Barranc de les Llobateres

Dels molts camins que permeten pujar al pla d'Ensija avui en triem un que ens assegura una gran quantitat i qualitat de neu, i alhora ens permet arrecerar-nos del fortíssim vent del nord. És un barranc força dret i tancat, on cal anar-hi assegurant que no hi ha risc d'allaus.

Inicialment havíem pensat de pujar al Comabona des del vessant de Gósol, pujant per Font Terrers i la coma de Cerneres, però quan arribem al punt de sortida veiem que hi ha poca neu, i al cim es veu com el torb apreta de valent, aixecant molta neu. Decidim canviar de plans i ens dirigim cap a la Pleta de la Vila, on aparquem el cotxe, preparem tota la parafernàlia i comencem a foquejar per la pista que mena cap a Vallcebre, coberta de neu a partir d'aquest punt. Avui som 6: la Queralt, l'Anna, el Tama, el Toni, l'Àngel i jo mateix.

Fem els primers metres gairebé de pla. Passem el camí habitual que puja a Ensija per la Font Freda, per on ja havíem pujat amb esquís aquesta temporada (Ressenya del 22 de desembre) i continuem per la mateixa pista uns metres més, fins que trobem un cartell evident que assenyala el camí del Barranc de les Llobateres. Visualment ja es veu el traç del barranc. Comencem a pujar en direcció sud. El primer tram és força planer, però ja es veu de seguida que el barranc és estret.

Hi ha una gran quantitat de neu. Al principi trobem unes traces de raquetes, però a partir d'un punt en què hi ha un pas un xic complicat, força pendent, ja trobem la neu intacta. Al cap de poc de pujar, el camí es torna més costerut, amb alguns trams de fort pendent que ens obliguen a esforçar-nos, i a fer algunes voltes maria molt curtes i forçades.

Vaig obrint traça, i no és tasca fàcil, ja que la neu no està gens trepitjada, i en alguns punts hi ha grans acumulacions. El Tama treu la sonda i fa una cata per mirar la profunditat, i és de 170 cm. Més endavant trobem un pal que indica el camí per accedir al refugi, i està totalment cobert, només en sobresurt la punta.

Anem pujant, amb alguns passos un xic complicats, sobretot pel fet de ser molt estret. Aquest camí només és recomanable fer-lo amb neu estable, ja que hi ha petits barrancs a banda i banda que conflueixen en aquest barranc més principal, i es veu en alguns d'aquests barrancs els efectes de les allaus pretèrites, amb arbres arrossegats. Imagino que és una zona més propícia d'allaus de fusió a finals de temporada. L'orientació de la ruta és nord.

Al cap d'una bona estona de pujar, concretament dues hores i mitja, arribem a dalt del pla d'Ensija. El vent és fortíssim, i aixeca neu que pica fort a la cara. No convida gens a estar-s'hi. El barranc arriba just davant de la piràmide final del Serrat Voltor (2.279 m.), on hi ha un vèrtex geodèsic. No s'hi pot arribar amb esquís ja que cal fer una petita grimpada. Com que fa molt vent, i gairebé ens tomba, decidim no pujar-hi. Ben a prop també veiem un dels altres cims del la serra d'Ensija, la Creu de Ferro (2.294 m.) ben pelada per efectes del vent. Més lluny, al cap d'avall del Pla d'Ensija veiem la característica Gallina Pelada (2.317 m.)

Com que el vent és molt fort i molest decidim encarar la baixada. Anem a buscar una altre barranc secundari que acaba desembocant al de les Llobateres, per on havíem pujat. El primer tram de la baixada és més planer i obert, però ben aviat es tanca fortament i també creix el pendent. Els més bons esquiadors del grup, entre els que no m'incloc, gaudeixen de valent amb la quantitat i qualitat de la neu. Alguns fem el que podem per baixar amb certa dignitat tot i la dificultat, amb alguns passos força obligats (S3).

Aquest barranc més curt torna a vessar al de les Llobateres, i seguim baixant, anant amb compte en els passos més estrets. Fem alguna diagonal per buscar algun pas més divertit. La neu és fonda i tova, i caure no és cap problema. Finalment, al cap d'aproximadament tres quarts d'hora arribem a la base, a la pista. Hem de remar una mica, però en poca estona més tornem a ser al cotxe, a la Pleta de la Vila.

Ha estat una sortida interessant, ja que no sempre es pot pujar a Ensija per aquest lloc, i menys amb aquesta qualitat de neu. Insisteixo en que cal anar amb compte en cas de neu poc estable o de finals de temporada en dies calurosos. Es veuen a simple vista els efectes devastadors d'algunes allaus d'anys anteriors, amb branques i arbres trencats. Finalment hem fet 800 metres de desnivell, i hem xalat de valent amb una baixada magnífica.