Cresta de Crabèra

Fent frontera amb França, al límit nord de la Val d'Aran i en un terreny sever i salvatge, trobem un llarg i interessant cordal que recorrerem de ponent a llevant. Sortim encara de nit de la presa de Sant Joan de Toran, i seguim el GR fins Es Grauèrs, on l'abandonem i enfilem per fortíssims pendents d'herba fins a Vaciuèr, on trobem la carena. Aviat comencem a crestejar, primer per terreny fàcil que mica en mica es va fent més aeri. Anem combinant grimpades amb trams caminant i passos aeris. La cresta és llarga i arribem a un dels cims principals, el Tuc de Crabèra. A partir d'aquí la cresta es complica, es fa més aguda i exposada. Grimpem per terreny aeri i ens acostem a les principals dificultats, un pas de IV+/V abans d'arribar al punt més alt, el Tuc de Canejan. Després la cresta és un xic més fàcil, però encara ens queda un mur de 40 m. de IV. Baixem cap al port d'Arbe i desfem la llarga i feixuga coma fins al punt d'inici. Grans panorames, activitat molt distreta i trams aeris.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya / Cresta
• Lloc de sortida: Barratge de Sant Joan de Toran Canejan (Val d'Aran)
• Distància: 17,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.600 metres
• Temps: 11:45 hores
• Dificultat: BD+ Dos passos de IV+/V i IV. Diversos de II i III aeris
• Sensació de dificultat: Força difícil Dos trams d'escalada compromesos. Trams de cresta fàcils però exposats. Ruta llarga, amb molts trams sense camí. Fort denivell
• Cartografia: Val de Toran Editorial Piolet (1:20.000)

Itinerari

Crònica

Per avui hem plantejat un plat fort, una activitat d'envergadura tant per la distància, com pel desnivell com per les dificultats que haurem d'afrontar. A més a més ens mourem en un espai esquerp, on la presència humana és escassa i la natura mostra el seu caràcter més salvatge. Ens situem a l'extrem nord-oest de la Val d'Aran, concretament a la Val de Toran, la més septentrional de Catalunya. És una zona molt interessant des del punt de vista excursionista i muntanyenc, i malgrat tot encara és poc coneguda. Ha ajudat força a difondre la zona el llibre "Muntanyes de Canejan. Val de Toran", de Montserrat Timoneda i Jaume Llanes, 2.007, Edicions Cossetània. El libre va guanyar el VII Premi Vèrtex de la FEEC. S'hi relaten moltes excursions, escalades, corredors i crestes, com per exemple la que farem avui.

Ja havíem estat en un parell d'ocasions més a la Val de Toran. El punt de referència obligat de la zona és el Refugi dera Honeria, situat al final de la carretera que recorre l'estreta vall. El seu guarda, l'Aleix, és un bon coneixedor de la zona i sempre està disponible per oferir-nos bons consells que ens ajudaran en les excursions per la zona. També és obligada la visita al petit poble de Sant Joan de Toran, despoblat però en bon estat de conservació.

Per afrontar l'excursió d'avui formem un grupet molt maco, amb el Joan i la Teresa, l'Ariadna i l'Albert i la Sílvia i jo mateix, tots molt il·lusionats per fer una bona activitat per aquesta zona als confins de l'Aran. Fem una breu parada al refugi per parlar un moment amb l'Aleix que ens explica algun detall de l'accés a la cresta. Passat el refugi s'acaba l'asfalt però la pista continua gairebé un quilòmetre i mig més fins al Barratge de Sant Joan de Toran, una presa que guarda les aigües del barranc d'Hermèr. Arribem a una petita esplanada al peu de la presa on aparquem i passem la nit. Al matí ens llevem ben d'hora ben d'hora, i encara de fosc comencem a caminar seguint el GR.

Creuem el Pònt de Barrièr i seguim la pista que fa un marcat revolt i acaba de pujar fins a la presa. A l'esquerra de la presa el camí comença a pujar més fort entremig d'un bosc espès de faig i bedoll. Anem pujant encara de nit, amb els frontals. A la dreta deixem les Gòrges d'Hermèr, on el riu s'encaixona fort sota les altíssimes parets del Tuc d'Hermèr, que s'aixequen més de 1.000 metres pràcticament verticals. Anem seguint un camí ben fresat, de fet és el GR 211 que fa tota la volta a la Val d'Aran. El seguim fins arribar als plans des Grauèrs, on ens hem de fixar en unes fites i alguns senyals puntuals de pintura blava que ens indiquen el punt on hem de deixar el bon camí. Afortunadament ja s'ha fet clar i amb la llum del l'incipient dia no ens costa trobar les fites que marxen a l'esquerra.

Per un camí precari flanquegem els prats i comencem a pujar encarats a unes restes de construcció que es veuen un bon tros més amunt. El sender s'endevina poc o molt, i anem pujant primer més suau i després més intensament fins arribar a les restes de l'estació de l'Ángulo, punt on el telefèric girava. Aquest antic telefèric de més de 13 kms. es va construir a principis del segle XX per traslladar el producte de les mines de Liat cap al fons de la vall. Actualment queden només restes de l'antic edifici així com ferralla del telefèric. Mirant amunt també es poden veure encara diverses pilones del telefèric, i a la part alta de Güerri fins i tot es poden veure encara pilones amb els cables i les vagonetes que portaven el material.

Arribats a l'antiga estació del telefèric s'acaba el camí. El mapa de l'Editorial Piolet assenyala un camí una mica més a llevant, però ja ens expliquen que no hi ha camí pròpiament dit, sinó que cal anar pujant prats a través pel lloc que sembli més accessible. El mapa de l'Editorial Alpina no assenyala cap tipus de camí. Tenim davant nostre uns fortíssims pendents herbats que anirem remuntant per l'itinerari que ens sembla més fàcil. Primer tendim una mica a la dreta, i llavors a l'esquerra buscant una canaleta que s'enfila cap a Vaciuèr, una ampla collada ja a la llarga carena que uneix el poble de Canejant, molt més a l'oest, amb la cresta que anem a fer. La pujada és molt dura, fins i tot alguna ressenya recomana portar piolet per anar superant els forts pendents. En sec no és complicat, però sí extremadament dret, i cal parar atenció a no relliscar i baixar marges avall.

Triguem més d'una hora en enfilar-nos a cavall de la carena. El Joan i la Teresa van al davant, més lleugers, obrint traça. La resta anem esbufegant i pujant com podem, amb l'ajuda dels bastons que ens faciliten la feina. Arribem a Vaciuèr, on després de pujar tanta estona ens sorprèn trobar una esplanada tan ampla. Tot seguit continuem pujant, ja dalt de la carena, que en aquest tram és molt ample. Pugem uns minuts per la Pala Vaciuèr, just fins a sota del Cap dera Pala de Vaciuèr, un cim pedregós que trenca la suavitat de la carena i comença a formar-se el caràcter de cresta. Fem una pausa i ens equipem amb casc i arnés, i preparem les cordes per quan calguin.

De seguida comencem a grimpar per terreny d'esquistos cada cop més dret. Anem buscant la línia més fàcil de la cresta, gairebé sempre pel fil, i de tant en tant vorejant alguna petita agulla per la dreta o per l'esquerra. Grimpem un bon tram de roca per terreny fàcil (II), i tot seguit baixem uns metres per recórrer un tram horitzontal però ja més aeri, agafant-nos amb les mans a l'estret fil, i avançant els peus en adherència. La cresta es va fent cada cop més aguda i esmolada, i tenim un bon precipici a cada banda. Especialment ferotge es veu el vessat francès, més dret i fosc, ja que pràcticament no l'hi arriben els rajos solars pràcticament en tot el dia.

Avancem un llarg tram pràcticament horitzontal, amb petites pujades i baixades suaus, on tant aviat grimpem com caminem. El terreny és gairebé sempre aeri, i de tant en tant trobem un tram més ample que permet relaxar l'atenció. Mica en mica es va definint davant nostre un cim més destacat que s'aixeca considerablement enmig del cordal. Es tracta de la Maleda deth Cristalh. Ens hi anem acostant seguint la línia de la cresta, que avança pràcticament recta cap a l'est. Tenim el sol de cara, cosa que és força molest, i alhora disminueix la vistositat de les fotos. El dia és esplèndid, serè i extraordinàriament suau per l'últim dia d'octubre. Anem en màniga curta a 2.600 metres.

Passat aquest segon cim baixem caminant fins a trobar una marcada bretxa. Fem una desgrimpada un xic més delicada, i des de la bretxa grimpem un mur d'uns 10 o 15 metres força verticals (II/III). De fet el mur és més espectacular que difícil, però obliga a parar atenció a cada moviment. A dalt seguim avançant en horitzontal al límit d'un tram de cresta molt aguda i exposada. Tot seguit ens tornem a relaxar en un tram més horitzontal, que ens permet girar la mirada enrere i contemplar el bonic tram de cresta que ja hem superat, amb el cim punxegut de la Maleda deth Cristalh.

Avancem una bona estona sense guanyar gaire alçada, i gairebé sempre amb les mans a la roca, ja sigui avançant per dalt del fil, en alguna petita lleixa lateral o superant petits promontoris amb nombroses grimpades (II/II+). Es va definint davant nostre un cim més destacat, però encara es veu lluny. Primer cal superar un nou tram horitzontal força aeri. Mica en mica ens acostem a la base rocallosa del Tuc de Crabèra, el cim que dóna nom a tot el sector, tot i no ser el més alt. Arribem al peu d'un llarg esperó que segueix la cresta fins al cim. Cal grimpar una bona estona pujant més fort, buscant el pas més fàcil pels esquistos esglaonats. Aquest tram és molt espectacular i estètic, especialment si ens girem enrere i contemplem el fil agut i aeri de la cresta.

Unes últimes grimpades ens deixen dalt del cim del Tuc de Crabèra (2.632 m.), que sorprenentment és totalment pla. A banda i banda del cim el terreny és pedregós, agut i aeri, i en canvi el cim sembla un petit camp de futbol. Extraordinàries vistes cap a la majoria dels cims dels Pirineus. Tenim a l'abast tota la glacera de la Maladeta, però també s'endevinen les zones del Perdiguero, del Mont Perdut, el Vinyamala i fins i tot més enllà. Al nord, al vessant francès i sota els nostres peus tenim l'estanh d'Aranh, amb un bon refugi al costat. Descansem uns minuts al cim i aprofitem per dinar. Aquest cim és força concorregut pel vessant francès, ja que tot i el considerable desnivell, hi ha un camí fàcil i agradable. En canvi és poc o gens freqüent pel vessant aranès, ja que no hi ha cap camí evident o fàcil, i o bé es puja per la cresta o bé per unes feixes penjades molt aèries.

A partir del Tuc de Crabèra la cresta canvia i es fa molt més agresta i aguda. Fins ara havíem fet molts trams caminant i molts d'altres amb grimpades de baixa dificultat (II/II+ i puntualment III), però a partir d'aquí ja s'endevina que les dificultats augmenten, així com l'exposició. De lluny es veu el gran promontori rocós del Tuc de Canejan, cap on ens dirigirem, i abans una agulla més petita però que és precisament la que té més dificultat. Així doncs anem per feina. Deixem el cim de Crabèra i avancem cap a l'est en un primer tram molt fàcil que fem caminant. Ens aproximem a la roca que cada cop sembla més ferotge.

Grimpem un primer mur molt fisurat que permet pujar fàcilment. Tot seguit tenim un segon promontori més alt, que també afrontem grimpant un xic per l'esquerra, buscant una petita canaleta on sembla que el pas és més fàcil. Tot i això és una grimpada exposada (III), al límit de treure la corda. Dalt del promontori hi ha una gran fita des d'on es pot contemplar el tram més difícil que tenim a continuació. Baixem uns metres pel fil de l'aresta, menys aguda en aquest breu tram. De cop i volta entrem en un tram molt aeri on la cresta es torna un fil estret. Davant hi ha una agulla infranquejable, ja que a banda i banda hi ha grans precipicis. Cal escalar aquesta agulla de pocs metres, però lleugerament extraplomada i en terreny molt exposat.

Preparem les cordes i el Joan surt a davant creuant el tram més exposat fins a la base de la roca. S'enfila dalt d'un petit relleix que permet arribar a un clau col·locat estratègicament per permetre superar aquest pas més difícil. Es tracta d'una petita agulla d'uns 5 o 6 metres sense pràcticament preses pels peus, i considerablement extraplomada (IV+/V). Cal tibar fort de braços i tenir la confiança suficient per enfilar tot el cos fins a la part alta. Després de l'agulla la cresta segueix molt aèria, i cal seguir escalant, però la dificultat disminueix (III). El Joan puja de primer fins al cap d'amunt de l'esperó, i des d'allà ens assegura a la resta, que anem pujant amb la corda per dalt, encadenant les cordades.

Som tots dalt d'un important promontori, però encara no som al cim principal. Tot seguit baixem uns metres i avancem en ensemble per un tram horitzontal i aeri molt espectacular. Arribem a l'última base del cim principal, on hem d'afrontar un nou tram d'escalada espectacular i exposada, però menys difícil (III). Escalem aquest trams sense dificultat i ens enfilem al Tuc de Canejan (2.656 m.) sostre de la cresta i del sector. Mirant enrere la cresta es mostra esfereïdora però molt bonica. Descansem uns minuts al cim i contemplem el paisatge, especialment el bonic Tuc de Maubèrme que tenim en la mateixa línia en què avancem. Però les dificultats encara no han acabat, i portem moltes hores de cresta.

Desgrimpem una marcada bretxa que ens deixa a la base d'una paret de 40 metres molt vertical. Aquí hi ha la possibilitat de vorejar aquest gran esperó per sota, pel vessant francès, però estem animats, sobretot el Joan i l'Albert, que són més bons escaladors. De nou el Joan obre la via. El primer tram és el més complicat, amb uns metres de IV difícils d'assegurar. Més amunt el terreny s'ajau, però és territori d'aventura, on és difícil protegir. Puja la Teresa i tot seguit l'Albert obre una segona cordada amb l'Ariadna de segona. Jo no em veig amb cor de pujar de primer aquest mur, ja que fa temps que no escalem, i especialment el primer tram és molt exposat. El Joan llença la corda des de dalt, i amb bona punteria la deixa a la base de la bretxa. Així doncs quan amb la Sílvia ja havíem decidit resoldre aquest tram flanquejant per sota, l'acabem escalant amb la corda per dalt.

Superat aquest penúltim esperó sembla que les dificultats principals sí que s'han acabat, però encara no la cresta. Creuem un tram agut i aeri, i llavors ja baixem caminant cap a una zona més suau on ja torna a haver-hi herba. Ens enfilem cap a l'últim cim de la cresta, el Tuc Blanc, molt més arrodonit i fàcil excepte un últim pas que ens obliga a una grimpada sobre una lleixa exposada (II+). Un cop dalt del Tuc Blanc (2.647 m.) sí que s'acaben les dificultats, i baixem caminant seguint encara la línia de la carena. El pendent és molt fort, i baixem amb compte per terreny principalment herbós, però encara amb alguna petita desgrimpada. Tenim al davant el Pòrt d'Arbe, cap on ens dirigim. Però no caldrà acabar d'arribar-hi. Tracem una diagonal cap als Estanhets deth Pòrt d'Arbe entre prats herbats. A sota tenim el gran Estanh Long de Liat, on tampoc no acabarem d'arribar.

Dels dels estanhets el camí queda desdibuixat, i anem baixant amb compte ja que sabem que hi ha pocs passos factibles. Sota els nostres peus tenim uns murs de roca que només es poden descendir per un pas clau. Trobem unes fites que ens assenyalen el pas fent una diagonal primer per terreny d'herba i després per una gran tartera que es desprèn directament de la cresta. Les fites ens condueixen fins una canaleta de forta inclinació, per on baixarem desgrimpant. És l'únic punt factible entre dos murs de roca pràcticament verticals. La canaleta ens deixa a la gran coma d'Arbe, que anirem baixant sense camí definit. La baixada és llarga i feixuga per terreny principalment de blocs. Tardem més d'una hora baixant per aquesta coma esquerpa i encaixonada entre la cresta i la zona de Güerri. Amb els últims rajos de sol que donen uns tocs vermellosos a la cresta arribem a Es Grauèrs, els plans on ja havíem deixat el camí principal al matí. Ja només queda anar seguint el GR durant poc menys d'una hora fins al punt d'inici, on arribem pràcticament de fosc.

Després de gairebé 12 hores tanquem una activitat completa i interessant, amb alguns trams difícils, tot i que puntuals, ja que la cresta és poc sostinguda. El paisatge és magnífic, sempre a cavall entre les valls de Toran al sud i les valls del Couserans al nord, ja dins del territori francès. És una ruta dura per la distància i el desnivell, i els dos petits trams de IV, aeris i exposats que treuen la son i fan envermellir els que estem poc habituats a escalar. Tota la zona és salvatge i feréstega, un dels llocs on l'ós ha trobat un bon recer gràcies a la poca activitat humana. Una zona que cal conèixer i gaudir, amb una natura salvatge i esponerosa. La cresta de Crabèra és una de les activitats més completes i exigents de la zona, però hi ha molts altres recorreguts que ens permetran gaudir d'aquesta meravella pràcticament inalterada al límit de l'Aran.