Mulhacén (3.479 m.)

• 

  Cavalls als afores de Trévelez

• 

  Refugi de la Campiñuela

• 

  Tajo del Contadero

• 

  Chorreras Negras

• 

  Altiplà de les Siete Lagunas i Cuerda del Resuello

• 

  Vent i fred per sobre dels 3.000 m.

• 

  Cresta fins al pic Veleta

• 

  El mar amb vaixells i la costa africana

• 

  Baixant per l'ample llom del Mulhacén

• 

  Trévelez al capvespre

Ens enfilem al sostre de la península Ibèrica pel seu vessant sud, des del bonic poble de Trévelez, amb l'arquitectura i el color blanc característics de la comarca de l'Alpujarra. Fem una llarguíssima caminada, sense dificultat però amb un fort desnivell de 2.000 metres pels lloms pelats i d'ambient gairebé lunar. Des del cim tenim una àmplia panoràmica de l'arrodonida Sierra Nevada. També albirem els vaixells que solquen el sud de la Mediterrània, i fins i tot s'arriba a abastar la costa africana des de gran alçada. Pugem seguint el riu de Culo de Perro, i tornem per la Loma del Mulhacén fins al Mirador de Trévelez, on comença la forta baixada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Alta muntanya
• Lloc de sortida: Trévelez La Alpujarra, Granada, Andalusia (Espanya)
• Distància: 22,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.000 metres
• Temps: 10:25 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Itinerari fàcil, però llarg i amb molt desnivell
• Cartografia: Sierra Nevada Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Continuem les petites vacances per terres andaluses, i avui decidim enfilar-nos fins al punt més alt de la península Ibèrica, que alhora és el sostre de la Sierra Nevada. Estem en la principal de les serralades penibètiques, una gran extensió de terreny muntanyós que abarca part de les províncies de Granada i Almeria. Té dos vessants molt diferenciats: el sud és molt suau i progressiu, i des de pràcticament el mar va guanyant alçada passant per la típica comarca de l'Alpujarra i fins a les màximes cotes. El vessant nord en canvi és més abrupte, amb parets molt dretes que cauen des dels cims de l'Alcazaba, el Mulhacén i el Veleta fins a les fondes valls que conflueixen al riu Genil. Els cims són força arrodonits, amb un terreny fosc de pissarres, esquists i gneis que l'hi donen un aspecte desolat i desèrtic, pràcticament lunar.

Trévelez és l'última població de l'Alpujarra, i presumeixen de ser el poble més alt d'Espanya habitat de forma permament, ja que es troba a 1.500 metres d'alçada. Això de l'alçada del poble és relatiu, ja que té tres petits nuclis, i entre un i altre hi ha un desnivell considerable. Els carrers són estrets i costeruts, i de lluny ofereix un aspecte immaculat, amb totes les seves casetes baixes ben pintades de blanc. Tot pujant cap al poble per la llarguíssima i inacabable carretera plena de revolts, hem gaudit d'altres pobles també molt bonics, com Busquístar, Pórtugos, Pitres, Bubión, Pampaneira, Órgiva (principal població de la comarca) o Lanjarón, a la part més baixa.

Ens llevem ben d'hora ja que la ruta és llarga i ara a l'hivern el dia és molt curt. Sortim des del nucli central, de la plaça de l'església. Comencem pujant molt fort per uns carrers molt empinats fins a la part alta del poble, on trobarem indicadors. Anem seguint els carrerons molt drets, possiblement el tram més dret de tota la ruta, fins sortir a la part alta, on s'acaben les cases. Anem creuant per zones de pastures i tancats de bestiar, envoltats de petites barraquetes o cortijos.

Anem seguint el camí ben marcat pujant suaument sempre en direcció nord. Passem al peu del Cortijo de la Umbría, i poc abans del Cortijo Piedra Redonda, el camí gira a l'esquerra i puja més decidit. La vegetació es va perdent aviat, entrant en una zona de roca trencadissa i d'aspecte semidesèrtic. Al Prado Alto el camí es bifurca, i seguim cap a l'esquerra, sense entrar al llit del barranc que tenim davant. Pugem seguint les fites i deixant el barranc a la dreta. Al cap d'amunt creuem les aigües del barranc de Culo de Perro, i el camí gira a l'esquerra tot dirigint-se cap a la base d'un marcat esperó rocallós.

Ens situem al Prado de las Yeguas, just a sota del mencionat esperó, el Tajo del Contadero. Pugem més fort seguint el torrent i passant per sota les parets fins a situar-nos sota de les Chorreras Negras, una mena de cascada per on baixa l'aigua que vessa de les Siete Lagunas. Tenim per davant el tram més dret de la ruta, curt però intens. Pugem al costat de les Chorreras, un nom ben explícit i escaient, ja que la cascada forma uns grans regalims de color fosc. Pugem fort durant uns minuts fent zig-zag al costat de la cascada, i finalment assolim l'altiplà on hi ha la Laguna Hondera, la primera i més gran de les Siete Lagunes situades al peu dels grans cims.

La Laguna Hondera està ben glaçada, tot i que en vessa un fil d'aigua que cau cap a les Chorreras Negras. L'ambient és gèlid, amb un aire molt empipador. Estem a 2.900 metres i fem una petita pausa per reposar després de gairebé 4 hores de caminar, però no ens entretenim ja que la fresca no convida a estar parat. Tot pujant hem trobat un muntanyenc andalús que havia passat la nit fent bivac i ens diu que sense grampons difícilment pujarem, i no en portem ja que havíem trucat al refugi de Poqueira i ens havien dit que no calien. A partir de la Laguna Hondera Hondera ja comencem a veure una mica de neu i gel, sobretot per remuntar la Cuerda del Resuello, una carena orientada al nord.

Amb precaució pugem fort fins assolir la part superior de la Cuerda del Resuello. Un caminet traça un evident zig-zag fins al punt més alt, i només hem d'anar amb compte de no trepitjar les petites clapes de gel que cobreixen l'espai entre les roques. Un cop situats dalt la carena, tan sols queda anar-la seguint durant molta estona pel llom, on ja no hi ha gel perquè hi toca el sol. El llom s'orienta d'est a oest, i anem pujant molt suaument per terreny de roca esquistosa. Deixem a sota la gelada Laguna Hondera, i més enllà despunta l'Alcazaba, un dels altres grans cims de Sierra Nevada. Nosaltres tenim el cim al davant, i sembla a l'abast, però encara trigarem molta estona en arribar-hi.

La pujada per la Cuerda del Resuello és molt llarga, i durant molta estona vas veient el cim tot i que no hi ha forma d'arribar-hi. Anem avançant per aquesta carena lateral, amb el vent que ens fueteja fort. El terreny ja és totalment lunar, ampli i obert. Finalment aquesta carena s'uneix al llom principal, la Loma del Mulhacén, orientada de sud a nord, i la seguim uns metres més, fortament castigats pel vent, fins assolir els 3.479 metres del cim més alt de la península Ibèrica.

Curiosament dalt del cim no hi fa tant aire com uns metres enrere. Pràcticament no hi ha neu ni gel, absolutament impropi de l'època en què estem, però aquest hivern és ben atípic. Al cim hi ha una petita capelleta i un vèrtex geodèsic sobre un cap de roc que és el punt més alt. Ens hi enfilem i observem l'espectacular caiguda que tenim cap al nord, on s'entreveuen interessants corredors de neu i gel que arriben ben bé fins al cim. El panorama és ampli, amb el cim de l'Alcazaba que s'endevina cap al nord, seguint el cordal, i el Veleta i els seus satèl·lits cap a l'oest, amb una bonica línia de cresta.

Al cim hi trobem una família de catalans que han fet nit al refugi de Poqueira. Al cap de poc també arriben una parella de Santpedor, l'Ari i l'Albert, amb qui, curiositats de la vida, tenim amics en comú. Aprofitem el bon temps per fer petar la xerrada i dinar. També baixarem junts, ja que havíem previst la mateixa ruta. Després de més d'una hora al cim comencem el retorn. Marxem cap sud seguint l'amplíssima i llaguíssima Loma del Mulhacén. Passem pel Mulhacén II (3.362 m.) un cim secundari on també hi ha un vèrtex geodèsic. A partir d'aquest segon cim el llom baixa una mica més, i cap al sud s'arriba a albirar el mar, fins i tot els vaixells. I més tard mirant les fotos ens adonem que també s'arriba a veure la costa africana.

La baixada pel llom és molt llarga i suau, i perdem alçada molt de mica en mica. Però com que hem trobat uns bons companys de ruta, aprofitem per xerrar animadament de la muntanya i les activitats que tant ens agraden. Poc per sota es veu una pista que arriba fins prop del cim, tancada al trànsit, però en bon estat. Al caminet va fent drecera fins a una llarga recta de la pista. Al cap de poc arribem a l'Alto del Chorrillo, una petita protuberància enmig de l'arrodonida carena. Darrere mateix hi ha el Mirador de Trévelez, un punt natural de guaita que ofereix una visió directa del poble, més de 1.000 metres per sota.

Fins aquí havíem baixat molt suaument, però ara ja baixem fort cap a l'est pels Tajos del Chorrillo, un ampli vessant força dret que ens portarà fins al poble. El camí és zig-zaguejant, i aviat ens engoleix l'ombra. Baixem amb vistes cap a les cases blanques del poblet, i ho fem durant molta estona. Passem pel Corral del Chorrillo i una petita font on hi ha cabres salvatges. Més avall ja comencem a trobar algun cortijo a mesura que ens acostem a la població, així com cavalls pasturant. Només la baixada des del Mirador de Trévelez fins al poble ens ocupa més de 2 hores, ja que les distàncies i els desnivells aquí són molt grans.

Gairebé quan comença a fosquejar entrem al poble, i de fet ens equivoquem de camí per culpa d'unes obres i hem de saltar una tanca. Arribem satisfets d'haver assolit en un sol dia el cim més elevat de Sierra Nevada i de la península Ibèrica. Hem gaudit d'un ambient ben diferent del que coneixem a les nostres muntanyes. Estem en un ambient d'alta muntanya semidesèrtic, pràcticament lunar, des d'on es pot arribar a veure el mar amb els vaixells i fins i tot la costa africana. No hi ha una gran sensació d'alta muntanya, sobretot per la falta de neu, però ha estat una gran experiència, més encara per compartir-la amb uns bons companys amb qui hem coincidit per casualitat.

Imatges