Tête des Toillies (3.175 m.) i Rocca Bianca (3.059 m.)

• 

  Chapelle de Clausis i Tète de Toillies, al capvespre

• 

  Tram d'escalada exposat prop del cim

• 

  Baixem còmodament per la cresta sud-est

• 

  El Pep escalant un petit mur a la cresta de la Rocca Bianca

• 

  Escalant un petit tram de placa, amb la Tête des Toillies al fons

• 

  Acomiadem la Tête des Toillies i tornem pels prats

A cavall entre Itàlia i França aquest cim punxegut, airós i estètic requereix una grimpada fàcil però aèria per accedir al punt més alt. Sortim de la capella de Clausis, en un entorn captivador de prats alpins. Pugem fins al coll de la Noire i acabem de grimpar fins al cim. Baixem per la cresta sud i voregem pel vessant italià. Remuntem el coll Blanchet i fem uns passos d'escalada fins a la Rocca Bianca. Baixem directes al refugi de la Blanche i tornem planejant pels prats.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Capella de Clausis, Saint-Véran (França)
• Distància: 13,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.175 metres
• Temps: 09:00 hores
• Dificultat: PD
• Sensació de dificultat: Mitjana. Breu grimpada-escalada fàcil però exposada per accedir al cim (III). Petita escalada (evitable) a la Rocca Bianca (III+)
• Cartografia: Mont Viso, IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Per aquesta nova jornada alpina hem preparat una sortida ben interessant a una muntanya amb gran personalitat. Té una estètica contundent, una gran agulla rocallosa que segons d'on te la miris té un aspecte esfereïdor i inabastable. El granit fosc, pràcticament negre, accentua el seu caràcter sever i esquerp. Però aquesta muntanya transfronterera té un punt dèbil que permet accedir al seu cim amb una breu grimpada, fàcil però molt exposada. Completarem la ruta fent tota la volta a la muntanya, i de regal encara pujarem un altre cim de més de 3.000 metres, la Rocca Bianca. A més a més no ens conformarem en fer-ho pel camí, sinó que escalarem un tram de cresta.

Avui s'afegeix a la sortida el Pep, que juntament amb la Pilar han vingut a passar uns dies de vacances amb nosaltres i gaudir de les sensacions alpines. Per arribar al punt de sortida hem accedit al poble de Saint-Véran, segons diuen el poble habitat més alt d'Europa, a més de 2.000 metres d'alçada. És un poble molt bonic, amb les carrers estrets i cases que conserven un sistema de construcció tradicional basat en la fusta. El poble és molt turístic, i a l'hivern té una estació d'esquí.

Després de visitar el poblet el creuem per anar a buscar una pista estreta que remunta uns quilòmetres fins prop de la capella de Clausis. La pista és estreta, i a l'estiu està tancada al trànsit excepte els vespres i de matinada. Durant el dia hi ha un autobús caríssim. Passem al vespre amb les furgos per la pista estreta que puja fins passada una antiga mina de coure i una extracció de marbre. Poc després aparquem abans del pont, a partir del qual està prohibit circular. És un lloc idíl·lic, al peu de la capella de Clausis, en un entorn d'alta muntanya envoltats d'extensos prats alpins i cims elevats. Hi arribem amb les últimes ullades de sol que ens ofereixen una bonica visió del cim tenyit de tons torrats.

De bon matí emprenem el camí cap a la base de la muntanya. Seguim la mateixa pista per on havíem pujat, la qual arriba fins al refugi de la Blanche, situat al final de la coma, al peu de la Tête des Toillies. Creuem tot el pla per la pista, però no acabem d'arribar al refugi. Uns metres abans prenem un camí a la dreta que puja sense treva i per terreny pedregós fins al Col de la Noire. Si fins ara planejàvem suaument, ara en pocs minuts guanyem desnivell fins al coll. Aquí, just a sota del pic de Farnéiréta, canviem de direcció i deixem el camí principal. Marxem cap a l'esquerra per buscar la base del con summital.

