Zelené pleso i Vel’ká Svišt’ovka (2.038 m.)

Remuntarem la vall de Biela Voda des de la cruïlla de la carretera per un camí còmode que ressegueix el rierol i avança fins a l'estany Zelené, tancat en un bonic circ entre muntanyes escarpades. És un camí còmode i ben indicat que avança cap al nord i més endavant gira cap a ponent alhora que comença a pujar més fort. Fem parada i fonda al refugi i tot seguit iniciem una pujada molt forta i pedregosa fins un petit cim arrodonit i poc destacat, però que és un mirador de primer ordre. De camí creuem un tram molt dret equipat amb cadenes. Passat el cim planegem pel camí Tatranská Magistrála durant una bona estona fins a l'estany Skalnaté, on comença a ploure i agafem un telefèric que ens baixarà fins a la vall, concretament al poble de Tatranská Lomnica.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Cruïlla Biela Voda Tatra (Eslovàquia)
• Distància: 13,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.135 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Tram equipat amb cadenes
• Cartografia: Vysoké Tatry Kompass (1:25.000)

Itinerari

Crònica

És el nostre segon dia a les muntanyes del Tatres, i ens anem acostumant a aquesta mena de temps insegur que no t'impedeix sortir, però que genera inseguretat. Núvols que van i vénen, capçaleres de les muntanyes tapades, boirines i força humitat. De fet el dia d'avui és més tapat que els anteriors, però la ruta que tenim prevista no s'enfila fins molt amunt, tan sols supera lleugerament els 2.000 metres en el seu punt més alt. L'interès principal de la ruta és conèixer el sector més oriental de la serra dels Tatres, els coneguts com a Tatra Blanc o Belianske Tatry en eslovac. El punt d'inici és la cruïlla de la vall de Biela Voda a la carretera que voreja el sud dels Tatres. S'hi pot arribar amb cotxe i deixar-lo en un aparcament (de pagament) o bé com fem nosaltres arribar-hi amb autobús, ja que hi ha una parada just a l'inici de la vall.

Comencem a caminar seguint una mena de pista que s'estreny al cap de pocs metres. La pista marxa cap al nord en direcció a les muntanyes, les capçaleres de les quals es mostren encapotades. El riu Kezmarska Biela Voda vertebra la vall, i en algun punt forma petits saltants quan l'aigua s'escola entre els blocs de granit. La pista esdevé una mena de camí ample i pedregós, prou còmode per caminar. Fins i tot ens creuem amb una mena tot terreny de càrrega de petites dimensions i de l'època soviètica que abasteix el refugi. A l'indret de Kovalcikova Polana (1.226 m.) trobem una cruïlla de camins senyalitzada, i continuem en la mateixa direcció seguint les marques grogues. Destacar els pals senyalitzadors de camins, fets amb troncs i una mena de petita teulada vermella que té la forma de barret. Són curiosos i vistosos.

La pujada per la vall no és difícil, però sí notablement llarga. Té un primer tram més obert, llavors entrem en un bonic bosc d'avets, i la part superior es torna a aclarir a mesura que ens apropem al circ. El tram central pel bosc és una mica més dret, però sempre es va pujant còmodament. Ens anem apropant a les muntanyes que encerclen el circ del fons de la vall. Són muntanyes abruptes que creixen de cop i formen un sector molt vertical de roca granítica fosca i severa. El pic més destacat de la zona és el Jahnací, de 2.230 metres, tot i que no l'arribem a veure del tot ja que els núvols tapen les capçaleres. Però tot el circ està envoltat de diversos pics estètics i verticals que conformen un entorn molt bonic.

Triguem gairebé dues hores i mitja a arribar a l'estany Zelené pleso (pleso en eslovac significa estany). Just a sobre de l'estany s'aixeca un refugi de notables dimensions on hi ha força bullici. Els refugis del Tatres són molt concorreguts, sobretot per excursionistes que hi paren per fer una pausa i menjar alguna cosa. Als refugis serveixen menjar a tothora, i tenen una carta ben variada. Tenen una filosofia diferent dels refugis d'aquí. Són més aviat restaurants ubicats a la muntanya, on també hi pots dormir, però sobretot s'hi menja. Després de dues hores i mitja de caminar se'ns ha obert la gana, i com que tothom menja, ens apuntem a la festa. Mengem una mena de crep de melmelada de fruites del bosc (crec recordar que el nom dels creps és: Palacinky) que és deliciós, juntament amb un te. Mengem dins del refugi, ja que a fora hi fa fresca. Una altra cosa que ens ha sorprès dels Tatres: a mig agost i gairebé hi fa fred.

Tornem a caminar i canviem de direcció. Des del fons del circ on hi ha l'estany i el refugi haurem de girar i encarar-nos de nou cap al sud. És gairebé com si giréssim, o més aviat fem una U. Deixem enrere el fons del circ i ens n'escapem per una de les poques sortides que té. A mesura que ens anem allunyant contemplem la bellesa d'aquest indret, que fins ara no havíem pogut veure ja que veníem de més avall. Ara com que anem guanyant alçada, contemplem el fons del circ, amb l'estany i el refugi al costat. I per sobre un reguitzell de muntanyes escarpades i tarteres esquerpes. El camí comença pujant suau fins un estanyol secundari. Tot seguit comença una pujada duríssima que aviat ens porta fins un tram semivertical equipat amb una cadena. Hi ha un grup que baixa molt lent per les cadenes, i en sec veiem que el podem esquivar lleugerament per sota mig grimpant. Amb poc esforç superem aquest tram i entrem en una part del camí que fins i tot és una mica aeri, però sense cap dificultat. Gaudim de bones vistes tot i els núvols.

El camí és dret i pedregós, tot i que molts trams estan arranjats amb grans lloses de granit que treballadors de l'època soviètica, amb molta paciència i esforç van anar col·locant. Fa un marcat zig-zag per guanyar alçada fins al collet Sedlo pod Svišt'ovkou que s'endevina des de lluny. Esbufetant assolim el collet, tot i que el dia és excel·lent per caminar ja que fa més aviat fresca. El camí continua a l'altra banda del collet, però desviant-nos un centenar de metres coronem un petit cim, el Vel’ká Svišt’ovka (2.038 m.), un turonet poc destacat però que és un mirador natural de primer ordre. A sota tenim el circ on hi ha l'estany Zelené i el refugi, que es veuen molt lluny, uns 500 metres de desnivell més avall. Per sobre les muntanyes escarpades del sector del Jahnací, i cap al sud la gran plana d'Eslovàquia. Passem uns minuts al cim, fem algunes fotos i continuem la ruta, ja que els núvols s'han anat espessint i pot començar a ploure en qualsevol moment.

El camí continua a l'altra banda del coll, i avança cap al sud. Des del refugi anem seguint els senyals vermells del Tatranská Magistrála, el gran camí que voreja a mitja alçada el vessant sud dels Tatres. El camí faldeja la muntanya en una zona oberta i poc destacada. Caminarem una bona estona amb vistes cap al telefèric que s'enfila cap al pic Lomnicky, el segon més alt del Tatres. Avançarem de pla pel camí ben traçat i empedrat fins arribar a l'Skanlaté pleso, un petit estany on hi ha l'estació del telefèric que puja cap al cim. A part de l'accés al cim on hi ha una estació meteorològica, aquest i altres telefèrics i remuntadors de la zona pertanyen a l'estació d'esquí que surt de baix al poble de Tatranská Lomnica. Al punt de confluència dels dos telefèrics, el que puja i el que baixa, també hi ha un gran restaurant. En arribar a les intal·lacions comencen a caure gotes. Fem una parada al bar per fer un te i reposar després d'unes 6 hores de ruta i un bon desnivell. Tot seguit prendrem el telefèric per baixar fins al poble, on acabarem l'excursió, i de nou prendrem el bus cap al poble de Ždiar on tenim el camp base aquests dies.