular i senzill, especialment per la via normal del refugi de Góriz, fent-lo en dues jornades moderades. Hi ha però altres vies molt menys concorregudes, però no menys interessants. Triem pujar per la Vall de Pineta, i fer-ho en un sol dia, una llarga i dura jornada, però molt bonica. D'aquesta manera contemplem l'espectacular cara nord del massís, amb la bonica tot i que minvant glacera, i alhora fugim de la massificació de la ruta "normal".

El dia anterior amb la Sílvia vam pujar tot passejant fins als plans de La Larri, a menys d'una hora de la zona d'acampada, per estirar una mica les cames, contemplar el paisatge i mirar per on anava el primer tram de camí, ja que l'hauríem de fer de nit. Passem la nit a l'àmplia zona d'acampada que hi ha al fons mateix de la Vall de Pineta, on s'acaba la carretera, gairebé al costat del Parador. Per arribar-hi cal agafar un trencant a mà esquerra que trobem just després de passar Bielsa en direcció França.

Sona el despertador a les 5 del matí, i després d'esmorzar i acabar de preparar les coses sortim gairebé a les 6, en una penombra només matisada per la lluna i els estels. Veiem més gent que es prepara per sortir, però sembla que som els primers. Fem el primer tram per una pista, tancada al trànsit de vehicles, fins just després de passar un pont de fusta sobre un torrent. A pocs metres del pont marxa un camí a l'esquerra, indicat amb un evident cartell. Els cartells d'aquesta zona són reflectants, molt útil quan es va de nit amb els frontals.

El camí va pujant de forma progressiva i còmode. Ens acostem mica en mica al fons del circ, on creixen les verticals parets que pugen cap al Balcó de Pineta. Des de lluny sembla inaccessible i impossible que hi hagi camí. A mesura que t'hi vas acostant es pot contemplar l'enginyós traçat del camí per superar una zona tan vertical. De seguida comença a pujar de forma molt decidida, primer superant un esglaó de roca, i tot seguit per zona més herbrada, sempre molt pendent, i amb constants zigues-zaguess per superar el desnivell. El camí és molt fresat i fàcil de seguir. Només en el primer esglaó cal fixar-se una mica amb les fites, ja que en ser molt fosc i sobre la roca, no es veu bé el camí i cal prestar una mica més d'atenció.

El camí és un puja i puja constant, sense treva, sense cap tram planer. Sempre costa amunt. Tot i això el traçat és molt còmode, i el camí està en molt bones condicions. Els pals ajuden en un tram tan dret però que no requereix de les mans en cap punt. Només cal anar caminant. Comença a clarejar poc després d'enfilar el primer tram més vertical. Darrere nostre veiem un grup força gran que va pujant al mateix ritme que nosaltres. Més tard, descansant al Balcó de Pineta, veiem que són un grup de joves bascos. Només cal anar seguint el camí, girant-nos de tant en tant per contemplar la llarga i recta vall de Pineta, de la qual anem guanyant pespectiva a mesura que guanyem també alçada.

Quan fa just 3 hores que hem sortit arribem al Balcó de Pineta. Després d'una pujada tan llarga, en la que hem superat més de 1.200 metres de desnivell positiu, es fa estrany trobar un tros tan pla. Des del Balcó de Pineta s'obre una àmplia planura entremig del Mont Perdut, a l'esquerre, i els Astazou i el Tucarroya a la dreta. Però el veritable espectacle des del Balcó de Pineta és mirant avall, cap a la vall de Pineta. Es tracta d'un balcó natural, una àmplia talaia sobre la bonica vall de Pineta, inusualment recta i oberta. Malauradament la visibilitat no és molt bona, i van creixent les boires.

Des del Balcó de Pineta continuem caminant, ara per terreny pràcticament pla, en direcció oest. A la nostra esquerra contemplem l'espectacular cara nord del Mont Perdut, amb la glacera que es desploma sobre uns tallats de roca. Contemplem tota l'àmplia cara nord des de l'espatlla Esparrets (3.077 m.) a l'esquerra, passant pel Mont Perdut (3.355 m) al centre (tot i que no es veu el cim sinó només l'avant-cim), i finalment el característic Cilindre (3.325 m.), més a la dreta. La visió és espectacular, malgrat les boires que van corrent i s'entesten en tapar-nos la visió.