Seguint fites no ens costa arribar a la base de les parets, d'aspecte infranquejable. Girem de nou a l'esquerra i pugem més fort per terreny pedregós i de blocs ja a la base del cim, seguint algunes fites. En pocs minuts trobem una lleixa diagonal on sembla que hi ha el pas més fàcil per atànyer el cim. Aquest primer pas és el més complicat, o més que complicat hauríem de parlar d'exposat. És un pas potser de III, però cal superar un pas amb una caiguda de potser cent metres. A més la roca empeny el cos cap a fora, i la sensació és de risc. Per això ens encordem i en un tres i no res hem superat aquest pas. De seguida gira a la dreta fent una marcada zeta i puja per un diedre més fàcil (II-III). Pocs metres més amunt el diedre gira a l'esquerra, completant la zeta, i enllaça amb un altre diedre, encara més fàcil (II) que ja ens condueix al cim.

El cim és estret i amb excel·lents vistes. Hi ha una gran creu metàl·lica. Contemplem alguns cims que ja hem pogut assolir, com la Taillante o el Mont Viso, encerclat permanentment per les boires. I també contemplem altres cims que ens donen idees per als propers dies. Contemplem el paisatge i tornem a baixar per la mateixa ruta, enllaçant els dos diedres de baixada, i tot seguit el pas exposat que tornem a fer encordats. A la base del cim estudiem les possibilitats i decidim fer una volta circular entorn del cim.

Uns simpàtics excursionistes italians ens expliquen que es pot baixar fàcilment per la cresta sud-est, i els fem cas. Baixarem durant una bona estona per aquesta cresta fàcil, que fem caminant i només posant les mans a terra puntualment. Baixem fort en direcció als estanys de Longet, tot i que no hi acabarem d'arribar. Ja força avall tombem fort a l'esquerra i creuem per una zona de blocs, seguint algun rastre de camí. Ens entretenim contemplant l'abundant flora de la zona, i en especial amb la Flor de Neu, aquí força habitual.

Voltegem la muntanya per la seva base est, o sigui el vessant italià. Des d'aquí la imatge de la Tête des Toillies ha de ser esfereïdora, i diem ha de ser perquè les boires ens impedeixen la visió. La paret oest de la muntanya s'aixeca prop de 400 metres verticalment. Anem flanquejant la base de la muntanya amb la vista posada al coll Blanchet, al nord del cim, i cap on haurem de pujar. El camí es veu a simple vista. És una zona freqüentada per italians, ja que s'hi accedeix fàcilment des de Pontechianale. Per pujar al coll haurem de superar una forta pujada que ens fa suar de valent. A mida que anem pujant les boires es van aclarint i ens permet contemplar la magnificència d'aquest cim.

Des del coll podríem baixar directament al refugi i tancar al cercle, però estem animats i veiem que poc al nord hi ha un altre cim de més de 3.000 metres, la Rocca Bianca. Així doncs ens dirigim cap al cim, i en comptes de fer-ho pel camí fàcil, veiem que hi ha un tram de cresta i ens hi enfilem. Es nota que el Pep acaba de començar les vacances i arriba amb força. Grimpem un primer tram, però aviat ens trobem amb un mur vertical d'uns 10 metres. Treiem la corda i l'escalem (III). Tot seguit evitem uns gendarmes flanquejant per un tram de placa al vessant francès. En pocs minuts coronem els 3.059 metres de la Rocca Bianca. Vistes excepcionals, sobretot cap a la Tête des Toillies, que em té meravellat.

Baixem, ara sí, pel camí normal tot i que evitem arribar fins al coll de Sant-Véran, ja que faríem molta volta. Baixem seguint algunes fites en direcció cap al refugi, que es veu a sota. Aquest tram de baixada és incòmode i es fa llarga, ja que el camí pràcticament està perdut i anem creuant una zona de blocs. Passem per l'estany inferior Blanchet i retrobem el bon camí que ve del coll del mateix nom. En pocs minuts ens situem al llac de la Blanche, a l'altra banda del qual hi ha el bonic refugi homònim, al peu de la Tête, just on comença una llarga, ampla i plana coma.

Descansem uns minuts i baixem per un caminet que creua la coma seguint el riuet. Una bona estona després arribem al punt de sortida, encantats d'una ruta molt completa que ens ha portar a coronar dos cims importants i estètics, amb petita escalada inclosa, i alhora gaudir d'un paisatge encisador barreja de roca, aigua i prats alpins. Molt recomanable.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta