La Porta del Cel

Amb uns excel·lents companys de viatge emprenem una travessa de 4 dies que ens portarà a recórrer les muntanyes de l'alt Pallars i l'Arieja, coronant el punt més alt dels Països Catalans, la Pica d'Estats (3.143 m.) Per problemes logístics, mentre els companys fan la primera etapa, nosaltres la retallem pujant al refugi de Certascan des de la presa de Montalto. El segon deixem el llac més gran dels Pirineus i marxem cap als bonics estanys de Romedo, on pugem fort cap al coll fronterer de l'Artiga. Voregem el bonic estany de Montestaure, enfilem la punta de Recós, i fem un llarg flanqueig fins al refugi i l'estany de Pinet, on fem un bany. El tercer dia comencem pujant la valleta de Barz. A partir de l'estany d'Estats entrem en terreny pedregós d'alta muntanya. Pugem fins al pic de Montcalm, tot seguit anem cap a la punta Verdaguer i finalment el punt més alt, la Pica d'Estats. Abans de baixar per la llarga coma d'Estats, pugem al pic de Sotllo. Llarga baixada cap als estanys, amb tempesta inclosa, i encara un bon tram més fins al refugi de Vallferrera. La tercera etapa comença pujant cap al preciós estany de Baborte, que voregem fins al refugi lliure. Tornem a pujar cap al coll del mateix nom, i després d'un breu descens enfilem el plàcid coll de la Llaguna. Carenant arribem a la Roca Cigalera, i comencem a baixar suaument per una carena ampla de pastures fins a la cabana de la Ribera, on comença una duríssima baixada fins a Tavascan.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Presa de Montalto , Tavascan (Pallars Sobirà)
• Distància: 55,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 4.975 metres
• Temps: 27:05 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Alguns trams perdedors. Tram d'alta muntanya entre la Pica d'Estats i el Sotllo
• Cartografia: Pica d'Estats - Montroig Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ja comença a ser una tradició el fet de dedicar un cap de setmana d'estiu a fer una travessa de muntanya amb uns bons amics. Així doncs ens reunim un fantàstic equip de 6 persones format per la Cristina, el Joan, l'Eva, el Toni, la Sílvia i jo mateix, el Marc. L'any passat vam fer una de les travesses més típiques dels Pirineus catalans, Carros de Foc, i aquest any n'hem triat una altra de ben interessant, la Porta del Cel, ideada per un vell conegut, el Jan Gamarra, guarda del refugi de Certascan. És una travessa molt interessant que passa per alguns llocs ben coneguts com el punt més alt dels Països Catalans, la Pica d'Estats, però també per altres colls i valls menys habituals. El recorregut avança principalment per la zona nord-est del Pallars Sobirà, però també s'endinsa un tros a l'Arieja. Problemes logístics ens impedeixen fer la primera etapa tots plegats, i la Sílvia i jo mateix hem de retallar la primera jornada.

Dia 1. Presa de Montalto - Refugi de Certascan

La resta de l'equip dediquen aquest primer dia a recórrer el tram entre la el càmping de Graus i el refugi de Certascan. És una etapa interessant que passa per les idíl·liques bordes de Noarre i s'enfila fins al pic de Certascan, una gran mola rocosa bicolor. Un compromís ens impedeix acompanyar-los en aquesta primera etapa, però almenys tenim el consol que és una zona que ja coneixem per d'altres excursions que hem fet a la zona. La nostra etapa serà més curta, ja que sortirem al vespre i busquem la forma més ràpida d'arribar al refugi de Certascan i reenganxar-nos amb els amics.

Així doncs pugem cap a Tavascan, i al final del poble prenem una pista de terra força estreta, però apta per cotxes que no siguin molt baixos, i la seguim durant uns 6 quilòmetres fins a la presa de Montalto, on hi ha una cruïlla de pistes i una cadena que impedeix el pas en direcció a Certascan. Aparquem i comencem a caminar gairebé a les 8 del vespre. Tenim dues opcions: pujar pel camí de Llurri que és més curt, o bé pujar per la pista que fa més marrada. Decidim aquesta segona opció, ja que tot i ser el recorregut una mica més llarg, la pista permet caminar força ràpid, i comptant que podem arribar de fosc sembla més bona opció. Així doncs carreguem les motxilles i comencem a caminar per la pista que puja progressivament durant gairebé 8 quilòmetres fins a Canalada.

Sota la cabalosa cascada de Certascan deixem la pista i prenem el camí que puja més fort per la dreta del curs d'aigua. Anem enfilant pel camí ben marcat fins al desguàs de l'estany. Per terreny una mica més pla ens anem acostant al refugi, i hi arribem poc abans que es faci fosc, de manera que no hem hagut d'utilitzar els frontals. Arribem poc abans de les 10, després d'una pujada força ràpida, ja que hem caminat a bon ritme. Saludem el Jan, guarda del refugi. Els nostres companys ja dormen, i és que als refugis es va molt d'hora. Mengem un entrepà que portàvem, xerrem uns minuts amb el guarda i pugem al dormitori on tothom ja descansa.

Dia 2. Refugi de Certascan - Refugi de l'Estany de Pinet

Ens llevem al refugi de Certascan i ens retrobem tota la colla. Després d'esmorzar preparem els estris i ens posem a punt per començar l'etapa. Anem amb sabatilles de muntanya i lleugers d'equipatge, ja que la previsió de temps és bona i pràcticament no queda neu a les parts altes. Comencem caminant pel camí d'accés al refugi des de la pista, el mateix que havíem fet el vespre anterior. Però no acabem de baixar fins baix sinó que prenem el GR que s'enfila al coll de Llurri. Una petita equivocació de camí ens fa perdre temps, i hem de tornar enrere per recuperar un camí molt costerut que puja per una petita canaleta fins al coll. Aquest petit error ens fa adonar que cal parar molta atenció, ja que en general és una ruta més difícil de seguir que d'altres que hem pogut fer. No hi ha un marcatge explícit, i en diferents llocs trobarem diferents senyals (GR, senyals vermells, grocs, verds, PR,...) Cal parar atenció al mapa, i un GPS també és de força utilitat.

Des del coll de Llurri comencem a baixar més suaument cap al plàcid estany de Romedo de Dalt, envoltat de muntanyes i a més de 2.100 metres d'alçada. Voregem l'estany i ens fixem en una petita illa gairebé al final que ens regala una preciosa postal. Seguim baixant al final de l'estany i creuem un pas una mica dret equipat amb cordes. Baixem cap a l'estany de Romedo de Baix i el voregem per la dreta fins que girem 90º a l'esquerra per creuar la presa. Avancem ara direcció nord per un caminet al peu del rierol que alimenta l'estany. Avancem fins als aiguamolls de Guiló, uns petits estanyols poc profunds al fons de l'ampla coma que baixa del pic del mateix nom. Com a curiositat ens fixem en unes vaques que prenen un bany en aquests estanyols.

Just als aiguamolls de Guiló canviem de direcció, girem a la dreta i ens orientem de nou cap a l'est. Comença una pujada amb trams de camí i d'altres més pedregosos cap al port de l'Artiga, que marca la frontera administrativa amb França. La pujada és dura, però el paisatge que anem deixant enrere ens reconforta cada vegada que ens aturem per respirar i contemplar-lo. Arribats al port de l'Artiga obrim la visió cap al sector de l'Arieja. Fem una pausa al coll per menjar uns ganyips i contemplar el paisatge. Després del coll comença una baixada molt dura per terreny pedregós. Estem en una zona de grans blocs de granit, amb cims i carenes de roca fosca i abrupta. Sota l'esvelta Punta del Port baixem entremig de grans blocs fins una zona més plana on deixem la coma.

