Trinxeres de Vilanoveta i Aramunt Vell

Plantegem una ruta fàcil i curta a nivell esportiu, però carregada d'història i molt interessant a nivell cultural. Sortirem del poble d'Aramunt i entre camps de cereals, oliveres i ametllers anirem pujant per bona pista fins a Pessonada, sota la gran cinglera rosada. Tot seguit baixem suaument cap al despoblat de Vilanoveta i planegem fins a la base d'un turó on ens enfilem a peu fins a trobar les trinxeres més ben conservades de Catalunya, una línia de formigó d'uns 100 metres que ressegueix la carena. Al costat hi ha diversos nius de metralladora de l'època de la Guerra Civil, quan en el marc del Front del Pallars es van viure cruents combats. Tornem a pedalar i pugem fins el nucli d'Aramunt Vell, també despoblat, i encimbellat dalt d'un turó. L'antiga vila closa s'organitzava concèntricament sota l'església situada al punt més elevat. Tant les cases com la gran església estan en runes, tot i la bellesa de l'indret. Acabem de baixar per un camí costerut fins al poble nou.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Aramunt (Conca de Dalt), Pallars Jussà
• Distància: 15,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 545 metres
• Temps: 3:00 hores
• Dificultat: IBP=43
• Sensació de dificultat: Fàcil Tram a peu per pujar a les trinxeres
• Cartografia: Boumort Editorial Piolet (1:20.000)

Itinerari

Crònica

Avui tocava un dia de descans actiu després de la dura ruta en bicicleta pel vessant oest del Boumort el dia anterior. Estem situats a la vora de la Pobla de Segur, al centre del Pallars Jussà i plantegem fer una ruta entre cultural i històrica al final de la vall de Carreu. Es tracta d'una zona muntanyosa i escarpada envoltada per la serra de Pessonada al nord i la muntanya de Sant Corneli al sud, on antigament hi havia hagut diversos nuclis, però actualment només els pobles més grans mantenen una població estable. En aquest entorn de secà i envolt de cingleres, també s'hi van viure moments molt durs durant la Guerra Civil, ja que just aquí hi havia diverses posicions fortificades del bàndol franquista en el marc del Front del Pallars. Avui farem una ruta breu en què visitarem alguns petits despoblats de la zona, així com trinxeres i búnquers molt ben conservats que ens serveixen per no oblidar alguns dels moments més negres del nostre passat recent.

Aramunt és un petit nucli d'escassos 100 habitants situat al fons de la vall de Carreu, a tocar de la desembocadura d'aquest petit riu al pantà de Sant Antoni (Noguera Pallaresa). S'hi arriba per una carretera estreta que surt de la Pobla de Segur i planeja durant uns 6 o 7 quilòmetres a la riba esquerra de l'embassament. El poble està situat en una zona plana, al con de dejecció de la vall de Carreu, que s'obre cap a l'est. Està envoltat de camps de cereals en les esplanades que s'obren entre les grans cingleres que tanquen el final de la vall, els cingles de Pessonada pel nord i la muntanya de Sant Corneli al sud. Al les rodalies d'aquest petit nucli queda només el record d'altres més petits que van anar perdent la població a mitjans del segle passat arran de l'abandó del camp i la duresa en petits llogarrets sense cap tipus de servei.

Sortim pedalant des d'Aramunt i prenem una pista de terra que marxa a la dreta de la carretera d'accés. La pista traça una evident trajectòria nord-est encarada cap als cingles de Pessonada que es veuen alguns quilòmetres enllà. La pista comença a pujar primer entre camps de cereals, i a mesura que el terreny es torna més muntanyós envoltats de feixes d'ametllers i oliveres, molts dels quals erms. Pugem per una pista bona però pedregosa i amb pendent moderat faldejant per l'esquerra el tossal de Sant Pere, un turó arrodonit. Pugem fins un collet situat entre l'esmentat tossal i el serrat de Sant Esteve, que deixem al nord. La pista segueix pujant moderadament per la dreta del serrat, amb algun tram força dur, a mesura que ens anem apropant a la base dels cingles de Pessonada. La pista de terra desemboca a la carretera d'accés a Pessonada, on acabem d'arribar en un quilòmetre escàs sobre asfalt.

