Montanha d'Uishèra (2.339 m.)

• 

  Sortim des del mateix poble de Vilamòs

• 

  La Cabana d'Uishèra, el massís de la Maladeta amb l'Aneto

• 

  Pujant fort per la pala

• 

  Traçant amples esses

• 

  Des del plató, amb la Montanha d'Uishèra al darrere

• 

  Baixant cap a la Cabana d'Uishèra

• 

  Passem el Cap d'Any al Refugi dera Honeria

• 

  Petjades d'ós, el primer dia de l'any

Sortim des de la bucòlica població aranesa de Vilamòs per enfilar una muntanya discreta i poc coneguda. Fem un llarg tram de pista força pesat, amb els esquís a l'esquena, i després sortegem innombrables arbres caiguts abans d'arribar a la Cabana d'Uishèra. A partir d'aquí el paisatge és obert i molt bonic. Pugem per una pala ampla i en fort pendent (35º) fins a coronar el cim des d'on gaudim d'una impressionant panoràmica frontal de l'Aneto i la Maladeta.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya
• Lloc de sortida: Vilamòs (Val d'Aran)
• Distància: 14,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.070 metres
• Temps: 8:30 hores
• Dificultat: F / S2-S3
• Sensació de dificultat: Fàcil. Tram final en fort pendent (35º aprox.)
• Cartografia: Val d'Aran, Editorial Alpina, 1:40.000

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Vilamòs	00:00	00:00	0
Cramba de Varradòs	00:45	00:45	2,3
Revolt (esquerra)	00:32	01:17	3,0
Revolt (dreta)	01:45	03:02	5,3
Cabana d'Uishèra	01:06	04:08	6,9
Montanha d'Uishèra	01:04	05:12	8,4
Camí talladors	02:00	07:12	13,3
Vilamòs	01:18	08:30	14,8

Crònica

Val a dir de bon principi que aquesta sortida esquiant no va ser gaire afortunada, ja que vam haver de carretejar els esquís una bona estona per una llarga pista, i per acabar-ho d'arreglar les ventades del passat dia de Sant Esteve van tombar centenars d'arbres que vam haver d'esquivar fent les mil-i-una combinacions. Només la part superior és realment esquiable, això sí, molt bonica. Però la relació esforç-recompensa és realment discreta. Les impressionants vistes des del cim, el descens de l'ampla pala superior i el plató de la Cabana d'Uishèra ens van fer oblidar les fatigues per pujar-hi.

Des de Vilamòs es pot pujar aquesta bonica muntanya, o el seu germà gran, el Montlude. I són prou interessants, però és més recomanable anar-hi més entrada la temporada i pujar motoritzats per la pista que surt del poble de Vilamòs fins un bon tros amunt, evitant així la llarga i monòtona pista. Nosaltres vam sortir de Vilamòs (1.255 m.) amb els esquís a l'esquena i sense pràcticament rastre de neu, i l'aproximació es va fer llarguíssima.

De fet la intenció inicial era fer algun dels cims clàssics d'esquí de l'Aran, però aquest vespre anirem a passar el Cap d'Any a la Val de Toran, i ens fa por trobar una gran multitud a la carretera tornant de pistes. Per això busquem alguna activitat ja més a prop d'aquesta zona nord de la comarca. Els dies de Nadal l'Aran està pràcticament col·lapsada, envaïda per grans tot-terreny plens d'esquiadors ben mudats.

Encarem el darrer dia de l'any amb la intenció de coronar aquest discret cim aranès. Som una bona colla: l'Eli i el Francesc, la Rosa i el Genís i la Sílvia i jo mateix. Ens situem a Vilamòs, una bonica població aranesa a la qual s'arriba per la carretera N-230 que va cap a França. Al Pònt d'Arròs s'agafa una carretera secundària que puja fort i després d'un munt de revolts arriba a l'entrada del poble, on hi ha un aparcament i un bon mirador del massís de la Maladeta.

Teníem la intenció de pujar amb el cotxe un tros amunt de la pista, però un veí del poble ja ens adverteix que hi ha plaques de gel, i que la pista és molt dolenta i caldria tot-terreny. Una mica decebuts acceptem sortir des de baix, així doncs carreguem tots els estris i comencem a caminar des de l'aparcament cap a la plaça de l'església, i allà avancem per la pista que allà s'inicia. Mirant el mapa ja veiem que la pista serà ferragosa, però tenim l'esperança de poder-la anar retallant, segurs que trobaríem algun caminet. Res de res.

Pugem a peu fins la Cramba de Varradòs, una captació d'aigua d'on surt un tub que baixa fins a la Centrau de Benós. A partir d'aquí, després de tres quarts caminant ja ens podem posar els esquís. Però tot i que no n'érem conscients la penitència tot just acabava de començar.

Avancem per la pista ben innivada, però ens aturen constantment els arbres caiguts enmig. El passat dia de Sant Esteve les fortes ventades van fer caure centenars de grans avets. Es fa difícil esquivar-los per la seva magnitud, i pel fet que fa tan poc que van caure, que ben poca gent hi ha passat, i ens hem d'obrir pas com podem: voltejant-los, saltant-los i grimpant-hi per damunt.

