Escapada a Zegama-Aizkorri 2007

Pocs dies abans, un dels principals responsables de l'organització de la cursa del Taga ens deia que la de Zegama era la cursa número 1, i que no hi havia ni dos ni tres, totes les altres ja eren quatre i successius. I després d'haver-hi estat, ho puc confirmar. És un espectacle sense comparació amb cap altre cursa que hagi pogut veure.

M'hagués agradat córrer, però cal inscriure's amb molts mesos d'antel·lació i entrar en un sorteig entre els centenars de corredors que volen participar en aquesta marató de muntanya. No vaig tenir aquesta sort. Els últims dies, en veure l'expectació que hi havia al voltant de la cursa ja que es decidia el campionat del món, em van anar entrant moltes ganes d'anar-hi, però era massa tard, era totalment impossible trobar allotjament.

El dia abans, el dissabte 22 em truca l'amic Luigi per dir-me que en la casa de turisme rural on estaven allotjats hi havia un parell de places lliures perquè un corredor havia fallat a última hora. A la casa hi havia en Luigi amb la Lídia, i en Bodi amb l'Assumpta. Em va fer molta il·lusió que em truquessin. Ho vaig comentar amb el meu pare, i al cap de menys d'una hora ja havíem dinat, fet la bossa, agafat les càmeres i estàvem camí de Zegama. Poc més de quatre hores i mitja de cotxe i ens presentem a Zegama, al capvespre, on havíen acabat de fer el briefing.

Ens trobem amb el Luigi, Bodi, Lídia i Assumpta, fem petar la xerrada, parlem també amb alguns membres de la selecció catalana i els desitgem sort. Parlem també amb l'Alberto, l'ànima de l'organització de la marató que ens explica els millors llocs per situar-nos per poder enregistrar bones imatges.

Marxem cap a la casa, un preciós "caserío" del segle XVIII situat en un frondós bosc en un turó prop de Zegama, on ens atenen molt bé, sobretot a l'hora del sopar. Encara recordo el "chuletón" que vam endrapar. El que no entenc és com en Luigi i en Bodi van poder córrer el dia següent havent menjat tant.

Ens llevem d'hora, esmorzem i baixem cap a Zegama, on hi ha molt ambient pre-cursa. Deixem en Bodi i en Luigi, i enfilem amunt amb el cotxe per situar-nos. El meu pare, l'Assumpta i la Lídia es quedaran per la zona del Sancti Spiritu. Jo pujaré a l'Aizkorri, i deprés seguiré cap a l'Aitxuri i la zona que anomenen el Cresterío per tornar a trobar els corredors més endavant, i acabar de fer el recorregut seguint l'itinerari. Deixem els cotxes i comencem a caminar amunt.

La pujada és dura. Hi ha molts catalans. Pujo un tram amb la mare i la germana d'en Kílian, que es juga el campionat del món. Trobo més endavant una colla de companys de l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà, i pugem fins l'Aizkorri junts. Ells tornen a baixar, i jo em situo per gravar bones imatges dels primers corredors. M'hauré d'esperar més d'una hora perquè arribin, i mentrestant van arribant al cim centeners i centenars de persones.

Mai no m'ho hauria imaginat. Molts aficionats a l'esport, però també famílies senceres, nens, avis amb la txapela i el bastó que arriben fins al cim. Una munió espectacular de persones que arriben al cim i les rodalies per donar escalfor humana als corredors. Quan en Kílian passa primer, hi ha un llarg passadís d'un parell de centenars de metres, amb multitud de gent a banda i banda, cridant enèrgicament i animant al jove corredor català. La cridòria és impressionant. No ho havia vist mai. Suposo que és similar a les etapes de muntanya mítiques del Tour en què els ciclistes passen per un corredor estret que els deixa la gent a banda i banda. Dons el cim de l'Aizkorri és una cosa similar. A més, moltes persones porten llistats amb els noms dels participants, i els criden pel seu nom, del primer al darre. Et fa posar la pell de gallina. El públic anima els corredors com si ens hi anés la vida. Impressionant!

A pocs segons passa en Raúl García Castán, i al cap d'un tros més els dos corredors bascos Fernando Etchevarria i Zuhaitz Ezpeleta, i llavors sí que la cridòria és monumental. Tot seguit, el mallorquí Tòfol Castanyer (de la selecció catalana) i el jove Jessed Hernàndez. Em quedo a veure passar i gravar els següents corredors, però aviat començo a emprendre el mateix camí que els corredors per dirigir-me cap a l'Aitxuri, cim de la cursa i punt també emblemàtic. Durant el camí vaig enregistrant els corredors que passen, entre ells alguns de la selecció catalana com l'incombustible Kiku Soler, un dels corredors més elegants que he conegut; al final va fer molt bon paper.

Continuo veient corredors durant el camí. Intento animar-los, sobretot els catalans. Durant tot el recorregut hi ha gent animant. A dalt l'Aitxuri també sembla una festa. Segueixo un tram de cresta amb els corredors i corredores. Veig passar les primeres: l'Angela Mudge, després la Corinne Favre, l'Stephanie Jiménez, i una mica més tard les catalanes Anna Serra i Mònica Ardid. A partir d'un punt l'itinerari fa una fortíssima baixada, però jo sense perdre alçada, segueixo una cresta que anomenen el Cresterío per adreçar l'itineari dels corredors. Un bon tram del camí el faig amb una colla de la zona. Una noia basca molt simpàtica m'explica les característiques de la zona i el perquè els agraden tant els esports de muntanya. Segueixo amb ells fins al coll d'Andraitz, i els ho agraeixo, ja que és una zona una mica complicada, en què cal grimpar i desgrimpar en alguns trams, i sense conèixer el camí i amb alguns trams amb boira és un xic complicat.

Al coll d'Andraitz torno a gravar els corredors com passen, ja iniciant el descens definitiu. Torno a veure alguns corredors amb qui ja havia coincidit abans, i alguns s'extranyen de tornar-me a veure. No saben que he pres una drecera! Vaig baixant amb ells, gravant-los en diferents punts. Més avall prenc una altra drecera que m'indiquen uns nois bascos. Al penúltim control torno a enregistrar més imatges, i ja agafo el mateix camí que els corredors i corredores per fer els quatre últims quilòmetres en pla i baixada.

Arribo a Zegama i ja han fet el lliurament de premis. M'he perdut un moment molt emotiu, la celebració del títol individual d'en Kílian Jornet, i sobretot la celebració de la victòria de la selecció catalana amb el cant dels Segadors i un munt de senyeres i estelades voleiant a la plaça de Zegama. Afortunadament, el meu pare ha enregistrat el moment històric, i entre les seves imatges i les meves fem un vídeo força decent.

Sens dubte no hi ha cap cursa com aquesta. És difícil descriure l'ambient que hi ha i com viuen la gent de la zona aquesta cursa. En un poble de poc més de 1.000 habitants, hi col·laboren més de 250 persones. La gent s'involucra, ja sigui en l'organització, o fent caliu. Centenars, milers de persones escampades per les muntanyes de la serra de l'Aizkorri per animar els corredors que han de recórrer la distància marató: 42,195 m. i un desnivell de pujada de 2.436 m. per una zona difícil, pedregosa i aquesta any molt humida.

Espero l'any que ve poder anar a córrer i viure les intenses sensacions que van poder sentir els corredors i corredores que enguany han participat en aquesta gran cursa.

Vídeo Zegama-Aizkorri