És el cim més elevat del massís de les Dolomites, i alberga la seva única gran glacera. És una muntanya de grans proporcions, magestuosa i àmplia. Pugem un bon tros per remuntador, tot seguit fem una divertida via ferrada per la cresta oest que ens porta fins al cim, la Punta Penia. Baixem per la glacera.
Fitxa
- Tipus de sortida: Via Ferrada
- Lloc de sortida: Refugi Pian dei Fiacconi, després de pujar amb remuntador des del llac de Fedaia
- Distància: 6,7 quilòmetres
- Desnivell positiu: 890 m. metres
- Temps: 06:22 h.
- Dificultat: C (difícil)
- Sensació de dificultat: Mitjana. Ferrada de dificultat moderada, però en alta muntanya. Tram de glacera amb algunes esquerdes.
- Cartografia: Val di Fassa e Dolomiti Fassane, Dolomites-Tabacco (1:25.000)
Itinerari
Punt de pas | T. parcial (h.) | T. acumulat (h.) | Dist. (km.) |
---|---|---|---|
Pian dei Fiacconi | 00:00 | 00:00 | 0 |
Inici Ferrada | 01:37 | 01:37 | 2,2 |
Cim Punta Penia | 02:39 | 04:16 | 4,0 |
Tram ferrat de descens | 00:28 | 04:44 | 4,5 |
Glacera | 00:41 | 05:25 | 5,0 |
Pian dei Fiacconi | 00:57 | 06:22 | 6,7 |
Crònica
Comencem la nostra primera descoberta de les Dolomites amb un plat fort, el cim més elevat de tot el massís, la Marmolada. Concretament arribem fins a la Punta Penia, que és el pic més elevat d'aquest grup. El gran massís de les Dolomites està dividit en petits massisos o grups, i la Marmolada n'és un dels més destacats, a la part central. Des del poble de Canazei pugem fins al llac de Fedaia, on hi ha fins a tres refugis. Des d'aquí prenem un remuntador curiós i decimonònic, una espècie de cistella en què hi caben dues persones dretes. En poca estona arribem al refugi Pian dei Fiacconi, on prenem el camí marcat amb el número 606, que coincideix en aquest tram amb l'Alta Ruta Dolomítica 2.
Els camins a les Dolomites estan numerats, i amb molts senyals i indicadors. És important proveir-se d'un bon mapa i seguir els camins marcats, ja que n'hi ha moltíssims i molt ben indicats. Seguim aquest camí que comença baixant, flanquejant la Marmolada a mitja alçada. Durant el camí anem trobant diverses restes de material utilitzat per defensar la zona durant la primera Guerra Mundial, ja que en aquesta època el massís de la Marmolada marcava la frontera entre l'imperi Austro-hongarès i Itàlia. Es poden trobar nombroses restes de ferro i fusta. Arribats a un marcat esperó rocós tombem a l'esquerra i comencem a pujar per terreny tarterós. Al cap de poc arribem a la glacera de Vernel, i ens posem els grampons ja que cal pujar força. Al cap d'aproximadament una hora i mitja arribem a la base de la via ferrada. De lluny, tot pujant per la petita glacera ja vèiem grups de gent enfilant els primers trams de la ferrada.
Arribem a la via i els grups que tenim a davant ja fa estona que han pujat, o sigui que tenim via lliure. Els posem els estris necessaris (arnés, casc, cinta dissipadora,...) i comencem a pujar. El primer tram és força dret, però sense cap dificultat. No hi ha esglaons, només un cable de vida i de tant en tant alguna estaca a la roca per ajudar a progressar. Pugem sense complicacions, agafant-nos a la roca ja que hi ha bones preses. Més amunt trobem diversos trams amb esglaons de ferro, força antics però ben conservats.
El temps està canviant per moments. Els núvols que ja treien el nas a primera hora s'han fet més madurs, i comencen a fer preocupar. Anem pujant i arribem a la Forcella della Marmolada, on comença la cresta occidental de la Marmolada. En aquest punt s'uneix amb una altra ferrada que ve del vessant sud i la vall de Contrin. En aquest collet hi ha una cabana excavada a la roca utilitzada com a punt de vigia durant la primera gran guerra. La ferrada principalment recorre la cresta oest de la Marmolada fins al mateix cim de la Punta Penia, on també hi ha un petit refugi guardat, a 3.343 m.
Quan ja fa una estoneta que som a la cresta comença a nevar amb certa intensitat. Cau neu granulada, que fa mal quan pica contra le pell. Ens posem els impermeables i decidim continuar amunt, ja que som a més de mitja via i tornar a baixar seria més incòmode, tot i que trobem alguns grups que baixen. A voltes neva fort, a voltes el cel sembla que es vol obrir, a voltes la boira impedeix veure més enllà de 10 metres. El temps és insegur, però majoritàriament dolent. Fins i tot sentim alguns trons que ens espanten una mica. No coneixem el temps d'aquesta zona, però fa por pensar en trobar-se amb una tempesta en una zona desconeguda i enmig d'una via ferrada.
Anem avançant, i la boira s'espesseix, però deixa de nevar. Trobem algun tram més d'escales i algun tram de flanqueig amb antigues estaques, sempre seguint la cresta que va guanyant alçada. Des de la cresta es pot observar les espectaculars parets de la cara sud, tot i que la boira n'impedeix la panoràmica completa. Ens creuem amb algun grup que baixa, i els demanem quan queda fins al cim, i si el temps és molt dolent. Ja queda poc, i cal arribar. Alguns ens comenten que han fet la ferrada al revés, suposem que pujant un remuntador que puja fins molt amunt, i després han baixat per la ferrada. No estem acostumats a veure gent que fa les ferrades de baixada, però aquí sembla que no és gens estrany.
Fem l'últim tram ferrat, força fàcil. En una petita ullada entre la boira veiem una gran creu, però desapareix de nou ràpidament. Seguint les traces sobre la neu arribem al refugi, la Capanna Punta Penía, una construcció de llauna i fusta, força desangelada, però a molta altura. Pocs metres més enllà acabem d'arribar a la gran creu que marca el cim. Fem fotos i intentem veure el paisatge, però és impossible. Com a molt quan les boires corren es veu alguna ullada, però no ens podem fer una imatge panoràmica de la zona. Una llàstima. Segur que ha de ser preciós. Arribar a dalt del cim de les Dolomites i no veure res és una pena. Què hi farem!
No ens entretenim i comencem a baixar, ja que la boira és molt intensa, i els trons ressonen cada cop més a prop. Des del peu del refugi mateix marxa una traça sobre la neu molt evident que ressegueix la Schena de Mul, una cresta ampla però sembla força aèria cap a la dreta. Imaginem que serà la traça bona, ja que no es veu res. Ens calcem els grampons i anem baixant. Baixem uns minuts per una zona amb considerable pendent, però fàcil de baixar. Les traces desemboquen a la dreta de la dorsal rocosa, punt en què cal baixar des de la cresta fins a la glacera, uns 200 metres de desnivell més avall, en un tram equipat amb cable però molt pendent. Veiem més gent que baixa. Ens traiem els grampons i ens tornem a equipar amb el material de ferrada. Ara toca baixar un bon tros per una feixa de roca força pendent. Hi ha bones preses a la roca, i un cable de vida per ajudar a baixar. A estones neva, i és força molest. Tot baixant s'obre de tant en tant la visió cap a la glacera, on ens dirigim.
El tram de baixada acaba al peu mateix de la glacera. Durant la primera Gran Guerra la glacera de la Marmolada va ser excavada per tots costats i per ambdós bàndols, creant un complex laberint de galeries, que a vegades fins i tot es creuaven les unes amb les altres, donant lloc a combats cos a cos.
Cal creuar la glacera transversalment, per evitar la trencada morrena. La creuarem de oest a est, per baixar finalment per la dreta del tot. Durant el recorregut es poden veure algunes esquerdes, tot i que hi ha ponts de neu segurs. Per seguretat anem encordats, la Sílvia baixa al davant i jo al darrere, amb compte. El temps empitjora, i els trons són freqüents. Veiem llampecs a l'altra banda de la vall. Cal no encantar-se, però tampoc podem córrer. Avancem algun grup baixant per la glacera, i quan finalment s'acaba i hem de baixar per les roques ja més planes comença a ploure, i tenim la tempesta pràcticament a sobre. Uns minuts més de certa angoixa pels llamps i trons i arribem al refugi on també hi ha el remuntador.
Amb el mal temps el remuntador no funciona, i hi ha força gent esperant. Ens posem a recer, esperant que la tempesta espassi. Al cap de poc més de mitja hora la situació millora, i finalment posen en funcionament el remuntador i podem arribar al punt d'origen, al costat del gran llac represat de Fedaia. Ha estat una ruta molt interessant, malauradament marcada pel mal temps. És el punt més elevat de les Dolomites, i una muntanya majúscula. La ruta d'avui no és complicada, però combina diverses tècniques, ja que cal caminar una bona estona per terreny d'alta muntanya, fer una via ferrada força llarga (més de 2:30) i pujar i baixar per una glacera de magnitud considerable. Un dia ben complet en una ferrada històrica, probablement la més antiga de les Dolomites (sembla que data de 1.903).
 
Afegeix un nou comentari