Monte Cinto (2.706 m.)

La muntanya més alta de Còrcega està situada al nord de l'illa, i exigeix una dura jornada en què cal cobrir una gran distància i sobretot un notable desnivell per terreny abrupte. Sortim des del vessant sud el petit poble de Lozzi. Caminem per una llarga pista tancada al trànsit, i l'adrecem per un caminet que retalla els revolts. Al final pugem fins un altiplà on cal baixar uns metres fins al refugi de l'Erco. A partir d'aquí comença una llarga i dura pujada, primer per terreny descompost, i a la part superior sobre roca. Cal seguir amb atenció les fites i buscar el millor pas en un entorn rocós, escarpat i vertical. Cal fer diverses grimpades fàcils i pujar per roca molta estona fins a assolir el cim, des el qual hi ha una panoràmica extensa, des del mar fins a la resta de cims propers. Baixem per la mateixa ruta en una llarguíssima jornada de més de 10 hores, molts quilòmetres i un desnivell superior als 1.700 m.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Alta muntanya
• Lloc de sortida: Lozzi Còrsega
• Distància: 15,60 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.735 metres
• Temps: 10:25 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Petites grimpades a la part superior
• Cartografia: Corte/Monte-Cinto/Pnr de la Corse IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Sembla que sent el cim més alt de l'illa, el Monte Cinto hauria de ser una muntanya molt concorreguda, amb accessos relativament còmodes i tota mena de serveis. Res més lluny de la realitat. En primer lloc ens va sobtar arribar a l'últim càmping on es pot acampar, al cap d'amunt del poble de Lozzi, i que hi hagués tan poca gent. No es veia un especial ambient muntanyenc, ni rètols indicant el cim, ni res que fes pensar que des d'aquí s'iniciava la ruta cap a aquesta gran muntanya. De fet hi ha dos accessos possibles, pel nord a través de la vall d'Asco, o pel sud. No sabria dir quina opció és millor. Ens va semblar de provar-ho pel sud, ja que havíem llegit que el camí era més còmode, cosa que ara no gosaria afirmar. Pel nord no puc opinar, però mirant des del cim es veia un entorn més d'alta muntanya, potser més agraït. Pel sud a més a més, tens una pista molt llarga i pesada, de 7km, que escurçada pel camí que la retalla venen a ser uns 4 i pico.

Hem passat la nit al càmping l'Arimone, un dels dos que hi ha de costat al cap d'amunt del poble de Lozzi, just on s'acaba l'asfalt i comença la pista tancada al trànsit amb una barrera. El dia següent ens llevem i ens preparem per la ruta. Hauríem d'haver sortit més d'hora, però com que el dia anterior vam arribar força tard i estàvem cansats de la ruta, finalment acabem sortint al voltant de dos quarts de nou. Sortim a peu del mateix càmping, un lloc agradable, còmode i tranquil, i marxem caminant per la pista direcció oest. Al cap de pocs minuts una fita i uns senyals de pintura marquen un camí cap a l'esquerra que retalla la pista. Aquesta serà la tònica durant poc més d'una hora. Anirem caminant trams per la pista i trams pel camí que en retalla els revolts. És un tram força avorrit, per terreny obert i assolellat. Ja de bon matí fa calor, i no hi ha ni una ombra. Pugem per un terreny erm, poblat només per matolls. Tenim al davant la gran mola de pedra allargassada del Monte Cinto, tot i que no se n'endevina el cim.

Després d'una hora i quart de caminar pujant de forma força suau, arribem a una mena de placeta on s'acaba la pista. Una mica per sota hi ha unes petites cabanyes on hi guarden el bestiar. On s'acaba la pista neix un camí que continua pujant cap a l'oest, un camí ben fresat i amb la mateixa característica del terreny: zona oberta, matolls, vessants oberts i arrodonits. Ens anem aproximant a la base de la gran muntanya. Pugem fins un petit turonet, i s'obre davant nostre una vall ampla i oberta just a sota de la muntanya. Hem de baixar uns metres fins al fons d'aquesta vall ampla, on es veu al fons el petit refugi de l'Erco. Baixem suaument fins al refugi, lliure però amb molt bones condicions. La font no funciona, però al costat hi ha un rierol que baixa ufanós. Fem una brevíssima pausa en la nostra ruta i seguim endavant.

A partir del refugi de l'Erco el panorama canvia radicalment. Si fins ara havíem caminat per terreny còmode i suau, ara comencem a enfilar-nos pel vessant sud de la muntanya més alta de Còrsega. És una gran muntanya, amb un desnivell des d'aquest punt superior als 1.100 metres concentrats en poca distància. És doncs una muntanya molt dreta. A més a més, el terreny és incòmode. Des d'aquí hi ha dues possibilitats per pujar. Nosaltres triem la més directa, ja que la ruta és prou llarga. Des del refugi seguim de front fins a la base de la muntanya, on comença un camí indicat només amb fites. No trobarem a penes indicadors, només un parell de fusta a la zona superior. El camí s'enfila fort per una zona de pedres soltes. Comencem la llarga pujada, fet zig-zags que s'adapten a un terreny molt dret.

Poca cosa es pot explicar del camí, més enllà que és molt dret, pedregós, llarg i un pèl monòton. Pugem durant molta estona, buscant sempre el millor pas indicat per les fites, tot i que a vegades hi ha petits dubtes. El recorregut cada cop és més dret, i a mesura que ens acostem a la part superior el camí ja és pràcticament tot sobre roca. Cal fer petites grimpades per canaletes, lleixes o blocs. Trobem un parell d'indicadors en dos punts concrets, però la millor indicació són les fites i la intuïció de muntanya. Anem sortejant els diversos obstacles del camí, sempre fàcils, de primer grau, amb algun pas lleugerament aeri. Ens acostem al tram final, on ja s'endevina la carena. Una última grimpada entre blocs i veiem la petita creu que corona aquest gran cim. Després de 5 hores i 40 minuts de marxa coronem el sostre del Monte Cinto (2.706 m.)

L'ambient humit de mar provoca boirines i el dia no és clar. Tot i això es veu cap a ponent la costa oest de Còrsega. També es poden contemplar innombrables puntes d'aquest gran massis muntanyós que configura l'espina dorsal de l'illa. Destaca per la seva impressionant forma el Paglia Orba, cap a l'oest, conegut com el Cerví cors per la seva forma escarpada. Era un dels altres objectius d'aquests dies a Còrsega, però ens va faltar temps. Fem una pausa al cim per contemplar el paisatge, dinar i sobretot descansar després de la llarguíssima pujada. Coincidim amb ben poca gent al cim, ja que a diferència del que pensàvem no és molt concorregut, imaginem que per la duresa de la ruta. Comencem el descens pel mateix camí, que ja endevinem que serà llarg i pesat.

Efectivament la baixada és llarga i incòmoda, la primera part per terreny més pedregós on cal fer petites desgrimpades, i després per terreny també pedregós, però més trencat, ja no roca constant. Anem desfent el camí fet, i triguem dues hores i quart a baixar el tram més dret fins al refugi. Ja només quedarà una petita pujada fins al llom, i un tram de camí suau i la llarga pista, gairebé 2 hores més de caminada. En total gairebé 10 hores i mitja, 16 km. i 1.750 metres de desnivell, un itinerari dur que ens ha ocupat tot el dia. De fet, avaluant una mica la ruta, no puc dir que sigui un cim especialment bonic, excepte les vistes de la part alta, ja que té trams molt monòtons, sobretot l'aproximació. Sí que fa gràcia arribar al punt més alt de l'illa, però l'esforç que exigeix és gran. Veiem que moltes de les muntanyes de Còrsega són llargues, i això ens fa replantejar lleugerament el programa, ja que si volem fer muntanyes tan llargues tindrem poc temps per fer els trajectes interiors i visitar altres llocs d'interès de l'illa. En qualsevol cas, el Monte Cinto és una gran muntanya.