Bassegoda (1.373 m.)

Sortim pedalant de Sadernes entre grans cingleres i fondalades tot iniciant un dur ascens entre els boscos ufanosos del bac de Riu. De camí fem parada a les boniques esglésies de Sant Feliu de Riu i la Mare de Déu d'Agulles. Passat el coll de Riu seguim pujant per una pista pedregosa fins al pla de la Bateria, on deixem les bicicletes i encarem a peu l'últim tram que culmina amb uns passos equipats amb esglaons i cadenes. Dalt del cim esplèndides vistes cap als Pirineus i les terres garrotxines i empordaneses. Comencem el descens i aviat fem pausa al nucli abandonat de Bassegoda. Passat el bac de can Menera tornem a pujar fort fins al coll de Faja. De nou ens aturem a contemplar la magnífica església panoràmica de Sant Andreu de Gitarriu, i ràpidament encarem la definitiva i intensa baixada tot contemplant l'abrupte paisatge.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Sadernes Sales de Llierca (Garrotxa)
• Distància: 40,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.650 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: IBP=145
• Sensació de dificultat: Força fàcil Últim tram fins al cim a peu. Tècnicament fàcil. Alguns pujadors forts
• Cartografia: Alta Garrotxa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La modesta altura del pic de Bassegoda (1.373 m.) ens podria fer pensar en una muntanya fàcil i planera. Res més lluny de la realitat. Tota l'Alta Garrotxa és un terreny complex amb profundes fondalades envoltades de cingleres vertiginoses. En poca estona es passa dels dos cents i escaig metres de les parts baixes fins als més de mil als cims. I precisament el cim de Bassegoda, tot i no ser el més alt, sí que és un dels més altius, visible des de la plana central fins a l'Empordà. Qualsevol ruta d'accés és llarga, complexa i implica un bon desnivell. Hi havíem pujat un parell de vegades a peu, una ben interessant combinant l'ascensió al cim amb una bona grimpada als Cingles de Gitarriu.

Precisament la bicicleta no sembla el mitjà més idoni per moure's pel terreny enravessat de l'Alta Garrotxa, farcida de camins de difícil accés, o tants cops repetit de mala petja. Tot i això hi ha bones possibilitats per enllaçar itineraris interessants, com el que proposem avui fins a aquest estimat cim. L'accés final el farem a peu, però pedalejarem una bona estona enmig d'un paisatge encantador de boscos, fondalades i cingleres.

Iniciem l'itinerari a Sadernes, aquest petit nucli tan bonic situat al final de l'estreta carretera que surt de Montagut i remunta el riu de Llierca, tot passant pel preciós pont que el travessa en un espadat de roca. Aparquem prop de l'hostal de Sadernes, fem un cafè per agafar energia i comencem a pedalar per la pista que avança al peu del riu. A partir del 15 de març la carretera està tancada al trànsit, i no es pot pujar fins als aparcament superiors, cosa que en el nostre cas agraïm, ja que podrem pedalar molt més tranquils sense haver de patir pels cotxes en una pista tan estreta. Passem al peu de diverses zones d'escalada sempre al costat del riu que aprofiten la verticalitat de les cingleres que creixen sobtadament. La pista avança entaforada entre les parets i els boscos que pugen amb forts pendents.

Creuem el pas d'en Roca, en un bonic engorjat del riu, i l'abandonem per seguir ara el curs de la riera de Sant Aniol. La pista va pujant, cada vegada amb més intensitat. Deixem a l'esquerra el pont de Valentí i l'hostal de ca la Bruta, on marxa el bonic camí que puja cap a Sant Aniol. Nosaltres avancem per la pista que comença a pujar de valent, amb pujadors molt forts, alguns encimentats. A mesura que la pista va enfilant, també anem deixant la direcció nord i tombem cap a l'est, revoltant els cingles de Gitarriu, que tenim just al damunt. Ens desviem uns instants del camí per acostar-nos fins a la bonica ermita de Sant Feliu de Riu, situada lleugerament per sobre de la pista. Es tracta d'una bonica església romànica del segle XII que havia estat cap de la parròquia de l'antic poble de Riu.

Tornem a la pista principal i seguim el nostre ascens, sempre amb pujades dures i alguns trams molt durs. Entrem al bac de Riu, un bosc espès i humit on la vegetació hi creix ufanosa. Passem per sobre del nucli disseminat de Riu, amb la casa de can Agustí com a masia principal, tot i que no acabem d'arribar-hi, ja que la pista avança per sobre. Enmig d'una cloterada la pista es torna a encarar cap al nord, i poc després prenem un trencant ben indicat que ens porta cap a l'ermita de la Mare de Déu de les Agulles. Deixem doncs la pista i prenem un camí a l'esquerra ciclable el primer tram, però que més endavant ens obliga a empènyer la bicicleta uns metres fins acabar d'arribar a la petita ermita, situada en una petita clariana enmig del bosc. Es tracta d'un edifici reduït, d'una sola nau, amb una porta encarada a migdia que té un forrellat bonic i simpàtic. Saludem uns excursionistes que fan una pausa en aquest bell indret, i seguim endavant pel camí que continua per sobre del temple. El primer tram del caminet tampoc no és ciclable, ja que puja força. Més endavant, quan gira a la dreta, podem tornar a pujar a les bicicletes i aviat recuperem la pista.

La pista segueix la tònica d'ascens dur, potser encara més, i amb alguns pujadots pedregosos que cal encarar bé per fer-los sobre la bicicleta. Un últim esforç ens porta al coll de Riu, partió d'aigües entre els vessants est i oest. En aquest coll neix un dels camins que pugem cap al Bassegoda, però només per als caminants. Creuem el coll i baixem uns metres fent un parell de revolts sobtats. Aviat trobem una pista que marxa a l'esquerra i l'agafem. Tornem a pujar, però els primers metres són moderats. Més endavant també tornem a pujar fort, i la pista encadena diverses giragonses per guanyar alçada ràpidament sobre un terreny pedregós i incòmode. Pugem fins al coll de Bassegoda, on confluïm amb el GR-11, i seguim pujant encara una mica més fent un marcat tirabuixó fins al pla de la Bateria, on finalitzen les opcions de seguir pujant sobre la bicicleta. Les amaguem doncs darrere d'uns boixos i comencem l'atac final al cim a peu.

Des del mateix pla de la Bateria, una petita clariana enmig d'una zona principalment boscosa, neix un evident camí que de seguida puja fort. Caminarem uns minuts seguint l'ampla carena nord-est fins a l'avantcim, protegit per un mur rocós. Aquest últim tram més vertical està equipat amb dos trams d'esglaons i cadenes. Així doncs amb l'ajuda de la ferramenta enfilem el tram superior, amb compte, ja que les sabates de cales no ajuden precisament a grimpar sobre roca ben polida.

En pocs minuts coronem el cim de Bassegoda (1.373 m.) presidit per un vèrtex geodèxic trencat i una petita placa amb un fragment de l'obra culminant de Marià Vayreda, La Punyalada: “Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés pera confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra...”. És una descripció ben encertada del que hi trobarem, ja que després de grimpar per la roca pràcticament vertical sobta arribar al cim i trobar un replà d'herba força extens, avui tenyit de groc pels narcisos en plena floració. Les vistes són espectaculars, i abasten els cims dels Pirineus orientals com el Canigó o el Puigmal, però també la plana empordanesa i més a prop les fondalades de la complexa orografia garrotxina.

Fem una pausa al cim i ens cruspim els entrepans que portàvem a la motxilla. És un plaer passar uns minuts al cim i gaudir de les esplèndides vistes cap a totes bandes. Coincidim uns minuts amb uns altres ciclistes banyolins que avui també han tingut la pensada d'enfilar-se fins aquest punt. Després de dinar, sense temps de quedar absorbits per la mandra, comencem el descens pel tram de les cadenes i tot seguit desfem el camí a peu fins al pla de la Bateria on recuperem les bicicletes.

