Puig de Burgarag (1.230 m.)

Aquest petit cim és el punt més elevat del massís de les Corberes, i l'únic que té un caràcter més escarpat de roca, ja que la resta de la serra és arrodonida i boscosa. Sortim des del poble de Burgarag (Bugarach en francès) i avancem pel Camí Càtar (GR-367) vorejant el vessant oest de la muntanya. Passada la cascada des Mathieux creuem una carretera secundària i comencem a pujar fort encara dins d'un bosc espès amb colors de tardor. Més amunt entrem a la zona de roca, primer caminant i després amb petites grimpades fins a la Finestra (Fenêtre), un característic forat a la roca en un esperó. Acabem d'enfilar els últims metres fins a coronar els 1.230 m. d'aquest cim més conegut per qüestions esotèriques i paranormals que no pas per la bonica ruta senderista que ens ha portat fins al seu cim. Com que hi ha boira no veiem res al cim, i comencem a baixar pel vessant oposat fins al coll de Linas. A partir d'aquí suau baixada entre pastures fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Burgarag Aude, Occitània (França)
• Distància: 12,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 895 metres
• Temps: 5:10 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Petita grimpada a la part superior. Algun tram lleugerament aeri
• Cartografia: Quillan/Alet-Les-Bains IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El massís de les Corberes està format per una extensa àrea de mitja muntanya a cavall entre les comarques catalanoparlants del Rosselló i la Fenolleda pel sud, i el departament de l'Aude al nord, dins de la gran regió d'Occitània, a França. És una àrea muntanyosa que té uns relleus suaus i arrodonits, principalment coberts de boscos. La zona està farcida de petits poblets d'interior, poc poblats, amb una economia bàsica, i amb unes comunicacions força precàries, amb carreteres molt estretes i revirades.

A nivell muntanyenc les Corberes no semblen una zona molt interessant, ja que no hi ha cims que destaquin, excepte el que ens ocupa avui, el més alt i destacat de la zona, i el que té unes característiques totalment diferents de la resta. Si majoritàriament hi trobem boscos i relleus suaus, aquí tenim una muntanya abrupta de roca calcària que sobresurt quilòmetres enllà. És una mena de rara avis que sembla transplantada d'un altre indret, com situada en un lloc que no l'hi toca. Sí que és una zona interessant per als espeleòlegs, amb algunes coves que tenen galeries de diversos quilòmetres.

A part de l'interès muntanyenc, la zona té altres al·licients prou interessants. Estem en ple país càtar, i podem visitar castells ben rellevants. Els poblets són petits i encantadors, poc transformats ens els últims segles. El paisatge és amable i suau, molt adient per visitar-lo a la tardor. Per la seva part, Burgarag és un poble petit d'escassos 200 habitants situat a 450 metres d'alçada, als peus de la muntanya que pren el nom del poble (Puig de Burgarag o Pech de Bugarach en francès). El poble és petit i no té un encant especial. Sí que té una característica geològica poc habitual. Als peus de la muntanya es poden observar unes línies d'estrats on les capes geològicament més antigues es situen per sobre de les d'època més moderna, fruit d'un encavalcament.

El poble té també una curiositat menys evident: des de fa molts anys aquest petit poblet ha atret l'atenció dels amants dels fenòmens paranormals. Ja d'antic se l'havia considerat una muntanya sagrada, possiblement per la seva força tel·lúrica, com a gran roca emergent entre els boscos. Més modernament els seguidors de les idees New Age havien apuntat fa anys que a les entranyes de la muntanya s'hi amagaven extraterrestres, i que algun dia sortirien amb els seus ovnis. També al poble s'havien organitzat observacions d'aquests objectes voladors. I fins i tot endevins de tota mena havien emès profecies algunes fins i tot apocalíptiques relacionades amb el poble.

Fa pocs anys el petit poble va ser portada de molts diaris, ja que segons algunes profecies seria l'únic lloc que se salvaria d'una apocalipsi terrestre segons les profecies maies. Al poble es va viure un gran enrenou, ple de gent estrafolària seguidors d'aquestes teories que rondaven per l'entorn. Un temps després, un cop superat aquest ridícul episodi, el poble va tornar a la tranquil·litat d'una petita població agrícola d'interior. El Puig de Burgarag va seguir sent el centinella rocós d'aquest poble, i punt d'interès pels excursionistes només per la bellesa de la pròpia muntanya.

El camí més curt per pujar el Puig de Burgarag és el que surt del coll de Linas, al vessant nord de la muntanya. Es pot pujar fins al coll per carretera asfaltada, i deixar el vehicle en una zona d'aparcament. Hi ha però un camí més interessant que s'enfila pel vessant sud, i puja directe al cim per una via més exigent. És la Via de la Finestra (voie de la fenêtre en francès), que va a buscar un camí més dret que puja pel vessant sud fins una petita cresta rocosa. La via pren el nom d'un petit forat a la roca que té forma de finestra, gairebé al cim de la muntanya. És un camí una mica més exigent, que ens farà utilitzar les mans en alguna grimpada fàcil i avançar per terreny lleugerament aeri.

Sortim de Burgarag en un dia típic de tardor, gris, amb el cel cobert de núvols i fins i tot un lleuger plugim. El cim i el seu entorn, amb boires a les parts superiors, adquireixen una visió més misteriosa, apreciació que fem segurament suggestionats per tot el que hem llegit sobre la mística d'aquesta muntanya. Sortim del poble per la carretera que puja al coll de Linas, però al primer revolt la deixem i marxem de pla cap a la dreta seguint un camí indicat. Aviat arribem a una àrea recreativa al peu del petit embassament de la Blanque.

Prenem el GR del Camí Càtar del nord (GR-367). Creuem un rierol i avancem per un bosc espès amb faigs, bedolls, castanyers i avellaners. Suaument anem trepitjant una gran catifa de fullaraca en un dia humit molt de tardor. Caminem una bona estona seguint la mateixa direcció per dins del bosc, pujant lleugerament, fins arribar a sobre de la cascada de Mathieux. A l'altre cantó del rierol que hem anat remuntant es poden observar diversos estrats de la muntanya.

Poc després de la cascada, que queda lleugerament per sota del camí, però es pot visitar seguint la bifurcació que baixa a l'esquerra, el camí puja fins a trobar una carretera asfaltada. Creuem la carretera i seguim per unes pastures inclinades a l'altre cantó. El caminet canvia de direcció i va girant cap a l'est, i més endavant cap al nord. També canvia el pendent, suau fins ara, i més dur a partir d'ara. Fins al moment havíem anat contornejant la base sud i oest de la muntanya, però ara ens hi comencem a enfilar.

El pendent s'incrementa i comencem a esbufegar més fort. El Fum és el més insensible a la forta pujada, i continua corrent amunt i avall ple d'energia. La Sílvia i jo ens ho prenem amb més calma i anem guanyant metres poc a poc. Creuem una zona més oberta de pastures que ens permet contemplar al paisatge de la zona, amb turons i muntanyetes arrodonides, petites cingleres i les zones planes utilitzades per l'home com a camps o pastures.

Al final de la zona de pastures inclinades trobem una bifurcació de camins. El GR continua de dret, però nosaltres hem de girar a l'esquerra per anar a buscar el camí de la via de la finestra cap al cim. El sender puja sempre sense treva, i el bosc va desapareixent en favor primer dels prats alpins inclinats, i després de la roca. Anem seguint el caminet, ben indicat amb senyals de pintura groga i trobem un primer pas de roca que superem mig grimpant, sense cap dificultat. Després d'una petita grimpada creuem uns metres de camí lleugerament aeri que revolta un esperó fins a trobar una petita canaleta per on continuem pujant, també amb l'ajuda de les mans en alguns punts. Aquesta primera canaleta enllaça tot seguit amb una segona que ens deixa als peus de la famosa Fenêtre.

