És una de les ferrades més clàssiques i interessants de les Dolomites. És una via llarga, però de dificultat moderada. El seu principal interès és recórrer la cresta Bianca, a l'oest del massís del Cristallo, per un seguit de camins equipats durant la primera Guerra Mundial, de la qual encara es poden veure moltes restes.
Una bona alternativa per un dia de descans actiu és arribar-se fins a la vall de Fanes, al parc natural d'Ampezzo. Després d'una còmoda caminada comencem una ferrada breu però divertida i intensa. El tret característic d'aquesta via és el fet de passar pel darrere mateix d'una impressionant cascada.
És un dels cims més coneguts de les Dolomites, i també un dels més freqüentats, ja que un còmode telecabina deixa a més de 3.000 metres i menys d'una hora del cim més elevat del grup Sella. Nosaltres enfilem per una de les vies ferrates més difícils del massís, que exigeix considerable i constant força de braços. Una experiència dura i intensa.
Les Dolomites són el paradís de les ferrades, i avui en provem una de més dificultat. La "Ferrata dei Finanzieri" enfila fins el cim del Colàc. És una via molt entretinguda, de dificultat mitjana, amb un pas extraplomat força a l'inici de la via. La resta és progressió per roca, sense esglaons, però sense grans complicacions.
Aquesta ruta circular ens acosta als quatre costats del Catinaccio (2.981 m.), un dels cims característics de les Dolomites orientals. En la primera meitat cal recórrer una entretinguda via ferrada. Passat el refugi Santner contemplem les espectaculars torres Vajolet, i tot seguit enfilem cap al "passo delle Coronelle" per tornar al punt d'origen.
És el cim més elevat del massís de les Dolomites, i alberga la seva única gran glacera. És una muntanya de grans proporcions, magestuosa i àmplia. Pugem un bon tros per remuntador, tot seguit fem una divertida via ferrada per la cresta oest que ens porta fins al cim, la Punta Penia. Baixem per la glacera.
Satisfent una vella il·lusió ens decidim a pujar el cim dels Alps per la via normal. Pugem amb el Tramvia del Mont Blanc i caminem fins al refugi de Tête Rousse on passarem la nit. El segon dia només arribem fins al refugi de Goûter i dediquem la resta del dia a descansar i aclimatar. El tercer dia, acompanyats per la lluna plena fem cim des d'on veiem una esplèndida sortida de sol. Senzillament màgic.
És una muntanya espectacular, sobretot vista des de la vall de Saas, des d'on es presenta com una gran piràmide pràcticament inexpugnable. Des del vessant de Zermatt es pot accedir més fàcilment, tot i això caldrà remuntar en dos dies més de 3.200 metres de desnivell, fent nit al refugi. Caldrà superar esquerdes de la glacera i considerables pendents de neu i gel.
Des de la turística població de Zermatt agafem fins a 3 telecabines que ens porten fins als gairebé 3.900 metres d'alçada del Klein Matterhorn. Des d'aquí hi ha una perspectiva frontal i ben propera del Cerví. Molts dels excursionistes des d'aquí enfilen el Breithorn (4.164 m.), el "quatre-mil" més fàcil, accessible per una bona traça en poc més d'una hora. Nosaltres intentem arribar al Pollux, més lluny i exigent, però desistim en una xemeneia més difícil del que pensàvem.
A diferència d'altres cims que hem fet aquest dies, el Lagginhorn té molta més secció de roca que no pas de glacera. És un cim un xic més complicat, ja que el darrer tram és força dret i exposat, amb trams de II amb una bona timba. També cal tenir en compte el desprendiment de roques de les cordades superiors. El cim és petit i afilat, molt aeri i espectacular, amb bones vistes cap a totes bandes.
