Carena del port d'Aulà al port de Salau

Fem una travessa per la línia fronterera entre l'Alt Pallars i el Coserans, tot resseguint una carena estreta i amb fort pendent pels dos vessants que ens ofereix en tot moment unes fantàstiques panoràmiques. Sortim de les cases de Bonabé i pugem per unes pastures d'alçada molt inclinades fins al port d'Aulà. Abandonem la comoditat del camí i enfilem fort fins el primer dels cims, el pic de Vinyals. Al voltant dels 2.400 metres carenegem fins al següent cim, el Barbeguer, on fem una pausa per dinar i tot seguit continuem girant cap al sud fins al pic de Muntanyol. Sempre pel fil, que sense ser aeri sí que és força dret, ben ventilats i sobre les boires freqüents de l'Arieja, cavalquem cap a l'últim cim important i el més alt, el pic de Montalt (2.496 m.) Iniciem un descens molt accentuat fins al port de Salau, important punt de comunicacions ancestral. Des d'aquí baixem pel GR fins al refugi del Fornet, on teníem un altre cotxe per evitar la pista.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Cases de Bonabé Isil (Alt Àneu, Pallars Sobirà)
• Distància: 12,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.375 metres
• Temps: 7:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Carena sense camí. No arriba a ser aèria, però els vessants són molt drets
• Cartografia: Parc Natural de l'Alt Pirineu Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Aquest cap de setmana és Sant Joan, i quedem amb els nostres amics Dani i Lucia a les Valls d'Àneu per combinar cultura, tradició i muntanya. Passem la revetlla a Isil i gaudim de la festa de les falles. Al capvespre els fallaires van baixant per les costes del Faro fins al poble. Un cop a dins es dirigeixen cap a la porta del cementiri, i un a un fan tres creus a la porta per conjurar-se contra els mals esperits i per retre homenatge als antics fallaires. En acabat totes les falles acaben al peu de la gran Falla plantada al mig de la plaça, que anirà cremant tota la nit mentre se celebren els valls tradicionals i una animada revetlla. Una interessant experiència que hem pogut gaudir de primera mà.

L'endemà al matí anirem a la muntanya, però sense deixar les valls d'Àneu. La idea és recórrer un bon tros de la carena fronterera amb l'Arieja. Fa un temps vam fer una espectacular sortida a les Cunyes d'Aulà, un tram d'aquesta carena fronterera, en aquell cas el tram més proper a la vall d'Aran i el Mont Valier. Aquella part de carena té trams encrestats i molt verticals, i va ser tota una aventura moure's per un terreny salvatge i espectacular sense pràcticament referències. Avui recorrerem el tram que ve just a continuació en sentit sud, concretament el tram entre el port d'Aulà i el port de Salau. És una tram més suau i arrodonit, però en molts moments tindrem un bon pendent sota els nostres peus. En aquest tram sí que hem trobat algunes referències d'altres excursionistes que han recorregut aquesta carena fàcil però sense camí, concretament als blogs EniEn i Muntanyes, camins i traces.

La ruta que hem previst no és circular, ja que aprofitant que disposem de dos vehicles sortirem d'un lloc i arribarem a un altre i així evitarem la tornada per pista. Concretament sortirem des de les cases de Bonabé, ens enfilarem cap al port d'Aulà, tot seguit recorrerem tota la carena assolint els diferents cims, baixarem cap al port de Salau, i finalment baixarem fins al refugi del Fornet, on prèviament havíem deixat un vehicle. Així doncs prenem la carretera que puja des d'Esterri cap a Isil, Alòs i tot seguit el refugi del Fornet. Aquí deixem un cotxe, i seguim amb l'altre per la pista que recorre la vall al peu de la Noguera Pallaresa, que ha nascut pocs quilòmetres més amunt, al Pla de Beret, ja dins de l'Aran. Conduïm 3 o 4 quilòmetres fins a les cases de Bonabé, on hi ha un bon aparcament.

Comencem a caminar per una pista secundària i tancada al trànsit que avança per sobre de la principal per on hem vingut. La seguim encara no un quilòmetre i l'abandonem per prendre un caminet a l'esquerra que s'enfila per uns prats. Un pal senyalitzador de camins ens ajudarà a localitzar el punt on abandonar la pista. Prenem doncs aquest camí transfronterer que es va enfilant per uns prats fortament inclinats. Al cap d'uns minuts arribem al Pletiu d'Aulà, una zona de pastures plana entremig del gran vessant inclinat. Hi pastura un ramat de vaques. A la punta del replà una petita cabana de pastors que decora una bonica postal amb el petit refugi, la zona de pastures i a l'horitzó el pic de Moredo, a l'altre cantó de la Noguera Pallaresa, un cim curiós ja que és una illa calcària entremig d'una zona de pissarres i esquistos.

Seguim pujant per una coma ampla i en fort pendent. El camí és desdibuixat, i costa de seguir sobretot perquè hi ha molts rastres que creen el bestiar. En tot cas no té gaire secret, ja que cal anar pujant per la coma, sempre a la riba dreta del torrent, és a dir, sempre tindrem el torrent a la dreta, sense arribar a cruear-lo. Anem enfilant per aquesta zona oberta, i davant nostre es dibuixen els cims altius i retallats de les Cunyes d'Aulà. Passem al costat d'una petita bassa al fons d'un clot on hi ronda el bestiar. En aquest punt el fort pendent que hem anat remuntant es suavitza momentàniament i el camí gira lleugerament a la dreta. Ja som a les envistes del coll. Només cal remuntar una última pala força dreta, i acabem d'arribar a l'ampli Port d'Aulà, a 2.262 metres.

El Port d'Aulà és un dels camins transfronterers que comunicaven el Pallars amb l'Arieja. Estem en un punt d'inflexió d'una carena que té pocs punts franquejables. La carena es mou entre els 2.400 i 2.500 metres, i només els colls són una mica més baixos. Aquest és un dels passos importants, i pel vessant francès fins i tot hi ha una pista que permet arribar fins al port en vehicle. Aquí vam començar fa un temps l'excursió a les Cunyes d'Aulà, i avui també començarem el recorregut precisament cap a l'altre cantó del cordal, no sense abans observar com un mar de boires cobreix el vessant occità. Malgrat tot, per sobre de la boira es pot veure la zona més propera al coll: el Clot Pregon, una cubeta ampla i oberta que té el petit estany de Prat Matau en una punta. Al voltant nostre contemplem un seguit de puntes i muntanyes que creixen verticals, però alhora són majoritàriament herbades, és a dir, tenim davant un tapís verd però irregular. Intensament verd ja que tot just acabem de tancar la primavera.

Deixem el monument internacional i el molló fronterer del coll i ens comencem a enfilar sense camí per la muntanya que puja decidida al sud del coll. No hi ha camí, però el vessant és obert i fàcil. El pendent és molt fort, i esbufeguem de valent per superar els 150 metres de desnivell que ens separen del pic de Vinyals (2.398 m.), el primer dels cims que assolirem avui. És una pujada franca i decidida, sense dificultat, però molt dreta. Un cop a dalt observem el coll per on hem pujat, i enrere les espectaculars Cunyes d'Aulà, i l'imponent Mont Valier que despunta al seu darrere. La cara oest del Senyor de l'Arieja és corprenedora, abrupta i vertical. Però des d'aquest cim la vista és de 360º, i a part del Mont Valier cap al nord, també contemplem la immensa plana occitana coberta de boira al vessant francès, la vall de la Noguera Pallaresa a l'oest, i la llarga carena que volem recórrer més o menys cap al sud.

Deixem la fita del primer cim dels Vinyals i seguim per una carena ampla i verda. Veiem un gran ramat d'ovelles i el pastor que també estan seguint un tram de la carena, però l'abandonen i baixen cap a les pastures del vessant francès. Avancem pel tram més ample i arrodonit de la carena que creuarem avui. Baixem uns metres des del cim i creuem un tram més estret i pedregós, tot i que no arriba a ser aeri. Poc més endavant voregem per la dreta un tall de roca i comencem a enfilar suaument per la carena. Creuem un bonic tram de roca estratificada en forma de llibre, i mica en mica anem pujant fins un segon cim més destacat, el pic de Barbeguer (2.477 m.) Aquí la carena canvia lleugerament de direcció, i si fins ara veníem en direcció sud-est, ara ho farem més cap al sud. És hora de dinar i el lloc és esplèndid, així doncs fem una pausa per menjar-nos l'entrepà.

El cim del pic Barbeguer és ample, i fins i tot hi ha restres d'una antiga cabana refugi de pedra molt precària. La vista cap al vessant occità cobert per un mar de boira és molt bonic. Però si mirem enrere ens meravellem amb les diverses puntes esbeltes de les Cunyes d'Aulà, i al fons el gran Mont Valier, que trenca l'hegemonia de cims verds amb el seu vessant abrupte de roca fosca. Avancem tot seguit per un tram de carena força pla, en què no pugem ni baixem gaire. En pocs minuts arribem a una nova punta, el Cap d'Hoque Pregona, de 2.493 metres. A partir d'aquí entrem en un tram de carena una mica més vertical, el qual, sense arribar a ser encrestat ni el terreny ser aeri, sí que tenim un pendent fortíssim cap a qualsevol dels vessants laterals, sobretot el francès. La carena però és prou ampla per caminar amb comoditat i sense risc.

Avancem aquest llarg tram horitzontal que acaba al pic de Muntanyol (2.456 m.) un altre dels petits cims que formen aquest llarg cordal. Passat aquest cim emprenem una baixada fortíssima d'uns 120 metres de desnivell fins al collet d'Aurenera, on creua un precari camí transversal cap als dos vessants. A l'altra banda del coll comença una pujada duríssima fins al punt més alt de la nostra ruta, el pic de Montalt (2.496 m.) Enfilem fort per un vessant herbós però de fort pendent. Cal advertir que és una ruta fàcil, però que cal evitar en cas de pluja o gel, ja que el fort pendent sobre herba mullada o glaçada podria ser perillós. Arribem a aquest cim més elevat, que com a curiositat té al seu punt més alt una falla tradicional. En molts cims hi hem vist sovint creus, doncs aquí hi tenen una falla, molt adient pel lloc, i que funciona com un ceptre en aquesta bonica talaia.

Fem una breu pausa mentre observem com les boires volen guanyar terreny, però sense atrevir-se a arribar fins a la carena. Davant nostre veiem a la llunyania l'ample vessant nord del Mont-roig, el cim més elevat del sector, en línia visual resseguint molt enllà la mateixa carena per on estem cavalcant. Comencem una baixada molt forta, possiblement el tram més pendent que hem fet fins al moment. Els bastons ajuden a mantenir l'equilibri. Insisteixo en què no és un itinerari difícil però tampoc no és trivial, ja que no hi ha camí i en alguns trams el pendent és molt fort. Així doncs anem baixant poc a poc, principalment per trams d'herba, però també algun pas de roca molt fàcil. Tot baixant encara ens enfilem fins l'últim dels promontoris de la ruta, el pic de Portavera, de 2.257 metres. Ja veiem ensota el port de Salau, on abandonarem la carena. Tot i això la carena continua, i a l'altra banda contemplem l'estètic i punxegut pic de Gel.

Acabem de baixar fins al port de Salau que s'endevina davant nostre. Un últim tram de forta baixada per pastures inclinades i arribem a l'ampli coll, una de les rutes de comunicació catalano-occitana més importants de la zona. De fet cada estiu s'hi celebra encara un aplec que reuneix gent de les dues bandes per compartir una jornada de germanor. Al coll hi ha les ruïnes d'unes antigues instal·lacions d'aprofitament forestal. Fins aquí es transportaven els avets tallats als boscos de Bonabé, es processaven mínimament per facilitar el transport, i tot seguit es feien baixar cap a França mitjançant un telefèric del qual encara es poden veure algunes torres de notable magnitud. Bonabé, un poble actualment abandonat, va viure durant la primera meitat del segle XX una creixement important per les activitats forestals. Des del port de Salau baixava el telefèric més llarg d'Europa en aquells moments, de gairebé 10 km. i sustentat per gairebé un centenar de grans pilones.

Passegem uns minuts al voltant de les ruïnes de les antigues construccions, i comencem el descens seguint el GR que evoluciona pel fons del barranc del Port de Salau. El camí és còmode i traça diversos girs per anar suavitzant un terreny herbat però força dret. Mica en mica anem perdent alçada fins que sentim i veiem la Noguera Pallaresa davant nostre. El camí baixa fins a la pista, i en aproximadament mig quilòmetre cap a l'esquerra arribem al refugi del Fornet, on havíem deixat un vehicle prèviament. Fem una pausa i una cerveseta al refugi per acabar com Déu mana la jornada.

Estem ben satisfets d'una bonica ruta carenera que sempre i en tot moment ens ha proporcionat unes panoràmiques extenses i molt boniques. Tot i ser un dels dies més calorosos del que portem d'estiu ens hem hagut d'abrigar, ja que el vent de la carena era fresc i agradable. Bones vistes cap al Mont Valier, les Cunyes d'Aulà, el Mont-roig i la plana de l'Arieja coberta de boires. Una ruta bonica, panoràmica i fàcil però no senzilla, ja que durant hores ens mourem per un entorn d'alta muntanya, força vertical i sense camí.