Per damunt de la població de La Thuile, a la vall d'Aosta, hi trobem una petita vall secundària que remunta fins un dels millors miradors de la cara sud del Mont Blanc. Sortim des del petit nucli d'Orgères on s'acaba la pista asfaltada, i ens endinsem en la part més estreta de la vall de Chavannes, envoltada de cims i parets verticals que contrasten amb la placidesa de les pastures del fons. Passem unes petites granges alpines i anem seguint l'antiga pista militar que ens porta al coll de Chavannes, excel·lent mirador a 2.598 metres. Un caminet marxa cap a l'est per sota la carena i permet arribar amb poques dificultats fins un petit cim molt panoràmic, ja que tenim el Mont Blanc just davant, a l'altre cantó de la fonda Val Veny. Un espectacle formidable de roques escarpades i glaceres abans de baixar còmodament pels prats d'alçada i enllaçar de nou amb la pista.

Des de la petita estació d'esquí de La Rosière comencem a pujar fort per pistes fermes fins a trobar la carena al Roc Noire, i tot seguit continuem pujant més suaument fins al coll de la Traversette, on hi ha les restes d'un antic fort militar, la Redoute Ruinée. Extraordinàries vistes cap al Mont Blanc des d'aquest bonic mirador. Tot seguit una baixada forta pel vessant nord, i després un tram amb camí indefinit per praderies obertes que ens porten a entrar a Itàlia, i tot seguit baixar fins al coll del Petit Sant Bernat, fronterer entre els dos països. Prenem una pista que baixa en paral·lel a la carretera i passa per uns alpatges abans de retrobar la carretera ja ben a prop del punt d'inici.

Iniciem la ruta a la Font de la O, als afores del petit poble d'Aramunt, i planegem per la riba del pantà de Sant Antoni. Aviat comencem la dura pujada fins al Roc Neret, on observem el poble abandonat de Montesquiu i el vessant nord de la muntanya que anirem voltejant. Comencem a baixar per una bona pista cap als peus del castell d'Orcau. Creuem el petit poble i seguim baixant, amb un tram d'asfalt, fins a trobar el curiós estany càrstic de Basturs. Planegem cap a Sant Romà d'Abella, on recarreguem d'aigua, i tornem a pujar fins a tocar del pintoresc poble d'Abella de la Conca, sota els cingles. Tombem cap a ponent i iniciem una llarga pujada per terreny solitari fins a les Collades, on comença la baixada pel camí difícil fins a Vilanoveta, on ja trobem la pista que ens anirà portant, amb pujades i baixades, fins al despoblat d'Aramunt vell, ja ben a prop del nostre destí.

A la cua de l'embassament de Solcèn, a la part alta de l'Arieja, iniciem una ruta que ens acabarà portant fins un cim encrestat ben a prop del sostre de Catalunya. Pugem primer suaument seguint el torrent fins que la vall forma una gran esplanada tancada per forts pendents a banda i banda. A la base del pla el torrent forma un reguitzell d'aigües tortes. Prenem un camí cap a la dreta que comença a pujar fort fins a l'estany de Romaset, i des d'aquí en pendent encara augmenta, ara ja per terreny pedregós fins al coll del mateix nom. Esquivem alguna congesta i des del coll enfilem fort seguint la carena fins al cim, que ens ofereix grans vistes dels cims de l'Arieja, Andorra i la Vall Ferrera. Comencem a baixar seguint la carena, amb trams encrestats on cal parar atenció. Al port de Boet entrem de nou al vessant francès i baixem cap a l'estany de Socarada. A partir d'aquí, per terreny més amable anem tornant al punt d'inici.

Al fons de la vall de Lis, al sector de Banhèras de Luishon, fem una interessant caminada que remunta el torrent d'Enfer i ens permet gaudir de diverses cascades i engorjats. Comencem al peu de la central elèctrica del Portillon, al costat de la qual hi ha la magnífica cascada d'Enfer. El camí puja fort per dins d'una fageda fins la següent parada, l'espectacular Gouffre d'Enfer, una cascada vertical molt engorjada. Seguim pujant per un camí amb diversos trams empedrats fins a la Rue d'Enfer, un tram del torrent engorjat entre grans roces, entremig de les quals brolla l'aigua. Intentem pujar fins a les antigues mines de Crabioules, però un tram molt dret amb neu ens ho impedeix. Tornem enrere i tanquem la volta passant pel prat de l'Artigue.

Al sud de Banhèras de Luishon la vall de la Pique puja progressivament fins a l'Hospice de França, un antic refugi a partir del qual començava un camí l'alta muntanya que permetia creuar el pas fronterer cap a la zona de Benasc. Avui sortim caminant des d'aquest antiga posada de traginers i remuntem la costeruda vall que ens condueix fins al refugi de Venasque, a 2.250 metres i al peu d'un conjunt d'estanys coneguts com els Boms del Port. Poc més amunt hi ha el port de Benasc que permet l'accés a la zona de la Renclusa, al peu de l'Aneto. No hi acabem d'arribar per l'acumulació de neu, i ens conformem gaudint d'un paisatge magnífic a la riba dels estanys vorejats de grans muntanyes com el pic de la Mina o el Salvaguardia.

Al nord de Banhèras de Luishon s'obre una vall estreta solcada per un riu que baixa des de les més altes muntanyes dels Pirineus. A la part baixa de la vall, al peu del nucli de Sant Mamet, fem una curta però interessant caminada que remunta pel un bonic camí de ribera un bon tram de la vall, i tot seguit baixa per l'altre vessant seguint una canalització d'aigua. A part del bonic camí fresc i ombrívol, cal destacar dos elements interessants ben a prop del punt de sortida: la torre medieval de Castelvielh, i la passarel·la de Pequerin, un pont per a vianants que travessa a notable alçada un congost del riu, just damunt de la gorja de Marie-Louise.

Iniciem la ruta a prop del Mirador del Cretaci, al municipi de Coll de Nargó, i comencem a pujar per una pista secundària que remunta l'obaga del bosc de Sallent fins a la bonica església de Sant Martí de la Plana, situada a dalt de la carena. Tot seguit continuem per una pista solitària que avança per dins d'un bosc espès durant més de 6 km. fins al Cap d'Estany, on avancem uns metres per carretera fins a la collada de Bóixols, punt panoràmic i capçalera de la vall. Tirem avall cap a la Creu de Ferri i continuem el ràpid descens cap al nucli de la Pera i l'elegant salt de Sallent. Fem una parada a la bonica ermita de Sant Maximí i seguim baixant cap al poble abandonat de Sallent, des d'on ja només queda tornar al punt d'inici tot contemplant els curiosos plegaments del Tossal de la Feixa.

A la riba oest del pantà d'Oliana comencem a remuntar la plàcida vall de la Móra Comdal, pujant progressivament per la pista principal. Fem una primera parada a l'església de Santa Eugènia, i una segona força més amunt a Santa Madgalena, des d'on observem tota la vall. Pugem cap al Sàlzer i enllacem amb la carretera de Serra Seca al coll Pregon. Ens enfonsem en terreny feréstec per pistes secundàries, i tornem a pujar fins al nucli de Cambrils, bon lloc per fer una aturada. L'última pujada de la jornada ens porta fins a Llinars per asfalt, i llavors per una pista que s'enfila cap al Pla de les Guàrdies. Al punt més alt contemplem la vall de les Anoves, i comencem el descens per pistes dretes i pedregoses. Val la pena aturar-se a la bonica ermita de Santa Eulàlia, sota l'escarpada serra de Turp, i ja des d'aquí només cal baixar per pista cada cop més bona fins al peu de l'embassament.

Al remot llogarret de Gurp, als confins del Pallars Jussà, comencem una ruta curta però molt intensa paisatgísticament, cultural i esportiva. Passat el poble prenem una pista secundària que desemboca en un corriol amb algun tram difícil que ens porta fins al bonic poble de Santa Engràcia. El nucli està bastit al cap d'amunt d'un penya-segat ben vertical. Passat el poble prenem una pista que puja fort durant molta estona per la serra de Santa Engràcia. Un cop a la carena, al límit de la Terreta, avancem per fil de la serra de Castellet, molt panoràmica cap als dos cantons. La pista és precària i solitària, però les vistes són precioses, i amb constants puja-baixa enllaça amb la serra de Gurp. En un punt baixem per un corriol fins al barranc que dona accés al camí de la cinglera, on passem per un tram molt aeri i espectacular al costat dels antics corrals de Gurp.