Entrem al nucli de Pessonada, un poble petit on hi viuen una quarentena de persones, i que està situat a la base d'una gran muralla rocosa de color vermellós coneguda com a Cingles de Pessonada. Fa uns anys vam fer una interessant excursió des d'aquest poble en què vam pujar fins al cim de Rocalta, el punt més alt de la serra de Pessonada. A la part superior del cingle també hi ha una zona de trinxeres i fins i tot alguna antica barraca dels militars. Avui simplement creuem el poble de nord a sud per un carrer estret. Sortim en descens per la part baixa del poble, passem a la vora d'unes granges, i seguim baixant per una pista pedregosa que es va enfonsant cap a la part baixa de la vall de Carreu. Baixem fins al despoblat de Vilanoveta, un antic poble dispers actualment abandonat. Fem una breu parada per contemplar l'església romànica de Sant Martí, de la qual queden les parets externes i el campanar, però el sostre està esfondrat. Poc més enllà queda una única casa dempeus, on es pot entrar i veure com fins i tot encara hi ha els llits i altre parament de la llar.

Després de passejar uns minuts per les poques restes de l'antic nucli de Vilanoveta, reculem una cinquantena de metres i busquem una pista poc evident que creua una gran zona de cultius cap a la part més baixa de la vall. Creuem aquests camps d'esquena als cingles de Pessonada, i de cara a la muntaya de Sant Corneli que s'enfila 700 metres amunt. Seguim per la pista que evoluciona vora dels camps cap a la part més fonda de la vall, i seguim fins a la base d'un petit serrat on hi ha les trinxeres. El punt d'accés al petit turó no és gaire evident anant en bicicleta, i gairebé ens el passem de llarg. Al costat d'una tanca del bestiar hi ha un petit pas amb un cartell on comença el camí. Deixem les bicicletes a la vora d'uns arbres i prenem a peu el camí que s'enfila per un vessant de garrics. El camí fa diversos zig-zags i s'enfila uns 60 metres fins a la part alta de la petita carena, on hi ha les trinxeres.

En poc més de 10 minuts arribem a la carena situada a 755 metres d'alçada. De seguida veiem una llarga construcció que la ressegueix transversalment. Es tracta d'una trinxera de formigó de poc més d'un metre i mig d'alçada, amb paret enfonsada a banda i banda, força ben conservada, i d'una llargada aproximada d'un centenar de metres. Es diu que és potser la trinxera més ben conservada del front del Pallars, i potser fins i tot de Catalunya. A banda i banda de la trinxera es poden veure les restes de diverses casamates o nius de metralladores, amb els seus espiells. No se'n conserven les teulades. Des d'aquesta posició es podia controlar la part baixa de la vall de Carreu i el pantà de Sant Antoni. També tenien contacte visual amb els cingles de Pessonada, on hi havia altres posicions de les tropes feixistes.

En tota aquesta zona hi van haver importants combats a la primavera i l'estiu del 1938, quan les tropes fidels a la república, mal equipats i amb els reclutes joves de la lleva del biberó, van llençar una ofensiva per frenar els militars feixistes que estaven guanyant terreny venint des de ponent, després de la caiguda del front d'Aragó. Malgrat la cruesa dels combats i la important pèrdua de vides, al cap d'un temps les posicions es van mantenir estables. És interessant visitar aquestes restes històriques d'un trist passat força recent, tot i que es fa difícil evitar alguna esgarrifança en imaginar-se la por dels combatents i les dures condicions en aquest entorn.

