Pic de Baborte (2.934 m.)

Discreta entremig d'altres més populars com la Pica d'Estats o el Sotllo, aquesta gran muntanya és una impressionant piràmide situada a la capçalera de la Vall Ferrera. Flanquegem pel fons de la vall passant per una zona de boniques bordes i remuntem el barranc de Baborte. Arribem al circ de Baborte, i passem al peu del llac i el refugi lliure. Al coll enfilem pel fort pendent de l'aresta sud-est, grimpant fins al cim.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Pont de la Farga, Àreu, Alins (Pallars Sobirà)
• Distància: 16,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.500 metres
• Temps: 10:50 hores
• Dificultat: F+ (amb neu)
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Petita grimpada final. Trams de fort pendent.
• Cartografia: Pica d'Estats - Mont-roig, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia temps que no tornàvem a la Vall Ferrera, tot i que és, probablement, la meva zona de muntanya preferida a Catalunya. La combinació d'altíssimes i estètiques muntanyes, la vall tancada amb petits poblets poc habitats, l'absència de grans infraestructures turístiques i la sensació de transitar per un territori en què el temps sembla haver-se aturat em fascinen. Caminar per la Vall Ferrera, especialment a l'hivern i fora dels cims més coneguts com la Pica d'Estats, és una garantia de sol·litud. Una total desconnexió de la rutina habitual, sense ni cobertura de mòbils, immersos en un ambient salvatge i sever.

Ens arribem fins al Pont de la Farga, punt d'inici de la llarga aproximació a la base del pic de Baborte. Per arribar-hi cal remuntar tota la Vall Ferrera fins a Àreu, i a partir d'allí avançar per la pista en bon estat que avança al peu del riu Noguera de la Vall Ferrera fins un ampli aparcament al peu del pont. Normalment a l'hivern aquesta pista està tancada per la neu, ja que és molt obaga, i amb les primeres nevades ja esdevé intransitable fins a la primavera. Enguany la neu va tard, i ens permet accedir-hi.

Comencem a caminar creuant el pont i prenent el camí que marxa a la dreta al costat d'unes bordes. El camí és molt evident, probablement un camí molt antic que comunicava, sempre pel vessant solei, les diferents bordes de la zona. En aquest vessant sud tradicionalment s'aprofitaven els pocs trams planers per cultivar-hi el ferratge amb què s'alimentaven els animals durant el llarg hivern. Les bordes permetien emmagatzemar i assecar el ferratge. Algunes d'aquestes bordes encara serveixen per a la seva tradicional funció, i alguns prats encara ara es dallen i s'aprofita l'herba. El camí és ampli i ben definit, amb molts trams delimitats per parets de pedra seca, alguns trams empedrats, i revolts ben traçats pensats per transitar-hi amb carros.

El camí puja suaument, guanyat altura progressivament sobre el riu. Avancem a l'ombra, i el sol, amagat rere el Monteixo, ens enxampa en passar per les bordes de la Rebuira, un petit conjunt de construccions tradicionals al voltant dels camps irregulars. Continuem pujant suaument fins trobar una cruïlla indicada. Deixem el camí que planeja, i que continuaria cap al refugi de la Vall Ferrera, i prenem el de l'esquerra en direcció cap als estanys i el refugi de Baborte. El primer tram d'aquest camí és una mica indefinit, però seguint les fites fàcilment trobem la traça. El pendent augmenta, i anem pujant per la riba dreta del barranc de Baborte.

Creuem el rierol a l'alçada de la Cabana de Bassello. En aquest punt cal parar atenció i no prendre el camí de l'esquerra, que ens tornaria cap on hem vingut però a més alçada. Creuem el rierol cap a la dreta i passem al peu de la bonica cabana de Bassello, situada en un balcó amb excel·lents vistes cap al Monteixo i el Norís, en línia recta cap al sud. Trobem aquí els senyals del GR de l'Alta Ruta Pirenaica, i els anem seguint cara amunt, remuntant el costerut barranc de Baborte. Pugem durant més d'una hora per fort pendent fins arribar a un petit collet just a la desembocadura de l'estany. S'obre davant nostre l'espectacular circ de Baborte.

Només arribar al coll canvia radicalment el paisatge. La neu ja és contínua, i als nostres peus contemplem l'ampli Estany de Baborte, al sud d'una zona lacustre formada per aquest gran estany i altres de més petits. Enmig dels estanys, en un petit turonet, hi ha instal·lat el petit refugi lliure de Baborte, conegut com a Refugi del Cinquantenari. Es tracta d'una petita cabana metàl·lica, visible des de molt lluny pel seu característic color taronja. Té capacitat per a 16 persones molt ben avingudes.

El paisatge és espectacular, ja que el circ es tanca per totes bandes per cims i crestes: els Tres Pics al sud, el Baborte al nord, i el Pic de Pedres Blanques a l'est. Estem en un entorn d'alta muntanya, amb l'espectacularitat que hi afegeix la neu. Passem sota el refugi i continuem avançant al peu de diversos estanys, els més petits ja glaçats. Seguim alguna fita que sobresurt sobre la neu, ja que si bé no s'endevina un camí evident, és fàcil avançar seguint la trajectòria dels estanyols. També es pot adreçar més a la dreta, sense arribar al peu dels estanys. Ens encarem cap a l'evident Coll de Baborte, el punt més baix que separa el pic de Baborte i el pic de les Pedres Blanques. Una bona pujada i arribem al coll.

A l'altra banda del coll s'obre davant nostre un magnífic panorama alpí. Sense cap obstacle tenim enfront el massís de la Pica d'Estats, amb els seus pics satèl·lits i el Sotllo, més prominent i amb més caràcter que la resta, simples elevacions del mateix cordal. L'espectacle és impressionant, ja que en un dia serè i clar, contemplar aquestes grans muntanyes ben nevades i tan de prop és un luxe. Al coll però hi fa un vent molt fred i molt fort. Ens fa por que si continua bufant amb aquesta intensitat no acabarem la nostra empresa. Comencem a pujar per l'aresta sud-est, i un tros amunt el vent minva.

De seguida veiem que l'aresta cap al cim és força dreta i llarga. Comencem amb un primer tram de mitja grimpada, i tot seguit avancem per pendents de neu. L'aresta és marcada i simplement cal anar-la seguint. Alguns trams són més escarpats, i cal grimpar, i altres són simples pendents força inclinats. Els trams amb roca són més segurs que els pendents nevats però amb poca base. Avancem principalment per la roca, i creuem alguns pendents de neu amb compte i amb l'ajut del piolet. A més de mitja alçada cal creuar un pendent nevat de forta inclinació i una mica exposat. Avancem amb compte, però amb neu segura. Grimpem per terreny pedregós però fàcil fins l'avantcim. Queda només creuar un pendent més obert, que passem amb els grampons posats per més seguretat. Al cap d'aproximadament dues hores des del coll coronem el pic de Baborte.

Amb un dia esplèndid i una temperatura molt agradable, impròpia de l'època de l'any en què estem, gaudim de l'immens panorama des del cim. Al nord-est tota la cara sud de la Pica d'Estats i el Sotllo concentren l'atenció. Contemplar aquestes grans muntanyes tan de prop, i pràcticament a la mateixa alçada és molt bonic. La mateixa ombra del pic es projecta sobre les grans muntanyes properes. Al sud també contemplem el circ i els estanys de Baborte per on hem passat ja fa estona, i a l'horitzó el Monteixo. Dinem tot contemplant el paisatge. Ens hauríem quedat més estona al cim si el rellotge no ens advertís que anàvem tard i el dia és curt. Hem sortit una mica massa tard, la ruta és llarga i la progressió lenta amb la neu. A més a més ens hem entretingut contemplant el paisatge i fent fotos. Hem de començar a baixar.

La baixada és més ràpida del que pensàvem, tot i que cal anar amb compte en algun punt més dret. Si pujant buscàvem més la roca, baixant busquem més els pendents nevats, ja que amb piolet i grampons avancem més de pressa. Sense més problemes que parar atenció tornem a arribar al coll, i desfem els nostres passos. En comptes de tornar a passar pels petits estanys baixem més de dret en direcció al refugi, i així també guanyem uns minuts. Les últimes llums del sol van enrogint les capçaleres nevades de les muntanyes. Som conscients que arribarem de fosc. Passem al costat del refugi, baixem i voregem el llac i fem una petita pausa al coll abans d'encarar la baixada pel barranc de Baborte. Amb escassa llum baixem el barranc fins a la cabana de Bassello, i a partir d'allí ja amb els frontals continuem desfent el camí ja conegut.

Una hora i mitja més caminant ja de nit, però amb un camí fàcil de seguir i arribem a Pont de la Farga. Ha estat una sortida genial, amb vistes espectaculars i amb molt ambient alpí. Una ruta llarga, sense grans dificultats i molt bonica en la sol·litud de la muntanya ferrerenca hivernal.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta