Ventolau (2.851 m.) hivernal

• 

  Sortim des del nucli de Quanca

• 

  Arribant al refugi de Mont-roig, amb força mal temps

• 

  Refugi de Mont-roig

• 

  Deixem enrere l'estany i el refugi

• 

  Al fons veiem el Ventolau

• 

  Guanyant alçada a la zona dels estanys de la Gallina

• 

  Creuem l'estany Major de la Gallina

• 

  Tram més pendent abans del cim, cal mig grimpar

• 

  Baixant de l'aresta summital

• 

  Al fons el cim i la pala exquisita per on hem baixat

Des de Quanca, i amb els esquís als peus pugem la llarga pista cap a la pleta Palomera, i llavors pel barranc de la Roia de Mollàs fins al refugi lliure de Mont-roig, sota el gran cim homònim. El dia següent creuem els estanys de la Gallina i cada cop amb pendent més fort anem remuntant fins arribar al cim, l'últim tram mig grimpant. El descens és directe i en considerable pendent, primer per amples pales i després pel barranc de la Coma del Forn.

Fitxa

! Ruta de dos dies, no totalment circular.

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya / Raquetes de neu
• Lloc de sortida: Quanca, Lladorre (Pallars Sobirà)
• Distància: 7,8 + 6,9 quilòmetres
• Desnivell positiu: 915 + 615 metres
• Temps: 5:15 + 5:15 hores
• Dificultat: S3 / BEA / F+
• Sensació de dificultat: Mitjana. Petita grimpada per accedir al cim. Fort pendent al descens del barranc de la Coma del Forn.
• Cartografia: Pica d'Estats - Mont-roig, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

En un any excepcionalment generós pel que fa a la nivologia ens podem plantejar rutes que la majoria de temporades són impossibles o si més no resulten molt més feixuges. El Pallars Sobirà és un terreny abonat per mil i una aventures, i sense anar més lluny podem sentir a flor de pell la severitat i sol·litud de la muntanya hivernal. La capçalera de la vall de Cardós ens ofereix una zona exquisita, amb cims elegants i estanys enclotats. I al peu del gran Mont-roig un petit refugi lliure ens donarà la comoditat necessària per enllaçar una ruta de dos dies pràcticament circular amb el punt culminant en una muntanya d'estètica silueta piramidal.

Amb el Xavi, el Jordi, la Sílvia ens dirigim cap a Quanca, on començarem la ruta. Aquesta petit nucli de bordes, ara habilitades com a vivendes, està situat al cap d'amunt de la vall de Cardós, més amunt de Tavascan. Des de Tavascan cal seguir la carretera que puja cap a la petita estació d'esquí, i passat l'embassament de Graus trobem aquest petit nucli. Al final de Quanca, enmig d'un marcat revolt comença la pista que marxa direcció nord.

Ben carregats amb la motxilla per dos dies i amb esquís i raquetes calçats comencem a avançar per la pista. La neu és pràcticament contínua, tot i que en dos o tres llocs ens hem de treure esquís i raquetes per creuar algun pas en què l'aigua trenca la línia de neu. Al principi fem unes llaçades molt marcades per anar guanyant alçada. Avancem còmodament fent petar la xerrada i mirant cap al cel, ja que el dia és insegur, amb força núvols. Més amunt s'acaben les llaçades i avancem de dret fins vora la Pleta Palomera, sense acabar d'arribar-hi. No trobem cap traça recent, només en algun punt es veuen rastres antics, pràcticament coberts per neu més recent.

Fins a la pleta Palomera la ruta és molt evident, ja que anem seguint pràcticament una pista forestal, i tot i el gruix de neu és fàcilment identificable. Però a partir de la pleta Palomera el camí és més indefinit. Hem de canviar de direcció i tombar cap a l'esquerra (oest). Davant nostre s'obre la llarga coma de la Roia de Mollàs, amb el pic de Mont-roig al fons. Malauradament els núvols tapen la capçalera d'aquesta gran muntanya. Caldrà remuntar el torrent per la dreta (riba hidrològica esquerra), buscant el millor pas. Prop de la pleta trobem un petit pont que ens permet creuar el rierol i emprendre el camí cap a l'oest.

Anem avançant buscant el millor pas en una zona de bedolls sense un camí clar. Hi ha un gruix de neu com feia anys que no veia, i fins i tot un tros endavant veiem la cabana del Fangassal pràcticament coberta de neu, tot just sobresurt part de la teulada. El pendent és progressiu però continu, amb alguns pujadors més intensos i trams més planers. Passat el planell del Fangassal ens apropem fins la mateixa línia del torrent de la Roia de Mollàs, que només apareix en alguns punts, ja que està pràcticament cobert amb dos o tres metres de neu. Anem pujant ara pel fons del torrent, enfilant més fort fins al clot de l'Escala.

Des del petit circ tancat del clot de l'Escala cal girar fort a l'esquerra i remuntar una canal en pendent intens fins l'estany de Llavera. El pendent és fort i la canal estreta, de manera que cal enllaçar un bon grapat de voltes maria curtes i forçades. La resta que van amb raquetes pugen més fàcilment gràcies a la neu flonja. Arribem al peu del petit estany de Llavera, totalment glaçat i cobert de neu. La visibilitat és ara reduïda, ja que ha anat entrant la boira. Fa fred, però sabem que el refugi és a prop. Només cal girar a la dreta (oest) i remuntar una evident coma. Al cap d'amunt trobem la caixa metàl·lica del refugi de Mont-roig "Enric Pujol".

Malauradament la boira ens ha engolit totalment, i no podem gaudir de la bellesa d'aquest indret, al peu del senyorial Mont-roig i sobre l'estany inferior de la Gallina. Hem trigat més temps del previst per arribar al refugi, cinc hores i quart. Hi ha molta neu i hem hagut d'obrir traça. A més a més, la neu a la part baixa era molt humida i feixuga. En cas de disposar de prou temps i bones condicions meteorològiques una bona opció seria pujar fins al Mont-roig. En el nostre cas és inviable tant per la manca de temps com per les condicions, ja que està tot emboirat i neva lleugerament. Així doncs ens tanquem al refugi, ens abriguem i al cap de poc preparem el sopar. Fa fresca, per tant de seguida ens entaforem als sacs de dormir quan tot just fosqueja. Ningú enlloc. El silenci de les nits d'hivern és pràcticament total.

Dormim gairebé 12 hores amb poques esperances que el diumenge es llevi amb bon temps. Però gairebé per art de màgia en treure el nas per la porta del refugi veiem que els núvols s'estan esvaint, i en pocs minuts el sol il·lumina el Mont-roig i els cims propers. Sembla que gaudirem d'un dia esplèndid, amb el regal afegit de la nevadeta nocturna que ens ha deixat una petita capa de neu nova. Havent esmorzat ens posem a punt i emprenem la marxa.

Baixem cap a l'estany i el creuem. Avancem en direcció sud, amb la vista posada al cim del Ventolau, que s'entreveu a la llunyania. Pugem per pendents suaus gaudint d'un paisatge majestuós. Tenim el Mont-roig a la dreta, amb la seva característica canal central i les tres puntes. Poc més al sud els pics de la Gallina, i si girem el cap i mirem enrere els pics de la Roia de Mollàs i Mariola. És un lloc molt bonic, un entorn alpí i sever a la capçalera del Pallars. La sol·litud hivernal és absoluta, i la sensació de trepitjar aquest gran mantell nival impol·lut és genial.

Creuem també el petit estany Mitjà de la Gallina, i pugem uns metres més fins a l'estany Superior. A la dreta el pic de la Gallina ens mostra la seva vertical paret oriental mentre anem avançant per la successió d'estanys. Superem un pujador més llarg i exigent i arribem al magnífic estany Major. Aquest gran llac presenta un aspecte impactant, sense ni una sola traça. El creuem sempre direcció sud, anant a buscar unes pales amples i de pendent mitjà que veiem a l'altra riba.

Al vessant sud de l'estany comencem a remuntar unes pales amples, i anem tendint cap a l'esquerre encarant el pic del Ventolau que tenim just a sobre. El pendent és massa fort per pujar directament cap al cim, i sembla més prudent anar a buscar un collet desdibuixat a l'oest del cim. Anem pujant amb el pendent cada cop més fort. La neu és molt estable, i tot i pujar per pales amples veiem que el mantell és segur i consolidat. Després d'una bona pujada zig-zaguejant arribem a un punt de la cresta oest del Ventolau, uns 100 metres de desnivell per sota del cim. Descansem uns instants i ens encarem cap al cim. Desem esquís i raquetes i ens calcem grampons, ja que el pendent cap al cim és fort. Cal superar un tram de blocs, mig grimpant en algun punt. No té cap mena de dificultat, simplement anar amb compte pel pendent i el terreny mixt de roca i neu tova.

En mitja hora pugem des del collet fins al cim, on contemplem una panoràmica vastíssima. El pic del Ventolau s'allunya del cordal principal, i el seu relatiu aïllament l'hi dóna caràcter i perspectiva cap a d'altres cims. És un cim piramidal, molt estètic. Les vistes cap al sector del Mont-roig i els estanys de la Gallina són molt boniques, i també cap al nord-est (Pica d'Estats, Certascan, Montarenyo,...) Cap a ponent les vistes són limitades pels núvols.

Si bé hem pujat per un tram de blocs, en arribar al cim veiem que cap al cantó oposat cau una llarguíssima pala d'aspecte immillorable. Aquesta gran pala fa una extensa diagonal passant per sota del pic dels Tres Estanys fins a la Coma del Forn. Tot i que la neu és estable, en veure aquesta gran coma amb tanta neu i el pendent considerable, en comptes de resseguir pel fons de la coma baixem uns metres resseguint la carena i fem el descens principal per un tram més còncau, tot i que també de fort pendent. Aquí comença el tram més divertit per a mi, que vaig amb esquís, i la dura peregrinació per la resta, que van amb raquetes.

El vessant és increïble, amb una llarga i ampla baixada de pendent constant. La neu té unes condicions immillorables, compactada de sota i amb una capa d'uns 5 o 10 centímetres de neu nova. Cap traça enlloc, tot per gaudir. En pocs minuts baixo el primer tram de la pala. Puja un noi amb esquís, i m'aturo un moment a parlar-hi. Sembla que anava amb un grup cap al pic de la Coma del Forn, i en veure'ns al cim s'ha animat a pujar-hi. Baixo un tram més i espero a la resta. S'evidencia ara la diferència entre anar amb esquís i raquetes. Per una part en el temps, ja que la baixada és molt ràpida, i també per la dificultat. El Ventolau no és un cim recomanable per fer amb raquetes, ja que el pendent és fort, i la posició de baixada és molt incòmoda.

Després de la primera gran pala cal anar entrant a la línia de la coma fins situar-nos sota el pic dels Tres Estanys. En aquest tram la neu continua impecable, i gaudeixo de valent del plaer d'estrenar-la. En un replà ens repleguem de nou, i tot seguit enllacem una altra pala magnífica fins al clot de la Coma del Forn. Ens atrapa el noi que havíem trobat pujant, baixem uns metres plegats però espero a la resta. A partir del clot comença pròpiament el barranc de la Coma del Forn, i el tram més pendent de la baixada.

El barranc de la Coma del Forn és una zona propícia per allaus, i cal valorar la seguretat del descens. La neu es veu molt estabilitzada, i també es veuen diverses purgues en tots els laterals, de manera que no sembla que hagi de caure. Algun tram de la baixada té un pendent considerable (35º). Aquí ja hi ha algunes traces més de descensos d'altres esquiadors que han baixat del pic de la Coma del Forn, un dels habituals des de la Pleta del Prat. Com que la neu està encara en bones condicions la baixada presenta interessant. Tot i el meu mediocre nivell d'esquí gaudeixo baixant, tot i que m'hi he d'esforçar de valent. Els companys que baixen amb raquetes pateixen força en els trams més drets, i tots acabaran amb bullofes als peus i alguna ungla ennegrida.

Després del tram més dret el pendent es suavitza fins un petit collet on es torna a accentuar, i a més a més s'estreny. Per acabar-ho d'adobar ara la neu ja és molt humida. Passen de la una del migdia i ja estem força prop del refugi i la petita estació d'esquí de Tavascan. Aquesta últim pendent crec que és el més difícil, almenys amb les condicions de neu. Hi ha un pas molt estret i molt pendent, que es pot superar o bé amb habilitat, o com en el meu cas deixant lliscar els esquís lateralment. Després d'aquest petit mur el pendent disminueix molt i en pocs minuts arribem a l'estació d'esquí i el refugi de la Pleta del Prat.

Tant la Sílvia com el Xavi com el Jordi arriben amb els peus força malmesos, ja que la posició de descens amb les raquetes en pendents tan accentuats i llargs és molt incòmoda. Tot i això estem tots molt satisfets d'una ruta de dos dies per l'Alt Pallars. Hem gaudit intensament de la muntanya hivernal en plena sol·litud, en un ambient alpí magnífic entre cims i estanys. Un cop a la Pleta del Prat cal baixar fins al cotxe, que tenim a Quanca. Com que sembla que de moment no baixa ningú que ens pugui portar decideixo baixar corrent els 3,5 quilòmetres fins al petit nucli, i així afegeixo l'atletisme a un cap de setmana d'esquí i alpinisme.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta