Sierra Casa (1.944 m.) i barranc Cebollar

A sobre mateix de la plàcida localitat de Torla hi trobem un mirador natural a la punta d'un esperó que ens ofereix una extensa panoràmica de la vall d'Ordesa. Hi pugem per una pista en bones condicions que traça una llarga diagonal pel vessant oest de la vall del riu Ara. Prenem la pista al peu de l'ermita de San Miguel, i pugem per uns vessants de bosc i pastures fins al coll de Plana Cuasta, ja prop del cim. Arribem fins a la mateixa punta en bicicleta, i al peu d'unes antenes de comunicació contemplem l'extens panorama de la vall del riu Ara, i sobretot la imponent vall d'Ordesa amb les parets verticals a banda i banda. Iniciem el descens per un camí molt agradable suspès a gran alçada sobre el barranc Cebollar. Tot seguit comença a baixar fort per terreny molt dret, pedregós i poc ciclable.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Torla Huesca, Espanya
• Distància: 24,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.025 metres
• Temps: 5:00 hores
• Dificultat: IBP=68
• Sensació de dificultat: Difícil Pujada fàcil. Descens per camins drets, tècnics i pedregosos
• Cartografia: Ordesa - Monte Perdido Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Iniciem unes minivacances a la zona d'Ordesa on combinarem algunes excursions amb bicicleta amb d'altres a peu. En aquest primer dia plantegem una ruta curta en bicicleta fins un excel·lent mirador situat sobre mateix de la població de Torla, portal d'entrada a la meravellosa vall d'Ordesa. La ruta d'avui és una gran pujada i una gran baixada, però ben diferents entre sí. La pujada és còmoda i progressiva per una bona pista tancada al trànsit rodat en què pujarem 1.000 metres de desnivell. La baixada en canvi és molt tècnica, més fins i tot del què pensàvem, i els que no som molt hàbils en la conducció per terrenys complicats patirem més que no pas gaudirem. Aquesta ruta la trobem ressenyada a Zona Zero, un consorci público-privat de promoció del turisme esportiu a la comarca de Sobrarbe, amb seu a l'Aïnsa. Al seu web s'hi poden trobar nombroses rutes, la majoria difícils i de tipus enduro.

Sortim del càmping Rio Ara, situat al peu del riu que l'hi dóna nom, just passat Torla. Serà el nostre centre d'operacions aquests dies de calor canicular tot i ser mitjans de juny. Sortim del càmping, al peu del riu, i pugem per asfalt fins a l'entrada de Torla. És menys d'un quilòmetre, però la pujada és fortíssima. Marxem enrere, com si volguéssim abandandonar la vall i creuem el petit túnel sota l'església de la població. Marxem per la carretera aproximadament un quilòmetre fins la primera cruïlla. Girem a la dreta i prenem la carretera N-260 que marxa cap a Jaca. La seguim aproximadament un quilòmetre i mig en pujada. En aquest tram ens avancen un grup de ciclistes de carretera de Vic que estan corrent la prova Transpyr en la versió road. Precisament d'hora al matí havíem anat a veure la sortida de l'etapa a l'Aïnsa, on hem saludat l'amic Jordi Riera que juntament amb el seu company de cursa Eduard Caballero iniciaven una nova etapa d'aquesta travessa transpirenaica en 7 dies en modalitat muntanya.

Així doncs, al cap d'1,5 km. per la carretera N-260 girem a l'esquerra, deixem l'asfalt i prenem una pista de terra en bon estat. El primer pujador és fort, i de seguida trobem un primer revolt de 180º sota la bonica ermita de San Miguel. Creuem una tanca que impedeix el pas de vehicles i comencem a pujar per un vessant boscós que de seguida guanya metres de desnivell. Avancem per una zona en què la pista fa un marcat zig-zag en un terreny força dret fins arribar al peu d'unes antenes. Passades les antenes la pujada és constant però no tan dura, i ja traça una gran diagonal per aquest vessant oriental de la muntanya sobre la vall del riu Ara. Tot pujant, contemplem a la nostra esquena des d'un dels miradors naturals la plana de Broto, un tram en què la vall del riu Ara s'eixampla i dóna pas a uns terrenys fèrtils al voltant dels quals es va bastir el poble de Broto i altres nuclis més petits.

Mica en mica el paisatge va canviant i es va tornant més d'alta muntanya. Aviat el bosc dóna pas als prats alpins, sempre fortament inclinats, ja que estem en un vessant força dret sense cap tram pla. De lluny veiem una zona amb petites bordes que servien per guardar el ferratge d'aquestes pastures de cara a l'hivern. Creuem aquesta zona de pastures i comencem a obrir la mirada cap a les imponents parets del Mondarruego, el cim que tanca la vall d'Ordesa i que veiem gairebé de cara seguint la trajectòria d'ascens. La pista continua pujant i no dóna treva, però té un pendent constant que no ofega. Això ens permet contemplar un panorama de muntanya fabulós, més bonic a cada pas, ja que a mesura que ens enfilem anem guanyant perspectiva sobre l'espectacular vall d'Ordesa que s'obre davant nostre.

La pista dibuixa diversos revolts per amotllar-se als diferents barrancs que baixen dels cims arrodonits i herbats del Mondeniero, que tenim just a sobre. A l'últim d'aquests revoltsi ja enfilem l'última pujada, aquesta sí un pèl més dura, fins al coll previ al cim. És realment espectacular la visió de les muntanyes que envolten la vall d'Ordesa, un veritable plaer pels sentits pedalar relaxadament amb aquest panorama just davant. Finalment l'última pujada ens acosta al coll de la Plana Cuasta, on hi ha un petit refugi de pastors que sembla tancat. Aquí s'acaba la pista bona, però tenim el cim a pocs metres. Una pista més precària surt a la dreta i en una forta pujada d'uns 400 metres ens acosta fins a la punta de la Sierra Casa (1.944 m.) Al cim hi ha una caseta, unes antenes de comunicacions i un mirador natural de primer ordre. Ens acostem fins a la punta, gairebé suspesa sobre la vall per contemplar l'immens paisatge.

Estem situats en un mirador privilegiat i estratègic. El cim és modest, però està situat en el punt perfecte. Per sota tenim gairebé en vertical la vall del riu Ara, just al punt on conflueix la vall d'Ordesa, solcada pel riu Arazas. Així doncs tenim una visió transversal de la vall principal del riu Ara, i una visió frontal de la vall d'Ordesa, que s'allargassa davant nostre. A banda i banda de la vall les espectaculars parets forjades per la força glacial durant mil·lenis. És un lloc fabulós on podríem passar una bona estona contemplant un paisatge sublim. De fet fem una bona pausa i mengem uns ganyips. Fa una calor intensa, tot i que en aquest punt alçat passa un airet agradable. Contemplem les diferents perspectives de l'entorn, amb la Peña Otal i la resta de serra Tendeñera a l'oest; la gran muralla de la pared sud del Vinyamala mirant cap al nord; el Mondarruego i la vall d'Ordesa ben a prop, cap a l'est; i finalment l'ampla vall del riu Ara que marxa cap al sud. Immens i magnífic.

Després d'una estona plàcida contemplant aquest panorama majúscul, toca iniciar el descens. Ens les prometíem molt felices, pensant que després de 1.000 metres de desnivell pujant, el descens seria un tràmit. Doncs no. Vam estar més estona baixant que no pas pujant, i això que el recorregut és força més curt. En primer lloc baixem fins al coll, on hi ha la cabana dels pastors. Aquí marxa de dret un evident corriol entremig dels arbres. És un corriol ciclable, bonic i agradable. Inicia un suau descens per la part ampla de l'embut del barranc de Cebollar. Creuem una tram boscós i de seguida avancem cap a una zona més oberta, amb prat alpí fortament inclinat. El camí creua la part alta d'aquests prats tan pendents, gairebé aeris. El camí traça una semicircumferència per la capçalera del barranc fins a buscar una petita carena on ja comencem a baixar fort.

Aquest primer tram del camí de descens ha estat molt plàcid i agradable, però un cop revoltada la capçalera de l'embut, comencem a baixar fort per uns pendents que nosaltres no som capaços de fer sobre la bicicleta. Baixem un tram de la carena herbada fins entrar de nou al bosc. Desfem pràcticament a peu uns tram de camí molt dret. Mica en mica entrem en una fageda on el camí (marcat com a PR i amb senyals també de BTT) dibuixa un zig-zag. Un cop dins la fresca de la fageda podem tornar a fer alguns trams sobre la bicicleta, tot i que els revolts són tan tancats i en pendent, que hem de fer-los a peu. Un cop creuada la fageda entrem en una zona congosta, pendent i pedregosa. És el pitjor tram del camí, molt dret, amb pedres molt incòmodes i gens ciclable. Fins i tot és difícil fer-lo a peu, sobretot amb les sabates de cales. Aquest tram pel fons del barranc es fa lent i feixuc, i avancem poc a poc.

Passat el tram més dret i estret del barranc, el camí marxa més planejant seguint la trajectòria de la vall, però a certa alçada. Arribem al peu d'un tram vertical de roca on el camí està literalment excavat a la roca, i avancem uns metres per un semitúnel. Passat aquest pas excavat, el camí continua baixant fort per terreny força pedregós, difícilment ciclable excepte pels ciclistes més avesats a l'enduro. Nosaltres fem tot aquest tram gairebé a peu, en una marxa lenta i incòmoda. Més avall el camí s'obre, i creuem uns prats o poden tornar a enfilar-nos a la bicicleta. De nou el camí torna a baixar fort, i a peu acabem d'arribar fins a la carretera que solca aquest tram superior de la conca del riu Ara, gairebé a l'entrada de la vall de Bujaruelo. Un cop a la carretera respirem, ens enfilem de nou sobre la bicicleta, i acabem de baixar plàcidament fins a Torla, inici i final de la ruta d'avui.

Per cicloexcursionistes com nosaltres amb poca habilitat en els terrenys tècnics, la baixada ha estat més aviat un càstig que no pas un plaer. És una baixada difícil o molt difícil, amb molts trams no ciclables. Així doncs la ruta d'avui té dues cares ben diferenciades: una pujada per pista, amb un notable pendent però que es pot anar fent sense patir en excés, i una baixada molt tècnica a l'abast de ben pocs. Entre l'una i l'altra part podrem gaudir d'unes vistes impressionants dalt d'un petit cim poc significatiu però molt panoràmic, localitzat en un punt perfecte, just on l'espectacular vall d'Ordesa s'acaba i les seves aigües vessen al riu Ara. Recomanaria aquesta ruta per les extraordinàries vistes que ens ajuden a conèixer i gaudir d'un dels millors paisatges dels Pirineus. Però potser si hi tornés, baixaria per la mateixa pista per on hem pujat, ja que el descens pel camí és realment tècnic i difícil, fora de l'abast del nostre nivell. Cal molta perícia per negociar alguns trams on el camí és molt dret, pedregós, zig-zaguejant i en alguns punts aeri. En qualsevol cas tota la ruta es mou en una zona espectacular, i val molt la pena.