Després de pujar fort durant hores, ara és un plaer deixar-se caure per la pista. Baixem còmodament fins a la cruïlla on havíem deixat la pista principal. Seguim baixant fins als Colls Alts, on trobem una petita pujadeta enimg d'un bosc espès. De seguida tornem a baixar i emig d'un revolt deixem momentàniament la pista principal per arribar-nos en poc més de tres-cents metres al nucli de Bassegoda. Es tracta d'un antic poblet rural actualment deshabitat, format principalment per la masia de cal Sala, en bon estat, i l'església de Sant Miquel, també ben conservada. Uns metres més enllà hi ha el refugi Bassegoda, a la casa can Galan, tancat, però segons sembla es pot demanar la clau a la casa-hostal Can Nou, uns metres més avall.

Tornem a la pista principal i seguim baixant. Passem per la masia de can Nou, que fa servei de bar, ben útil ja que hi passa en GR-11, i és una zona força remota i sense cap mena de servei. Continuem el còmode descens per la pista i aviat trobem una bifurcació. Deixem el ramal de l'esquerra que marxa cap a Lliurona, i prenem una pista en pitjors condicions que contiua cap a la dreta i segueix baixant. Entrem en una zona boscosa i molt obaga coneguda com el bac de can Menera, que és la casa que ens queda uns metres per sobre. En aquesta zona hi ha algunes mines antigues. Aquí s'acaba la plàcida baixada i tornem a una dinàmica d'ascens. Comencem a trobar forts pujadors per una pista força trencada, però gràcies a l'ombra del bosc espès es deixen fer força bé. Pujarem gairebé 300 metres de desnivell fins al coll de Faja.

En aquest tram de pujada cap al coll de Faja fem una breu aturada a l'encreuament de la pista que s'enfila cap al mas Polí. Just al trencant hi ha l'entrada d'una bonica cova d'uns 46 metres de profunditat que té una gran sala d'uns 20x20 metres, amb nombroses formacions com estalactites i columnes. Tot i que no portem frontal, com que la cova no és molt gran amb la llum dels mòbils fem una breu exploració. De nou sobre rodes continuem pujant entre castanyers i faigs fins al coll de Faja, on ara sí donem per finada la pujada. Pedalem de pla uns metres i arribem a un balcó natural sobre la plana garrotxina. Som a Sant Feliu de Gitarriu, una petita ermita situada en un replà molt bonic pràticament suspès sobre la plana. És un indret plàcid, panoràmic i assolellat, amb una petita ermita que posa el contrapunt humà en un paisatge increïblement verd.

A partir d'aquí la pista és ràpida i còmoda. Passem per sobre de la bonica masia del Serradell, també suspesa sobre la plana i amb extraordinàries vistes. Iniciem el descens a tota veloitat, ja que el terra és bo i baixa fort. Podem contemplar des de les alçades l'enravessada orografia de la zona, amb turons i muntanyetes, espadats de roca, cingleres i profundes foranques. La pista acaba de revoltar el vessant sud dels cingles de Gitarriu, i baixa decidida fins a trobar la carretera a pocs metres de Sadernes. En arribar fem una pausa de gelat i cafè a la magnífica terrassa de l'hostal de Sadernes tot comentant la bona ruta que hem fet, de més de 40 km. i un considerable desnivell de més de 1.600 metres.

Hem gaudit d'un itinerari molt bonic que ens permet enfilar-nos a un dels cims més significatius de la Garrotxa, i alhora contemplar el característic i complex paisatge. També hem conegut alguns elements significatius de la petja humana al territori, com les boniques ermites romàniques que hem visitat així com algunes masies notables. I parlant de construccions humanes, ja de tornada és imprescindible aturar-se a contemplar l'impressionant pont de Llierca, a la carretera entre Sadernes i Montagut, tota una obra mestra de l'arquitectura civil medieval, i alhora un racó de gran bellesa amb l'altiu pont sobre el gorg.