Tuc de Saboredo (2.829 m.) amb esquís

• 

  Anem pujant per la pista, deixant enrere els Encantats

• 

  Voltejant per superar el pendent abans del refugi d'Amitges

• 

  Arribant al refugi, amb les Agulles d'Amitges al fons

• 

  Trobem els guardes i continuem amunt, tot i el mal temps

• 

  Arribant a l'avantcim, on cal deixar els esquís i pujar un pendent molt fort

• 

  Tram de fort pendent prop del cim

• 

  Iniciem el descens per la magnífica pala summital

• 

  Tram dels tubs, en fort pendent però amb una neu excel·lent

Des de l'estany de Sant Maurici comencem a foquejar amb molta neu fins al refugi d'Amitges. Després d'una pausa i amb força vent i boira creuem el llac sota les espectaculars agulles d'Amitges i anem remuntant la coma. Pugem fort fins al coll d'Amitges, i sense esquís per forts pendents fins al cim (45º). Extraordinari descens directe pels tubs amb una capa d'uns 15 cm. de neu nova.

Tweet

Fitxa

! Ruta no circular.

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya
• Lloc de sortida: Estany de Sant Maurici, Espot (Pallars Sobirà)
• Distància: 7,5 quilòmetres
• Desnivell: +930 / -480 metres
• Temps: 5:35 hores
• Dificultat: S2-S3 / BEA / F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Fort pendent abans del cim (45º). Descens pels tubs en fort pendent.
• Cartografia: Sant Maurici, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Estany de Sant Maurici	00:00	00:00	0
Estany de Ratera	01:03	01:03	1,7
Refugi d'Amitges	01:22	02:25	3,4
Tuc de Saboredo	02:01	04:26	5,5
Refugi d'Amitges	01:08	05:34	7,5

Crònica

L'aparcament del Prat de Pierró, a l'entrada del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici està tancat a causa de la gran quantitat de neu que enguany ha regat els Pirineus. Per accedir a Sant Maurici tenim dues opcions: caminar des d'Espot o pujar amb taxi. Triem aquesta segona opció per aprofitar al màxim el temps sobre els esquís i començar ja a prou alçada per garantir una bona jornada. Avui serem sis de colla: la Pilar, el Pep, la Mònica, el Miquel, la Sílvia i jo mateix.

Amb les botes posades i els estris carregats pugem amb el taxi fins a Sant Maurici, en poc més de 10 minuts des d'Espot. 5,10 € per persona, força car tenint en compte que en cada Land Rover hi pugem 6 persones. Tot i això si aquests diners es queden al poble i ajuden al desenvolupament d'aquesta zona de muntanya que tant estimem, ben invertits estan.

Arribant a l'estany de Sant Maurici ja veiem que la quantitat de neu és impressionant, i al lloc on giren els taxis pràcticament hi ha una trinxera. Observem el paisatge i fem algunes fotos de rigor enmig de tots els turistes que sempre omplen aquest espai. És un lloc molt bonic, i entenc que l'afluència de visitants sigui tan massiva. Només el paisatge visual des de vora de l'estany ja mereixen la visita. La vista des de la base dels Encantats és corprenedora. Mirat des de sota sembla inaccessible, tot i que recordem l'ascensió d'estiu que hi vam fer fa un temps per la canal cenetral.

Ens calcem esquís i comencem a foquejar cara amunt, buscant entre els arbres la pista que comença a remuntar direcció nord-oest. La visibilitat és escassa, i la boira cobreix les capçaleres de les muntanyes. El pronòstic de vent es compleix, i el dia és desagradable. Assumim que la ruta d'avui es limitarà a l'accés al refugi d'Amitges i poca cosa més, però només estar en aquest entorn ja s'ho val.

Anem pujant per la pista, girant-nos en diversos punts per observar els Encantats des de diferents perspectives i copsar la seva magnificiència hivernal. Poc més amunt s'obre la vista cap al pic del Portarró, més a l'est, i també la vall de Monastero i de Subenuix, amb els respectius cims. Al cap d'una hora de pujar tranquil·lament, fent petar la xerrada i gaudint de l'entorn tot i el temps, arribem a l'estany de Ratera. Ullades de sol, trams emboirats, força vent i fins i tot neu, tot canviant en pocs minuts.

Passat l'estany Ratera i el petit estanyol de la Cabana tombem decididament a la dreta per encarar la pujada final al refugi d'Amitges. Obrim una traça directa superant un tram força pendent en una masterclass de voltes maria. Uns minuts d'esforç i diversió i arribem als peus del Refugi d'Amitges, estratègicament situat, al peu de l'estany del mateix nom i les estètiques Agulles d'Amitges, paradís d'escaladors sobre granit, i on també vam pujar per la porta del darrere fa un temps. Com canvia el paisatge d'estiu a hivern!

El refugi d'Amitges és molt còmode i agradable. Fins i tot hi ha calefacció, i els guardes són molt trempats. Entrem, descansem uns minuts i dinem. El temps continua rúfol, especialment cap amunt. Les Agulles tot just es veuen sobre l'estany, i més amunt la boira ho cobreix tot. Fa mandra tornar a sortir, i esperem una estona amb l'expectativa que hi hagi alguna ullada de bon temps. Finalment decidim pujar un tros amunt, almenys per buscar una baixadeta per les pales de sobre l'estany.

