Carros de Foc + Montardo (2.833 m.) i Peguera (2.983 m.)

• 

  Els Encantats, des de l'estany de Sant Maurici

• 

  Passem per la cascada de Ratera

• 

  Agulles d'Amitges

• 

  Iniciem un flanqueig amb el Tuc de Bergús al fons

• 

  Descens cap al circ de Saboredo

• 

  Còth deth Tuc Gran de Sendrosa

• 

  Arribada al refugi de Colomers

• 

  Baixem cap als peus del Montardo

• 

  Pujant cap al Montardo. Al fons la Punta Alta

• 

  Ribera de Rius, Restanca i la Maladeta al fons

• 

  Baixada cap a l'estany de Monges

• 

  Caminem sota les agulles de Travessani

• 

  Ambient al refugi Ventosa i Calvell

• 

  Primeres llums cap al massís de Besiberri

• 

  Estany de Colieto. Al fons Punta Harlé, Pa de Sucre i Tumeneia

• 

  Grimpant per terreny de blocs

• 

  Caminant sobre la vall de Colieto

• 

  Pujada forta i incòmoda al coll de Contraix

• 

  Descens cap a la vall i l'estany de Contraix

• 

  Arribant a la collada de Dellui

• 

  Inici del descens des de la collada de Dellui

• 

  Caminem al peu de l'estany Tort

• 

  Els bonics marcòlics grocs

• 

  Refugi de Colomina i pic de la Mainera

• 

  Estany i refugi de Colomina

• 

  Al peu d'un estany sota el Tuc de Saburó

• 

  Fantàstic balcó sobre l'estany Tort de Peguera

• 

  Creuem la presa de l'estany Tort de Peguera

• 

  Grimpada aèria al pic de Peguera

• 

  Estany de Monestero, al mig de la llarga vall

• 

  A punt d'acabar la ruta sota els Encantats

Dediquem 3 dies i una estona a recórrer la clàssica ruta que uneix els diferents refugis guardats del Parc Natural d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, popularitzada i comercialitzada amb el nom de Carros de Foc. Sortim un vespre del Prat de Pierró, passat Espot, i pugem fins al refugi d'Amitges, on sopem i fem nit. El següent dia ens enfilem sota el pic de Ratera i baixem cap al refugi de Saboredo. Tornem a pujar sota el tuc de Sendrosa i saltem cap al circ de Colomèrs, on fem parada al refugi. Tornem a pujar al port de Caldes, i ens enfilem al Montardo on gaudim de grans vistes. Des de la base del cim planegem entre estanys fins al refugi Ventosa i Calvell. El dia següent comencem la feixuga pujada al coll de Contraix, i baixem gairebé 1.000 m. fins al refugi de l'estany Llong. Havent dinat seguim pujant cap a la collada de Dellui i després planegem llarga estona entre estanys fins al refugi de Colomina. L'últim dia el comencem pujant entre preciosos estanys, primer el pas de l'Ós i després la collada de Saburó. Baixem cap a l'idíl·lic refugi Josep M. Blanc, en una petita península dins de l'estany, i després d'una pausa tornem a pujar cap al coll de Monestero. Des del coll fem una grimpada ràpida fins al pic de Peguera. Ja només ens queda desfer la llarga vall de Monestero, passar pel refugi Ernest Mallafré i tornar al punt d'inici. Una preciosa ruta d'alta muntanya amb cims, estanys, flors, animals, corriols i tots els ingredients per gaudir de la travessa en companyia de bons amics.

Fitxa

• Tipus de sortida: Travessa
• Lloc de sortida: Prat de Pierró Espot (Pallars Sobirà)
• Distància: 79,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 4.375 metres
• Temps: 39:10 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Jornades llargues i dures
• Cartografia: Carros de Foc Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia temps que la Cristina, el Joan, l'Eva i el Toni, ens havien proposat d'acompanyar-los a fer la ruta de Carros de Foc, i de seguida ens va engrescar la proposta. No és el tipus de rutes que fem habitualment, ja que normalment busquem itineraris menys freqüentats, però val a dir que la bellesa de l'itinerari justifica plenament fer aquesta travessa. Però sobretot el més engrescador és poder compartir uns dies de muntanya amb amics en què passarem moltes hores caminant, rient i fent petar la xerrada, i també alguns capvespres als concorreguts refugis valorant la jornada i allargant les converses fins que l'esgotament ens convida a entrar a les grans habitacions a dormir, o si més no intentar-ho.

