És un cim modest comparat amb els seus veïns que superen els 4.000 metres, però les seves parets verticals atrauen a multitud d'escaladors, i també aficionats a les vies ferrades de nivell. La ferrada del Jegihorn és llarga i dura, amb un últim tram del màxim nivell. Té un espectacular pont nepalí de 90 metres i una secció molt vertical i fins i tot extraplomada sense esglaons.
Fitxa
- Lloc de sortida: Arribada del telecabina Kreuzboden, (Saas Grund)
- Distància: 8,9 quilòmetres
- Desnivell positiu: 890 metres
- Temps aproximat: 6:00 h.
- Nivell de dificultat: ED (Extremadament difícil)
- Sensació de dificultat: Molt difícil. Primera meitat força difícil. Pont nepalí de 90 m. molt espectacular. Últim tram molt difícil i sense esglaons
Crònica
Teníem l'abonament dels remuntandors de Saastal (la vall de Saas) i vam planificar un seguit d'activitats per a tota la setmana. En aquesta ocasió ens havien parlat d'una via ferrada molt impressionant i entretinguda. També ens havien advertit del la seva dificultat, i sobretot del pont nepalí, de 90 metres de llargada i molts més sota els peus. També ens havien comentat que hi havia una variant menys difícil per evitar el pont i el darrer tram. Així doncs, amb la confiança que si no ens véiem amb cor de superar el darrer tram podríem trobar un camí alternatiu vam iniciar la marxa.
Per fer-ho ens vam llevar d'hora i vam baixar amb el bus des de Saas Fee fins a Saas Grund, on vam agafar el telecabina que puja fins a Kreuzboden. Des d'allà ja hi ha alguns indicadors de la via ferrada (en alemany "kletersteig"). Hi ha diversos camins que acosten fins a la base de la via. Una possibilitat és arribar-se fins al refugi de Weismies (Weismieshüte), i després tendir cap a l'esquerra, però es fa volta. És millor, tot i que no està indicat, anar a buscar la pista d'esquí (a l'estiu sense neu) que queda més a l'esquerra, és a dir, la més pròxima a la muntanya Jegihorn que es veu perfectament. Des d'allà cal prendre un caminet força evident, tot i que no indicat, que va pujant a la vora d'un torrent. Al cap d'una estona trobem els indicadors de la ferrada (marques blanques, blaves i blanques), i també la cruïlla amb el camí de baixada. Seguim de dret i en poca estona més arribem a la base de la via. Des de la sortida del telecabina gairebé cal comptar una hora i mitja.
Arribant a la via hi ha un grup de tres persones que comença davant nostre, i una altra persona que ho fa després. El primer tram és senzillet, i no té cap dificultat, però aviat veiem quina serà la tònica de la via: no té pràcticament esglaons, i caldrà refiar-se de les preses naturals. És una via molt ben traçada, de forma respectuosa, i posant només els elements artificials que són estrictament necessaris. A part del cable de vida, molt segur, hi ha només algun esglaó escadusser en algun punt en què no hi ha cap ressalt, per petit que sigui, que es pugui aprofitar. En alguns trams molt verticals hi han col·locat escales senceres, és a dir, no esglaons enganxats a la roca, sinó escales metàl·liques. N'hi ha fins a 5.
A partir de les primeres escales metàl·liques la via es complica més, i és més vertical. Té alguns passos compromesos, en què cal aplicar-se i fer moviments atlètics. Es puja per una xemeneia molt marcada, i després es passa per un tram molt vertical, amb una bona timba sota els nostres peus. Al cap d'aproximadament una hora i mitja de pujar arribem al cim de la cresta nord (3.093 m.) del Jegihorn, que seguirem uns metres i baixarem fins una gran escletxa que separa aquesta cresta del cim pròpiament dit, totalment aïllat d'aquesta. Per superar aquesta gran escletxa hi ha dues oportunitats: o bé passar un pont nepalí de 90 metres i un buit impressionant, o bé baixar fins al fons de l'escletxa i pujar el cim més per la dreta. Hi ha indicadors de la dificultat: la variant difícil té grau 3 (de 5), i la del pont té grau 4 i 5 (de 5), és a dir ED (extremadament difícil).
Tinc dubtes si passar o no el pont. Més que el pont, em fa por el que ve després, una paret molt dreta i on no es veuen esglaons. La Sílvia està més decidida. Es decidim doncs a passar. Surto jo primer. El pont impressiona molt. Té tres cables de vida, un a cada costat on et pots agafar amb les mans i un de superior, més segur en cas de caiguda, ja que no quedaries tant avall, però que provoca que la cinta dissipadora quedi massa tibant, i l'has de moure constantment amb la mà, per tant ancorem les cintes a banda i banda, als mateixos cables amb què ens agafem amb les mans. Als peus hi ha només dos cables gruixuts d'acer. Ja de començar impressiona per la llargada, però a mig fer qualsevol petit balanceig et fa sentir totalment indefens. Es fa difícil canviar els mosquetons en els punts intermitjos en què hi ha grapes, ja que obliga a deixar-se d'una mà, i amb el balanceig no fa gens de gràcia. Cap al final del pont es gira una mica de vent, i es nota molt a aquelles alçades. També cap al final balanceja mé. Finalment arribem a l'altra riba del pont. L'adrenalina està al màxim.
Després del pont, on no hi ha pràcticament espai per aturar-se, hi ha una malla de corda suspesa. És més complicat del que pensava. No és que sigui difícil, però costa de pujar-hi, cal fer molta força de braços, i ja fa molta estona que estem a la via. La sortida del pont tampoc és fàcil, però el més difícil encara ha de venir. Comença després de la malla un tram pràcticament vertical, amb passos extraplomats en una llarga paret granítica amb molta timba. No hi ha esglaons, però en alguns punts en què no hi ha cap mena de presa i la roca és ben llisa hi han col·locat algunes preses artificials d'escalada, o simplement una petita pedra plana encastada a la paret amb un clau. Realment aquest tram és difícil. Cal fer passos molt atlètics i forçats, però alhora també és la part més emocionant. A dalt també veiem alguns escaladors que han pujat per alguna de les diverses vies que hi ha a la paret oest. Des del cim, bones vistes de tota la carena del Mischabel cap al sud, amb algunes de les muntanyes que ja havíem pujat els dies anteriors, i també bones vistes cap al Weismies i el Lagginhorn cap a l'est.
Superat aquest tram tan dret, la via s'uneix amb l'altra variant menys difícil que ve per la dreta. Ja només queda acabar d'arribar al cim per un tram de grans blocs de roca sense més dificultats. Al cim hi ha una creu i un llibre de piulades. Xerrem uns moments amb algunes persones que també han fet la via, tothom molt content per haver assolit el cim després de l'esforç. Mengem una mica i iniciem la baixada per l'altra banda d'on hem arribat. Per baixar cal prendre un camí molt costerut que va fent esses per superar el fort desnivell. És una zona de grans blocs de roca, i cal anar amb compte baixant, ja que és molt dret. Per la baixada cal comptar també amb una hora i mitja addicional.
Arribem al telecabina de Kreuzboden després de 6 hores de gaudir d'una muntanya molt interessant i divertida, el Jegihorn, pujant-lo per una via ferrada molt exigent, però també molt bonica. És la més difícil que hem fet mai i amb diferència, però també la satisfacció és molt gran.
Comentaris
Enviat per Queralt (no verificat) el Divendres, 04/09/2009 - 14:02 Enllaç permanent
Ostres! quina passada! després d\'això ja no hi ha qui us pari!
Afegeix un nou comentari