Arribats a un planell verd que posa punt i final a un tram força pesat de blocs, abandonem la coma per la que anàvem baixant des del coll de l'Artiga. No hi ha gaire senyals, i cal parar atenció. Precisament aquí ens fixem que un grup d'alacantins que ja havíem trobat abans, s'equivoquen i entren dins del torrent. Des de la zona plana herbada cal deixar la vall principal, girar a la dreta i fixar-se en un camí que s'enfila a l'esquerra del torrent. El camí puja molt fort uns primers metres, i arriba a un mirador natural sobre el preciós estany de Montestaure, de poca profunditat i un color verd molt estètic. Passat aquest mirador natural que ens permet contemplar l'estany, seguim pujant encara per terreny molt dret, i sempre direcció est acabem de pujar fins un collet gairebé al mateix cim de la punta Recós (2.447 m.)

Fem una pausa a la punta Recós, un petit cim molt panoràmic tant mirant a la banda d'on venim, com cap on anem. Fem una pausa per dinar, ja que portem moltes hores de ruta i un bon desnivell. Des d'aquest collet ja endevinem el refugi de l'estany de Pinet, i no sembla gaire lluny. Però enganya. Primer cal baixar molt fort per un pendent molt dret i amb pedretes petites que rellisquen molt. Baixem molt fort un primer tram sota l'abrupta punta de Montestaure fins arribar a una zona més amable i herbada. Tot seguit continuem baixant però ja més suaument, girant progressivament cap a la dreta (nord-est). Es tracta de fer un llarg flanqueig sense perdre gaire alçada anant a buscar la coma que baixa de la zona de la Pica d'Estats. És un recorregut llarg i amb diversos trams indefinits on costa de seguir el camí. Ens anem fixant amb fites i tot el que podem per buscar el millor pas entre uns amplíssims pendents d'herba.

Mica en mica ja anem veient el refugi, però és més lluny del que sembla. No s'hi arriba de pla, com ens podria semblar, sinó quan pràcticament som a la seva alçada, cal tornar a pujar fort per buscar un pas que ens permeti creuar el profund congost que forma el riu que baixa de la Pica d'Estats. Així doncs, quan ja ens les prometíem felices, ja que vèiem el refugi ben a prop, hem de pujar per un fort pendent d'herba fins a trobar el pas que permet creuar la valleta de Barz. Qualsevol intent de creuar a mitja alçada és infructuós, ja que l'engorjat és molt alt i pràcticament vertical. Pugem doncs fins a sota mateix d'una gran paret de roca, on trobem el pas que permet creuar el torrent. Ho fem per sobre d'una gran congesta de neu. Ara sí que ja podem desfer el torrent pel vessant dret. Resseguim un caminet que ens porta a un pas gairebé vertical equipat amb cordes. Des d'aquí ja només queda baixar uns minuts per bon camí fins a les envistes del refugi.

El refugi de l'Estany de Pinet és realment bonic, encimbellat dalt d'un petit turó sobre l'estany que l'hi dóna nom. Baixem fins al peu de l'estany, on trobem un grup de Manresa, i casualitats de la vida, coincidim amb un bon amic, el Francesc, amb qui hem compartit altres rutes de muntanya. Arribem ben acalorats a mitja tarda, i l'estany és tant temptador que ens hi banyem. No és fred com es podria pensar d'unes aigües que baixen directament de la coma glacial de la Pica d'Estats. Incomprensiblement l'aigua és temperada, i ens permet un bany agradable que ens reconforta després d'una etapa força dura. Acabem d'arribar al refugi on passem la resta de la tarda fins l'hora de sopar. Tant el sopar com l'esmorzar són fluixos, sobretot l'esmorzar. Gairebé lamentable, inadequat i inacceptable per un refugi tan popular i freqüentat. El refugi és força ple, però dormim plàcidament en una nit ventosa que ens fa témer per l'endemà, quan hem de pujar cap al sostre de la ruta.

Dia 3. Refugi de l'Estany de Pinet - Refugi de Vallferrera

Ens despertem d'hora després d'una nit ventosa, però sembla que el vent va remetent i el sol ens acompanyarà. Al refugi ens ofereixen un esmorzar frugal, escàs, inadequat: rossegons de pa sec amb mantega i melmelada, un cafè i res més. No és acceptable per un refugi al qual es pot accedir fàcilment des del vessant francès. Una llàstima ja que el lloc és molt bonic. Havent esmorzat recollim els estris, ens posem les motxilles i comencem a caminar al peu de l'estany de Pinet. Pugem uns primers metres pel camí pel qual havíem accedit al refugi el dia anterior. Aviat el deixem i seguim el camí principal que s'enfila per l'esquerra de la valleta de Barz, la coma estreta i engorjada que baixa directa de la Pica d'Estats.

Pugem per un camí ben fresat, igual que molts d'altres excursionistes, que avança per l'esquerra del torrent, força alçat sobre el fons. Avancem per terreny pedregós flanquejant per sota l'abrupta Punta de Montcalm, que tenim molts metres per sobre a la nostra esquerra. Anem pujant direcció sud per aquest camí fins arribar a sobre mateix de l'estany d'Estats, que ens queda uns metres per sota, al fons d'un circ enclotat i molt vertical. Com que més amunt de l'estany el terreny és molt vertical, el camí gira a l'esquerra i puja per unes feixes rocoses fins al petit estany de Montcalm, allargat i de poca profunditat.

Fem una breu pausa a l'estany de Montcalm, on entrem al solei després de pujar a l'ombra per una coma estreta. Anem enfilant ara per un terreny obert i pedregós. És una zona gairebé lunar, amb grans lloses de pedra fosca i trams de blocs. El camí tot i això és força amable, i puja fort sense escanyar. Avancem alguns grups, i pugem a ritme moderat gaudint d'aquest paisatge pedregós, salvatge i bonic. El camí puja una bona estona en direcció sud fins al coll de la Cometa, on hi ha un petit estanyol. Aquí gira una lleugerament a l'esquerra, i pugem fins al coll de Riufred. Tenim la Pica d'Estats just a sobre, a poca distància, i ja endevinem fins i tot la creu. Però abans girem a l'esquerra i pugem en pocs minuts fins al Montcalm (3.077 m.), un dels cims destacats de la zona, amb una part summital ampla i plana, i una bona vista cap al sostre del massís. El Montcalm està 100% en territori francès, mentre que els altres són fronterers.

Hem superat el primer tres-mil del dia, i tenim els altres ben a prop. Contemplem el sostre des Pirineus Catalans, i baixem pel mateix camí que hem pujat fins aquí. Arribem al coll i avancem en direcció sud per un camí ben fresat sobre terreny pedregós que ens condueix en pocs minuts al collet que separa el Verdaguer i la Pica. Tots dos són ben a prop. Anem primer a la dreta i pugem el Verdaguer (3.133 m.) Ens reservem el punt més alt pel final, i contemplem la seva punta amb la característica creu des del Verdaguer. Tornem al collet i acabem de remuntar l'últim pendent que ens separa del sostre dels Països Catalans (3.143 m.)

Ja hi hem estat d'altres vegades, però sempre és una emoció arribar fins al punt més alt del país. Tot des d'aquí sembla més petit. Compartim el cim amb molts altres excursionistes en aquest dia excel·lent, que permet passar una bona estona al cim en màniga curta. Fem les fotos de rigor, parlem amb la gent, tothom content de ser aquí dalt. És com una festa, i aquest ambient es contagia. Arriba el grup d'alacantins que anem trobant tot sovint, ja que seguim la mateixa ruta, i tothom content de gaudir de l'experiència de trepitjar el punt més alt els Països Catalans. Contemplem cap al sud la llarga Coma d'Estats cap on baixarem, però també les muntanyes que treuen el nas cap a totes bandes, totes elles més petites mirades des d'aquesta magnífica talaia.

Després de passar aproximadament mitja hora al cim, comencem a baixar. Ho fem pel mateix camí, però no acabem d'arribar fins al coll de Riufred, sinó que baixem directes cap al coll de la Cometa. Voregem la part superior de la Pica d'Estats i el Verdaguer, una zona abrupta i vertical. Es pot creuar directament al port de Sotllo seguint el fil de la cresta, però no és una ruta gaire recomanable en baixada, ja que hi ha una desgrimpada força dreta per terreny descompost. Així voltem per sota i poc abans d'arribar al port de Sotllo ens desviem a la dreta per completar l'ascensió a aquest cim. Pugem per un camí pedregós i molt dret, que encara es redreça més a mesura que pugem. El pic de Sotllo és el més dret de tot el sector, i tot i que no és complicat, sí que és el més exigent, ja que cal pujar molt fort i fer una petita grimpada a la part superior. En aproximadament 40 minuts des del coll coronem els 3.084 m. del pic de Sotllo. Des d'aquí tenim una preciosa imatge del vessant abrupte de la Pica d'Estats, que contrasta amb el camí suau que hem seguit per arribar-hi.

Des del Sotllo baixem pel mateix camí fins al coll. Al Port de Sotllo comencem a desfer la llarga Coma d'Estats, amb un primer tram molt dret que baixa fort i per terreny relliscós fins prop de l'Estany d'Estats, on el pendent es suavitza. Voregem l'estany i fem una pausa al peu del desguàs. Reposem uns minuts i mengem, però no ens encantem gaire ja que els núvols van compactant-se, i es podria desencadenar alguna tempesta. Seguim baixant i arribem al segon estany, el de Sotllo. Passat l'estany el camí baixa més fort cap als plans de Sotllo i Socauba. L'amenaça de tempesta es compleix, i de sobte comencen a caure unes gotes d'aquelles tan grosses i es gira un vent fort i fred. Ens posem els impermeables, però de seguida estem molls ja que la pluja és forta. Al cap de pocs minuts comença la calamarsa, afortunadament de poca dimensió. Accelerem el ritme i comencem a sentit trons a l'esquena. La cosa es complica. Afortunadament però és una tempesta passatgera que sembla que vol circular més a la nostra esquena, i a mesura que avancem el cel es va destapant i para de ploure.

Seguim baixant i aviat ens traiem els impermeables. El camí baixa fort, tot i que de sobte trobem un parell de pujades fortes que trenquen la dominant de baixada. Creuem fins i tot un tram amb cadenes que no recordava, i tot seguit continuem un llarg flanqueig per la part superior de les pales d'Areste fins a trobar una canaleta per on baixa el camí que ens porta al refugi. Arribem al refugi de la Vallferrera després de gairebé 9 hores de ruta. Ha estat una jornada molt interessant i d'alta muntanya en què hem coronat fins a 4 cims de més de 3.000 metres. Una jornada també molt variada, amb diversos paisatges, des dels prats i l'estany de Pinet fins als cims pedregosos i abruptes del sector de la Pica d'Estats, i la llarga coma d'Estats, amb trams pedregosos, altres de prat alpí, i finalment una zona de bosc prop del refugi. Arribem tots ben satisfets i alegres al refugi, on avui sí farem un bon sopar.

Dia 4. Refugi de Vallferrera - Tavascan

Ens llevem d'hora al refugi i esmorzem. Serveixen l'esmorzar entre 6 i 7 del matí. Preparem de nou les motxilles, avui per últim cop, i comencem la nostra ruta, avui en baixada. Prenem el camí que baixa del refugi a l'aparcament de la Molinassa. Retallem la pista fins al primer revolt i tot seguit ens desviem a la dreta pel camí indicat que enfila cap a l'estany de Baborte. El GR avança una bona estona al peu de la Noguera de la Vall Ferrera, a la dreta de les aigües, planejant i en lleugera baixada. Al cap d'una estona comença a pujar fort i abandona el riu. Enfilem per aquest camí ancestral, amb revolts ben traçats i arranjats amb parets de pedra seca. Anem remuntant les costes de Larí per un terreny boscós força pendent. Un tros amunt el bosc es va esclarissant i creuem una zona d'escobes (bàlec), just abans d'arribar al pla de Bassello, on hi ha la cabana del mateix nom.

El pla de Bassello és un lloc molt especial i bonic, una petita zona plana entremig d'un vessant força dret. Un prat suspès sobre la vall i amb una excepcional vista cap a la zona del Monteixo i Norís. Al límit del prat una petita cabana de pedra fa que la postal sigui gairebé perfecta. El petit replà és només una breu pausa en la nostra pujada, que a partir d'ara s'incrementa. Deixem el flanqueig ascendent que portàvem, i girem a la dreta per encarar-nos cap al nord. Comencem a remuntar l'ample barranc de Baborte. El camí creua una zona d'escobes, i després voreja una tartera. Recordo que fa uns anys el camí pujava per la tartera, i era molt incòmode. En canvi ara passa per l'esquerra en un pas més agradable. En tot cas el camí puja fort una bona estona i s'enfila sense respir fins a la cua de l'estany de Baborte. Arribem a un indret excepcional.

L'estany de Baborte és preciós. Després d'una pujada dura i molt pendent trobem un estany plàcid en una coma ampla, sota el pic del mateix nom. És gairebé un estany suspès sobre la vall a 2.300 metres. L'estany és ample, i aquestes hores de matí el contemplem amb la llum d'esquena que il·lumina els Tres Pics i el reflecteix a les aigües. És una postal magnífica, amb un puntet de color taronja al fons, el petit refugi metàl·lic situat a l'altra punta de l'estany enfilat sobre un petit turó. Voregem l'estany per la dreta, contemplant les muntanyes del circ que l'envolten reflectides a les seves plàcides aigües. De tant en tant alguna truita espurneja sobre l'aigua. Quina pau i tranquil·litat es respira en aquest indret. És un lloc on ja hem estat diverses vegades, i sempre em deixa meravellat.

Voregem tot l'estany i al final ens enfilem al turó on hi ha el petit refugi. Fem una petita pausa al peu de la petita cabana metàl·lica de color taronja, i mirem enrere cap a l'estany que acabem de vorejar. A l'horitzó treu el nas el Monteixo, una gran muntanya de forma piramidal visible des de quilòmetres a la rodona gràcies al seu isolament. Després del refugi de Baborte planegem fins un petit estanyol, però cal parar atenció, ja que en aquesta zona oberta el camí és difús. Cal abandonar el camí que va girant més cap a la dreta i que puja als estanys superiors de Baborte. Cal anar girant cap a l'esquerra amb la vista posada al coll de Baborte o Sellente (depèn del cantó per on es miri). Creuem una zona plana i aviat encarem una pujada forta i amb el camí difús. Ens anem enfilant per l'ampla coma cada cop més pedregosa, i al cap d'uns minuts de pujada intensa coronem el coll.

Al coll de Baborte o Sellente canviem de vessant i de paisatge. Baixem per una coma amable, suau i encatifada d'herba. Un bon ramat de vaques i cavalls pasturen pels seus vessants poc pendents. Anem baixant per la coma de Sellente i passem per sobre de dos estanyols. Baixem fins una zona ampla on la vall es bifurca. De nou cal parar atenció, ja que hi ha una cruïlla de camins. Descartem la coma principal de Sellente que segueix baixant a la dreta; també descartem la coma de Becero, que baixa de dret, i finalment prenem un camí força difús que gira a l'esquerra i comença a enfilar una coma ampla, pedregosa i de fort pendent que es dibuixa a l'esquerra. És el coll de la Llaguna, que se situa entremig de la Roca Cigalera i el pic d'Ausinsi. El punt concret d'abandonar el camí principal de la vall és difús, i cal fixar-se en les fites. Nosaltres baixem fins a trobar un pal indicador de camins, i llavors girem a l'esquerra.

La pujada al coll de la Llaguna no és molt llarga però sí que és intensa. Tenim una forta pujada per un terreny molt pedregós. Anem pujant mica en mica seguint les fites i buscant el millor pas entre els blocs. Pugem per una coma ampla i desdibuixada. El tram superior és molt dret, i després d'una bona estona d'esbufegar arribem als 2.596 metres del coll de la Llaguna. El contrast dalt del coll és impressionant. Fins ara pujàvem per un pendent molt fort i pedregós, i a dalt trobem uns prats alpins amplíssims. Estem dalt d'un gran altiplà, on un grup de cavalls pasturen i es refresquen rebolcant-se en una congesta de neu. És un lloc preciós que ens ofereix una bonica panoràmica cap als pics de Baborte, Sotllo i la Pica d'Estats al darrere.

Fem una llarga pausa al coll de la Llaguna, ja que és un lloc magnífic, pla i amable, i amb unes vistes extraordinàries. Mengem uns ganyips i reposem uns minuts. Seguim la nostra ruta pujant suaument per uns lloms amples i oberts que ens porten en poc més de 10 minuts al cim de la Roca Cigalera (2.668 m.) És un pic molt ample i suau pel cantó que venim, però abrupte i vertical cap al nord. Té una vista excepcional tant cap a la zona de la Pica d'Estats, com més cap a l'oest, i s'endevinen fàcilment des del Montroig fins al Certascan, amb el massís de la Maladeta més enrere. Des d'aquí es pot veure gairebé tota la ruta que hem fet aquests 4 dies. Magnífic.

Deixem la Roca Cigalera i comencem a baixar en direcció oest. Tenim davant un llom ample i amb un pendent suau que va baixant progressivament sempre amb unes vistes extraordinàries. És un tram molt plàcid i agraït en que anem baixant per unes immenses pastures alpines fins a la collada de la Ribera. Estem al límit d'aigües entre la Vall Ferrera a la nostra esquerra, i la vall de Cardós a la nostra dreta. Arribats a la collada hem de saltar cap al vessant de Cardós, i baixem a la dreta per una coma ampla una mica més pendent. Baixem cap a la bassa de la Ribera, una coma ampla i oberta on pasturen molts cavalls. Seguim baixant una mica més i arribem a la cabana de la Ribera, una bonica construcció ancestral de pedra a la vora d'un prat. Aquí coincidim amb uns excursionistes belgues. Ens expliquen que pugen de Tavascan, i que fa uns minuts han vist un ós pel mateix camí per on hem de baixar, a menys de 50 metres. Estem emocionats.

Passada la cabana de la Ribera el camí comença a baixar molt fort. Estem a 2.455 metres i hem de baixar fins als 1.100 de Tavascan. Passat un tros pla des de la cabana arribem a un punt on el camí comença a baixar molt fort, i veiem molt avall el petit poble de Tavascan. Sembla a tir de pedra, però estem més de 1.300 metres per sobre. Comença tot seguit una baixada llarguíssima, feixuga i en fort pendent. Anem atents a la possibilitat de veure l'ós, cosa que ens faria molta il·lusió. Però sembla que el plantígrad ja n'ha tingut prou del contacte amb humans i no es deixa veure. Anem perdent alçada tot fent innombrables giravolts i llaçades. La baixada es fa pesada, i els quàdriceps acumulen el cansament del descens. Mica en mica sembla que la vall es veu més a prop. Triguem gairebé 2 hores a baixar des de la cabana fins al poble, on entrem i descansem una estona.

A Tavascan tanquem una ruta magnífica que m'ha agradat molt més del que pensava. No sóc gaire amant d'aquestes rutes més o menys organitzades que uneixen refugis, ja que no sempre segueixen itineraris lògics. Aquesta però m'ha agradat, i ens ha portat a indrets molt bonics i poc coneguts. Ens hem mogut 4 dies per la zona de Certascan, Pinet, la Pica d'Estats, la vall Ferrera, Baborte i les carenes de la Roca Cigalera. És un itinerari dur, amb poques possibilitats d'escurçar unes etapes força llargues. El terreny a vegades no és fàcil, i el camí no sempre és evident. Cal anar sempre pendent del mapa i orientar-se bé, sobretot identificant els colls i les valls que s'han de seguir. Un itinerari molt muntanyenc i força salvatge que s'enfila fins al sostre dels Països Catalans, cim que hem complementat amb els altres tres-mils propers. Una ruta molt bonica que hem compartit amb uns amics extraordinaris, una combinació que ens ha fet passar uns dies magnífics.