Prèviament ens havíem reunit alguna ocasió per acabar de perfilar l'itinerari i la logística. El Joan proposa la distribució de l'itinerari en tres dies complets, més una estona el primer dia per arribar a dormir al refugi d'Amitges. Seran jornades llargues, ja que les distàncies són grans, els desnivells importants i alguns camins força durs. Però la il·lusió és gran i creiem que podrem fer-ho. Per la nostra part mai no havíem fet la ruta sencera, tot i que coneixem moltes zones que trepitjarem, la majoria dels refugis i també hem pujat diversos dels cims que envolten l'itinerari. Teníem els refugis reservats des del mes d'abril, ja que l'elevada popularitat de la ruta obliga a ser molt previsors. Tot i això, en un dels refugis vam haver de dormir al menjador perquè ja no quedaven places. En quant a la logística, com que és estiu anirem lleugers, només amb una mica de roba de recanvi i d'abric i els bàsics com la farmaciola, el mapa i l'impermeable. Farem la ruta sortint des d'Espot i en sentit antihorari.

Dia 0. Aparcament del Prat de Pierró - Refugi d'Amitges

Ens desplacem fins a Espot, el punt que tenim més a prop i que ens permet una adequada configuració de la ruta als dies que tenim. Des de la població pallaresa continuem pujant fins a l'aparcament del Prat de Pierró, últim punt on es permet arribar en cotxe. A partir d'aquí ja només es pot pujar caminant o en taxi. La Cristina, el Joan, l'Eva i el Toni havien pogut sortir una estona abans, i durant la tarda pugen cap al refugi d'Amitges. Amb la Sílvia comencem a caminar passades les 7 del vespre des del Prat de Pierró. Anem per feina i caminem a bon ritme fins a l'estany de Sant Maurici, tot seguint el camí al peu del riu d'Escrita. Contemplem uns instants els Encantats, una preciosa muntanya que vam pujar fa uns anys per la canal Central. Gaudim de les últimes llums de tarda sobre aquesta magnífica muntanya calcària aïllada en un entorn granític.

Seguim amunt i ho fem pel camí que voreja l'estany per la dreta i no pas pel GR que enfila per la pista. Prop de la cua de l'estany el camí es separa de les aigües i comença a pujar fins a la bonica cascada de Ratera. Seguim el camí amunt i finalment s'incorpora a la pista i arriba en pocs minuts més als peus de l'estany de Ratera, que precisament obre cap a ponent la vall del mateix nom. Sorprenem una família de daines que pasturen al capvespre pels prats del voltant, i que de seguida s'allunyen quan ens detecten. Pugem per la pista que fa uns últims revolts marcats i en forta pujada just abans d'arribar al refugi d'Amitges.

En menys de 2 hores arribem al refugi d'Amitges, on ens trobem amb la resta de l'equip que ja han sopat. Afortunadament per nosaltres els amics havien demanat als guardes que ens guardessin sopar, i molt amablement aquests ho van fer, tot i arribar tard i tenir el refugi ben ple. Ja havíem estat altres vegades a Amitges, i continuem dient que és un dels refugis més acollidors i ben portats. El personal és molt amable, les instal·lacions són correctes i el menjar sempre és excel·lent i abundant. Havent sopat acabem de comentar la jugada amb els companys però aviat es fa l'hora d'anar a dormir. Avui només ha estat un escalfament. Demà comença la travessa de debò.

Resum del dia:

• 8,0 km.
• 705 m. desnivell positiu
• 0 m. desnivell negatiu
• 1:55 h.

Dia 1. Refugi d'Amitges - Refugi de Saboredo - Refugi de Colomers - Montardo - Refugi Ventosa i Calvell

Només amb el títol no costa d'imaginar que aquesta segona jornada serà llarga i dura. El matí es lleva fresc per l'època, fins i tot amb temperatures sota zero a l'exterior, ja que trobem alguns bassals glaçats. Fem un bon esmorzar al refugi, abundant i variat. Juntament amb molts altres excursionistes que fan la mateixa ruta, sortim havent esmorzat abrigats i encara a l'ombra. Per sobre del refugi despunten ja il·luminades pels primers rajos de sol les magnífiques Agulles d'Amitges, on fa uns anys ens vam enfilar tot grimpant. Abrigats i il·lusionats comencem a caminar per damunt del refugi fins a l'estany dels Barbs, que voregem per la dreta. Seguidament el camí es comença a enfilar sota la serra de Saboredo fins arribar a un collet desdibuixat. Passat aquest collet fem un llarg flanqueig fins al port de Ratera d'Espot, sota mateix del pic de Ratera, i ja planejant seguim fins el port de Ratèra de Colomèrs. Entrem a la Val d'Aran.

Som ja enmig d'un magnífic paisatge d'alta muntanya, sempre per sobre dels 2.300 metres. Ens envolten cims destacats com el Ratera, el tuc de Bergús o els pics de Saboredo i Amitges. Un cop creuem el port de Ratèra comencem a baixar cap al circ de Saboredo, tacat de blau per diversos estanys. Baixem primer cap als peus del Lac de Naut (estany de Dalt), i sempre direcció nord seguim perdent alçada fins al petit refugi de Saboredo, on fem una breu pausa i mengem uns ganyips. Durant el camí gaudim dels múltiples colors de l'abundant flora de muntanya de l'entorn: orquídies, gencianes, margarites, àrnica, cotoneres i un munt d'espècies que no coneixem però que conformen un paisatge viu i espurnejant.

Passat el refugi de Saboredo planegem uns minuts i anem girant cap a ponent. Seguidament comencem a pujar progressivament fins al Còt deth Tuc Gran de Sendrosa, sota mateix del pic del mateix nom. Al coll canviem de vessant i de paisatge. Entrem al gran circ de Colomers, farcit d'estanys de diverses mides. Al fons ja despunta el pic del Montardo. Baixem fort fins a la pleta Barberà i tot seguit planegem cap al petit Lac Clòto Baish. A partir d'aquí tornem a pujar lleugerament fins el Coret Clòto i encara una mica més fins a l'estany més gran de la zona, el Lac Major de Colomèrs. Creuem per sobre la presa i revoltem l'estany fins la riba occidental on hi ha el refugi de Colomèrs.

Arribem al refugi de Colomèrs al voltant de la 1 del migdia, hora perfecta per dinar. Mengem un entrepà a l'exterior gaudint d'un temps excepcional, amb sol, sense núvols i una temperatura ben agradable. Després de dinar, amb les bateries carregades, emprenem una nova i llarga pujada. Cal pujar fins al port de Caldes, a més de 2.500 metres. Pugem progressivament seguint el rierol. Passem per sobre dels petits estanys Mòrt i del Port de Caldes. Un últim tram més redreçat ens deixa al port de Caldes, un excel·lent mirador panoràmic sobre els dos vessants.

Després de molta estona de pujar ara toca baixar. Tenim davant nostre el Montardo, situat sobre mateix del coll de Crestada cap on ens dirigim. Poc abans d'arribar-hi fem una divisió temporal de l'equip. La Cristina i l'Eva segueixen estrictament la ruta de Carros de Foc amb el seu corresponent forfet que han de signar al refugi de la Restanca. Hauran de perdre gairebé 500 metres i tornar-los a recuperar pel mateix camí. La resta preferim pujar el Montardo, i per tant poc abans d'arribar al coll, elles segueixen avall, i nosaltres ens desviem per un caminet secundari que evita perdre alçada fins al coll de la Crestada, i flanqueja fins al camí normal de pujar el Montardo.

