crestes

Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Posets (3.375 m.) per Biadós i la cresta d'Espadas

Progressant per la cresta d'Espadas

Des de les idíl·liques bordes de Biadós comencem la llarga aproximació cap a la collada de Grist, on començarem la cresta. Flanquegem pel cantó nord el primer tram i de seguida ens enfilem a la cresta en un tram abrupte on hem de fer alguns passos de grimpada exposats (II i III). Superem els 3.000 m. al Diente Royo, i ja no els deixarem fins al final de la cresta. Avancem trams caminant i trams grimpant, per terreny força fàcil, tot i que sovint aeri i exposat. Algunes grimpades són força espectaculars enmig d'un gram ambient alpí. Després de pujar i baixar diverses puntes, coronem el pic de les Espadas i desgrimpem cap al pas del Funambulista, fàcil però extremadament exposat. Seguim grimpant amunt, amb trams molt bonics i esmolats i altres on caminem sense complicació. Una última forta pujada ens deixa dalt del cim principal tancant un llarg recorregut per la cresta. Descens llarguíssim sota la glacera de Llardana. Ruta assequible però llarga, amb molt desnivell, aèria i espectacular.

Cresta de Marturi

Tram més aeri i divertit de la cresta de Marturi

Planegem per la pista del Caro en direcció Beseit fins a l'àrea recreativa de Cova Avellanes, on prenem un caminet que puja primer cap al Bassis del Marturi, i continua fins a guanyar la carena al coll de Caguitos. Fem una anada i tornada a la propera Mola del Boix, amb una petita grimpada, i comencem la cresta, poc definida i menys sostinguda. Fem algunes petites grimpades i arribem a l'espectacular Proa del Barco, on no trobem el pas per baixar i fem un emboscat flanqueig per sota. Fem un petit ràpel i seguim un tram planer i aeri més interessant. Amb bones vistes sobre al barranc d'Orió avancem amb dificultats per les bardisses, i al coll de Pallers trobem el camí que ens porta al punt d'inici.

Tossal d'Engrilló (1.072 m.) per la cresta de l'Artigó

Tram més estret i aeri de la cresta

Pugem fins al cap d'amunt d'un dels millors miradors del sector nord dels Ports, i ho fem per una ruta ben divertida, superant un crestall fàcil però aeri. Al sud de Prat de Comte ens apropem fins als masos de l'Artigó i amb una curta aproximació trobem la base dels crestalls. Triem el de l'esquerra, que enfila més decidit, i de seguida comencem a grimpar. Mica en mica el recorregut es torna més aeri, i trobem alguns passos fàcils (II/III) però exposats. Finada la cresta busquem l'intrèpid pas de l'Escalerola que ens permet creuar una faixa vertical. Pugem uns metres més cap al coll, on ja es dibuixa la cinglera que recorrerem pel fil just fins el cim.

Cresta de Queralt

Desgrimpada delicada, exposada i vertical

A sobre mateix de Berga i prop de la bonica ermita de Sant Pere de Madrona neix un crestall que finalitza just a l'aparcament del santuari de Queralt. Recentment s'ha popularitzat aquest itinerari, sobretot arran del desbrossament i neteja que permet recorre'l amb comoditat. Una forma diferent, estètica i un xic més aventurera d'accedir a aquest gran mirador de Catalunya. La ruta és fàcil, tot i que cal grimpar per terreny aeri i superar un parell de desgrimpades breus però delicades (III).

Canigó (2.784 m.) per la cresta de Gasamir

Cresta de Gasamir cap al Canigó

Sortim des del refugi de Marialles i avancem pel camí normal fins passada la cabana d'Aragó. Llavors enfilem pel dret, sense camí i en forta pujada cap al pic de Gasamir, on comença la cresta. Iniciem la progressió en suau baixada, grimpant entre blocs de granit. Al tram central trobem una successió de gendarmes amb els passos més complicats, grimpades aèries (III+), un ràpel i flanquejos exposats. L'última part de la cresta és més espectacular que difícil, amb un tram vertical i molt aeri. Des del cim baixem per la xemeneia i seguim el camí habitual.

Bachimala (3.177 m.) per la cresta

Tram central de la cresta

Sortim del refugi de Tabernés i remuntem el riu Zinqueta fins al port de la Pez, on pugem fort per la carena fins assolir els cims bessons de la Pez. Comencem la cresta grimpant i desgrimpant, amb algun pas més escabrós fins al pic l'Abeillé. La cresta esquistosa gira al sud, i sempre per damunt dels 3000 m. anem cavalcant sobre un terreny aeri assolint diferents puntes. Una forta pujada descomposta ens deixa al cim principal, i encara continuem per un tram exposat cap a la punta del Sabre. Entre boires baixem seguint la cresta fins als suaus lloms de Las Trallas.

Cresta de Peguera

Ràpel estètic al sector final de les agulles

Entremig dels plàcids plans de Peguera s'aixeca un línia rocallosa coneguda com a Cingle del Griell. Aquesta petita cresta té una primera part fàcil, que es fa caminant i grimpant (II) en un terreny moderadament aeri. La segona part és més divertida, i ja trobem una grimpada més seriosa (III). Quatre ràpels, dos d'ells evitables, i un parell de trams breus d'escalada de IV i IV+ conformen el darrer tram d'agulles, estètiques i entretingudes.

Subscriure a crestes