Vall de Nubra

• 

  Khardung La, 5.300 m.

• 

  Vall del riu Shyok

• 

  Nena a Turtuk

• 

  La gent de Turtuk són baltís

• 

  Excursió per sobre de Turtuk

• 

  Caminet aeri sobre un barranc

• 

  Petits poblets a la vall remota

• 

  Desert de Hundar

• 

  Desert entre muntanyes

• 

  Interior del monestir de Diskit

• 

  Jove monjo en un balcó del monestir

• 

  Més de 100 monjos viuen al monestir

• 

  Buda Maitreya, de 32 metres

• 

  Diskit i vall del riu Shyok

• 

  Carretera del Khardung La i Saser Kangri (7.672 m.)

Aprofitem els últims dies de les vacances al Ladakh per dirigir-nos fins aquesta remota vall situada al límit nord de l'Índia, just a la frontera amb el Pakistan. Enfilem el port de Khardung La, un dels passos més alts del món que es poden fer en cotxe (5.300 m.) i baixem al riu Shyok. Seguim la riba fins a l'últim poble de l'Índia, Turtuk. Tancat fins fa poc al turisme, el petit poble baltí és un oasi de traquil·litat al peu del Karakorum. Recorrem el poble interactuant amb la seva gent, i fem alguna excursió curta per la rodalia. De tornada visitem el petit desert i les dunes de Hundar i l'important monestir budista de Diskit.

Fitxa

• Tipus de sortida: Ruta en cotxe
• Lloc de sortida: Leh , Ladakh (Índia)
• Distància: 400 quilòmetres (aproximadament)
• Temps: 3 dies

Crònica

Les diferents activitats que hem fet aquestes vacances pel Ladakh, el trekking per la vall de Markha i les ascensions al Kang Yatsé i l'Stok Kangri ens han sortit molt bé i hem complert estrictament la planificació. Tant, que els 3 dies de marge que havíem reservat per possibles inclemències meteorològiques, problemes físics o imprevistos encara els tenim disponibles. Tornats a Leh estudiem doncs alguna possibilitat per acabar de complementar la visita i el coneixement d'aquest Ladakh que tan ens ha encisat. Després de fer algunes indagacions ens decidim per la vall de Nubra, on anirem amb cotxe.

El Ladakh és molt gran, i les possibilitats immenses, però en 3 dies tampoc podíem fer grans excursions. La idea de visitar la vall de Nubra ens sedueix per ser un lloc remot, on el turisme és incipient. De fet cal un permís especial per visitar la vall, i encara un altre de més restringit per arribar fins a Turtuk. L'agència que ens proporciona el taxi també ens tramita els permisos. Cal tenir en compte que la zona està situada al nord de l'Índia, a la frontera amb el Pakistan. Els dos països no tenen relacions, les fronteres estan tancades i de tant en tant encara hi ha escaramusses en les línies frontereres.

Sortim de Leh i prenem la carretera que s'enfila fort al nord de la població. És una carretera precària, d'alta muntanya, plena de revolts, estreta i amb un asfalt precari primer, i de terra més endavant. A mesura que ens enfilem guanyem vistes sobre la immensa vall del riu Hindus i les muntanyes que el tanquen, tot i que el dia és lleig, amb núvols, fosc i amb poca visibilitat. Anem pujant per la carretera, plena de bonys i forats fins al petit poblet de South Pullu, on trobem un primer control militar. A partir d'aquí la carretera esdevé pista i empitjora notablement. Gairebé és una pista per a tot terrenys, escorxada i amb molts rocs que es desprenen dels grans vessants pedregosos que cauen des de molts metres amunt. Després d'una bona estona, mig marejats i saccejats arribem al Khardung La.

El Khardung La presumeix de ser el port de muntanya apte per a vehicles més alt del món, amb 5.600 metres. En realitat l'alçada és de 5.300, i els 5.600 es refereixen a la muntanya propera que s'enfila des del coll. En tot cas és un punt altíssim, on moltes persones que no estan ben aclimatades pateixen de valent, amb vòmits i marejos. Nosaltres com que venim de pujar muntanyes més altes no pateim gens, tot i que es nota un lleuger mal de cap després de guanyar tants metres en poca estona. Ens aturem només un moment al coll, ja que està nevant i fa molt de fred.

