Subenuix (2.949), Peguera (2.984) i Monestero (2.877 m.) en travessa de 2 dies

Sortim del Prat de Pierró i passat l'estany de Sant Maurici anem a buscar la vall de Subeuix que remuntem totalment fins assolir el cim, després d'una entretinguda grimpada. Baixem per l'altra cantó i creuem una gran zona lacustre fins arribar al refugi de Colomina on fem nit. El dia següent enfilem el Peguera amb una bonica grimpada aèria. Baixem per la cara oposada, enfilem encara el pic de Monestero i tanquem el cercle baixant per la Valleta Seca.

Fitxa

! Ruta de 2 dies.

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Prat de Pierró, Espot (Pallars Sobirà)
• Distància: 32,5 quilòmetres (18,0 + 14,5 km.)
• Desnivell positiu: 2.320 metres (1.540 + 780 m.)
• Temps: 17:10 hores (09:20 + 7:50)
• Dificultat: PD. F+ tram final Subenuix; PD tram final Peguera
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Grimpada en l'accés final al Subenuix. Grimpada i desgrimpada entretinguda i aèria al Peguera.
• Cartografia: Sant Maurici, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia temps que teníem pensat fer un recorregut circular al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, evitant els camins mes habituals de propostes comercials com Carros de Foc, i alhora assolir algun dels cims principals de la zona. La zona escollida va ser el sector sud-oest del Parc, on es concentren alguns dels cims més destacats. L'elecció d'aquesta època per fer una ruta llarga i d'alta muntanya com aquesta té avantatges i inconvenients. El principal avantatge és la tranquil·litat de gaudir del paisatge el plena sol·litud, fora de les aglomeracions estivals. Els inconvenients són diversos: el fred, la possibilitat de trobar neu, el fet que els refugis estiguin tancats i també les poques hores de llum.

Dia 1

Sortim amb la Sílvia de bon matí des del Prat de Pierró, més amunt d'Espot, on hi ha ubicat l'últim aparcament on es pot deixar el vehicle pel sector de Sant Maurici. Es pot continuar en taxi, però decidim fer-ho a peu. Fins a l'estany hi ha aproximadament una hora de camí fresat, còmode i bonic. El matí és agradable, amb cel ras i força fresca, gairebé un parell de graus sota zero.

Anem força carregats, ja que portem el material i el menjar per a dos dies d'alta muntanya, per tant el ritme també serà una mica més lent que quan caminem més lleugers. El caminet remunta suaument la vall del riu Escrita enmig d'un bonic bosc de pi negre i avets. Passem pel costat de l'ermita de Sant Maurici, on hi ha també un petit refugi, i agafem aigua a la font. Al cap de poc trobem l'indicador del refugi Ernest Mallafré, i continuem cap a l'esquerra deixant la pista que continua cap a l'estany. En pocs minuts més arribem al refugi.

El refugi Ernest Mallafré, com tota la resta de refugis del Parc, estan tancats aquesta època. Un dels dubtes que teníem és si trobaríem lloc a la part lliure del refugi de Colomina, ja que té poques places, o bé hauríem de fer bivac, incòmode amb el fred que ja fa de nit aquesta època.

La pista que porta al refugi fa un marcat revolt davant mateix del petit edifici. Continuem uns metres més per la pista després del revolt fins a trobar un caminet senyalitzat amb un pal indicador a l'esquerra que ens assenyala la direcció del pic Subenuix. Prenem el camí i comencem a pujar més fort guanyant alçada sobre l'Estany de Sant Maurici, actualment amb un aspecte tètric, ja que està pràcticament buit per reformes a la presa.

El camí mena a una pista secundària que anem seguint fins arribat al Pletiu de Subeuix, un petit replà on hi ha una cruïlla. Aquesta zona els camins estan ben indicats, i el nostre camí és el de l'esquerra. Si avancéssim de front aniríem cap al Portarró d'Espot. Seguim doncs a l'esquerra i entrem a la Vall de Subenuix. El camí és evident, fresat i amb fites abundants. Anem remuntant la vall, oberta de nord a sud, a la capçalera de la qual observem el Pic de Morto. Tot i això aviat ens crida l'atenció l'estètica Agulla del Portarró, que ens queda a la nostra dreta. Avancem per terreny mixt herbat i de blocs. Alguns trams són força incòmodes, ja que cal sortejar grans blocs de granit. Arribem a l'estany de Subenuix, sota mateix de l'Agulla, petit, poc profund i d'aigües verd turquesa.

El camí esdevé més incòmde, i a partir de l'estany ja pràcticament sempre ens mourem per terreny pedregós de blocs. Anem guanyant visió sobre l'objectiu, el pic de Subenuix. Fins ara era poc visible, ja que és l'últim cim de la cresta que sempre veiem a la nostra dreta, i fins que no som força enllà de la vall els altres pics de la cresta (Agulla del Portarró, Pic Inferior de Subenuix,...) no ens deixaven veure el nostre objectiu. Una bona alternativa amb més temps i amb l'equipament adequat és resseguir tota aquesta cresta des del Portarró, però això són figues d'un altre paner.

El Subenuix va guanyant entitat i espectacularitat a mesura que ens acostem a la seva base. Contemplem la seva cara sud-est, vertical i retallada. Gairebé a la base de la muntanya podem optar per continuar fins al final de la vall i atacar el cim pel darrera (camí més habitual) o bé voltejar la seva cara nord i anar a buscar una bretxa que separa els dos pics de Subenuix, el principal i l'Inferior, situat a força distància. Descartem aquesta segona opció ja que el vessant és ombrívol, més dret i queden restes de neu.

Continuem doncs per la vall de Subenuix ja gairebé al fons del circ. A partir d'aquí comencen unes tarteres molt més dretes que ens permetran enfilar fins a la cresta que tanca el circ, amb el Pic de Morto a la nostra esquerra, el pic dels Estanyets al centre, i el Subenuix a la dreta. Aquí ens desviem una mica de les fites i intentem enfilar la tartera que puja directament a la base del Subenuix. És un error, ja que la tartera és molt dreta, incòmode i no avancem. Rectifiquem i flanquegem cap a l'esquerra, buscant el traçat de les fites, que tot i no ser molt millor ja que continua sent molt dret, sí que permet guanyar alçada amb més facilitat. El traçat va a guanyar la carena entre els pics dels Estanyets, que ens queda a l'esquerra, i el Subenuix, que ens queda a la dreta.

Dalt de la carena girem a la dreta i ens situem en un petit collet a la base mateix del cim, del qual tan sols ens separa una darrera grimpada. Enfilem entremig dels grans blocs seguint les fites, ja que el terreny és força aeri. La grimpada és fàcil i curta, i no ofereix cap dificultat, simplement cal parar atenció. En cinc minuts som dalt del cim, on trobem dos muntanyencs, les úniques persones que veurem avui. El cim és estret, amb una fita que el corona. De fet el cim estricte és un bloc de granit on tot just hi cap una persona.

Les vistes des d'aquest punt són sensacionals, especialment en un dia clar i radiant com el d'avui. És fàcil distingir cap al nord algunes muntanyes característiques del Parc: Tuc de Ratera, Tuc de Colomers, Saboredo, Amitges,... També es poden veure molts estanys cap a totes bandes. Just a sota, a l'oest, destaquen els petits estanys dels Gavatxos per les seves aigües clares. I més cap al sud veiem un reguitzell d'estanys més grans cap on ens dirigirem tot seguit: Castieso, Cubieso, Mariolo, Tort,...

Desgrimpem de nou fins a la base del cim, i busquem les fites que ens permetran baixar per l'aresta sud-oest. Des de dalt sembla molt dret, però trobarem fites i en molts punts fins i tot camí que ens permeten desfer la cresta tan sols posant les mans a terra en alguns punts. Baixem un tram de tartera i llavors anem seguint la cresta baixant sense dificultats fins a la Collada dels Gavatxos, on aprofitem per fer un mos. Reprenem la marxa i continuem baixant cap al sud ara per terreny obert, unes pales herbades de considerable inclinació. En pocs minuts som al peu de l'estany de Castieso, que voregem per l'esquerra. Tot seguit voregem per la dreta els estanys d'Eixerola i Cubieso (que en realitat són un de sol en estar represats), i seguidament per l'esquerra l'estany de Mariolo. Passem per sobre la seva presa i arribem al petit refugi lliure situat sota d'una gran roca, a pocs metres de la presa. Aquí cal parar atenció ja que el camí gira a la dreta i comença a pujar.