Creuem l'estany pel bell mig, tot i les inicials reticències d'algú... A l'altra banda comencem a pujar més decididament per les amples pales de la Coma d'Amitges. La ruta d'ascens segueix principalment la coma, buscant el pas més còmode, allunyant-nos de la base de les Agulles d'Amitges, ja que allà el terreny és més dret. Guardarem aquest tram per la baixada. Anem enfilant doncs per la coma guanyant alçada progressivament i còmoda. Cal sortejar un tram de grans blocs, a partir dels quals hem de tendir a l'esquerra, ja que la coma ens portaria al coll de Bassiero, i nosaltres volem anar al coll d'Amitges. Així doncs a la zona dels grans blocs tendim a l'esquerra vorejant la base del pic d'Amitges que s'aixeca altiu sobre els nostres caps.

La Mònica té problemes als peus amb les botes, i decideixen baixar, conjuntament amb el Miquel i la Sílvia. Amb el Pep decidim continuar amunt almenys fins al coll i gaudir d'una baixada més llarga i plaent. Cal fer un flanqueix cap a l'esquerra amb pendent acusat. Ens hi posem però tenim dubtes, no tant pel pendent sinó per la gran quantitat de neu. Obro traça un tram i veig que sota els esquís es formen petites esclextes que indiquen que estem trencant capes de neu. Sembla que és només la neu recent, però davant del dubte preferim no arriscar i decidim girar cua.

Ha estat nevant les dues nits anteriors, i hi ha una capa d'uns 15 o 20 centímetres de neu nova. Avui ningú no ha pujat al cim pel mal temps. De fet tot pujant ens hem creuat amb alguns grups que ens confirmaven que ho havien provat però que havien reculat pel mal temps. Quan ja havíem decidit girar cua, ens atrapen dos dels guardes del refugi que ens confirmen que com a molt les petites plaques que podem trencar són de la neu recent, ja que l'anterior està consolidada. Així doncs tornem a encarar-nos cap amunt, i conjuntament amb ells creuem el flanqueig que ens deixa a la base de la pala summital. Abans d'arribar-hi hem de creuar uns metres de neu glaçada una mica delicada.

Queda encara una bona pujada per l'ampla pala que mena al coll d'Amitges. El temps té tendència a millorar, i l'aposta per pujar tot i el mal temps sembla encertada. La boira no desapareix del tot, però s'alterna amb algunes ullades de sol que ens fan somiar en una bona baixada. Anem fent llargues zetes per pendent considerable però amb una bona capa de neu pols recent. Excel·lent. El darrer tram el pendent es redreça encara més, i arribem pràcticament al coll d'Amitges, punt que separa els cims de Saboredo, a l'oest, i d'Amitges, a l'est. No acabem d'arribar al coll, sinó que continuem pujant en tendència cap a l'esquerra per enfilar la darrera pala del Tuc de Saboredo.

Els darrers metres cap a la base del cim són més drets, i es pot pujar amb esquís fins uns metres per sota. Els guardes es queden aquí, ja que com que han pujat tantes vegades al cim eviten els últims metres no esquiables. Treuen pells, ens desitgen sort i tiren avall estrenant una pala en condicions immillorables. Nosaltres estem tan a prop del cim que decidim enfilar-nos-hi. Amb piolet hauríem anat més tranquils, però no en tenim. Igualment la neu és tova, i podem obrir una bona traça. El pendent final cap al cim és molt dret, d'uns 45º, però sembla prou segur. No hi ha traça, ja que avui no ha pujat ningú al cim, però obrim traça fent esglaons a la neu amb les botes. En pocs minuts coronem el Tuc de Saboredo (2.829 m.)

Algunes ullades de bon temps ens permeten gaudir d'un paisatge majestuós, amb agulles, crestes i esperons granítics per totes bandes. Cap al sector nord un pendent esfereïdor, i cap al sud una magnífica vista d'ocell del Parc Nacional. Els cims més característics sobresurten: Peguera, Subenuix, Mainera, Mar,... No ens entretenim. Els esquís ens esperen uns metres més avall per iniciar un descens que promet interessant. Desfem amb molt de compte el tram del cim, baixant d'esquena. Impressiona la pala que tenim sota els nostres peus.

Arribem al petit replà on hem deixat els esquís, ens els calcem i iniciem el descens. Just des d'aquí el pendent és molt accentuat, i com que el nostre nivell és discret, fem un parell de girs i tendim més cap a la banda del coll, on el pendent tot i ser considerable no és tant marcat. La neu és de pel·lícula, ja que els 15 o 20 centímetres de neu nova sobre una base sòlida permet esquiar còmodament i gaudir amb seguretat del pendent. A més a més tenim pràcticament tota la pala per nosaltres ja que només hi ha les traces dels dos guardes que han baixat abans. Així gaudim de valent marcant noves línies sobre una neu immaculada.

Baixem la primera pala, llarga i sostinguda, fins al flanqueig on hem trobat els guardes. Llavors canviem el recorregut, i en comptes de tirar més a l'esquerra continuem per la dreta, anant a buscar la línia directa que va a passar per sota les Agulles d'Amitges. Aquest tram més més pendent, amb dos tubs amples però en forta inclinació (S3). En algun punt ens mirem bé el recorregut, ja que baixant sembla que hi hagi precipici, però a mesura que t'hi acostes veus que és esquiable. Esquiable però molt pendent. Ara bé, la neu és tan bona que l'experiència de baixar per aquests pendents és brutal.

El descens és sostingut, amb un parell de trams més pendents, uns tubs amples, el segon pràcticament sota la base de les Agulles d'Amitges. Després d'aquest tram més dret arribem de nou a la coma i acabem de baixar fins a l'estany. El tornem a creuar i ens plantem de nou al refugi, on ens retrobem amb el grup i compartim la bona experiència del cim i l'excel·lent descens.

Al refugi hi ha força ambient. A les 7 toca sopar. Menjar excel·lent i abundant. Marca de la casa. Fem una estona de sobretaula i anem a dormir. Demà posarem rumb al Tuc de Ratera i cal reposar.