Bèrnia (1.126 m.)

Perpendicular a la Mediterrània entre les poblacions de Calp i Altea, s'aixeca un llarg crestall rocós que culmina al cim que avui pujarem. Sortim des del vessant nord, a les cases de Bèrnia, per una pista que planeja fins a la font, on continua un caminet que traça una diagonal sota els espadats de roca fins al famós Forat de Bèrnia, un túnel natural que ens permet creuar a l'altre banda de la serra. Amb vistes al mar, continuem cap a l'oest fins al Fort de Bèrnia, un antic castell del qual queden només vestigis. Prenem tot seguit un corriol que puja fort fins a la cresta, on cal fer algun pas de grimpada fins assolir el cim des d'on es poden contemplar extenses vistes. Baixem de nou fins a prop del fort on un caminet acaba de fer la volta completa fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Cases de Bèrnia Xaló (Marina Alta)
• Distància: 11,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 665 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Tram de grimpada fàcil arribant al cim
• Cartografia: Serra de Bèrnia Editorial Piolet (1:20.000)

Itinerari

Crònica

Fem una escapada cap a les muntanyes del sud dels Països Catalans, concretament al límit de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Busquem les temperatures suaus de la costa alacantina en una zona de forts contrastos on ben a prop de la platja s'aixequen diversos massissos muntanyosos amb vessants escarpats. En aquesta primera jornada farem la volta a la petita serra de Bèrnia, i pujarem el seu cim. És una serra estreta i allargada, a cavall de dues comarques i diversos municipis. Té una característica ben peculiar, i és un túnel natural que creua els dos vessants. Es tracta d'un pas subterrani conegut com el Forat de Bèrnia, utilitzat pels pastors de la zona des de temps immemorials i que travessa la part superior de la cresta amb un recorregut d'una vintena de metres força estrets on, en alguns punts cal ajupir-se o fins i tot arrossegar-se.

El punt de sortida són les Cases de Bèrnia, un petit nucli rural de cases disperses dins del municipi de Xaló, al qual s'accedeix per una carretera estreta i plena de revolts des del poble de Benissa. Trobem un ampli aparcament i un restaurant rural que obren els caps de setmana. Des d'aquí comencem a caminar per una pista que planeja direcció sud-est i passa al costat de diversos masos. Avancem còmodament per la pista a certa distància de les parets del vessant nord de la serra de Bèrnia, que veiem al davant. El dia és força ennuvolat, ventós i amb una termperatura molt suau. Caminem per la pista uns 25 minuts fins arribar a la font de Bèrnia, d'on raja aigua abundant sota unes roques. Aquí s'acaba la pista i continua un corriol.

Deixem la comoditat de la pista i comencem a pujar per un camí estret damunt de la font. El camí és ben fresat, segueix la mateixa direcció sud-est, i va pujant superant antics bancals. Ens anem aproximant a les parets de la serra, que veiem cada cop més a prop. Fem una petita aturada en un mirador natural on hi ha un indicador, i es pot contemplar els barrancs que envolten aquest sector, i una mica més enllà el mar a la zona de Calp i Benissa. Anem pujant fins al peu mateix de la roca. Passem per sota d'unes grans balmes naturals, i pugem més fort uns metres fins un punt on el camí sembla acabar-se. Just en aquest punt trobem el Forat de Bèrnia, el pas subterrani que ens permetrà cruear a l'altre cantó de la serra. Portem gairebé 1 hora i mitja de ruta a ritme molt tranquil.

Al costat d'un margalló trobem l'entrada nord del Forat de Bèrnia, un túnel natural d'uns 20 metres que travessa la serra. Des d'aquesta banda es veu la llum a l'altre cantó, però també es veu que el pas és estret en el seu tram central. Entrem drets, però de seguida cal ajupir-se ja que el sostre és cada cop més baix. El terra està molt humit, ja que els últims dies ha plogut, i la proximitat del mar dificulta que el terreny s'assequi. Passem el primer tram ajupits, i la part central encara més acotats, sense arribar a estirar-nos. És un pas d'uns 50 o 60 centímetres d'alçada prou ample per passar. Superat el tram més estret el túnel de seguida torna a eixamplar-se, i al final forma una gran arcada amb vistes cap al mar, concretament a la zona d'Altea i Benidorm.

Passem doncs el bonic Forat de Bèrnia i contemplem l'altra cara de la serra, un vessant més marítim, amb la costa ben a prop. També es veu a ben poca distància un dels cims característics de la zona, el Puig Campana, amb la seva silueta punxeguda. Ens aturem uns moments a la gran balma que forma la sortida del vessant sud del forat. Contemplem el paisatge i prenem el camí que segueix per l'altre costat. El caminet avança cap a l'oest sota les cingleres de la serra. El dia es va tapant, i cap a la zona del Puig Campana i la serra d'Aitana ja s'endevinen cortines de precipitació. Anem avançant cap a l'oest, just en la direcció d'on ve la pluja. Trobem una cruïlla per anar a veure unes pintures rupestres, però hi renunciem ja que el temps es complica. El camí planeja en la primera meitat d'aquest vessant, just fins al damunt de les cases de la Font de la Barca, un dels altres punts d'accés al massís.

Passada la cruïlla de la Font de la Barca el camí comença a pujar. Just aquí comencen a caure gotes, i més endavant un ruixat que ens obliga a posar-nos els impermeables, excepte el Fum que continua a la intempèrie. Anem pujant suaument fins a les restes del Fort de Bèrnia, un antic castell bastit el segle XVI per ordre del rei Felip II de Castella per protegir la zona dels atacs moriscos en aquest sector a tocar del mar. Actualment queden només algunes restes de l'antiga fortificació. Utilitzem una petita barraca per resguardar-nos uns minuts de la pluja, que afortunadament en poca estona remet i ens permet continuar. Amb mal temps havíem descartat de pujar al cim i havíem decidit conformar-nos en fer la volta, exactament el recorregut del PR-CV 7. Però veiem que el cap de núvol que portava la pluja es desplaça cap al nord, i el temps millora ràpidament. Així doncs recuperem la idea de fer cim.

Darrere mateix del fort surt un camí que comença a pujar fort cap als crestalls rocallosos que es veuen força amunt encara. Nosaltres planegem uns metres fins al Planiol, on sembla que el camí és més fàcil. Prenem un corriol més precari i pedregós que gira a la dreta (nord-est) i comença a pujar decididament cap a la part superior de la muntanya. El camí és escarpat, i en alguns punts relliscós. Al cap d'una estona de pujar fort cal superar un ressalt rocós, al principi amb una petita grimpada molt fàcil, i més endavant amb un pas lateral equipat amb una cadena que tampoc no comporta cap complicació. Fins i tot el Fum passa bé aquest tram, tot i que l'agafem perquè no rellisqui, ja que el pas és una mica aeri. Aviat assolim la cresta, i ja només queda anar-la seguint fins al cim. Queda però una bona tirada, i també caldrà tornar a grimpar en una petita canaleta que ens porta ja al tram superior que fem sense més problemes.

Al cap d'una bona estona arribem als 1.126 metres del pic de Bèrnia, el punt més alt d'una llarga cresta transversal. Davant nostre la costa mediterrània es mostra exageradament urbanitzada, sense cap tram lliure d'edificis i xalets. Si seguim la línia de la serra fins al mar, veiem que en realitat finalitza amb tots els honors, amb el magnífic Penyal d'Ifac, al damunt de la població de Calp. Dalt del cim el vent bufa fort, i no convida a estar-hi gaire estona. Sí que aprofitem però per contemplar aquest entorn que combina magníficament el mar i la muntanya, i on només l'exagerada obra humana espatlla un paisatge ben bonic. Fem unes fotos dalt del vèrtex geodèsic, amb visió cap a totes bandes. També podem contemplar diversos massissos i cims ben interessants de les muntanyes alacantines.

Baixem pel mateix camí fins a prop del fort, al Planiol, just a sota de les escarpades i espectaculars parets del Morro de l'Aspre. A sota de les parets prenem el camí que gira a la dreta (nord), i ressegueix a mitja alçada el vessant occidental de la serra de Bèrnia. Seguim aquest camí fins que gira cap a la dreta i entra de nou al vessant nord, just del que havíem sortit. Queda encara una llarga baixada per una vella pista damunt de bancals erms que ens van acostant poc a poc al punt d'inici. Acabem una ruta ben variada per una magnífica muntanya ben a prop del mar. Una serra amb vessants escarpats i un túnel natural que la creua i que és un dels seus atractius. Hem fet una volta circular que permet contemplar les diverses cares de la muntanya, i des del cim una amplíssima panoràmica de l'entorn des de la costa fins a les muntanyes alacantines.