Lavans (2.896 m.) i Medacorba (2.905 m.)

Al límit d'Andorra, la vall Ferrera i l'Arieja, fem una ruta per terreny esquerp i abrupte que ens permetrà coronar dos cims ben destacats. Des d'Arinsal marxem cap al nord per camí ben definit fins al Pla de l'Estany. Passat el refugi el camí puja més fort i flanqueja a mitja alçada fins als bonics estanys Forcats. Saltem al sector de la vall Ferrera i baixem cap al circ de Baiau sense arribar al fons, ja que girem a la dreta per buscar una canal ampla i costeruda que puja cap al port de Medacorba. En fort pendent i grimpant entre blocs superem el primer cim. De nou al coll ens enfilem cap a la base d'un corredor molt dret que talla la cara nord del Medacorba. De lluny sembla impossible però pugem grimpant sense grans dificultats fins al fil de la cresta, i la resseguim en horitzontal per terreny aeri fins el cim.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Arinsal La Massana (Andorra)
• Distància: 14,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.635 metres
• Temps: 9:40 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Trams sense camí. Diverses grimpades fàcils. Aresta aèria
• Cartografia: Andorra Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Per avui hem plantejat una ruta d'alta muntanya per un territori inhòspit i sever. L'objectiu principal de la ruta era assolir el pic de Lavans, ja que era l'únic cim destacat d'aquesta zona que ens quedava per pujar. És un cim airós i retallat per totes bandes, i només té un accés fàcil que tot i això requereix una bona grimpada. Però més que la pròpia dificultat de l'ascensió, el que fa que aquest cim sigui tan poc visitat és el seu aïllament. S'hi pot accedir des de tres bandes diferents: per Andorra, per l'Arieja i per la Vall Ferrera, però qualsevol d'elles ens obliga a fer una llarga aproximació. Precisament el segon cim que farem té una característica ben curiosa: és trifronterer. Al cap d'amunt del Medacorba hi conflueixen els límits de Catalunya, França i Andorra. I tot i que ja havíem pujat el Medacorba en diverses ocasions, també em feia molta il·lusió pujar-hi per la cara nord, ja que tot i que de lluny sembla inaccessible, té una debilitat: un corredor dret i encaixonat que mena fins a la cresta.

Quan plantejàvem venir al pic de Lavans vam valorar quin dels accessos triar. De seguida vam descartar l'accés per la vall Ferrera ja que ens quedava lluny: s'ha d'anar fins a Àreu i prendre la llarga pista fins al pont de la Molinassa, sota el refugi de la vall Ferrera. Em venia de gust pujar-hi per l'Arieja, al vessant nord, recorrent la vall de Solcèn, però finalment vam optar per la ruta que logísticament era més fàcil: el vessant andorrà. Així doncs pugem per la Massana fins a Arinsal, i creuem el nucli fins al cap d'amunt, on trobem un túnel que travessa un talús artificial. Passat el túnel trobem un petit nucli d'habitatges on aparquem. És el camí habitual per pujar el Comapedrosa i els altres cims d'aquest sector.

L'Ariadna, l'Albert, la Sílvia i jo mateix comencem a caminar a mig matí per la pista que continua amunt més enllà de les cases. Quan trobem la tanca que impedeix el pas motoritzat, deixem la pista i pugem per un camí paral·lel que porta al mateix lloc. Anem pujant suaument per terreny boscós fins a la borda de Coruvilla, on torna a confluir amb la pista. A l'altra cantó del torrent veiem la Coma Pedrosa, que ja va adoptant colors de tardor. Nosaltres seguim pujant per una pista precària que enfila fort sempre per sobre del riu Areny, que tenim a la nostra esquerra. Al cap d'una estona de pujar arribem al Pla de l'Estany, un extens planell encaixat entre alguns dels cims més alts d'Andorra. Sota mateix de la canal i la cresta de l'Alt, que baixa directament des del cim del Comapedrosa, trobem el refugi lliure del Pla de l'Estany, un edifici en bon estat i equipat amb lliteres, taula i bancs i llar de foc.

Passat el refugi del Pla de l'Estany el camí segueix pujant direcció nord. Avancem per terreny herbat en forta inclinació pels vessants del gran circ que formen el pic Alt de Comapedrosa, el pic del Pla de l'Estany i el pic de les Fonts. Passada la cruïlla dels estanys de Montmantell, trobem senyals d'una mena de cursa d'ultra trail que es presenta com a salvatge, exclusiva i alpina, i ho és, tot i que no té inconvenient en posar cordes i cosir amb parabolts un bon tram de cresta. El camí va enfilant sota les pales del pic del Pla de l'Estany, i passat un petit ressalt de roca vora un torrent, gira de sobtadament a l'esquerra i inicia un llarg flanqueig ascendent. Marxem ara en direcció oest flanquejant el bancal Vedeller, sempre seguint el camí i els senyals del GR. Al cap d'uns minuts arribem a un petit refugi metàl·lic precari al peu del primer dels estanys Forcats.