Seguim per la pista fins trobar una cruïlla. Fem un gir sobtat cap a l'esquerra i anem avançant, tot i que la tortura dels arbres caiguts continua fins fer-se gairebé insuportable. Avancem amb un cert desànim, i fins el següent revolt de la pista, uns dos quilòmetres pràcticament sense pendent, triguem una hora i tres quarts. Estem gairebé al límit de la resistència quan després del segon revolt, aquest a la dreta, la pista millora, i avancem més ràpidament fins que el bosc es va esclarint. Mentrestant el Francesc havia tirat pel dret, enmig del bosc, sense esquís. El trobem un tros amunt quan ja havia arribat al cim i havia tornat a buscar-nos.

Fer una ruta d'esquí de muntanya en companyia de bons atletes et garanteix unes bones suades, però afortunadament ens esperen als més lents. Així doncs el Francesc haurà fet dues pujades al cim, i aprofitarem la seva traça.

Al següent revolt de la pista, com que el bosc és ja més clar avancem pel dret, evitant la marrada. En pocs minuts arribem prop de la Cabana d'Uishèra, i el panorama canvia radicament. Deixem l'espès bosc d'avets i ens movem en un gran plató obert, tot ben nevat, just a la falda de la Montanha d'Uishèra.

La Cabana d'Uishèra és un indret bucòlic. Situada al límit d'un gran plató, és un mirador frontal privilegiat de tot el massís de la Maladeta, amb l'Aneto coronant-lo. La vista cap a l'oest és sensacional. En sentit contrari tenim la pala final que ens permetrà accedir al cim d'avui. Passem doncs al costat de la cabana i tendim cap a l'esquerra per buscar l'ampla pala que ens durà gairebé dalt del cim.

Des del plató es pot pujar per dos itineraris: seguir directes per una canal que hi ha enfront, de manera que s'arriba al cim per la dreta (est), o bé per tendir més a l'esquerra i pujar la gran pala de sota el cim fent grans esses. El Genís i el Francesc pugen decidits pel camí directe, i la resta comencem a fer grans diagonals per superar el fort pendent.

La pala del cim té força pendent, uns 30 o 35º segons els trams, amb el màxim pendent a la part superior. La pala és ampla i permet fer girs còmodes però esforçats. Anem pujant en tendència cap a l'esquerra fins que després d'una forta pujada arribem a l'aresta. Encara queden uns metres per arribar al cim resseguint l'aresta sense dificultats.

Des del cim continuem gaudint de les vistes cap a la Maladeta, i comencem a estudiar el descens. La pala per on hem pujat és la millor opció. Té un bon pendent, i amb neu bona ha de ser una delícia. Avui però la neu està molt encrostada, i baixarem amb prudència, i a voltes amb un estil poc ortodox. Cadascú baixa com pot, però tot i la neu crosta gaudim de la intensitat del pendent. En pocs minuts som de nou al gran plató i al peu de la bonica cabana.

Després de la cabana ja hi ha pista. Baixem lliscant per la pista i fem tres grans revolts, el primer a l'esquerra, el segon a la dreta i el tercer també a l'esquerra. Tot pujant ens hem fixat que marxava avall un caminet per on havien passat un grup amb requetes. La direcció sembla bona, i davant l'alternativa de tornar a enfrontar-nos amb la multitud d'arbres caiguts decidim provar-lo.

Ens traiem els esquis i comencem a baixar. El pendent és fort, i el camí es va desdibuixant poc a poc. Però ja som força avall, i sense camí decidim continuar baixant. El pendent encara s'incrementa, i en diversos trams ens anem agafant amb arbres, arbustos i el que trobem. No hi ha camí, però la direcció és bona. Baixem per un bosc d'avets molt pendent, traçant gairebé una línia recta cap al poble. Sense més dificultat que la manca de camí i el fortíssim pendent, arribem finalment als plans de la part superior del poble de Vilamòs.

Hem gaudit d'esplèndides vistes a la part superior, i un tram molt bonic i esquiable des de prop de la Cabana d'Uishèra fins al cim. La resta ha estat llarg i pesat. Recomanable només a finals de temporada i començant un bon tros amunt de la pista.

En acabat ens dirigim cap al fons de la Val de Toran, concretament al Refugi dera Honeria on passarem el Cap d'Any. L'Aleix, l'amable guarda del refugi, ens prepara una excel·lent escudella amb carn d'olla que ens fa recuperar forces. El dia següent plantegem una excursió amb esquís cap als Estanhs de Cauilha seguint la recomanació del guarda. Malauradament però hi ha poca neu, i després de pujar un bon tros i treure'ns els esquís diverses vegades en una pista incòmoda enmig d'un bosc espès, decidim girar cua.

La zona de la Val de Toran és captivadora, inhòspita i remota. Hi ha molta neu però és poc esquiable. S'ha de començar des de molt avall, i l'espès bosc d'avets dificulta la progressió. És una zona molt interessant per a excursions d'estiu, caminant o cavalcant per crestes esmolades. A l'hivern té moltes possibilitats per fer corredors de neu i gel. Al refugi tenen molta informació. Havíem estat en aquesta zona en una altra ocasió, quan vam pujar el Cap de Bedreda i Era Pica des de Canejan. Parlant amb l'Aleix ens suggereix diverses propostes molt atractives de cara a l'estiu.

En aquesta vall tancada, inhòspita i poc poblada hi habita habitualment l'ós, i la millor sorpresa del dia és poder contemplar les inequívoques petjades sobre la neu d'aquest gran plantígrad.