Pic del Portarró (2.734 m.)

Iniciem un cap de setmana sobre la neu a la zona de Sant Maurici. Des de l'aparcament remuntem fins l'estany i el voregem per l'esquerra per anar a trobar la Coma d'Aiguabella. Arribem al Portarró després d'una llarga pujada, i acabem de pujar al cim de grans panoràmiques. Baixem per la mateixa coma fins a trobar el camí que flanqueja pel Mirador de l'Estany, i pugem fins al refugi d'Amitges on passarem la nit. Jornada dura per la distància, el desnivell, l'estat de la neu i sobretot la calor.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya / Raquetes
• Lloc de sortida: Prat de Pierró Espot (Pallars Sobirà)
• Distància: 13,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.325 metres
• Temps: 10:05 hores
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Sant Maurici - Els Encantats, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Prat de Pierró	00:00	00:00	0
Refugi Ernest Mallafré	01:14	01:14	3,9
Inici Coma d'Aiguabella	01:29	02:43	6,2
Portarró d'Espot	01:12	03:55	7,9
Pausa	01:00	04:55
Pic del Portarró	01:09	06:04	8,7
Mirador de l'Estany	02:21	08:25	11,4
Refugi d'Amitges	01:40	10:05	13,6

Crònica

Ens reunim el dissabte al matí a Espot i pugem fins al Prat de Pierró on deixarem els vehicles. Som la Mònica, el Lluís, la Lucía, el Dani, la Sílvia i jo mateix. Volem passar un parell de dies gaudint del majestuós espectacle natural del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a l'hivern. La intenció és fer un recorregut circular de dos dies, fent parada i fonda al refugi d'Amitges. Estava convençut que hi hauria més neu de la que en realitat hi havia, i la progressió va ser més lenta del que comptàvem.

Ben carregats comencem a caminar sense gota de neu pel camí que, paral·lel a la carretera asfaltada només per als taxis, puja direcció a Sant Maurici. Al cap d'aproximadament una hora passem pel costat de l'ermita de Sant Maurici, on hi ha també un petit refugi lliure. Uns minuts després deixem la pista principal per seguir la que marxa cap a l'esquerra i mena al refugi Ernest Mallafré. En pocs minuts més passem pel costat del refugi, situat a la base mateixa dels Encantats, i actualment tancat. Passat al refugi prenem la pista que puja cal al Portarró d'Espot.

Deixem enrere l'accés a la vall de Monastero, a l'esquerra, i voregem l'Estany de Sant Maurici per l'esquerra, a certa alçada. Aquesta zona és obaga, ja que flanquegem la base de la Roca de l'Estany, i per sort ja trobem neu. Així doncs ens calcem esquís i raquetes segons el cas, i ens descarreguem pes de l'esquena. Avancem per l'antiga pista que va fer construir el general Franco l'any 1.955 per creuar des d'Aigüestortes fins a Sant Maurici passant pel Portarró, a més de 2.400 metres d'alçada. Sembla que aquests paratges agradaven molt al dictador, i no va dubtar decidir que centenars de treballadors construissin una pista per unir els dos sectors del que va esdevenir, i aquí ve la part positiva, el primer i encara únic Parc Nacional de Catalunya.

Deixem més endavant l'accés a la vall de Subenuix, a l'esquerra, i continuem pujant tot gaudint de la vista, ja a certa distància, de l'Estany de Sant Maurici als nostres peus, encara glaçat, i la vigorosa silueta dels Encantats. Aviat l'antiga pista, que coberta de neu costa d'endevinar en alguns punts, va tendint cap a l'esquerra, i fa unes marcades giragonses anomenades Marrades del Port. Pugem fort en el tram més estret del barranc del Portarró, però aviat accedim a la Coma d'Aiguabella, ampla i amb un relleu més suau. El Portarró queda davant nostre, a considerable distància. A la dreta del coll el Pic del Portarró, i a l'esquerra l'Agulla del Portarró.

Avancem lentament, sobretot per causa de la neu, molt humida i pesada. En haver-hi una capa relativament recent s'enfonsava molt i costava d'obrir traça. La calor també és molt accentuada en aquesta vall orientada a est, amb el sol picant des de bon matí. És amb la calor intensa que ens plantegem que potser la planificació d'aquesta ruta no ha estat un encert, i que potser altres opcions haurien estat més agraïdes. Però som al ball i toca ballar. Així acabem d'arribar al Portarró d'Espot, força cansats i acalorats. Dinem i descansem uns minuts.

Des del Portarró encara cal superar més de 300 metres de desnivell per arribar al cim, amb un pendent considerable. El vessant no està cobert de neu, o sigui que decidim deixar l'equipament i bona part de la càrrega al coll i pujar a peu. La pujada és dura i feixuga, especialment amb la calor del migdia. El tram final té un pendent accentuat fins arribar a la cresta, que s'aboca verticalment cap al nord. Seguim encara uns metres per la carena ja que el cim no vol acabar d'arribar. Coronem el cim i gaudim d'una panoràmica excepcional. Subenuix, Peguera i Encantats dominen el flanc sud; Saboredo, Amitges i Bassiero el nord; l'est el reservem per l'Estany de Sant Maurici i la vall d'Escrita; i cap a l'oest Colomers, Contraix, Punta Alta i sector dels Besiberris. És a dir, que es domina bona part del Parc Nacional. Una meravella!

Baixem pel mateix ampli pendent per on hem pujat, però dibuixant una diagonal més directa. Trobem trams amb neu i trams sense, i això és especialment incòmode, ja que sovint els forats entre roques queden amagats per fines capes de neu que s'enfonsen només trepitjar. Retornem al coll, recollim les coses i comencem a baixar. Els que anem amb esquís patim més que gaudim una curta baixada amb neu extremadament pesada. Més tard veiem que potser hauria estat millor opció anar a buscar el coll que hi ha entre el pic del Portarró i el pic Inferior i baixar cap al vessant nord, per un coll de pendent considerable però assumible, i des d'allà directes cap al refugi d'Amitges.

Però nosaltres baixem pel mateix camí, desfent la Coma d'Aiguabella fins a trobar el camí que flanqueja per l'est el pic Inferior del Potarró, i que va a passar pel Mirador de l'Estany. És un lloc prou bonic, però incòmode per transitar amb esquís i raquetes, que ens hem de treure i posar diverses vegades. Ja prou cansats per les hores de trajecte, el desnivell i la calor, passat el mirador trobem un indicador que ens assenyala el camí del refugi d'Amitges. El seguim sense parar atenció que aquest bonic camí a l'estiu és incòmode per transitar amb neu, i hauria estat millor opció anar a buscar la pista.

Amoïnats per arribar a temps a sopar al refugi fem els darrers metres, en pujada, fins arribar al privilegiat altiplà on està situat el refugi d'Amitges, al peu de les espectaculars Agulles i l'estany homònims. Des del mateix refugi la vista dels cims del sector sud del Parc són espectaculars, més encara amb les últimes llums del dia que realcen les siluetes d'alguns dels gegants granítics. Els Encantats tenen una gran força, però el pic de Peguera em té captivat, amb la seva marcada piràmide summital. Simplement genial!

El refugi és molt còmode, fins i tot té calefacció. El sopar, exquisit i abundós, ens recarrega les malmeses bateries. És el moment de compartir les experiències del dia. Una jornada molt dura, llarga i amb fort desnivell. No ha estat una sortida que es pugui qualificar d'agraïda, ja que hem patit tant o més que no pas gaudit. Afortunadament la memòria és selectiva, i les magnífiques imatges que s'han gravat a la nostra retina actuaran com a record positiu.