Baixem per l'altre cantó del Khardung La, per la pista molt precària. Un tros avall hem de parar una bona estona ja que una màquina està arreglant uns despreniments. Després d'una bona estona de saccejar, arribem al petit poblet de Khardung, on hi ha un altre control militar on hem de presentar els papers que ens autoritzen a visitar la zona. Estem ja al vessant de la vall de Nubra, tot i que encara haurem de baixar molt. En realitat s'anomena genèricament vall de Nubra una gran àrea que cobreixen la vall del riu Shyok, el més gran i principal, la tributària vall de Nubra i les diferents valls que es desprenen de la glacera de Siachen.

Passat el poble de Khardung la pista millora i torna a estar asfaltada. Tot i això és estreta, i cal parar atenció ja que quan ens creuem amb algun altre cotxe o sobretot camió s'ha de compartir l'espai, amb compte de no estimbar-se pels fortíssims pendents que hi ha cap al vessant de la vall. Anem baixant i guanyant visió sobre la gran vall del riu Shyok, amplíssima, envoltada de muntanyes àrides i molt altes, i amb petits poblets a la riba del riu. Des d'un petit mirador de la carretera podem contemplar el punt d'unió entre les valls de Shyok i Nubra, en una zona molt ampla de la vall. El riu és cabalós i serpenteja pel fons de la vall, plena d'al·luvions fluvials que provenen de les grans glaceres de l'entorn. Encara des de la part alta de la carretera podem contemplar les muntanyes del Saser Kangri, de més de 7.600 metres d'alçada.

La carretera va baixant fort cap a la riba, i tot seguit anem seguint el curs de l'aigua. Fem una pausa al poblet de Diskit, on dinem en un restaurant de carretera, un dels pocs establiments que trobarem en aquesta zona. És un lloc senzill, rònec, on tenen tres plats: els tradicionals momo, arròs i fideus. Mengem prou bé, juntament amb els ocupants d'altres taxis que també s'han aturat en aquest punt. A la zona hi ha un incipient turisme, sobretot gent de la pròpia Índia que volen conèixer el sector més septentrional del seu país, però també alguns turistes estrangers. A Diskit hi ha un important gompa (monestir), que visitarem de tornada.

Seguim durant hores per la carretera que va seguint les aigües del riu Shyok, el qual més endavant entra al Pakistan i desemboca al gran riu Hindus. Passem el poble d'Hundar, juntament amb Diskit un dels més importants de la vall. És l'últim poble que es pot visitar sense l'autorització especial, i és també popular ja que hi ha un petit desert amb dunes de sorra blanca i fina. També hi pararem de tornada, ja que aquest primer dia hem d'arribar fins al lloc més llunyà, Turtuk.

Passem altres petits poblets i la vall es va encaixonant entre grandioses muntanyes. Passem per la vora de diferents campaments militars. La presència militar a la zona és molt important, ja que és molt propera a una frontera fins fa poc disputada. De fet el poble de Turtuk va pertànyer al Pakistan fins l'any 1971, en què s'incorporà a la Índia després d'un conflicte militar. La carretera fa basarda en diversos punts, ja que passem per vessants molt alts i pedregosos, plens de desprendiments, i gairebé en vertical per sobre del riu molt cabalós. Creuem també dos ponts penjants on hi ha control militar abans de creuar-los.

Després de passar prop de 8 hores al cotxe per fer poc més de 200 quilòmetres arribem a la petita població de Turtuk, el poble més al nord de la Índia, alçat en un petit altiplà fèrtil sobre el riu Shyok, al peu mateix de les muntanyes del Karakorum.

Turtuk

Turtuk és un poblet petit, eminentment agrícola, aïllat entremig d'altíssimes muntanyes. La pau i la tranquil·litat que es respira no fa sospitar que fins fa poc era una zona de conflictes armats, tot i que el gran nombre de campaments militars que envolten la població ho evidencia. És un lloc especial, amb una atmosfera relaxada, ben arranjat, humil però no pobre. El poble té dos nuclis separats per un rierol i un pont de fusta que té més de 100 anys. S'arriba amb cotxe fins al peu del pont, però no al poblet, amb carrers estrets no aptes per la circulació de vehicles a motor.

Busquem una guest house on passar la nit, i la trobem a la part alta del poble, després de creuar el pont. Passegem la resta de la tarda i vespre pel poblet i ens acostem fins un petit monestir budista (gompa) que hi ha uns metres més amunt del poble, un cop creuada la zona de cultiu. El monestir és petit i desangelat. De fet a diferència de la resta del Ladakh on la població és majoritàriament budista, aquí gairebé tothom és musulmà. Concretament la majoria de la població és de l'ètnia baltí, i també parlen l'idioma baltí. Les faccions de les persones ja és diferent de la resta del Ladakh, així com les seves vestimentes i el seu caràcter. Els baltís sí que comparteixen amb els ladakhis el seu bon caràcter, la seva hospitalitat i la rialla que sempre els acompanya.

L'endemà al matí tenim una bona estona abans d'emprendre la marxa per visitar la població. Anem a l'altra banda del pont, on hi ha el nucli més important, amb petits carrerons que comparteixen els veïns i el bestiar que hi circula lliurement. Hi ha molts nens per tot arreu que es preparen per anar a l'escola, i alguns ens demanen que els fem fotos. Les nenes, especialment les més grans, són més reservades amb la seva imatge, tal com és habitual amb els pobles musulmans. Ens acompanya el fill petit de la casa on hem dormit, que ens fa un petit recorregut per la vila. Visitem un petit museu, que de fet és la casa d'uns veïns que estan emparentats amb l'antiga família reial del Ladakh. S'hi poden veure estris tradicionals, antigues armes i curioses imatges antigues.

Després de visitar el petit nucli i interactuar una mica amb la gent, sobretot amb els nens que s'encurioseixen amb la presència de turistes, decidim fer una petita caminada. Busquem un caminet que s'enfila per sobre del poble amb una costeruda diagonal que creua una tartera en fort pendent. Després de la dura pujada arribem a un mirador natural on podem gaudir d'una bona vista sobre el poblet, un tapís de petits camps ben arrenglerats i petites cases simples i humils. Arribem a una petita construcció d'ús agrícola, amb petits camps suspesos al buit en un replà enmig del fort pendent de la resta del vessant de la muntanya. Seguim un caminet que marxa enllà i s'endinsa en un torrent escarpat. És un caminet aeri construït juntament amb un petit canal d'aigua. Avancem per aquest camí, anant amb compte en algun punt ja que cau en vertical molts metres. Resseguim el vessant del torrent fins arribar a una bonica cascada, on el canal afaga l'aigua. Curiós com en alguns punts el camí està construït artificialment amb troncs i roques directament sobre el buit.

Tornem pel mateix camí gaudint de les vistes després de caminar poc menys de 2 hores. De nou al mirador els núvols cap al sector del Karakorum s'obren una mica, i podem contemplar alguns pics altíssims i retallats. Diuen que en dies clars es pot veure el K2. No sé si alguna de les puntes que hem vist és el K2 o el Broad Peak, ja que es veuen de molt lluny i costa d'endevinar. En tot cas al fons de la vall les muntanyes que s'albiren són molt altes i ja estan dins de la part del Karakorum del Pakistan. Tornem a baixar el poble, i ens creuem amb tot de dones que vénen carregades d'albercocs, un fruit habitual aquí i que assequen per tenir-ne tot l'any. Alguns veïns ens conviden a menjar-ne. Són dolços, intensos, boníssims. Passem al voltant de diversos camps d'un cereal que té unes flors de color blanc amb el qual fan un pa tradicional típic d'aquí, més tou i esponjós que els xapatis.

A l'hora convinguda quedem al pont amb el taxista i tornem a la carretera. Com que ja estem al lloc més llunyà on podem arribar, el que queda és anar tornant, aturant-nos en algun lloc interessant. Defem la llarga carretera que circula encaixonada pel fons de la vall entremig de les grans muntanyes. Fem alguna breu parada al costat d'algun pont o indret bonic. Arribem a la zona ampla del riu Shyok i ja més còmodament anem avançant fins arribar a Hundar, on farem parada. Però com que hi ha pocs llocs per menjar, avancem de nou fins a Diskit, on ja havíem dinat el dia anterior, i avui ho tornarem a fer. El menú és el mateix. En acabat tornem a Hunder i busquem una guest house per passar la nit.

Hundar

La primera casa on ens porta el taxista no ens agrada ja que està molt lluny de la zona on hi ha el desert, i l'hi demanem anar a l'altra cantó del poble. El poble no és tal, és a dir, no hi ha pròpiament un nucli, sinó un munt de cases escampades en una àmplia zona. Trobem una guest house prop del desert i ens instal·lem. Aprofitem la resta de la tarda per fer una passejada cap a les dunes de sorra blanca i molt fina. Sortim caminant des de la mateixa casa, i després de creuar per un pontet precari una zona d'aiguamolls arribem a les dunes. Caminem prop de dues hores per aquest curiós indret, un petit desert enmig de la vall, sota les grans parets de vora 6.000 metres.

Hundar és un lloc més o menys turístic, i trobem diverses famílies índies que visiten la zona. Al petit desert fins i tot hi ha camells que es poden llogar per fer una volta. Nosaltres decidim anar-hi caminant des d'una punta del desert on no hi ha ningú, i gaudim d'una tarda relaxada, sols en aquest petit desert entre muntanyes. Sopem i dormim a la casa, i l'endemà al matí emprenem el retorn per la mateixa carretera que ja coneixem.

Diskit

Sortim de Hundar havent esmorzat i a pocs quilòmetres ens aturem al poble de Diskit, el més important de la vall, prop d'on conflueixen les aigües del riu Nubra i el Shyok. Ens hagués agradat tenir algun dia més i endinsar-nos també a la vall de Nubra, on hi ha petits poblets que segur que són ben interessants, però no tenim temps per més. Arribem a Diskit i pugem directament cap al monestir budista situat en un vessant de la muntanya al sud de la població. És el monestir més important de tota la vall de Nubra.

Entrem al monestir, un conjunt de construccions d'un color blanc ben cuidat situats al límit del precipici, alçats sobre la població. És un gran mirador sobre la vall del riu Shyok, que aquí és ampla i verda a la riba. Pugem les escales cap al temple, i el visitem acompanyats d'un monjo. Al costat mateix entrem en una gran sala on hi ha un gran nombre de monjos asseguts resant i menjant. S'asseuen en fileres, envoltats de banderes i estandarts, i resen els preceptes dels llibres budistes, estrets i allargats.

Pugem a la part alta del monestir, la més antiga, on un equip internacional de restauració treballa en la conservació i acondicionament del temple primitiu. El cap dels restauradors, un historiador xec ens mostra els treballs que s'hi estan fent, i ens explica la interessant feina que hi estan desenvolupant. Baixem uns metres i reposem uns minuts en un balcó amb grans vistes. El monestir és important, i hi viuen més de 100 monjos que feinegen per l'esglaonat recinte. També hi ha una escola per a joves monjos a la part baixa del recinte. Fem girar les rodes d'oració i anem sortint del monestir, envoltat d'stupes per tot arreu.

Deixem el monestir i ja amb el cotxe baixem uns metres i ens arribem fins al Buda Maitreya, una estàtua gegant de buda de 32 metres d'alçada. El recinte es troba alçat en un petit promontori que domina la vall del riu Shyok, a poc més de mig quilòmetre del monestir. És un bon mirador del propi monestir i de tota la vall. També hi ha la residència del lama local.

Tornem a la carretera, i després d'un petit incident amb la policia índia per falta de papers del conductor que gairebé ens deixa aïllats, podem prosseguir el nostre retorn cap a Leh. Durant la resta del dia circularem per la carretera ja coneguda, primer pel fons de la vall i mica en mica anar-nos enfilant cap al Khardung La. Fem una parada al poble de Khardung per dinar en un dels pocs restaurants de carretera. Pugem de nou cap al coll, on avui amb bon temps fem una breu parada. Seguim per l'altre cantó baixant per la precària pista que solca els elevadíssims pendents rocosos i inestables. Ens fixem en algunes brigades d'obres a la carretera, formades per grups de dones que a pic i pala arreglen petits trams de la pista, o trenquen pedres amb martell per fer grava. Tot això a 5.000 metres. Realment condicions infrahumanes.

Passat el petit nucli de South Pullu retrobem l'asfalt, i ja més còmodament acabem d'arribar a Leh. A mitja tarda ja som a la capital del Ladakh, i aprofitem la resta de tarda per fer la maleta i voltar una mica per aquesta bonica i caòtica ciutat de muntanya. L'endemà al matí tenim el vol de retorn, i amb certa recança ens acomiadem d'aquesta ciutat que després de tants dies ja ens hem fet nostra. Un bon punt i final per unes magnífiques vacances al Ladakh en què hem pogut gaudir d'aquesta interessant regió de l'Índia, àrida però molt especial, envoltada de grans muntanyes i amb una població amable i amistosa que han contribuït a fer d'aquest viatge una gran experiència.

Imatges