Al costat de la petita cabana metàl·lica tenim un balcó privilegiat cap a les valls d'Andorra. Uns metres més ensota de petit refugi lliure n'hi ha un altre de més còmode, de fusta i equipat amb lliteres. És propietat dels caçadors andorrans. Des de la cua de l'estany comencem a voltar-lo per l'esquerra. El camí va pujant per una tartera sota les parets de la Roca Entravessada, i traça una diagonal fins a la collada dels Estanys Forcats. Tota aquesta zona és agrest i salvatge, envoltada de muntanyes de granit fosc molt retallades. La collada dels Estanys Forcats és un lloc habitualment poc concorregut, però avui hi ha un control de la cursa. La collada està situada equidistant entre els pics de Medacorba (al nord) i la Roca Entravessada (al sud). Però ara per ara no pujarem a cap d'aquest dos cims, ja que hem de canviar de vessant i començar a perdre alçada.

Així doncs des de la collada comencem a baixar cap a l'oest en direcció al circ de Baiau. Baixem encaixats entre la cresta del Medacorba i la de la Roca Entravessada. El camí és pedregós, però es pot anar seguint fàcilment gràcies a les fites. Un tros avall tenim una bona panoràmica del preciós circ de Baiau, amb els estanys al mig, el petit refugi i tot de muntanyes que el tanquen per les bandes. Hem d'anar baixant, però sense arribar al fons del circ. Quan veiem que la cresta del Medacorba remet i s'ajau, hem de contornejar-la cap a la dreta i entrar en una coma paral·lela que fins ara ens havia quedat oculta. Aquest tram és poc definit i sense camí, i cal buscar el millor pas. Si baixem massa avall haurem de remuntar més tros, i si ens quedem massa amunt els esperons de roca de l'inici de la cresta ens dificultaran el pas. Així doncs cal fer servir la intuïció i buscar el millor pas. Nosaltres trobem un pas factible al peu d'una petita cascada que forma el rierol. El creuem i girem a la dreta per terreny rocós i força dret.

Quan acabem de contornejar la base de la cresta s'obre davant nostre una evident canal que separa els pics de Lavans i de Medacorba. Encara hem de flanquejar la base occidental de la cresta de Medacorba fins arribar a la canal, una gran tartera de fort pendenet. Arribem a la canal i ja veiem que ens espera un tram dur i penós. Cal enfilar la llarga tartera de blocs mitjans, sense camí, amb alguna fita escadussera, però sense cap pas clar. Anem pujant per on sembla més fàcil, però és un tram dur i exigent, tant pel fort pendent com per la incomoditat de la tartera. Al cap d'una bona estona d'esbufegar arribem al port de Medacorba, fronterer entre Catalunya i França. Estem al punt intermig entre els pics de Lavans i Medacorba, i ambdós es presenten desafiants i molt verticals. Sembla difícil imaginar un pas factible cap a qualsevol dels dos cims, però hi és.

Al port de Medacorba hi ha una gran fita. Girem a l'esquerra i comencem a enfilar amunt seguint també algunes fites més petites. El primer tram és molt dret, però es pot fer caminant. Més amunt el terreny ja és més rocós, amb grans blocs i petits gendarmes. Comencem a grimpar seguint les fites. Cal encertar el pas i fixar-se en no desviar-se de la ruta, ja que tota la zona és molt aèria i les fites assenyalen el que possiblement és l'únic pas fàcil. El tram superior és encara més vertical, i cal fer diversos passos de grimpada (II) sobre roca que no sempre és ferma. Al cap d'uns minuts de grimpada distreta i divertida arribem a dalt del cim.

Des dels 2.896 metres del cim tenim una amplíssima panoràmica de l'Arieja i de la Vall Ferrera. Davant nostre en direcció nord tenim tot el massís de la Pica d'Estats. En primer terme la Pica Roja, un cim molt bonic que vam pujar fa uns anys, i al darrere les diferents puntes del massís català de més alçada. A la seva dreta la llarga vall de Solcèn, orientada de nord a sud. Precisament cap al sud els ulls se'n van cap al bonic circ de Baiau i els estanys al seu fons. Tot l'entorn és precios, feréstec i envoltat de muntanyes punxegudes. És l'hora de dinar i fem una pausa al mateix cim. El lloc és molt bonic, i no tenim pressa per marxar-ne. El pic de Lavans, amb el seu aïllament i la considerable alçada ofereix una vista molt extensa de tota la contrada. És un cim molt retallat i aeri per totes bandes, i només la canaleta per on hem pujat ofereix un pas relativament fàcil, tot i que cal fer una bona grimpada.

Tornem a baixar exactament per la mateixa ruta, desgrimpant amb compte el primer tram, i ja per terreny més fàcil després. Baixem cap al port de Medacorba i mentrestant observem el següent cim cap on ens dirigirem. El mapa de l'Alpina assenyala un camí que s'enfila directe des del coll, pel vessant nord-oest. Però mirant el cim de front només es veu una gran paret semivertical que es presenta complicada. Just a sobre del coll es dibuixa un corredor estret i oblic que s'enfila recte fins a la cresta.

Ja el llibre de rutes amb esquí de muntanya "Pica d'Estats - Monteixo. Vall Ferrera, de Broch i Guimerà i Martín i Vergara (1.997) parlava d'aquest itinerari per pujar al cim. També menciona aquesta ruta el llibre "Circuits d'alta muntanya pel Pirineu occidental català", del Manel Figuera (2.006). Així doncs des del coll comencem a pujar fort cap a l'imponent paret nord-oest del Medacorba. El primer tram va pujant cada cop més fort per terreny de tartera. Anem tendint cap a l'esquerra buscant la base de la canaleta. Trobem algunes fites que ens confirmen que anem pel bon camí. L'entrada de la canaleta es distingeix clarament gràcies a un característic gendarme que hem de vorejar per sota a l'esquerra.

Entrem al corredor, de considerable pendent, però sembla fàcil. Comencem a posar les mans a la pedra per fer alguns passos de grimpada fàcil (I). Passem per l'esquerra del gran gendarme i pugem pel fons de la canal, que es va fent cada cop més estreta. També guanya en verticalitat, tot i que menys del que semblava de lluny. El tram superior és més encaixat, i anem grimpant amb molt de compte de no fer caure pedres cap avall, amb algun pas de màxim II. És una canaleta molt estètica i encaixonada que ens acaba deixant en una petita bretxa enmig de la cresta. Estem ja per sobre dels 2.900 metres, al cim occidental del Medacorba, però aquesta no és la punta principal, sinó que haurem de recórrer uns 200 metres de cresta. La cresta és pràcticament horitzontal, amb un parell de petites bretxes que cal grimpar i desgrimpar.

La cresta del Medacorba és molt estètica i espectacular, i alhora fàcil. Tenim una bona timba cap als dos cantons, però especialment el vessant de l'Arieja, que és extremadament abrupte i cau centenars de metres. Avancem pràcticament caminant, fent passos d'equilibrista i ajudant-nos amb les mans en alguns trams més compromesos. Tenim el cim al davant, i anem avançant estrictament pel fil observant un panorama de muntanya estraordinari.

Una última grimpadeta acaba d'enfilar els últims metres fins al punt més alt d'aquest cim trifronterer després d'haver gaudint de valent d'un bon tram de cresta fàcil i espectacular alhora. Descansem uns minuts i baixem pel vessant sud, el camí normal. Ens creuem amb alguns corredors que enfilen els últims metres d'aquest cim, ben cansats ja que ens expliquen que porten 17 hores de cursa molt alpina. Els animem i seguim avall. En aqust cim fins i tot el camí normal obliga a fer alguns passos curts de grimpada, ja que és dret per tots cantons. Baixem fins a la collada dels Estanys Forcats on ja ens retrobem amb el camí conegut.

Baixem als estanys i saltem cap al circ del Pla de l'Estany. Mica en mica anem desfent el camí. Passem el refugi i seguim avall cap a les bordes de Coruvilla. Ara baixarem per la pista, ja que comença a fosquejar i la pista és millor alternativa que el camí. Al final fins i tot encenem els frontals ja que arribem pràcticament de nit després de prop de 10 hores de ruta. Aquesta època el dia és curt i havíem començat massa tard. Tanquem doncs una ruta ben interessant amb dues parts ben diferenciades: una primera per bon camí i més concorreguda fins als Estanys Forcats, i una segona part feréstega i solitària pels confins de l'Arieja, Andorra i la Vall Ferrera. Els dos cims d'avui són molt interessants per l'alçada que tenen, per la seva situació i per les extraordinàries vistes que ens ofereixen. A més a més ens hi hem enfilat per camins divertits entre grimpades i crestes que afegeixen una cirereta d'aventura.