Anem avançant per terreny pedregós però còmode, i força pla. Cap a la dreta veiem al fons els Astazou Occ. i Or. (3.015 i 3.071 m.), amb la característica forma de llibre. Més a prop contemplem la bretxa de Tucarroya amb el curiós refugi transfronterer enmig, i més a la dreta el Pic de Pineta (2.861 m.). Arribem fins una zona planera utilitzada habitualment com a bivac, i on veiem algunes tendes muntades. Des d'aquí marxa el camí directe cap a buscar una escletxa, encarada cap al Coll del Cilindre, que ens permetrà superar un tram força vertical. Cal seguir les fites a l'esquerra i deixar el camí principal. Nosaltres ens aproperm fins al Llac de Marboré per contemplar-lo, així com el peculiar refugi, tot i que no hi acabem d'arribar. Continuem el camí durant massa estona, ja que anem direcció al coll d'Astazou. Ens n'adonem i corregim la trajectòria, tot i que hem de perdre una mica d'alçada. Afortunadament aquesta zona és molt oberta, i és fàcil tenir referències visuals. Per sort la boira encara no ha entrat en aquesta zona, ja que amb boira seria força més complicat.

Redrecem doncs la trajectòria i ens encarem cap a la paret sota la mateixa glacera del Mont Perdut. Feia estona que anava pensant per on havia de pujar el camí, ja que es veu una paret de roca totalment vertical. Hi ha però algunes xemeneies que permeten superar aquest tram vertical. La més habitual i fàcil va més per l'esquerra (mirant la glacera), però nosaltres ens encarem a una xemeneia que veiem just a la línia del Coll del Cilindre. Hi ha fites que hi condueixen enmig d'una zona de tartera. La xemeneia és força vertical (II+), però hi ha bones preses i una corda fixa que ajuda força, especialment en el descens. És una xemeneia de 25-30 m. força vertical, que es fa en dos trams. No és difícil, però cal anar amb compte, especialment si la roca estigués mullada. Les preses són bones i pugem sense més problemes. Arribem a la base mateixa de la glacera, i en el dia que hi passem gairebé ni hem de trepitjar el gel, ja que el voregem per la dreta. En aquest punt trobem al Carlos, de Saragossa, bon coneixedor del Pirineu aragonès i que puja sol al cim. Farem la resta del camí els tres junts.

Havent deixat enrere la glacera encarem la dura pujada per la tartera que enfila fins al coll del Cilindre. És una pujada penosa, ja que es fa feixuc progressar en una tartera amb pedra molt petita. Fas un pas endavant i mig enrere. Imagino que aquesta zona ha de ser molt més agraïda en cas d'haver-hi més neu, pujant amb piolet i grampons. Però no és el cas, i mirem de buscar el millor traçat enmig de la tartera fins arribar a l'ampli Coll del Cilindre. Al coll ens queda la paret del Cilindre just a la nostra dreta, que s'aixeca vertical i imponent. Cap a l'esquerra marxa l'aresta nord-oest que portaria directament al mateix Mont Perdut, però per una via més difícil: AD passant pel Dit del Mont Perdut (3.188) o PD+ vorejant-lo. Nosaltres però baixem cap a l'altra vessant, per unes pales força inclinades al principi, i llavors totalment tallades. Cal anar amb compte i buscar el punt adequat per baixar fins una petita feixa ampla però aèria i seguir-la uns metres en direcció cap a l'oest (direcció Cilindre) fins a trobar el pas que amb una fàcil desgrimpada ens permetrà superar aquest mur més vertical. Un cop superat aquest mur ja només queda acabar de baixar per un camí ben marcat per terreny tarterós fins al Llac Gelat que fa estona que veiem.

Arribem al Llac Gelat quan fa gairebé 6 hores que hem sortit. En aquest punt ens unim amb la munió de gent que puja i baixa per la ruta "normal", és a dir, la que ve del refugi de Góriz i de la vall d'Ordesa. Realment m'impressiona la quantitat de gent que hi ha pujant i baixant. Suposo que en ser un cap de setmana llarg a Catalunya, molta gent s'ha decidit a venir a fer el Mont Perdut, però sembla una processó imparable. Sobta també veure persones amb un equipament molt precari. Tant precari que alguns ja no només no porten botes ni sabatilles, sinó calçat de carrer i ni una simple motxilla amb aigua.

Des del Llac Gelat la boira no ens deixa veure tota la perspectiva de la llarga canal que enfila cap al cim. Al cap d'avall de la canal queda una mica de neu, però es pot esquivar pujant per la banda rocosa que queda a la nostra dreta. La llarga canal que puja des del Llac Gelat fins a l'avant-cim del Mont Perdut va paral·lela a la cresta nord-oest, per sota d'aquesta. Per l'altra banda la canal està tancada per una banda rocosa que protegeix de l'abisme, però aquesta llarga banda rocosa té un punt feble: La Escupidera. Sense neu ni gel sembla difícil d'entendre que aquest punt concentri el major nombre d'accidents mortals dels Pirineus, però en cas d'haver-hi neu o glaç la cosa canvia. És un tram amb molt pendent, estret i escorat lleugerament cap a la dreta. En cas de caiguda hi ha poc espai per a l'autodetenció, i el mateix pendent i la inclinació condueixen cap a aquest punt, l'únic que queda desprotegit per la muralla rocosa, sota del qual hi ha un precipici d'uns 70 metres.

Es fa feixuc pujar per la tartera de la canal, ja que el fort desnivell (30-40º) i la grava fan que amb cada pas s'avancin només uns pocs centímetres. Tot i això anem pujant, creuant-nos amb força gent que ja baixa. Al cap d'una bona estona veiem ja un petit coll, l'avant-cim del Mont Perdut. Hi ha molta boira i es veu ben poca cosa. Arribem fins al coll i des d'aquí cinc minuts més i ens plantem a l'ampli cim del Mont Perdut, a 3.355 metres, quan fa gairebé 7 hores que hem sortit. No recordo mai haver estat en un cim tan concorregut. Potser hi ha 60 o 70 persones simultàniament, i el vaivé d'excursionistes és constant. Al cim no hi ha gens de visibilitat. Fa uns mesos vam estar al Vignemale, des d'on hi ha una fantàstica visió del Mont Perdut. Tenia il·lusió de reciprocitat, però els núvols ho cobreixen tot, i la vista no allarga més enllà de 100 metres. Fins i tot es posa a nevar una mica, poca cosa. Ens fem la característica foto del cim al vèrtex geodèsic, i aprofitem per menjar una mica. Al cap de poca estona marxem desil·lusionats ja que no veiem res. Hem estat al cim però hi haurem de tornar, ja que poca cosa en puc explicar.

Si les tarteres són un suplici pujant són una delícia baixant, i en poca estona tornem a ser al Llac Glaçat, uns 350 metres per sota. Tornem a pujar direcció al coll del Cilindre, primer per tartera, llavors grimpant una mica, la curta i aèria feixa, i de nou al coll. Ara sembla que s'ha obert una finestra de sol, i podem contemplar el magnífic Cilindre en tota la seva esplendor davant nostre. També s'obre una mica la visió cap al fons de la Vall d'Ordesa. Baixem cap al vessant nord per una tartera que ens ha fet suar pujant. Passem per la vora de la glacera, ja que enguany, a aquestes alçades no cal pràcticament trepitjar neu, només en trepitgem 5 o 6 metres. Arribem a la xemeneia que ara cal baixar. No té cap complicació, però és força vertical, i cara avall és una mica més delicada. Però amb la corda fixa la cosa es facilita força, i baixem amb compte però sense més problemes. Un nou tram de tartera i arribem a la planura on hi ha el bivac, i pocs minuts després al Balcó de Pineta. Contemplem de nou la cara nord del Mont Perdut, gràcies a una ullada de bon temps. Però cap avall, al fons de la vall de Pineta veiem cortines de precipitació.

Comencem a baixar pel costerut però fàcil camí que baixa del Balcó de Pineta. És una baixada llarga, de més de 1.200 metres de desnivell, i les cames ja noten el cansament acumulat. A tres quartes parts de la baixada es posa a ploure, primer de forma suau i després de forma més intensa. Tot i els impermeables acabarem ben molls, sobretot les cames. El darrer tram de camí més que un camí sembla un rierol. Desfem també la pista, i gairebé al final hem de passar aigua arreu pel mig de dos rierols que creuen la pista, totalment secs al matí, i amb força aigua en concentrar en forma d'embut el desguàs de les parets verticals.

Arribem al punt d'inici ben xops després de gairebé 13 hores de ruta, i un desnivell positiu de 2.365 m. És una ruta molt dura però molt espectacular. És recomanable fer-la en dos dies, pujant a dormir per sobre del Balcó de Pineta, amb tenda, al refugi de Tucarroya o en bivac el primer dia, i pujant al cim i baixant el segon. En un sol dia la ruta és molt exigent. Val la pena pujar al Mont Perdut per aquest vessant, ja que s'evita la massificació de la ruta habitual. Alhora es pot contemplar l'espectacular cara nord i la glacera del Mont Perdut, i també la fantàstica vista sobre la vall de Pineta des de dalt del Balcó. Tot i això, la boira ens ha fet la guitza, i caldrà tornar en una altra ocasió per contemplar aquesta gran muntanya en tota la seva magnitud.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta