Stok Kangri (6.153 m.)

• 

  Stok Kangri, vist de lluny

• 

  Camí d'aproximació

• 

  De nit, a la glacera amb llum de lluna

• 

  Cal fer petites grimpades

• 

  Arribem a l'aresta coberta de boira

• 

  Últims metres cap al cim

• 

  Últim esforç a l'aresta

• 

  Gaudint del cim

• 

  Descens per l'aresta

• 

  Aresta mixta

• 

  Tornant, amb la glacera al fons

• 

  Stok Kangri des de Leh

Aquesta esbelta muntanya que presideix l'horitzó de Leh, és una de les més altes de la serralada del Ladakh i molt popular entre els muntanyencs per la seva relativa facilitat i alhora bellesa. Des d'Stok fem l'aproximació fins al camp base, i de nit comencem l'ascensió fent una llarga volta fins a situar-nos sota la gran glacera. A partir d'aquí una llarga pala, enguany amb força neu, ens deixa després de diverses hores a l'aresta, que anem resseguint entre esbufecs fins al cim. Entre els núvols contemplem una gran panoràmica des de les alçades.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Stok Ladakh (Índia)
• Distància: 10,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.150 metres
• Temps: 9:15 hores
• Dificultat: PD-
• Sensació de dificultat: Força fàcil Trams de neu i glaç. Considerable alçada
• Cartografia: Ladakh & Zanskar Editions Olizane

Itinerari

Crònica

Un cop finalitzada l'ascensió al Kang Yatsé i la tornada tancant el trekking de la vall de Markha, des del poblet de Shang Sumdo un taxi tot terreny ens porta fins al poble d'Stok, on començarem la ruta. Al cap d'amunt d'Stok, població situada a pocs quilòmetres de Leh, el cotxe ens deixa al punt d'inici de l'aproximació. Arriba un nou pony man amb els seus cavalls, i amb els mateixos guia i cuiner que ja teníem comencem a caminar.

Remuntem l'ampla vall d'Stok per un camí ben fresat i força planer al peu del riu. Uns metres més endavant cal superar un collet curt però força dret que adreça un dels meandres del riu. Passat aquest tram el riu s'encaixona entre unes curioses parets estriades. Serpentegem vora el riu entre aquestes curioses formacions que s'aixequen centenars de metres, superem un segon collet ple de banderes d'oració i seguim endavant vora el riu durant més de dues hores. Fem una pausa per dinar i seguim caminant fins una petita zona d'acampada on passarem la nit. No acabem d'arribar a la zona d'acampada més gran de Mankarmo, situada a menys de mitja hora, ja que el guia ens aconsella aquesta petita àrea, més tranquil·la. Muntem les tendes i reposem la resta del dia.

El dia següent ens llevem sense presses, esmorzem i desparem el campament. Avui només ens toca arribar fins al camp base. Podríem haver-ho fet tot d'una tirada, però llavors igualment hauríem d'haver descansat un dia, ja que no és viable fer tota l'aproximació i la mateixa nit fer l'atac al cim. Avui arribarem en poca estona al camp base, muntarem les tendes i reposarem la resta del dia, ja que a la nit iniciarem l'atac al cim. Caminem doncs vora el riu fins a Mankarmo, on hi ha un campament molt més gran i concorregut. Cal recordar que aquest cim és molt popular, i a diferència del Kang Yatsé que vam fer sols, aquí hi trobarem molts més muntanyencs.

Passat Mankarmo la vall gira i ja s'encara cap a la base de la muntanya, la qual es presenta bonica i alhora desafiant davant nostre. Pugem una estona més per l'ampla vall, per camí ben fresat, i ens anem creuant amb diverses persones que tornen. Sense dificultats arribem al concorregut camp base. Busquem un racó per les nostres tendes, les muntem i passem la resta del dia contemplant el paisatge, xerrant amb altres persones que hi ha al camp base, bevent te i sobretot reposant.

A diferència del dia del Kang Yatsé en què els nervis se'ns menjaven per dins i era difícil descansar, avui ens ho prenem amb molta calma. Estem ben aclimatats, sabem que la muntanya és més fàcil que l'altra, i la climatologia sembla benigna. Ningú diria que estem a poques hores de començar un sis mil. Estem ben tranquils i relaxats, com si fos el més normal del món. Sopem d'hora i fem una migdiada fins a la nit. Al voltant de les 12 ens llevem, ens equipem i fem el mateix ritual: ens reunim tots a la tenda-cuina, fem un te i una sopa amb gingebre que ens donarà empenta per les primeres hores de fresca i foscor.

El camí és molt evident i fresat. Comença amb una llarga diagonal força dreta i relliscosa fins un collet. Des del coll iniciem un llarg flanqueig canviant de direcció cap a l'oest. Ara no pugem tant, sinó que anem planejant en direcció cap a la paret est de la muntanya, que més endavant haurem de vorejar. Després del llarguíssim flanqueig, gairebé sota mateix de les verticals parets de la muntanya, girem de nou a l'esquerra. Entrem al tram inferior de la glacera, pràcticament plana. La llum de la lluna ens acompanya, i amb el reflex del gel gairebé podríem avançar sense els frontals.

Deixem la roca i comencem a caminar sobre el gel. Com que és força pla no ens posem ni els grampons. Caminem per la part plana de la glacera, ja que a davant tenim una paret pràcticament vertical tota de gel. Abans d'acabar-hi d'arribar anem girant a la dreta per encarar la gran pala que ens ha de portar cap a l'aresta. Quan el pendent comença a augmentar ens posem els grampons. El guia, tossut, no ho fa, i patirà força en diversos trams. Més endavant se'ls acabarà posant davant el risc d'estimbar-se.

Deixem enrere la glacera i comencem l'ascens a l'interminable pala est. Es tracta d'un gran pendent constant i moderadament dret que ens ha de portar fins a la mateixa aresta summital. Molts anys aquesta gran pala és totalment seca, i només cal anar seguint el caminet, fent giragonses per suavitzar el fort pendent. Enguany hi ha molta més neu del que és habitual, i trobarem trams de roca, molts cops glaçada i relliscosa, trams de neu i nombrosos trams de gel. Per tant avancem amb grampons i amb molt de compte, ja que sense ser gens complicat no val a badar.

Fa molt de fred, de nou les temperatures són molt més baixes del que pensàvem. Fem parades brevíssimes per no perdre escalfor, just per beure una mica d'aigua o menjar algun ganyip ràpid. La pujada es fa molt llarga, i la pala sembla que no es vulgui acabar. En caminar de nit, encara tens menys la sensació del que queda, i es fa més pesat avançar en entorn dret, de força mal passar i amb un fred considerable.

Després de diverses hores arribem a l'aresta, just quan vol començar a clarejar. Comencem a evolucionar pel fil d'una aresta fàcil i ampla, sense dificultats. Igualment l'aresta és mixta, i tant aviat avancem sobre roca, amb petites grimpades, com ho fem sobre neu dura. L'aresta és més bonica i agraïda que la llarga pala. Però al cap de poc de pujar entrem dins d'un espès núvol que ens retorna a la nocturnitat. És un núvol espès que ha anat venint de l'est. Sembla que el temps vulgui canviar, i a aquestes alçades no ens faria gaire gràcia una tempesta. Fins i tot neva una mica i no tenim clar si podrem continuar.

Comentem la situació amb el guia. Ens diu que com ens sembli, que ho podem provar, però si el mal temps persisteix haurem de girar. Ens creuem amb un parell de muntanyencs que vénen del cim, acompanyats cadascun d'un guia que els porta agafats de la mà (!!!). Entrem en una fase de nervis, ja que veiem el cim proper, però el temps està canviat molt ràpidament. Estem dins d'un núvol fosc i lleig. Però tenim il·lusió, i aquestes alçades costa renunciar. Tenim l'esperança que sigui un núvol prim, d'aquests que van i vénen, i per tant seguim amunt.

Ja assumim que poca vista podrem veure, però no tenim opció. Amb esforç avancem per l'aresta, fàcil, però a 6.000 metres qualsevol petit esforç sembla titànic. L'altímetre em marca menys alçada de la que realment estem, de forma que penso que encara queda una bona estona fins al cim. Però entre les boires em sembla veure unes banderes d'oració. Efectivament, tenim el cim a molts pocs metres. Això ens reanima, alhora que veiem una petita ullada entre els núvols foscos. Un darrer esforç ens porta a coronar els 6.153 metres de l'Stok Kangri, i ho celebrem amb una abraçada.

Durant una bona estona ens havíen entrat dubtes de si podríem assolir-lo o no, però l'esforç, la confiança, la perseverança i perquè no dir-ho, una mica de sort, ens han portat fins al cim. No podem pas dir que gaudíssim d'unes grans vistes, tan sols alguna petita ullada ens permetia visió parcial cap a algun sector. No ha estat un d'aquells cims espectaculars en què passes mitja hora a dalt contemplant la vista. Aguantem tan sols uns pocs minuts ja que el fred és molt intens. Per tant comencem aviat a desfer el camí, resseguint l'aresta per on havíem pujat.

Un tros més avall sí que s'obre una mica més el dia, i podem gaudir de les vistes cap al sector oriental, farcit de muntanyes àrides que contrasten amb la neu que estem trepitjant. Després d'un bon tram d'aresta, desfem la llarga pala, que de baixada no sembla ni tan llarga. Ens anem acostant a la glacera, que ara amb llum de dia es presenta molt bonica, amb un tram vertical que ens queda a la dreta, i la part baixa horitzontal cap on ens dirigim. Creuem la part plana de la glacera fins que retrobem el camí, ens traiem els grampons i descansem uns instants.

Durant la baixada ens hem creuat amb diversos grups que pujaven. De nou al camí, avancem ràpid pel llarg flanqueig fins al coll que presideix el camp base. Desfem la diagonal en fort pendent i retornem al punt d'inici després de 9 hores de ruta d'alta muntanya. El cuiner ens espera amb un bon te de masala que ens ajuda a recuperar l'alè. Encara no són les 9 del matí i ja tornem a ser al camp base. Hem anat força ràpid, de fet hem estat els més ràpids de tots els grups que han fet cim avui, ja que la majoria trigaran encara hores en tornar, i els que anen davant nostre havien sortit hores abans. Satisfets i alhora cansats, reposarem la resta del dia en el confort relatiu del camp base. Al vespre vam fer un sopar de celebració, fins i tot amb un exquisit pastís de xocolata amb la muntanya dibuixada, tot un detall del nostre amable cuiner.

Hem gaudit de la muntanya, tot i que el temps no ha estat el que hauríem volgut. No hem tingut les sensacions intenses que vam experimentar al Kang Yatsé, una muntanya més exigent i més alpina. Però pujar un 6.000, per fàcil que sigui és una tasca exigent. De fet aquesta muntanya sovint s'infravalora i acaba provocant accidents i problemes greus. Sense anar més lluny, el mateix dia que nosaltres, una parella de joves canadencs amb qui havíem parlat el vespre anterior, també van fer cim. Ens havien dit que no anaven gaire a la muntanya, i no tenien experiència en alçada. Les agències venen l'ascensió com una cosa fàcil i a l'abast de tothom, però sense una bona aclimatació l'alçada passa factura. La noia canadenca, després de tornar al camp base, totalment esgotada del cim, va començar a trobar-se malament, amb vòmits, mal de cap i dificultats per moure's. Ho va passar molt malament, i al vespre va haver de ser evaquada amb un cavall, ja que aquí no hi ha ni cobertura ni helicòpters. Feia molt mala cara, i ho devia passar molt malament amb les llargues hores d'evacuació. Esperem que s'hagi millorat.

Nosaltres vam estar força de sort ja que tot ens va anar de cara, i tot i que el temps podria haver estat millor, vam gaudir plenament de la muntanya, amb un tram final força èpic entremig dels núvols espessos. El dia següent vam desmuntar el camp i vam fer el camí de retorn fins al poble d'Stok en poc menys de 4 hores. Tornant a Leh per la carretera, encara vam poder gaudir d'una bonica imatge d'aquest gran cim.

Tot i ser un cim popular, un dels típics cims de trekking, l'Stok Kangri és una muntanya de més de 6.000 metres, i a aquestes alçades no regalen res. És un cim que no té dificultats tècniques però que requereix una bona aclimatació i uns certs coneixements de muntanya. Fa una certa basarda veure gent que no s'han posat mai els grampons patint i passant-ho malament, o agafats de la mà del guia en trams lleugerament aeris però que no tenen cap dificultat. Enguany les condicions eren una mica més exigents, amb força neu i gel, fet que l'hi donen un caràcter més alpí, i el fan alhora més interessant.

Imatges