Després de passar uns minuts contemplant les restes de les construccions militars, desfem el camí fins a la base del turonet, on retrobem les bicicletes. Seguim la pista que voreja uns camps i baixa fins a creuar el torrent del Llau Gran. Des del fons del torrent hem de tornar a pujar per una pista entre camps, oliveres i ametllers. Una pujada suau però que fem poc a poc encara cansats de la jornada anterior, i sota un sol inusualment càlid en plena tardor. La pista puja fins un marcat collet des del qual s'endevina el poble d'Aramunt Vell enfilat dalt d'un turó. La pista es bifurca al coll, i girem a l'esquerra en baixada en direcció al poble abandonat. Abans d'arribar-hi passem per l'església de la Mare de Déu del Camp, dita també Santa Maria d'Aramunt. Es tracta d'un temple romànic d'una sola nau de considerables dimensions amb un absis, un petit campanar d'espadanya i un porxo. Des de l'església el poble antic queda a tres o quatre-cents metres. Ens hi acabem d'arribar.

Passem al costat d'un edifici reconstruït, i tot seguit arribem a la cruïlla que puja en pocs metres fins al cap d'amunt del turó on es va bastir el poble. A la dreta hi ha la Torre dels Moros, una torre de defensa de forma circular. Pugem cap al poble i trobem dos edificis restaurats a l'entrada, tot i que estan en estat d'abandó. Poc més amunt hi ha l'antiga Porta de Dalt que era un dels dos accessos a la vila closa. La porta dóna accés a l'antiga església de Sant Fructuós, un gran temple d'origen romànic o fins i tot prerromànic (segons expliquen), tot i que també es poden observar elements gòtics, com la gran dimensió de la nau i les columnes que l'aguanten. Es conserva parcialment un campanar amb diversos ulls superposats. El sostre va caure, però es mantenen les parets laterals i l'antic altar situat a l'absis. Al costat de l'església de grans dimensions hi ha un cementiri suspès al buit, que serveix de gran mirador cap al pantà de Sant Antoni i la plana d'Aramunt.

Davant de l'església un camí empedrat davalla cap a la part baixa del turó cap al cantó de ponent, on hi ha les restes de les cases, totes mig ensorrades. El poble tenia una forma concèntrica, amb les cases disposades al voltant del turó, amb una muralla exterior, dues úniques portes d'accés i un caminet empedrat ben conservat encara. Tot i l'estat de ruïna és interessant fer una volta per aquest antic poble, tot i que cal anar amb compte ja que els edificis tenen un estat molt precari. La vila closa es va anar abandonant a mitjans del segle passat a favor de les noves construccions a la part baixa de la vall, en una zona plana i més còmoda, un cop la necessitat de protecció de les muralles es va considerar extemporània. També val la pena contemplar la panoràmica cap a totes bandes des de la part alta d'aquesta antiga població. Vistes alçades sobre la plana d'Aramunt, la conca de la Noguera Pallaresa, la vall de Carreu, la muntanya de Sant Corneli i la vall de Carreu.

Tornem a la base del turonet i seguim una pista que baixa cap a ponent. La pista fa dos giravolts sobtats i baixa fort fins un gran casalot, casa Anselm, rehabilitada i habitada. La pista es mor en aquest punt, però continua devallant un camí empedrat i costerut ciclable amb dificultat. El camí baixa fins a la font Vella, on es conserven els antics safareigs del poble. El camí continua al peu d'un rec, i entremig dels horts als afores del poble, entra a Aramunt pel cantó oposat d'on n'havíem sortit. Tanquem així una ruta interessant des d'un punt de vista cultural, històric i antropològic. Esportivament és una ruta fàcil i curta, però el punt d'interès és avui la visita dels antics nuclis despoblats (n'hi ha diversos a la zona), i les restes ben conservades de les construccions militars del Front del Pallars, on molts joves van perdre les seves vides en una lluita fratricida.