Pugem uns metres fins un petit turonet sobre mateix del gran estany Tort, que voregem per la dreta, tot i que ens queda per sota a certa distància. Tornem a baixar i creuem les dues preses d'aquest llarg estany, d'aspecte trist en estar pràcticament buit, ja que també hi estan fent obres de manteniment a la presa. Ben bé a la cua de l'estany trobem també el final d'una antiga via del carrilet que van utilitzar per a la construcció de les diferents preses dels estanys de la zona. Caminem per aquesta antiga via uns metres fins a trobar el GR-11 i el camí principal que puja de l'Estany Gento. Deixem la via i seguim el camí a l'esquerra. Iniciem la darrera pujada, que tot i no ser molt dura, després de la llarga jornada i el desnivell acumulat se'ns fa força feixuga. Finalment arribem al bonic refugi de Colomina, situat en un balcó sobre la Vall Fosca al peu mateix de l'estany de Colomina.

El refugi de Colomina és un edifici molt característic, de fusta i suportat per uns cables de ferro com a tirants. EL passat estiu va ser remodelat i ampliat, i precisament gaudirem plenament de la reforma, ja que el que es va modificar va ser la part lliure. La reforma va consistir en crear un gran porxo tancat per grans vidrieres orientades a ponent, i en tot aquest espai hi ha 8 lliteres, a més de mantes, taula, banc i una estufa de butà. No hi vam trobar ningú, de manera que vam poder gaudir de la sol·litud d'una nit en un marc incomparable. L'orientació de l'habitacle, amb el sol batent tota la tarda sobre les vidrieres augmenta molt la temperatura interior. És una bona idea de qui ho va plantejar. Nosaltres però estàvem preparats pel fred, però no per la calor, i va costar dormir. Ens amoïnen els núvols que han anat creixent fins a tapar la majoria de cims de l'entorn. Esperem que l'endemà el temps s'esclareixi.

Dia 2

El dia es lleva serè, amb millor temps del què pensàvem. A fora hi fa un fred moderat. Està tot gebrat, però abrigats no tindrem problemes, ja que el sol aviat escalfarà. Després d'esmorzar al refugi i deixar-ho tot endreçat i net sortim i continuem caminant pel GR. Voregem l'estany de Colomina i gaudim de la bonica estampa de l'estany amb el refugi a l'altra cantó, penjat gairebé sobre un balcó. Gairebé al final de l'estany trobem la presa del següent, l'ampli Estany de Mar, que també voregem per l'esquerra. Després de l'estany el camí enfila fort pel característic Pas de l'Ós, un tram amb fort pendent que ens deixa sobre mateix d'un balcó amb vistes fantàstiques sobre els estanys de Colomina i Mar, amb la Vall Fosca com a teló de fons. Esplèndid!

Passat aquest balcó arribem a la presa de l'estany de Saburó, pràcticament buit. Aquí deixarem el GR i girarem a l'esquerra en pujada. Davant nostre tenim tres grans pics, que de dreta a esquerra són el Pic de la Mainera, el Tuc de Saburó i el Pic de Peguera. Tendim doncs a l'esquerra i anem pujant suaument fins arribar als petits Estanys de Saburó d'Amunt. Aquí el camí més fresat difereix força del que assenyala el mapa de l'Editorial Alpina, però fem cas a la intuïció i el camí evident i continuem endavant, ja que el Coll de Peguera es veu davant mateix. Baixem uns pocs metres fins als Clots de Saburó i tornem a pujar, ara amb més pendent i sempre amb la vista posada al coll que tenim davant. Un darrer esforç i arribem al Coll de Peguera. Des d'aquí contemplem l'ampla vall de Monestero que s'obre cap al sud, d'on ve un vent fred i molest. Sense entretenir-nos girem a la dreta i comencem a pujar per la poc definida cresta. Anem seguint fites enfilant per pendent cada cop més fort.

Des del mateix coll només cal anar seguint les fites i pujar pel caminet que remunta el fort pendent. Al principi la cresta és menys definida, però a mesura que pugem s'adreça i esdevé més escarpada. Ens anem aproximant a la base de la cresta, on el camí es desdibuixa i comença un caos de grans blocs granítics. Aquí hi ha fites per tot arreu, i cal triar la millor via d'accés. Si seguim de dret la trajectòria que hem anat portant des del coll arribaríem a una petita bretxa que fa l'escarpada cresta. Però el cim és força més a l'esquerra, tot i que pujant costa de distingir. El cim és tan sols un bloc que sobresurt per damunt dels altres, i segons en quin punt arribem de la cresta haurem de fer passos una mica complicats i aeris per arribar-hi. La millor opció és anar tendint cap a l'esquerra a mesura que ens apropem a la base dels blocs, i anar a buscar una marcada xemeneia, en la qual fins i tot hi ha una corda, que ens permet arribar sota mateix del cim. En tot aquest tram cal grimpar amb compte, ja que el terreny és abrupte i aeri. Nosaltres tot i que vam anar tendint força cap a l'esquerra buscant les fites, encara no ho vam fer prou, i vam arribar a una canaleta prèvia, a pocs metres, però encara vam haver de fer alguns passos incòmodes i sobretot molt aeris dalt la cresta fins arribar al cim, un bloc una mica més alt sobre del qual hi ha una fita i un petit vèrtex geodèsic. El Peguera és un gran cim, esplèndid i vistós en la llunyania, i que no decep d'aprop.

No ens entretenim al cim, ja que fa un fred que pela. Gairebé a 3.000 metres l'aire de finals d'octubre és gèlid. Comencem de seguida a baixar pel cantó oposat, i cal parar molta atenció, perquè també és molt aeri, i cal seguir les fites per no complicar-se innecessàriament. Des del costat mateix del cim baixem per una canaleta força vertical per la banda oposada d'on havíem pujat, seguint les fites. 8 o 10 metres per sota cal fer un petit flanqueig a l'esquerra, i seguir les fites fent alguns passos una mica delicats per la cresta. És important seguir bé les fites per no complicar-se, ja que és molt vertical. A més a més en aquest vessant hi havia restes de neu de la setmana anterior, i encara calia estar més atents. Aviat deixarem la cresta per baixar cap a la dreta per forts pendents d'herba i roca que ens portaran a la Collada de Monestero. Seguir per la cresta implicaria dificultats innecessàries, ja que un caminet permet baixar més ràpidament i còmode.

Tot baixant cap a la Collada de Monestero veiem que el temps va empitjorant. Creixen nuvolades i el cel es va enfosquint. A baix al coll dubtem si tirar avall per l'ampla vall de Monestero o bé enfilar el Pic de Monestero com havíem previst. Veient que és relativament a prop continuem endavant pel mateix cordal. Seguim avançant per la cresta, i ara tornarem a pujar. Aquest tram és més fàcil, i tot i que cal grimpar en algun punt concret, no té cap dificultat. En mitja hora som dalt del cim de Monestero, des d'on es pot gaudir d'una imatge frontal de l'escarpada cresta i cim del Peguera. Escassos minuts passem al cim, i de seguida baixem cap a la banda oposada. El mapa marca camí seguint la cresta, però com que està formada per grans blocs, en previsió que el pas serà lent i incòmode, baixem uns metres fins una zona combinació d'herba i blocs per on podrem flanquejar més còmodament. Baixem fins un clot on ja retrobem les fites i tot flanquejant uns lloms ens acabem d'arribar a la Collada de la Valleta Seca que ja vèiem des de lluny.

Encara som a més de 2.700 metres i n'hem de baixar més de 1.000. Comença una baixada vertiginosa en el seu primer tram pel mig d'una tartera molt pendent. La Valleta Seca és més abrupte i severa que la seva veïna de Monestero, ampla i més amable. Baixem amb compte per la tartera, i quan s'acaba comença una incòmoda travessa per grans blocs granítics que cal sortejar com podem. Passat el tram més pendent, en arribar al fons del tancat circ el camí és més evident i fàcil. Creuarem un tram d'herba combinat amb alguns blocs en el tram central de la vall que és força planer. Si ens girem enrere contemplarem l'ambient sever d'aquesta vall, encerclada per altes i escarpades muntanyes. Aquí sempre hi ha isards que aprofiten la tranquil·litat d'aquests verals. A mesura que baixem també podem gaudir de la vista lateral del gran Encantat, que anirem a passar per la seva falda.

Baixem ràpid amb l'amenaça del temps, cada cop més fosc. Cauen algunes gotes, que no arriben ni a mullar el terra. Passem sota la tartera del camí normal dels Encantats i el camí es torna més còmode. Comencem a baixar més fort i entrem dins del bosc. El camí tomba a la dreta tot flanquejant la base dels Encantats, fins arribar a la tartera de la Canal Central. Des d'aquí en pocs minuts arribem al refugi Ernest Mallafré, i ja pel camí fet el dia anterior de pujada acabem d'arribar al punt d'inici.

Han estat dos dies d'alta muntanya en un entorn magnífic i privilegiat, més encara en aquesta època en què són pocs els excursionistes que s'endinsen en l'ampli territori del Parc, i menys encara els que ho fan per camins poc habituals. L'itinerari és dur, sobretot la primera jornada, llarga i amb fort desnivell. Però la intensitat de l'experiència d'un contacte proper i íntim amb el territori és majúscula.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta