Mont-roig (2.864 m.)

Tot i ser un dels grans cims del Pallars, és relativament poc freqüentat. Possiblement la presència de "tres-mils" propers i la llarga aproximació li resten interès. És una muntanya amb personalitat, molt escarpada pels dos vessants, el català i l'occità. Té tres cims definits en una estreta cresta fàcil de resseguir, tot i que en alguns punts cal grimpar per terreny aeri.

Fitxa

• Tipus de sortida: Ruta d'alta muntanya
• Lloc de sortida: Prop de Quanca, (Tavascan, Pallars Sobirà)
• Distància: 18,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.580 m. metres
• Temps: 11:15 h.
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Ruta molt llarga. Tram de cresta i grimpada final fàcil però aèries.
• Cartografia: Pica d'Estats - Mont-roig, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El més habitual i també aconsellable és partir la ruta en dues jornades aprofitant el refugi lliure però molt ben condicionat que hi ha a la base mateixa de la paret est de la muntanya. Ho havíem pensat, però divendres no tenim temps d'anar fins a Tavascan, pujar fins on es pot arribar amb vehicle i caminar gairebé 3 hores fins al refugi. Així doncs el divendres remuntem la Vall de Cardós fins a Tavascan, i continuem pujant per la carretera estreta fins al petit nucli de les Bordes de Quanca. Des d'aquest punt agafem una pista forestal estreta i en no molt bones condicions que va pujant en direcció nord fent fortes llaçades. Arriba un punt en què la pista és molt dolenta, i no considerem oportú continuar.

Hem passat la nit aprofitant un petit replà al peu de la pista. Ens llevem d'hora al matí per afrontar una dura jornada de muntanya. Sabem que només l'aproximació ja és molt llarga, i la pujada al cim força pendent. Caminarem per la pista aproximadament mitja hora, fins arribar en un revolt pronunciat en que marxa cap a l'esquerra un camí que ressegueix el Torrent de la Roia de Mollàs. El camí comença planejant, i fins i tot en lleugera baixada. Poc més amunt de la cruïlla hi ha la cabana de la Pleta Palomera, però no cal acabar d'arribar-hi. Anem seguint el camí força definit, i amb algunes fites i punts vermells. Al cap de poc creuem el riu de les Escobes per un pont de fusta. Anem caminant sempre en direcció oest, amb pujada moderada seguint el torrent. En alguns punts el torrent és molt bonic, especialment quan s'encaixona formant canals naturals de roca.

Passem per una zona planera, la Pleta del Fangassal, on hi ha una petita cabana utilitzada a vegades com a refugi lliure. Passem també al costat d'un pluviòmetre, i continuem l'itinerari que ens encamina cap al cim, del qual fa estona que contemplem la seva gran paret est, partida en dues meitats per un corredor molt marcat. El corredor oriental és una línia directa que separa el cim principal del cim nord, i habitualment fins ben entrat l'estiu la neu hi aguanta, més encara aquest any en què la neu ha estat molt abundant.

El camí condueix cap a la base del cim, al fons del circ. Mica en mica el camí va pujant més fins arribar al Clot de l'Escala, un petit circ tancat pràcticament sota la mateixa paret est del Mont-roig. En aquest punt el camí canvia de direcció i vira cap al sud per remuntar un fort pendent al costat de la cascada que prové del desguàs de l'Estany de la Llavera. Superat aquest breu però pendent tram, arribem al peu de l'estany, i des d'aquí ja veiem el refugi metàl·lic uns metres més amunt. Acabem d'arribar en pocs minuts més al refugi del Mont-roig o "Enric Pujol", propietat de la FEEC. És una petita construcció metàl·lica amb capacitat per a 18 persones ben avingudes, amb lliteres, mantes, emissora d'emergència, taula i tamborets. Està situat uns metres per sobre del bonic Estany de la Gallina, a la base mateix del Mont-roig. Aquest refugi és exactament igual que el que hi ha al circ de Baiau.

Fem una breu parada al refugi, ja que fa gairebé 2 hores i 45 minuts que hem començat. Estem temptats de pujar pel corredor, i de fet portem material, però és massa tard, ja que el sol hi toca des de primera hora, i no seria prudent. A partir del refugi el camí deixa de ser evident, tot i que encara trobarem algunes fites que ens ajuden a trobar el millor pas. La ruta més habitual es dirigeix cap al sud, vorejant l'estany i enfilant cap a la Collada de Mont-roig, però nosaltres volem fer un itinerari circular, i per tant ens encarem cap al nord-oest per anar a guanyar la cresta i acabar d'arribar al cim tot resseguint-la. A partir d'aquest punt el camí puja fort o molt fort, intercalant trams de pendent amb herba, tartera o grans blocs de granit. Anem sortejant els obstacles, i fins i tot alguna congesta de neu que cal superar amb precaució. Després d'una bona estona de pujada exigent assolim la carena.

La carena del Mont-roig és una fina aresta força escarpada, més espectacular que difícil. Cap al vessant occità contemplem les boires enganxades a les valls. Cap a la dreta ens queda el pic de l'Estanyet, i més enllà el de la Roia de Mollàs. Cap a l'esquerra tenim ben a prop el pic nord del Mont-roig, del qual només ens en separa un tram de cresta que anem superant sense més complicació, tot i que cal parar atenció ja que en alguns punts és força aèria. Arribem al Mont-roig Nord (2.859 m.) coronat per dues grans fites de pedra. Des d'aquest cim fins al principal hi ha una considerable bretxa que caldrà desgrimpar primer i grimpar després. La bretxa coincideix amb la sortida del corredor oriental, que parteix la paret est en dues meitats.

Des del cim nord desgrimpem amb compte fins a la bretxa. Per creuar la bretxa també cal extremar les precaucions, ja que és estreta i hi ha neu, i una caiguda cap a qualsevol dels dos vessants seria perillosíssima. Creuem la neu pel tram més pla, amb molt de compte, i arribem als blocs de roca de l'altra banda. Cal superar un bon tram de grimpada per grans blocs de granit. No sembla que hi hagi un camí definit, tan sols cal buscar les millors preses, ja que la roca no sempre és bona. La grimpada no és difícil (II), però sí aèria. Superat aquest tram arribem al cim del Mont-roig (2.864 m.), des d'on gaudim d'extraordinàries vistes cap a ambdós vessants. Cap al vessant català destaquen els diversos estanys de la Gallina, i l'estètic cim del Ventolau tancant el circ. Cap al vessant occità la feréstega vall de Salau.

Contemplem les vistes i gaudim del cim. Tot seguit continuem la cresta, ara més fàcil i planera per accedir al tercer cim del Mont-roig, el cim occidental o Pic de Tartera (2.846 m.), on hi ha el vèrtex geodèsic. Els tres cims són fronterers entre els estats espanyol i francès. Des del cim occidental contemplem el Pic de la Gallina davant nostre, cap al sud, i ens hi encaminem baixant fortament. Baixem seguint la cresta, però lleugerament per l'esquerra, ja que no és practicable.

Arribem a la Collada de Mont-roig i grimpem de nou un tram de cresta fàcil fins assolir el Pic de la Gallina (2.723 m.). Descansem uns minuts al cim i aprofitem per dinar. Des del cim tenim una excel·lent perspectiva de l'Estany Major, just davant de l'imponent Ventolau (2.853 m.) Els núvols d'evolució comencen a créixer, i pensem en la possibilitat de tempesta. La idea inicial era seguir la cresta fins al Pic Inferior de la Gallina, uns centenars de metres més al sud. Provem de baixar en direcció sud, però veiem que cal baixar per un pendent molt dret, sense gaire possibilitat d'agafar-se. Rumiem si muntar un ràpel o bé baixar directament cap als estanys evitant aquest darrer cim. Finalment veient que ja fa moltes hores que caminem, que el temps és insegur, i que la baixada és una mica perillosa decidim evitar aquest tram.

Des del Pic de la Gallina baixem sense camí per terreny força pendent en direcció cap als petits Estanys de Sens. Evitem tan com podem els trams de neu, i anem combinant trams d'herba amb trams de blocs de pedra, sempre amb força pendent. Anem baixant una bona estona fins que ens creuem amb el camí habitual que baixa del cim, i l'acabem de seguir fins als petits estanys de Sens. Passem prop dels estanys i acabem de baixar fins a vorejar pel sud l'Estany de la Gallina. Fent un pas atlètic creuem el desguàs i arribem fins al peu del refugi, on ja enllaçarem amb el camí que havíem fet el matí. Ens queda encara una bona estona de caminar, amb les motxilles força carregades i amb els núvols cada cop més amenaçadors. Prop de la pleta del Fangassal ens enxampa un fort patac d'aigua que no ens deixarà fins arribar al punt d'origen.

Era un d'aquells cims pendents, que mai trobava el moment, i aquest cap de setmana amb la Sílvia vam decidir pujar a la capçalera de la Vall de Cardós, més amunt de Tavascan, per conèixer aquesta zona. El Mont-roig és un cim molt bonic i amb forta personalitat. La seva situació lluny de la civilització el fa menys assequible, però alhora interessant. El refugi lliure és una bona opció per partir l'ascensió en dues jornades. Des del refugi, una opció interessant per acabar d'arrodonir la jugada és combinar el Mont-roig amb l'ascensió al també característic Ventolau, ja sigui en dos dies diferents o bé en una única excursió més exigent resseguint l'ampli circ del Mont-roig per la cresta.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta