Posets (3.375 m.)

Fem una escapada ràpida per pujar el pic de Posets, la segona muntanya més alta dels Pirineus. L'ascensió és fàcil, ja que només cal seguir el camí evident. No hi ha cap tram tècnic ni complicat si seguim el camí tradicional pel refugi Ángel Orús, això sí, caldrà superar un desnivell positiu superior als 1.800 metres.

Sortim de Berga el divendres al voltant de dos quarts de quatre de la tarda. Som cinc, però prop de Cervera recollirem dues companyes més que vénen des de Barcelona. A Sant Ramon reunim tot l'equip, 7 persones que marxarem tots junts amb la furgoneta: la Sílvia, l'Anna, la Meritxell, la Núria, el Jordi, el Toni i jo mateix, el Marc. Fixeu-vos en l'èxit que suposa fer una sortida de muntanya amb majoria femenina!

Arribem a Grist (o Eriste) i just passat el poble prenem una pista cap a l'esquerra en pujada. Hi ha un cartell que indica el refugi Ángel Orús. La pista és força dreta, primer asfaltada i més endavant forestal, tot i que es pot circular amb precaució de les pedres, del barranc i sobretot en cas de coincidir amb cotxes que baixen. Al cap d'aproximadament 4 quilòmetres trobem un aparcament en què ja hi ha altres vehicles. Aparquem la furgoneta, agafem les motxilles, preparem els frontals i comencem a caminar. Són les 8 i cinc minuts del vespre.

Tot just començar passem pel costat de la cascada de l'Espigantosa, un bonic salt d'aigua. No ens encantem. Encara no és fosc, però el primer tram de camí transita per un bosc espès, i la sensació de foscor és acusada. Al cap d'una estona la foscor és més evident i posem en marxa els frontals. El camí puja força, però no és perdedor, ja que a més a més d'estar molt fresat hi ha marques reflectants, sensibles a la llum dels frontals.

Caminem 1 hora i 25 minuts i arribem al refugi. La foscor ja és total, però des de feia una estona véiem la llum del refugi. Hem fet una bona pujada: 570 metres de desnivell i a bon ritme. Com que encara no havíem sopat, la gana ens feia avançar més lleugers! Arribats al refugi ens donen l'habitació que prèviament ja havíem reservat. La compartirem amb un altre grup. Les habitacions del refugi Ángel Orús estan molt ben condicionades, amb lliteres i dos banys a dins la pròpia habitació. Una comoditat més pròpia d'un hotel que d'un refugi, però és d'agrair. L'habitació que tenim és per a 12 persones. Com que anem força tard, ens portem nosaltres el sopar. Sopem i aviat ens retirem cap a les habitacions per dormir. Demà tenim una jornada intensa. Estem pendents del temps, una mica insegur.

El dissabte es lleva serè i fresquet. Baixem a esmorzar al voltant de les 7. L'esmorzar és el típic dels refugis, però en format bufet lliure. Mengem bé, i tot seguit deixem els sacs i allò que no necessitem per l'excursió a les taquilles del refugi, agafem les motxilles i comencem a caminar.

Només sortir del refugi el camí ja enfila fort. L'itinerari és evident, el camí és molt fresat i hi ha moltes fites. Avancem a bon ritme, però sense córrer. El Jordi i la Meritxell posen un ritme fort. El Jordi alguns trams puja molt de pressa per entrenar. Es nota la bona forma com a corredor de muntanya. Després del primer tram de forta pujada passem per un tram de pujada més moderada fins arribar a la base de la Canal Fonda. Aquí el camí ja enfila de valent. És el tram amb un desnivell més pronunciat. La Canal Fonda és una canal molt marcada, a l'interior de la qual hi ha trams amb grans blocs de pedra i trams amb pedra més petita, i fins i tot té alguna congesta de neu. Alguns anys cal pujar amb piolet i grampons, però enguany es poden vorejar les congestes i pujar sense més problema. El Jordi i jo mateix pujàvem amb sabatilles de muntanya, mentre que la resta ho van fer amb botes. Alguns portàvem pals, que ajuden a impulsar-se i pel tipus de camí no fan nosa enlloc.

Després d'una bona estona de pujada arribem al cap d'amunt de la Canal Fonda, just a la base del conegut Diente de Llardana (3.094 m.), un llom rocós amb una acusada forma de dent. És molt vertical i impressionant. Continuem caminant i al cap de poc superem la barrera dels 3.000 metres d'alçada. A partir d'aquest punt el camí continua sent força costerut, especialment a partir del moment en què enfilem l'aresta somital, coneguda com a Espalda de Posets. Es tracta d'una cresta sense cap dificultat, tot i que en algun punt cal agafar-s'hi amb les mans. Hi ha molta gent pujant al cim, i el dia finalment ha estat esplèndit, assolellat i sense vent. De fet molts pugem amb pantalons curts i màniga curta, tot i que un cop arribats al cim ens abriguem.

Arribem al cim en 2 hores i 50 minuts, havent fet 1.225 metres de desnivell positiu des del refugi. És força bon ritme per anar amb un grup de 7 persones. A dalt al cim hi ha força gent. Contemplem el meravellós paisatge que veiem a banda i banda. Alguns diuen que des d'aquest cim hi ha una de les millors panoràmiques de tots els Pirineus. Val a dir que les vistes són increïbles cap a totes bandes. És un cim molt més elevat que els més propers, i per tant queda aïllat sense cap altre al voltant que impedeixi la vista. Cap a l'est veiem perfectament el massís de la Maladeta i l'Aneto. Cap a l'oest el Mont Perdut i el Vignemale. Cap al nord el Perdiguero i els cims propers, i un llarg etcètera. Els més coneixedors de les muntanyes pirenenques s'entretenien a endevinar alguns dels centenars de pics que es poden contemplar des d'aquí.

Al cap d'una estona prenem el mateix camí per tornar al refugi. N'hi ha d'altres, per exemple el que volta els estanys, però cal seguir una cresta un xic més complicada. Alguns muntanyencs també opten per la cresta de las Espadas, però és força complicada i cal anar ben equipat. Nosaltres tornem pel mateix camí, i al cap de 2 hores i 30 minuts aproximadament tornem a arribar al refugi. Fem parada per dinar tranquil·lament, i fins i tot fem una mica de migdiada. Tot seguit, encara emmandrits agafem el camí de tornada cap al cotxe, i en poc més d'una hora donem per finalitzada l'excursió.

Baixem cap a Grist, i anem a Benasc on farem nit. Fem un volt pel poble i un bon sopar al restaurant la Buhardilla abans d'anar a dormir. Ha estat una excursió fàcil fins al segon cim més elevat dels Pirineus. Fins i tot en ha semblat més fàcil del que pensàvem. Fer-ho en dues etapes facilita l'ascensió, ja que tot seguit seria força més dur. Un cop més hem pogut comprovar que fer muntanya amb els amics és d'allò més divertit, especialment com hem fet en aquesta ocasió, amb una bona colla.

Imatges de l'ascensió al Posets

Més fotos de la sortida a l'Àlbum de fotos de Posets del Toni Pérez.