Agulla Est de Fontnegra (2.788 m.)

Amb una tardana neu recent remuntem la llarga, suau i tranquil·la coma dels Pedrons, encaixonada entre el pic de la Mina i el pic de Pedrons. La coma acaba en un espectacular circ envoltat d'altes i esveltes muntanyes granítiques d'aspecte imponent. Pugem ara més fort fins al coll que separa el pic de la Mina i el grup de Fontnegra, i ja sense els esquís seguim la fàcil cresta fins arribar a tocar el primer i un dels més esmolats dels pics de Fontnegra.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya / Raquetes de neu
• Lloc de sortida: Carretera N-22, Entre el Port de Pimorent i el Pas de la Casa (Arieja)
• Distància: 10,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 940 metres
• Temps: 5:40 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Tram de cresta fàcil amb algun pas una mica aeri.
• Cartografia: Porté Puymorens, IGN (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Carretera N-22 prop de l'aduana	00:00	00:00	0
Estany dels Pedrons	01:31	01:31	3,1
Coll	01:11	02:42	4,3
Agulla Est de Fontnegra	00:57	03:39	5,1
Carretera N-22	02:02	05:41	10,8

Crònica

La història d'aquesta sortida és la crònica d'una triple mentida: ni vam fer el cim que pensàvem, ni vam seguir la ruta inicialment ideada, i estrictament no vam acabar d'arribar al cim. Però tot té una explicació. Anem a pams.

El primer que em va sobtar en verificar les dades del GPS dalt del cim és que el lloc on érem no era el lloc que pensava. La idea que tenia al cap era pujar el pic Oriental de Fontnegra, el qual pensava que era un cim molt estètic que em tenia el cor robat des de feia temps. De fet ja vam provar d'anar-hi fa unes setmanes sense èxit. Hi ha una certa confusió toponímica amb els cims d'aquest sector, una confusió que els mapes de l’Institut national de l'information géographique et forestière (IGN) fancès soluciona anomenant al conjunt Pics de Font Negra, sense posar nom específic a cadascun dels pics, tot i ser prou rellevants i diferenciats. En canvi l'Editorial Alpina, en els seus diferents mapes, diferencia tres cims, l'Oriental de Fontnegra, el Fontnegra (el més elevat) i l'Occidental de Fontnegra. Pensava que el pic on havíem pujat era l'Oriental, ja que el nostre cim és molt rellevant i és el que queda més a l'est. Però en realitat el pic que vam assolir no és cap d'aquests, i els mapes de l'Alpina no l'hi donen nom, tot i ser un pic molt estètic, rellevant i ben diferenciat de la resta. Per això l'hem anomenat humilment Agulla Est de Fontnegra.

La segona mentida és que no vam seguir la ruta que havíem traçat inicialment. La nostra intenció era pujar per una de les canals molt marcades que queden a banda i banda del cim, per això anàvem equipats amb doble piolet. Però la setmana anterior havia nevat considerablement, i potser hi havia uns 30 o 40 centímetres de neu nova, fonda i inestable. Hauria estat absolutament imprudent pujar pel dret. Per això un cop al circ de seguida vam veure que la millor opció era anar a buscar l'ampli coll que separa el conjunt dels pics de Fontnegra del pic de la Mina. La pujada fins a aquest coll, del qual tampoc hem sabut trobar cap nom, és sostinguda, amb un últim tram força pendent, però semblava prou segura.

I finalment la tercera mentida és que en realitat no vam acabar d'arribar a la punta estricta del cim. Després de resseguir la carena fins a tocar al cim, i gairebé a la mateixa alçada, calia recórrer uns 40 metres de pla, però molt exposats. Vam provar-ho, però la neu era molt inestable, i en no portar cap tros de corda vam desistir, tot i tenir la punta final a un cop de roc.

Explicades les mentides, anem ara per les veritats. Amb el Ferran i la Sílvia pugem per la carretera de Puigcerdà al coll del Pimorent, i continuem direcció Andorra. Passem la coma de Baladrar, on hi havia hagut l'antiga aduana, i uns dos-cents metres després trobem un aparcament on deixem el vehicle. És l'aparcament on habitualment se surt per pujar el pic de Pedrons. Està situat menys d'un quilòmetre abans de l'actual aduana franco-andorrana.

Com que volem remuntar la coma de Padrons, des de l'aparcament baixem uns metres fins al rec de Baladrar on ja ens posem els esquís i les raquetes. Un cop dins la coma la ruta no té secret, ja que sempre hem de seguir-la amunt. Avancem per la dreta (riba hidrogràfica esquerra), ja que és més suau. La coma és oberta, i el pendent és suau. Deixem a l'esquerra, bastant per sobre, les antigues instal·lacions de les mines de Pimorent. Anem avançant sempre per la coma que dibuixen les llargues carenes nord del pic de Pedrons (oest) i el pic de la Mina (est).

Pugem a ritme suau, gaudint del bonic paisatge que han deixat les recents nevades. El primer tram la neu és més dura, ja que conserva el regel nocturn, però ben aviat es fa palès que caldrà treballar per avançar, ja que no hi ha traça i l'haurem d'obrir nosaltres. De fet només un parell de persones amb raquetes se'ns han avançat i ens robat el plaer d'estrenar la neu. Tot i això el paisatge és espectacular, un gran pastís immaculat de nata.

Arribem al petit estany dels Pedrons, tot i que ni ens en adonem ja que està cobert del mantell nival. En aquest punt la coma gira lleugerament a l'esquerra, i ja es va obrint la vista sobre la gran muralla rocallosa dels pics de Fontnegra. Enfilem un petit rellom i ens situem a l'espectacular circ que tanquen, d'est a oest el pic de la Mina, el conjunt dels pics de Fontnegra i el pic de Pedrons. Des d'aquest punt podem contemplar els vessants més feréstecs dels pics de la Mina i Pedrons, arrodonits pels altres vessants, però més salvatges des d'aquest punt. Però sens dubte el que atrau l'atenció és la verticalitat i el caràcter abrupte dels pics de Fontnegra, amb llargs esperons rocosos solcats per dretes canals de neu. Només arribar fins aquí ja justificaria l'excursió, ja que és un regal per als sentits.

Els propers pics de Pedrons i de la Mina són cims molt concorreguts, gràcies al fàcil accés dels seus lloms del vessant nord. En canvi la coma de Pedrons és poc concorreguda, igual que els cims de Fontnegra, més coneguts per escaladors tant de roca com de gel. Només veiem les dues persones amb raquetes que van per davant nostre pujant l'ampla canal que condueix al coll, i poc més tard també trobem un solitari esquiador francès que té el plaer d'estrenar la baixada marcant un bon conjunt d'esses.

Un cop al circ de seguida descartem la idea inicial de pujar per alguna de les canals. No hauria estat sensat, i fàcilment ens podria haver baixat tot. Així doncs posem rumb més a l'esquerra, a una canal més ampla i amb pendent més moderat que enfila la carena pel punt més baix, entre el pic de la Mina i els de Fontnegra. El pendent és considerable, i va en augment fins l'últim tram, força dret. La neu és fonda, i ens costa d'anar obrint traça. Amb el Ferran ens ho anem combinant perquè no sigui tant feixuc, i la Sílvia segueix la traça més directa de les raquetes que ens han precedit. Les "voltes maria" cada cop es fan més curtes, ja que el pendent és fort i la canal es va tancant. Els últims metres la neu està endurida per causa del vent, i com que no portem ganivetes fem els últims 15 o 20 metres a peu, seguint les traces de les raquetes.

Som al coll sense nom, i contemplem la bonica vista que se'ns obra cap a l'altre costat, cap a l'est. La serra que marxa ens dibuixa les puntes de la Vinyola, l'abrupte pic de les Valletes i més enllà el pic de Fontnegra. Més a prop, a la mateixa aresta però cap al nord, el pic de la Mina seria accessible en poca estona, i ens mostra una cara menys coneguda però més bonica.

Deixem els esquís i raquetes al coll, i tot i el vent, seguim la cresta cap a la dreta. La cresta és força ampla, i es pot avançar fàcilment. Fins i tot hi ha alguna traça d'esquí. Sempre va pujant, i cal superar un parell de promontoris abans d'arribar pròpiament al cim. En algun punt la cresta és una mica aèria cap a l'esquerra, i simplement cal avançar amb compte. Avancem els dos nois que véiem des de fa estona i que han anat obrint traça per l'aresta, i acabem d'obrir nosaltres fins al peu del cim.

Arribem un punt de la cresta que està pràcticament a la mateixa alçada del cim pròpiament dit, però el pic estricte es separa uns 40 o 50 metres de la cresta. Per arribar-hi cal creuar una breu però exposada cresta transversal, d'uns 40 metres aproximadament. Si les condicions de neu haguessin estat bones, el pas és fàcil i evident. Provem d'acostar-nos-hi, i de fet avancem un tram per sobre d'una neu molt tova i inestable. En un punt cal voltejar per sota una roca coberta de gel, amb un pas molt exposat i amb neu inconsistent. Com que no portem cap corda, desistim d'acabar d'arribar-hi ja que no val la pena córrer el risc. Amb neu compactada o directament sobre roca, el pas seria fàcil.

Acabar d'arribar al pic de Fontnegra ens costaria poc més de mitja hora, però decidim girar cua. El temps empitjora, arriben ratxes de vent, fins i tot neva una mica, i els núvols córren a tota bufa. És hora d'iniciar el descens. Desfem el tram de la cresta fins al coll, on la Sílvia comença a baixar i amb el Ferran ens posem els esquís per iniciar el llarg descens. El primer tram és força dret. El Ferran, més bon esquiador, baixa fàcilment, i jo m'ho rumio una mica més. Poc més avall el pendent es suavitza una mica. La neu és dura al tram superior per efecte del vent, i poc més avall la neu és ja fonda, una mica humida però relativament fàcil d'esquiar.

Un cop al fons del circ, en comptes de baixar pel fons de la coma, tendim més a l'esquerra, fins a buscar l'ampli llom que baixa del pic de Pedrons. Això ens permetrà arribar directament amb esquís fins a l'aparcament. Baixem els últims lloms, fàcils i de poc pendent, i arribem al punt de sortida contents d'una ruta molt bonica.

Els pics de Fontnegra formen un mur rocallós molt estètic i abrupte, del qual sobresurten diferents cims esvelts, entre els quals s'obren canals de neu i gel força verticals. És un lloc fantàstic per practicar l'alpinisme hivernal, i també permet gaudir d'una bona jornada d'esquí, fàcil i en un ambient molt alpí.