El camí del Montardo puja fort, però està ben fresat i anem trobant fites. Ens enfilem fins un collet situat a més de 2.700 metres d'alçada on el camí salta al vessant nord. A partir d'aquí s'enfila encara més fort els últims metres fins al cim. Situats als 2.833 metres del cim del Montardo gaudim d'una excepcional vista de l'entorn. Al nord la capçalera de la vall d'Aran, amb les valls de Valarties, Unhòla i el Maubèrme que despunta per sobre de tots. A l'oest tenim just a sota, amb una línia gairebé vertical, els estanys de mar i de la Restanca. Més lluny el preciós Estanh Tòrt de Rius i la llarga i bonica Ribera de Rius. A l'horitzó el massís de la Maladeta. Cap al sud els Besiberris i la Punta Alta. Un paisatge magnífic que convida a la contemplació. L'assaborim uns minuts i baixem pel camí costerut que en poca estona ens deixa al coll de Crestada.

Al cap d'uns minuts al coll ens retrobem amb l'Eva i la Cristina que han pujat i baixat fins a la Restanca. Ja tots junts planegem entre els estanys de Monges i de Mangades primer, i tot seguit passem sota les escarpades agulles de Travessani. Passem al peu del gran estany del mateix nom i fem un últim pujador cap al refugi de Ventosa i Calvell, que tot just veus quan estàs a punt d'arribar-hi, enclotat a la vall de Colieto i sobre mateix de l'estany Negre. Arribem cap al tard, gairebé a l'hora de sopar. Només tenim temps de refrescar-nos una mica (i mai tan ben dit, ja que no hi ha aigua calenta), i de seguida ens entaulem. Havent sopat encara gaudim a l'exterior d'uns minuts amb els últims rajos de sol que s'esmunyeixen entre la punta Harlé i el Pa de Sucre. Quan el sol se'n va la fresca ens convida a entrar al refugi de nou. Al voltant de les 10 tothom a dormir, i nosaltres al menjador, ja que el refugi està a màxima ocupació.

Resum del dia:

• 22,6 km.
• 1.360 m. desnivell positiu
• 1.510 m. desnivell negatiu
• 10:15 h.

Dia 2. Refugi Ventosa i Calvell - Refugi de l'Estany Llong - Refugi de Colomina

La jornada anterior va ser esgotadora per hores de caminar, distància i desnivell, i avui serà semblant. Ens llevem d'hora, a dos quarts de set, ja que dormim al menjador i els guardes han de preparar l'esmorzar. Fem un esmorzar abundant per agafar forces. Avui començarem amb un plat fort, ja que tenim una dura pujada fins al coll de Contraix. Al matí contemplem els primers rajos de sol il·luminant la cresta de Besiberri, i els seus veïns punta Harlé i Pa de Sucre, dos cims molt destacats i airosos. Havent esmorzat preparem ràpidament les motxilles, ja que portem poca cosa, i comencem a caminar encara a l'ombra.

El camí baixa lleugerament al principi fins al petit estany de Colieto, però només és un miratge, ja que de seguida començarem a pujar i pujar. Prop de l'estany m'entretinc uns instants contemplant els marcòlics grocs, unes precioses flors de muntanya poc habituals i molt vistoses. El camí va seguint vall de Colieto, encaixonada entre els pics de Travessani al nord i la Punta Alta al sud. Passem l'estany Gran de Colieto, el qual reflecteix una preciosa imatge dels cims de la zona de Besiberri. Anem pujant suaument gaudint de la fresca matinal. Trobem algun tram de grans blocs que cal sortejar grimpant en alguns punts. Les primeres tres quartes parts de la vall són de bon fer, en pujada constant però assumible. Però el darrer tram es redreça fortament, el terreny esdevé abrupte i cal utilitzar les mans.

Per davant tenim una ampla tartera de blocs en fort pendent que arriba fins el coll de Contraix, a 2.750 metres d'alçada. Aquest tram és feixuc i incòmode, ja que no hi ha camí definit sinó que cal evolucionar entre els blocs, seguint les fites que ens assenyalen el pas més còmode. El pendent és fort, i pugem mig caminant mig grimpant entre els blocs. El darrer tram encara és més dur, i cal ajudar-se amb les mans per superar els últims metres. Finalment arribem esbufegant al collet de Contraix (2.748 m.), el punt més alt de la ruta si no es complementa amb cap cim.

Des de dalt del collet de Contraix contemplem la fortíssima pujada que hem superat seguint la vall de Colieto fins al seu punt més alt. Ara canviem de vessant, deixem l'ombra i entrem al vessant est assolellat de la vall de Contraix. Baixem uns metres en fort pendent i per camí relliscós. Tot seguit creuem una congesta de neu i arribem a l'estany de Contraix, de forma circular, on fem una pausa per menjar uns ganyips i descansar uns minuts després de la llarga pujada. Tot seguit seguim baixant, amb un següent tram molt pendent a les Raspes, i després ja més suaument seguint el barranc de Contraix. Baixem molta estona, ja que des del coll hem de perdre més de 800 metres. Anem desfent la vall, gaudint de les vistes, el rierol serpentejant i l'abundant flora.

Després de molta estona baixant la vall de Contraix acaba desembocant transversalment a la vall de Sant Nicolau, aquesta principal i agrupadora dels torrents i barrancs laterals d'aquest sector de Boí. Creuem el riu per un pontet de fusta. Passem pel refugi lliure de la Centraleta i seguim un caminet en pujada fins al refugi de l'Estany Llong, on farem una pausa. Estem ara per sota dels 2.000 metres en una zona molt concorreguda sobretot de turistes, ja que els taxis arriben fins al pla d'Aigüestortes, situat uns centenars de metres per sota. És migdia i aprofitem que som al refugi per dinar. Mengem uns bons entrepans a l'exterior del refugi, gaudint del bon temps que ens ha acompanyat tots aquests dies.

Tornem a posar la primera i iniciem una nova pujada. Darrere mateix del refugi, i sense acabar d'arribar a l'estany Llong, el camí s'enfila pel bosc d'Estany Llong, vorejant un esperó rocallós. Pugem enmig d'un paisatge més amable, ara fins i tot amb arbres, poc habituals en la ruta ja que gairebé sempre estem per sobre de les zones de vegetació. Gaudim també de la flora del parc, i ens entretenim uns intants contemplant un grapat de cotoneres ufanoses en una petita mollera. Seguim amunt pel camí que remunta la vall de les Corticelles, però la deixem per vorejar les agulles de Dellui i ens situem en un mirador natural sobre la vall de Sant Nicolau, que ens queda a sota a la dreta. Flanquegem la base de les agulles de Dellui i entrem de ple a la bonica vall homòmnima.

El camí flanqueja a mitja alçada, sempre alçat sobre la coma. Passem per sobre dels estanyets de Dellui, i finalment el camí baixa al fons de la vall fins als mateixos peus de l'estany de Dellui. És primera hora de la tarda, la temperatura és molt alta, fa molta estona que pugem i el camí passa per la mateixa riba del plàcid estany de Dellui. No resistim la temptació de remullar-nos els peus per refrescar-nos. No som prou valents per banyar-nos, ja que l'aigua és fredíssima. Refrescats i reposats seguim endavant remuntant la vall, ara el tram de la capçalera que forma un petit circ sota el pic de Dellui (2.800 m.) Un últim tram més pendent ens deixa a la collada de Dellui (2.577 m.) on canviarem de vessant.

Canviem de vessant i canviem de comarca. Deixem l'Alta Ribagorça i entrem al Pallars Jussà, a l'àrea més septentrional de la vall Fosca. Tot just creuada la collada de Dellui tenim a sota els estanys de Cubieso i l'ampla vall del mateix nom. Per sobre imponent el pic Tort (2.881 m.), ben punxegut. Comencem a baixar suaument fins als estanys d'Eixerola i Cubieso, que estan enganxats. Entrem en una de les zones lacustres més importants del Parc Nacional, i durant una bona estona caminarem arran d'aigua. Poc més endavant trobem l'estany de Mariolo, i el voregem fins a la seva presa, que creuem per dalt. Passada la presa hi ha un petit i curiós refugi lliure sota una gran roca. Sota la mateixa presa de l'estany de Mariolo trobem la cua de l'estany més gran, l'estany Tort, i el seguirem per la seva riba dreta.

Seguim un caminet al peu de l'estany Tort, però no és el camí correcte, ja que el principal no s'apropa tan a l'aigua. Nosaltres caminem arran de la riba, però un tros endavant hem de fer una bona marrada per superar una de les cues de l'estany represat. Retrobem el camí principal i l'anem seguint fins la petita presa d'aquest estany natural augmentat artificialment amb preses. Els estanys de tota aquesta zona estan interconnectats i es gestionen per proporcionar aigua a la central hidroelèctrica situada a l'embassament de Sallente, uns metres més avall.

Passada la presa de l'estany Tort trobem les antigues vies del carrilet que va utilitzar-se per construir les infraestructures hidroelèctriques. Seguim la via tot planejant una bona estona fins més enllà de la cua de l'estany. Fa molta estona que anem vorejant els estanys. Alguns comenten que és una zona monòtona, ja que es fa llarg planejar tanta estona al voltant dels estanys. Però a mi sempre m'ha agradat, i hi he estat diverses vegades. Els estanys, les construccions hidroelèctriques, les vistes cap al fons de la vall Fosca o el Montsent de Pallars em distreuen.

El camí va girant cap a l'esquerra i ens ofereix vistes cap a l'embassament de Sallente i el telefèric que l'uneix amb l'estany Gento, del qual no s'arriben a veure les aigües però sí l'edifici de serveis on hi ha l'arribada d'aquest telefèric dissenyat inicialment per usos industrials i reconvertit en servei turístic. Després de molta estona de planejar ens toca pujar uns metres fins al refugi de Colomina. Sabem que són els últims, però el cansament es deixa notar després de moltes hores de caminar i un considerable desnivell. Enfilem els últims pujadors i ja veiem la silueta del petit refugi de fusta bastit sobre una gran llosa de pedra al peu de les aigües de l'estany de Colomina. Un indret preciós!

Arribem gairebé a l'hora de sopar al refugi de Colomina (2.415 m.), el més alt de tot el Parc. El refugi no podria estar situat en un lloc més bonic. Per darrere les aigües cristal·lines de l'estany de Colomina; per davant un balcó natural sobre la vall Fosca amb una vista quilomètrica. Passem uns minuts a la terrassa suspesa del refugi, i quan ens criden per sopar entrem ràpidament per recuperar forces. Fem un bon sopar, i en acabat encara tenim temps de dutxar-nos, avui sí, amb aigua calenta. Tot un luxe.

Resum del dia:

• 24,7 km.
• 1.385 m. desnivell positiu
• 1.190 m. desnivell negatiu
• 10:30 h.

Dia 3. Refugi de Colomina - Refugi Josep M. Blanc - Peguera - Refugi Ernest Mallafré - Aparcament

Iniciem l'últim dia de travessa esmorçant al refugi de Colomina, on hem estat molt a gust. És un refugi petit però molt acollidor i els guardes són amables. Hi havia força gent, però sense arribar a la sobrecàrrega d'algun altre refugi, o sigui que hem passat unes hores més relaxats. Esmorzem d'hora i quan els primers rajos de sol il·luminen les capçaleres de les muntanyes comencem a caminar. En primer lloc voregem l'estany de Colomina per un camí totalment pla. Des de l'altra banda de l'estany les aigües calmades produeixen bonics reflexos simètrics amb el tram de roca on s'asseu el refugi i el Montsent de Pallars que despunta més enllà.

A la cua de l'estany de la Colomina enllacem amb l'estany de Mar, més gran com el seu nom indica, i el voregem per l'esquerra. Gairebé al final s'inicia una fortíssima pujada coneguda com el pas de l'Ós. Superem el fort pendent que ens enfila dalt d'un grau on hi ha un excel·lent mirador natural. Ens enfilem a una gran roca plana suspesa gairebé un centenar de metres sobre l'estany de Mar que ens ofereix una vista sensacional de la zona del refugi de Colomina.