La finestra no és més que un petit forat en un esperó de roca. Té però la seva gràcia, ja que el camí revolta l'esperó i es pot pujar ben bé fins a la finestra, i fer la característica foto. No ens hi resistim, i la Sílvia i el Fum s'enfilen cap al darrere del forat de roca, i els hi faig la foto des de davant. Aquest punt també és molt panoràmic sobre la contrada, ja que ens trobem a notable alçada, ja prop del cim. Precisament a partir d'aquí entrarem en una zona de boira que reduirà dràsticament la visibilitat. I és una llàstima, ja que la part superior està envoltada de cingleres que ofereixen una interessant visió. Així doncs revoltem la finestra i seguim el caminet per sobre la roca que avança cap al nord. Entre les boires anem superant els últims metres fins a coronar els Puig de Burgarag (1.230 m.)

Ben poc podem explicar del cim, més enllà de què hi feia molt fred i vent. La boira pixanera ho cobria tot, i no vèiem més enllà d'una vintena de metres. Just per avançar amb seguretat i no patir per les cingleres que envolten aquest cim de modesta alçada, però de potents verticals. Fa molt fred i no hi ha visibilitat, ni previsió que les boires escampin en breu. Així doncs no passem més de 2 minuts al cim i seguim el camí cap al vessant nord, el camí normal.

Comencem a baixar pel caminet, fàcil, però molt dret. Un tros avall les boires no són tant espesses, i des del cap d'una canaleta contemplem l'alçada i la verticalitat sobre la vall. El caminet avança per una zona càrstica, on hi ha fins i tot alguna cova, encara a la part superior de la muntanya. Baixem cap al nord seguint un camí ben evident, i ens creuem amb alguns altres excursionistes que pugen per aquest camí normal.

Un tros avall, al costat d'un replà d'herba suspès al buit, el camí gira a l'esquerra i continua baixant. Uns metres més endavant trobem una bifurcació. El camí de baixada segueix avall a la dreta, però marxem uns minuts de pla i a l'esquerra per acabar de pujar a un petit replà on hi ha un mirador natural molt bonic sobre el poble i la plana que l'envolta. Des d'aquí també es pot acabar de pujar a un cimet secundari, la Pique Grosse, una punta a la cinglera on hi ha una gran fita. Tornem al camí principal i seguim baixant fort.

A la zona del Planal de las Guisses marxa un caminet secundari a l'esquerra que ens permetria baixar més directes cap al poble. Però com que anem amb temps, seguim el camí principal que va girant cap a la dreta (est), i planeja durant una bona estona per la falda de la muntanya. Al cap d'una bona estona de marxar de pla torna a encarar-se cap al nord i baixa decidit fins al coll de Linas, on hi a diversos cotxes d'excursionistes que han pujat pel camí més curt.

Prenem la carretera que baixa cap al poble només uns metres, i al primer revolt agafem una pista que puja lleugerament cap a l'altra banda d'on venim. Pugem fins a entroncar amb una altra pista secundària que marxa a l'esquerra direcció oest, encarada cap al poble. Aquesta pista més endavant es transforma en camí, i va baixant paral·lela a la carretera. És un tram obert, sense un interès especial més enllà d'observar la muntanya que hem pujat, i acabar de contornejar-la pel cantó que ens faltava. El camí sempre està ben indicat, i baixa suaumnent primer per una zona de sotabosc humit i més endavant per un tram obert de pastures. Al final en caminet avança als peus d'un torrent per dins d'un bosc espès, i passem al costat d'una petita casa troglodítica abandonada.

Acabem d'arribar a Burgarag encara amb el cel ben cobert, i fins i tot amb alguna gota que no arriba ni a molestar. Hem gaudit d'un dia típic de tardor, amb unes boires que ens han fet la guitza i no ens han permès contemplar les vistes des del cim, però també és un temps agradable per caminar i gaudir de la natura. Hem pujat un cim d'alçada modesta però de presència imponent, molt destacat entremig d'una zona més suau i arrodonida. És també el plaer de moure'ns per una zona profunda, allunyada de les massificacions i el brogit. Un bon racó per conèixer i guadir de la natura primigènia.