De nou tornem al Catllaràs per recórrer camins coneguts però que mai deixen de sorprendre. Una zona amable de mitja muntanya, humida i amb vegetació ufanosa. Avui fem una ruta fàcil, principalment per camins ben fresats, tot i que en algun punt cal parar atenció. Gaudim de boniques vistes cap a la zona del Pedraforca, el Cadí i el Moixeró tot caminant tranquil·lament, sense presses.
El sostre de l'Alt Urgell és un cim fàcil de pujar, que no té cap complicació més enllà d'una mitja grimpada. Des de prop d'Os de Civís remunto el riu Salòria fins al Coll de Conflent, per enfilar llavors sense camí evident en un tram molt dret fins a trobar la cresta, on el pendent es suavitza. La llarga cresta porta fins al mateix cim, des d'on hi ha una àmplia panoràmica.
Sortint des de l'ermita de Sant Joan de Codolar enfilarem fins el punt més alt de la Serra del Montsant, la Roca Corbatera, a través d'un camí costerut equipat amb esglaons en tres passos complicats. Des de dalt la Serra ens arribarem fins al poble d'Albarca per tornar després a remuntar pel Grau de la Mare de Déu i acabar d'arrodonir la volta per dalt la carena.
La Serra del Picancel és escarpada i feréstega. La sinuositat del territori format per profundes canals i roques conglomerades que s'eleven verticalment en dificulten l'accés. És possible però creuar-la sencera per la carena, grimpant en alguns punts i sobretot superant un tram totalment vertical equipat com a via ferrada.
El petit poblet de Malanyeu està envoltat de cingleres freqüentades per escaladors. També hi ha camins que mitjançant solucions enginyoses permeten recórrer aquest terreny accidentat. Des de les parts altes de les cingleres gaudim de bones panoràmiques sobre les petites valls del sector occidental de la serra del Catllaràs.
Amb els seus 1.656 m. d'alçada és un cim modest però té unes àmplies vistes cap a la zona de la serra del Picancel i també cap als Rasos i Ensija. D'entre els diferents camins que hi menen en triem un de peculiar, voltant pels cingles de Tastanós. Una matinal circular pel vessant solei, amb sortida i arribada a Vilada.
Les abundants pluges dels darrers mesos han fet revenir torrents, fonts i cascades. L'aigua regalima per tot arreu, i fins i tot zones habitualment seques ara l'aigua supura. Algunes fonts del Berguedà tenen aquests dies un aspecte esplèndid.
Encara dins del Berguedà però fronterer amb el Solsonès trobem el Pont Cabradís, un curiós fenomen geològic. Es tracta d'una cova de roca tosca d'uns 60 metres de llargada per dins de la qual passa el riu de Valls. Un racó especial enmarcat en un entorn verge i singular.
Planifiquem una ruta per l'Alta Garrotxa que ja a priori es presenta molt llarga i amb molt desnivell. Hem d'arribar al cim més elevat de la comarca, que no és molt alt, però comencem de molt avall. La sortida es complica ja que no trobem algun dels camins previstos, i arribem negre nit.
Sovint em qüestiono quin és l'afany que ens empeny a molts aficionats a la muntanya a sortir, a descobrir, a vegades a arriscar-nos,... Una senzilla volta caminant pels entorns de Queralt serveix de marc per aquestes reflexions força banals.