Passat el pas de l'Ós trobem un tercer estany, el de Saburó, les aigües del qual estan molt avall, i mostren el que seria el seu estat natural abans de la construcció de la presa. El camí flanqueja per dalt i traça una diagonal cap a la collada de Saburó, equidistant entre el Tuc de Saburó al nord i el pic de la Mainera al sud, ambdós de més de 2.900 metres. Creuem una zona incòmoda de grans blocs per on cal mig grimpar. Anem enfilant fins coronar la collada on deixarem enrere aquest sector per descobrir nous horitzons. Com sempre després de coronar un coll toca baixar, i ara ho fem fins a la vora de l'estany de Port. Voregem les seves aigües per l'esquerra i seguim en suau baixada fins als plans de l'estany de la Llastra. Planegem uns minuts més en una zona de pastures i aiguamolls i arribem al balcó natural sobre l'estany Tort de Peguera, on hi ha el proper refugi.

Som en un d'aquells punts emblemàtics del parc que ens ofereix una visió de postal. Estem alçats sobre l'estany i podem contemplar una preciosa vista transversal de l'estany allargat amb la característica península al mig on hi ha el refugi Josep Ma Blanc, entremig de grans avets. Contemplem aquesta vista tan bonica i baixem fort per un tram de camí molt dret on fins i tot hi ha uns esglaons metàl·lics. Arribem al peu de l'estany Negre de Peguera, el més gran del sector, situat en un circ que coronen els pics de Sudorn, Montanyó, la cresta de l'Avió i finalment el Mainera. Passem arran de la presa escalonada del gran estany i planegem fins al refugi Josep M. Blanc.

El refugi Josep M. Blanc és un lloc preciós, un refugi ben arranjat i situat en una petita península dins de l'estany Tort de Peguera. Fem una pausa per menjar uns ganyips i saludem un berguedà que coneixem, el Guim, que treballa els estius al refugi des de fa uns anys. Després de fer una pausa seguim caminant i voregem l'estany. Creuem a l'altre cantó per la presa i seguim contornejant-lo fins que el camí s'enfila i puja al petit estany de la Cabana. Anem seguint un camí poc definit, ja que normalment la majoria de gent que fa la ruta Carros de Foc puja i baixa al refugi JM Blanc pel mateix camí. Amb la intenció de fer la ruta més circular nosaltres voregem els estanys, però arribats a l'estany de la Coveta el voregem per l'esquerra en comptes de la dreta i tornem a confluir en un tram ja conegut. Repetim doncs un tram de camí fins a trobar el torrent que baixa dels estanys de Peguera, on hi ha un indicador de camins.

Comencem a pujar fort remuntant la vall de Peguera en direcció al coll de Monestero. A la dreta contemplem el pic de Monestero, al mig el coll del mateix nom, i a l'esquerra el pic de Peguera es desdibuixa tot i ser el més elevat i esmolat del sector. Sí que destaca el tuc de Saburó, amb la seva forma punxeguda. Comencem a remuntar un pendent que s'incrementa a mesura que anem pujant. Creuem alguna zona de blocs, però en general anem resseguint còmodament el camí. Sabem que aquesta és l'última pujada de la ruta, i anem gastant els últims cartutxos. Arribem finalment al coll de Monestero (2.715 m.), i de nou fem una divisió temporal de l'equip. La Sílvia i jo mateix ens animem a pujar fins al pic de Peguera, sostre del sector, i la resta comencen el descens ja que van justos de temps.

