Pic de la Coma del Forn (2.685 m.)

Es tracta d'un cim modest i de pendents progressius, excepte pel vessant oest, que és més escarpat. És una opció molt interessant per fer a l'hivern amb esquís, amb amples pales i diversos itineraris possibles. A l'estiu és una caminada fàcil i amb excel·lents vistes sobre una àmplia zona lacustre. Pugem per l'incòmode barranc de la Coma del Forn i tornem pel torrent de Mascarida.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Refugi de la Pleta del Prat, (Tavascan, Pallars Sobirà)
• Distància: 8,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.005 m. metres
• Temps: 5:47 h.
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Pica d'Estats - Mont-roig, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Després de la dura jornada anterior en què vam pujar el Mont-roig, el diumenge volíem fer una sortida més suau. Vam passar la nit a l'aparcament del redugi de la Pleta del Prat, on s'arriba per una carretera asfaltada molt revirada des de Tavascan. Mirant el mapa vam decidir pujar pel camí que remunta el barranc de la Coma del Forn, ja que ens donava diverses possibilitats. Si teníem més ganes de caminar podríem pujar el Ventolau, i si volíem una opció més suau teníem l'alternativa del Pic de la Coma del Forn. Val a dir que la intenció era pujar el Ventolau, un dels gegants de la zona, però aviat vam descartar l'opció. Vam descartar-la perquè pujar el Ventolau implicava baixar per mateix camí, o millor dit, "no camí". El mapa de l'Editorial Alpina marca un camí que remunta la Coma del Forn, i ja es veia que seria força dret. Però a la pràctica, no hi ha camí, sinó que cal avançar entremig de la frondosa vegetació en el primer tram, i després avançar per trams herbats i tarterosos amb fort pendent. Si pujar per aquí ja és molt incòmode, no volem saber com seria baixar. Per tant decidim arribar fins al Coll del Forn i des d'allí pujar el Pic de la Coma del Forn, per tornar després pel camí més còmode del torrent de Mascarida.

El tram de pujada no és gaire recomanable. No hi ha camí definit, però sí que es van trobant algunes fites que almenys donen la seguretat que algú abans ha passat per allí. La vegetació és alta, incloses quantitats ingents d'ortigues molt molestes. La ruta és evident, ja que cal anar seguint el fort pendent del barranc. No és una ruta agradable, ja que a part de ser molt incòmode la progressió no té vistes ni és especialment bonic. Així doncs anem pujant, poc a poc perquè la calor apreta. Finalment arribem a un collet en una zona de grans blocs de granit. A partir d'aquí s'obre la vista sobre el Ventolau, que queda a la nostra dreta, i l'escarpat Pic dels Tres Estanys, del qual tenim una bonica perspectiva. Arribats al collet cal perdre una mica d'alçada fins un petit estanyol i vorejar-lo per l'esquerra. Al peu del llac el barranc es bifurca. Si volguéssim anar al Ventolau caldria tendir cap a la dreta, però com que hem decidit anar cap al Pic de la Coma del Forn pugem cap a l'esquerra per una ampla coma enmig de grans blocs.

Ja veiem davant nostre l'ampli coll de Forn, amb una considerable capa de neu al vessant per on hem de pujar. A la dreta del coll queda l'espectacular Pic dels Tres Estanys, i cap a l'esquerra el Pic de la Coma del Forn. Ens aproximem al coll i enfilem cap a l'esquerra per evitar la neu, tot i que el pendent és més fort. Des del coll hi ha una bonica perspectiva cap a l'altre vessant, amb la bonica zona lacustre dels Tres Estanys. Des del coll enfilem cap a l'esquerra per una zona incòmode de tartera. És força dret, i es fa feixuc avançar. Uns minuts més de fort pendent i assolim l'ampla carena, ja molt més planera des d'on acabem d'arribar caminant còmodament fins a l'arrodonit cim.

El cim és ampli i arrodonit. Tenim unes bones vistes cap a la zona dels Tres Estanys a l'oest. Cap al nord el Pic dels Tres Estanys i el Ventolau, tot i que des d'aquest vessant és menys espectacular. Cap al sud tenim la serra i la vall de Mascarida i el cim del Campirme, una altra de les bones opcions per fer amb els esquís de muntanya. Descansem uns minuts al cim i comencem a baixar per la banda oposada d'on havíem pujat. Baixem seguint l'ampla carena fins un collet, on hi ha restes d'antigues cabanes de pedra utilitzades durant la Guerra Civil, ja que aquesta era una posició estratègica prop de la frontera francesa.

A l'ampli coll deixem la carena que ens portaria al Campirme i comencem a baixar per un camí fresat cap als Estanys de Mascarida de Dalt. Baixem còmodament per una coma molt ampla i amb pendent progressiu. Penso que ha de ser molt agradable esquiar en aquesta zona. Des del primer estany, força petit, cal seguir el curs de l'aigua i no confondre's, ja que el camí és poc definit i si seguim de dret arribaríem a uns penyassegats no practicables. Seguint doncs el curs de l'aigua que brolla per tot arreu arribem fins a l'estany de Mascarida, més gran, sobre el qual hi ha el més petit estany del Diable. Aquesta zona és molt agradable, amb àmplies zones de pastura i una combinació de colors molt bonica entre el verd intens de l'herba i el blau dels estanys.

Des del planell de l'estany de Mascarida busquem el camí ja ben definit que baixa seguint el marcat torrent de Mascarida. Baixem còmodament, contemplant el paisatge. Trobem un ramat d'ovelles molt gran. Parlem amb el pastor, i ens comenta que en porta gairebé 1.300. Anem baixant i passem per unes bordes. Continuem baixant pel camí i al cap d'una estona veiem ja els remuntadors de la petita estació d'esquí de Tavascan, que trenquen bruscament l'harmonia del paisatge. Més que els remuntadors, el que realment té un gran impacte paisatgístic és la pista forestal que s'ha obert seguint la línia del remuntador.

Creuem el torrent just davant de les pilones de l'estació d'esquí. Aquí ens equivoquem, perquè més tard veiem que hi ha un camí per l'esquerra hidrogràfica del torrent, molt més bonic que la pista lletja per on baixem. Uns minuts més i acabem d'arribar al refugi de la Pleta del Prat, punt d'origen de la sortida.

Ha estat una sortida fàcil, però molt incòmode en la primera part. No recomano pujar per la Coma del Forn, ja que a part de ser molt dreta, està plena de vegetació i no és gens agradable el camí. En canvi la segona part, des del cim cap avall pel torrent de Mascarida sí que és molt agradable i tranquil. Em queda pendent venir algun hivern a conèixer aquesta zona amb neu.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta