Esquí de travessa a Aigüestortes

Dediquem el llarg cap de setmana de l'1 de maig a recórrer la zona sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb base al refugi Josep Maria Blanc. Una zona bonica i exigent, amb cims alts i escarpats i amb una munió d'estanys totalment coberts de neu.

Teníem idea de fer una travessa circular de 3 dies, enllaçant alguns refugis del Parc, però vam decidir-nos tard, i alguns ja havien penjat el cartell de "complet" i d'altres van decidir no obrir, tot i les previsions de bon temps. Per tant vam decidir establir com a centre d'operacions el confortable refugi Josep Maria Blanc, i des d'allà fer diverses sortides. Així ho vam fer, i amb la Sílvia i la Queralt el divendres a primera hora ja estàvem fent un cafè a Espot. Vam acabar de pujar fins al Prat de Pierró, on hi ha l'últim aparcament on es pot arribar en cotxe. Vam acabar de carregar les pesades motxilles amb tot el material necessari per 3 dies i vam iniciar el camí.

Prat de Pierró - Refugi Josep Maria Blanc

Ben carregats sortim caminant per la pista que surt de la part superior de l'aparcament cap a l'esquerra, direcció sud. En aquesta alçada, a poc més de 1.600 metres, encara no hi ha gens de neu, i caminem amb els esquís a l'esquena amb l'esperança d'un tros amunt trobar neu contínua. La pista és força llarga i pesada. Va planejant primer per dins d'un bosc espès, i més endavant amb vistes sobre la zona d'Espot, guanyant alçada poc a poc. Arribem a un edifici on comença un canal que baixa cap a una central hidroelèctrica a Espot. Seguim la pista que marxa en el mateix sentit fins arribar a la central hidroelèctica dels Lladres, però veiem que ens hem equivocat, i reculem 5 minuts per tornar a agafar la pista cap amunt. Al costat de l'edifici del canal veiem el Land Rover del refugi Josep Maria Blanc, ja que a partir d'aquest punt la pista no és practicable. Hi ha neu, però no és contínua. Una mica més amunt ens calcem els esquís, però la il·lusió de treure'ns pes de l'esquena i progressar més fàcilment dura poc, i aviat ens els hem de tornar a treure. La situació és la pitjor possible: no hi ha neu prou contínua per portar els esquís als peus, però en alguns trams n'hi ha massa per passar caminant, ja que ens enfonsem fins a les cuixes. Així doncs el camí es fa molt pesat, ja que constantment hem d'estar carregant els esquís.

Anem pujant poc a poc, no pel desnivell del camí, ja que és una pista ben fàcil, sinó per la dificultat que representa estar constantment posant-nos i treient-nos els esquís. Passem per un túnel excavat a la roca, i superem dues grans allaus que han baixat de les canals de Lladres i que obstaculitzen el pas per la pista. Cada cop els trams amb neu són més, i els pelats menys, però encara hem d'estar posant i traient esquís. Superem el petit estany de Lladres, on hi fa força fred. El dia és clar, però també hi ha alguns núvols amenaçadors sobre les muntanyes, i cap al fons veiem alguna cortina de precipitació.

A partir de l'estany de Lladres la neu ja sí que és contínua, i superem la pujada ja més pendent que hi ha des d'aquest punt fins a l'estany Tort de Peguera, en una petita península del qual hi ha el refugi Josep Maria Blanc. El llac és força buit, i aquest fet li resta una mica de bellesa, ja que el refugi encimbellat en una petita península elevada sobre el llac és realment preciós. Passem pel costat de la presa de l'estany i acabem d'arribar fins al refugi. L'aproximació ha estat molt més llarga del previst. Hi hem invertit poc més de 5 hores, i ha estat força pesat. Inicialment volíem acabar d'aprofitar el dia per fer una volta per la zona, però arribem força cansats, i la comoditat del refugi i la llar de foc encesa ens sedueixen. A les 7, puntualment un sopar calent i reconstituent. Bon menjar i abundant. Els guardes del refugi, el Xavi i la Nora ens tracten molt bé.

El refugi Josep Maria Blanc, a part d'estar enclavat en un lloc molt bonic, és molt còmode. Té llum, calefacció, dutxes d'aigua calenta i totes les comoditats que es pugui demanar a un refugi de muntanya. Aquest cap de setmana està ple, i de seguida entaulem entretingudes converses amb altres grups d'excursionistes i amb els mateixos guardes del refugi al voltant de la llar de foc i amb un got de ratafia.

Refugi Josep Maria Blanc - Estany de Mar

Ens llevem d'hora, ja que els esmorzars estan a punt a partir de les 7. Fem un bon esmorzar al refugi, posem el material a punt i comencem a foquejar. La idea d'avui és aproximar-nos fins a l'estany de Mar, prop del refugi de la Colomina, que ha restat tancat aquest cap de setmana. Sortim del refugi i fem un primer tram en direcció sud fins a trobar la presa de l'estany Negre de Peguera, un dels grans de la zona. Està glaçat, i és espectacular veure un llac d'aquesta magnitud, al peu dels elevats cims de Sudorn i Montanyó, totalment blanc. Passem per sobre de la presa amb els esquís, i arribem a una petita canal. Ens treiem els esquís i pugem a peu. És força dret, i els enfonsem ja que hi ha molta neu, però és un tram curt. Des de dalt de la petita canal hi ha una bona vista de l'estany Negre, i més enllà l'estany Tort de Peguera amb el refugi gairebé al mig.

Tendim cap a l'esquerra en direcció a la collada de Saburó, que tenim a la vista des de molt enrere. Creuem l'estany del Cap de Port pel mig, i passem per sota mateix del Tuc de Saburó (2.912 m.) Del seu vessant est s'han desprès algunes allaus de mida petita i mitjana. Fins i tot en veiem una de petita baixar en directe. Contemplem la marcada canal força dreta que porta cap al cim. Nosaltres passem pel fons de la vall, per terreny segur. Anem enfilant la part final de la Coma del Cap de Port, que cada cop és més dreta, però sense ser difícil. Al cap de dues hores i tres quarts arribem a la collada de Saburó, a 2.667 m.

Des de la collada de Saburó ja veiem la panoràmica cap a la zona de la Colomina, i molt més cap a l'oest els cims de la Vall Fosca. Traiem les pells i baixem cap al fons de l'estany de Saburó, que està molt buit. La baixada té força pendent, però les condicions de la neu són òptimes. La neu està endurida, però no glaçada, i és molt uniforme. Baixem sense arribar al fons de l'estany, i flanquegem per anar a buscar el millor pas que ens permeti arribar fins al cap d'amunt del Pas de l'Ós. En aquest punt hi ha un magnífic balcó penjat sobre l'estany de Mar que ofereix una panoràmica excepcional de la zona, amb l'estany de Mar als peus, l'estany de la Colomina i el refugi del mateix nom una mica més enllà. Cap al sud el Montorroio i el Montsent de Pallars, i cap al nord, força a prop, el Tuc de Saburó (2.912 m.) i el Pic de Peguera (2.984 m.), el més elevat del Parc.

Contemplem el vast paisatge i tornem a la collada de Saburó, després de la forta pujada, que ens obliga a fer unes zetes ben marcades. Baixem un tram en direcció de tornada, i parem a endrapar l'abundant pícnic que ens havien proveït al refugi. El dia és esplèndid, i el sol apreta de valent. Fa molta calor. El termòmetre del meu rellotge arriba a marcar 31º. Després de dinar la baixada es fa força complicada ja que la neu és molt pesada. Hi ha molta neu recent, que encara no s'ha assentat, i amb la sobtada pujada de temperatures s'ha podrit. Fins i tot amb els esquís ens enfonsem. La Sílvia amb les raquetes és la que ho passa pitjor, i alguns trams es fan molt pesats. Estem molta més estona de baixada que no pas de pujada per culpa de la qualitat de la neu. A més a més, bona part del recorregut és pel vessant est, on hi ha picat el sol tot el dia.

Finalment arribem al refugi, després de gairebé 8 hores i mitja de ruta i uns 850 metres de desnivell. Les últimes hores s'han fet llargues i pesades. Tot i això estem satisfets de l'excursió, ja que el paisatge és molt espectacular. Aprofitem les comoditats del refugi i ens dutxem amb aigua calenta i fem una cerveseta a la vora de la llar de foc tot esperant el sopar, fent petar la xerrada amb altres excursionistes, explicant-nos les nostres respectives sortides del dia i planificant la de l'endemà.

Refugi Josep Maria Blanc - Estany de Sant Maurici

L'últim dia farem travessa fins a l'estany de Sant Maurici, creuant el coll i la vall de Monestero. Ens llevem d'hora, ja que cal aprofitar el matí, quan la neu encara s'aguanta en condicions acceptables. Fem un abundant esmorzar, carreguem les motxilles i sortim amb els esquís als peus des del refugi. Adrecem una mica el primer tram, i en comptes d'anar a buscar la presa de l'estany Negre de Peguera pugem per un torrent curt i força dret, però assequible amb els esquís als peus fent curtes i forçades voltes maria. A l'estany de la Coveta el camí es bifurca: si seguíssim cap a l'esquerra tornaríem al coll de Saburó, on ja vam anar ahir. Tombem doncs cap a la dreta, seguint coma que s'obre en direcció a l'ample coll de Monestero, visible des de ben lluny, i inconfusible, amb el Pic de Peguera (2.984 m.) a l'esquerra, i el pic de Monestero (2.877 m.) a la dreta.

Anem guanyant alçada pel fons de la vall, tot i que un tros, seguint unes traces, pugem una mica massa per la base l'esperó sud del Monestero, i hem de tornar a baixar al fons de la vall. No és gaire tros, però perdem una mica de temps. Des del fons de la coma ens encarem cap a les amples i pendents pales que condueixen al coll de Monestero. Hi ha traces tant per la dreta com per l'esquerra. Ens sembla que per la dreta no serà tan pendent, i encarem la dura pujada. Realment és més dret del que sembla. És una pujada dura i força obligada. A més, l'últim tram és una mica exposat, i sense ser gaire difícil cal extremar la precaució. Arribem al coll de Monestero després de la fatigosa pujada, i aprofitem que no fa ni un bri de vent per ganyipar una mica i recuperar forces. Estem sota mateix del pic de Monestero, i a l'altra banda del coll veiem l'impressionant pic de Peguera, d'on baixen uns excursionistes que ja havíem trobat al refugi. Des d'aquest punt el cim no és gaire lluny, però hi ha un desnivell d'uns 270 metres força drets, amb un últim tram de grimpada un xic compromesa, especialment amb neu.

Nosaltres no farem cim, sinó que després de contemplar el paisatge creuem la fàcil cresta de l'ample coll, canviem de vessant i comencem a baixar per les pales, amb fort pendent, del vessant nord del coll de Monestero, entrant a la capçalera de la vall que porta el mateix nom. La Queralt s'atreveix a baixar amb els esquís, i baixa molt bé. La Sílvia i jo, amb menys nivell d'esquí, fem el tram més pendent amb grampons. Més avall em poso els esquís i la Sílvia les raquetes, per cotinuar baixant per pales amples i menys dretes. Més avall trobem una pala ampla i també força dreta, tot i que no tant com la part superior. La Queralt baixa a davant, i jo espero la Sílvia que ve amb raquetes. Aquests pendents és complicat fer-los amb raquetes, i tot i que la Sílvia ho prova, després de que les raquetes li surtin diverses vegades, a mitja pala ens posem els grampons i baixem plegats fins al fons, on el terreny ja s'aplana seguint el curs del riu de Monestero. Aquesta pala és magnífica per esquiar, amb un pendent considerable i sostingut. La Queralt la gaudeix d'allò més, i la Sílvia la pateix.

Arribem a la part fonda de la vall, on el pendent ja es suavitza, i seguim el curs del riu, girant-nos de tant en tant per gaudir de la bonica perspectiva del Peguera, impressionant des d'aquest vessant. També són molt bonics el pic de Mar i el Sobremonestero. Anem seguint la vall. Passem pel petit estany de Monestero. Passem pel costat d'allaus de considerable magnitud que s'han desprès de les pendents parets dels pics Morto i Subenuix. Per tots els vessants es veuen purgues a les parts altes, i especialment als vessants més assolellats algunes allaus força grans. Anem baixant per terreny suau. La neu cada cop és més pastosa. Passem el tram de bosc fent equilibris amb els esquís, fins que arribem fins al peu del refugi Ernest Mallafré, amb la preciosa i característica imatge dels Encantats a sobre. Preciós.

Ens descalcem els esquís i acabem d'arribar caminant a l'estany de Sant Maurici, on hi ha força turistes que han arribat aquí sense haver hagut de caminar, i que ens miren amb cara d'incredulitat en veure'ns tan carregats. Esperem un taxi que després de pagar la considerable xifra de 4,85 € per persona ens porta els 3 o 4 quilòmetres que ens separen de l'aparcament on havíem deixat la furgo.

Tres dies per gaudir del parc d'Aigüestortes en un entorn hivernal, amb molt bon temps i una gran quantitat de neu. Hem anat amb compte ja que hi havia un risc d'allaus marcat, i sempre hem buscat camins segurs. No havia estat en aquesta zona a l'hivern, i m'ha captivat passar per dins d'alguns estanys totalment blancs i contemplar els escarpats cims coberts per un capa de neu recent. Ha estat una sortida molt bonica, dura i exigent en alguns moments, especialment per la Sílvia que venia amb raquetes, però la tranquil·litat i la bellesa d'aquests paratges compensen àmpliament l'esforç i les dificultats.