Des del coll ens enfilem cap a l'esquerra (sud-oest) anant a buscar l'aresta indefinida. Fem la primera part caminant pujant fort per un pendent amb camí més o menys definit. Finalment desemboquem en un gran caos de grans blocs per on haurem de grimpar. Esquivem dues congestes de neu i ens enfilem als blocs on comencem a grimpar sense dificultats. De seguida ens anem enfilant i trobem una canaleta força dreta que ens deixa a la zona superior, on hi ha un conjunt de blocs més grans i més difícils d'escalar. Aquesta zona superior és força aèria, i cal anar seguint les fites per no complicar-se la vida. Grimpem pels grans blocs amb alguns passos fàcils (II), però aeris. Estem a gran alçada, i després de caminar durant hores i hores ara l'adrenalina corre per les venes mentre superem els últims metres d'una grimpada fàcil però alpina. Ens enfilem al bloc més elevat on una petita fita assenyala el cim i el punt més alt de tota la zona, amb 2.983 m. Extraordinàries vistes cap a tot el parc. Des del cim es pot contemplar gairebé tota la ruta que hem fet a vol d'ocell. Fantàstic!

Desgrimpem amb compte per una canaleta que semblava més difícil però no ho és. Tot i això cal parar atenció ja que el tram superior és aeri. Superada la desgrimpada i ja en terreny còmode acabem de baixar fins al coll de Monestero. Entre pujar i baixar hem estat poc més d'una hora. De nou al coll iniciem un descens fortíssim per terreny tarterós, amb roca petita i sorra que de seguida entra a les botes. La baixada és molt forta, però la tartera facilita el pas, i de seguida hem desfet aquests primers metres més forts. Seguidament la baixada continua, però ja és molt més suau. Al final de la tartera cal parar atenció i trobar el camí bo, el qual tendeix a l'esquerra fent una petita pujada per evitar una gran zona de blocs.

El descens per la vall de Monestero és plàcid però llarguíssim, accentuat per la calor de primera hora de la tarda d'un diumenge de juliol calurós. La vall és molt bonica, en forma de mitja lluna. Baixa més fort fins a la Girada Gran, on planeja més suau fins l'estany de Monestero, enclaustrat entre les parets de banda i banda. Amb els pics de Bassiero i els seus veïns sempre davant, anem perdent alçada suaument. Deixem a la dreta els Encantats, i anem contornejant la seva base, sempre seguint el riuet de Monestero, fins a situar-nos als prats que envolten el refugi Ernest Mallafré. El camí passa pel costat del refugi, des d'on tenim una magnífica vista dels Encantats des de la seva base, amb la canal Central que tant ens va costar de pujar fa uns anys.

Sense acabar d'arribar a l'estany de Sant Maurici, després del refugi anem baixant pel camí que passa a la vora de l'ermita de Sant Maurici i va baixant al peu del riu Escrita. El camí retalla i adreça la pista, i en pocs minuts arribem a l'aparcament del Prat de Pierró, on havíem començat la ruta tres dies abans. Acabem cansats però satisfets després de tres dies intensos gaudint d'un dels paisatges de muntanya més espectaculars de Catalunya pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Resum del dia:

• 24,4 km.
• 931 m. desnivell positiu
• 1.645 m. desnivell negatiu
• 8:55 h.

Resum final

Poques coses més es poden dir de la ruta, conegudíssima i popular. Durant el recorregut ens hem trobat molta gent, sobretot als refugis, que segueixen el mateix itinerari. La majoria dels excursionistes són estrangers, i hem parlat amb gent de molts països diferents que ens confessen la seva admiració per un paisatge alpí tan bonic. Realment la zona és extraordinària ja que inclou una barreja d'ingredients de muntanya difícilment assolibles en altres llocs: cims escarpats, camins agradables, refugis, rierols, una rica vegetació i flora i sobretot una gran quantitat d'estanys que donen un contrapunt de color al paisatge. La ruta és dura, més pel desnivell que per la distància, amb alguns trams exigents com el coll de Contraix. Algunes vegades que havíem pensat fer la futa havíem desistit per mandra de caminar tants dies. Però en aquesta ocasió s'ha donat una condició que ha fet molt més atractiva la ruta: poder-la gaudir al costat d'amics que comparteixin la passió per la muntanya. Les hores i hores caminant són molt més agradables compartint una bona conversa i fent créixer els llaços d'amistat.

Imatges