Volta al Puigllançada

A la riba del Llobregat, al peu de la bonica església de Sant Vicenç de Rus, comença una llarga pedalada circular per la falda del característic cim arrodonit. Un parell de quilòmetres per carretera ens enfilen a les fonts del Llobregat, i aquí comença una pista llarga i dreta que volta el Tossal d'Orriols. Tot seguit planegem per una pista panoràmica prop dels 2.000 metres d'alçada a la base del Tossal de Rus i que segueix pujant fins la zona de la Comella, als dominis de les pistes d'esquí de la Molina. Baixem fort per una pista pedregosa entaforada dins del Torrent Negre, i seguint pistes de serveis avancem cap a la zona de la Pia, a l'estació de la Masella. Una pujada duríssima arriba al coll de la Mola, on seguim per pendent més suau fins a Coll de Pal, on tornem a entrar al Berguedà. Molt a prop comença una pista molt dreta i pedregosa que baixa cap al nucli de Gavarrós. Una última pujada s'enfila al petit nucli de Pardinella i el collet Roig, i acabem baixant per la ràpida pista de la baga de Rus. Ruta dura pel desnivell i les fortes pujades, amb bones panoràmiques en tot moment.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Sant Vicenç de Rus , Castellar de n'Hug (Berguedà)
• Distància: 50,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.150 metres
• Temps: 7:20 hores
• Dificultat: IBP=189
• Sensació de dificultat: Força fàcil Molt desnivell. Trams de pendent molt dur. Baixada de Gavarrós dreta i pedregosa
• Cartografia: Moixeró - La Tosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Tinc per davant tot un dia de bon temps per fer una volta en bicicleta. Avui surto sol, amb la motxilla i l'entrepà. Feia temps que rumiava una ruta al voltant del Puigllançada, i mirant els mapes així com combinant rutes d'altres ciclistes publicades a Internet, veig la possibilitat d'un bon itinerari totalment circular i amb molt poc asfalt. Un dels requisits de la ruta era passar pel petit nucli de Gavarrós, on curiosament no havia estat i també em feia gràcia anar-hi. Així doncs preparo una ruta que surt des dels peus del riu Llobregat, al vessant sud de la muntanya i que es va enfilant amb pendents forts cap als tossals d'Orriols i de Rus, muntanyetes arrodonides germanes petites del Puigllançada. Un cop a dalt es pot anar planejant i acabar de pujar als dominis de les pistes de la Molina i continuar cap a la Masella, on caldrà enfilar fort per assolir el Coll de Pal. De nou al vessant sud vindrà una baixada molt forta cap a Gavarrós abans de tornar al punt d'inici amb una pujada afegida que semblava inocent, i no ho és.

El lloc de sortida és la bonica església de Sant Vicenç de Rus, tres o quatre quilòmetres al sud de Castellar de n'Hug. L'elecció del lloc no és casual, sinó que aquest és el punt més baix de la ruta, de manera que començaré pujant i acabaré baixant. També és un lloc còmode per aparcar, ja que hi ha una gran esplanada davant del temple, i a més a més és un lloc molt bonic. L'església té una sola nau de canó, amb un absis decorat amb arcuacions llombardes, campanar d'espadanya i porta a migdia. Està datada entre els segles X-XII, i s'hi van trobar unes interessants pintures a l'interior, actualment conservades al museu diocesà de Solsona, però amb una còpia in situ. Destaca també la porta d'entrada amb un antic forrellat. L'església està restaurada i es pot visitar els dies festius. Davant hi ha una gran esplanada on preparo la bicicleta i els estris per començar la ruta.

Des de l'aparcament torno a la carretera que puja a Castellar de n'Hug i la segueixo un parell de quilòmetres fins a l'hotel de les fonts del Llobregat. A l'esquerra marxa una pista que ressegueix el recent nascut curs fluvial. Pujo un quilòmetre més aproximadament fins a l'accés a les Fonts del Llobregat, d'obligada visita si no es coneix l'indret. Aquest any baixa poca aigua per causa de la sequera. Fa un temps vam iniciar aquí una excursió que ens va portar fins al cim del Tossal d'Orriols. Precisament passat l'últim aparcament de les fonts marxa una pista a l'esquerra que s'enfila cap a la masia medieval d'Orriols (cognom que porten un bon percentatge de la població de Castellar de n'Hug). La pista puja fort i amb trams molt forts. Va guanyant alçada cap al nord, oferint a mesura que es puja, una bona visió cap a la vall del Llobregat i el massís del Catllaràs.

La pista va fent giravolts tancats per amotllar-se al vessant de la muntanya. Al peu de la masia de cal Pau Solana gira fort a l'esquerra, i més amunt ho torna a fer a la pleta d'Orriols. La pista encara puja més fort, i és més trencada, just a la base del Tossal d'Orriols, que cal voltejar pels vessants sud i occidental. Es tracta d'una pista en desús, utilitzada només puntualment per usos ramaders. És especialment dret l'últim tram que voreja el tossal per l'esquerra, fins a la collada del mateix nom, i encara continua uns metres més fins a les esplanades properes al coll de la Creueta, que queda a un centenar de metres, i no cal arribar-hi. Un cop arribats als prats d'alçada, a 1.900 metres s'acaba la dura pujada que ha portat fins aquest punt. En 8 quilòmetres des de la sortida ja he pujat 900 metres per pistes amb trams trencats i pedregosos, on cal parar atenció a no perdre tracció. Amb una mica d'esforç i persistència, la pista és totalment ciclable.

Arribo a la banda nord del Tossal d'Orriols, que mostra la seva característica forma cònica i arrodonida, amb una base ampla. Aquesta és una zona de prats d'altura, amb un relleu arrodonit ideal pel bestiar. El coll de la Creueta queda un centenar de metres cap al nord, però aquí la pista gira cap a l'esquerra (ponent), i comença a planejar. És un plaer pedalar sense esforç després de la dura pujada. Aquest tram planer és molt agradable, ja que transita a 1.900 metres i amb bones vistes cap al sud. Mirant cap a ponent, precisament la direcció cap on avança la pista, es veu el Tossal de Rus, i just al seu darrere el Puigllançada. Ambdues són muntanyes arrodonides i de base molt ampla; la primera de dimensions més discretes, i la segona de notable magnitud. La pista segueix planejant sota el tarter de Rus, a la base del cim del Pla Baguet, una de les múltiples protubertàncies arrodonides d'aquesta zona oberta i sense vegetació. Arribo al coll de la Bassa, on hi ha les barraques de Rus, unes construccions d'us ramader que en aquesta època estan el plena activitat. Els immensos prats de la rodalia estan plens de bestiar pasturant.

Sóc ara just a sota del Tossal de Rus, que vorejo per la dreta seguint la pista que puja molt suaument, gairebé planejant. Cap al nord, per sota de la pista on circulo, es pot contemplar el pla d'Anyella, i més enllà el Puigmal domina l'horitzó. La pista passa just per sota del cim arrodonit, just fins a la collada de Tortes, on hi ha una cruïlla. Cal fer un gir de 180º a la dreta i començar a pujar per una pista encara més trencada que comença a remuntar la base del Puigllançada. Des d'aquest punt es pot contemplar la característica forma del Tossal de Rus, ample i arrodonit, i amb un seguit de feixes paral·leles des de la base de la muntanya i fins a mitja alçada que semblen com si l'haguessin llaurat. Em pregunto què deuen ser, ja que no sembla un efecte natural.

Després d'uns quilòmetres suaus al Pla de Rus, ara toca tornar a pujar. La pista precària s'enfila direcció nord per les costes de la Geperuda, del Mig i de la Comella. La pista torna a enfilar fort i aviat es guanyen els 2.000 metres d'alçada. Mica en mica va girant a l'esquerra (ponent), i continua enfilant-se cap al cap de la Comella, on es troben primer uns paravents de l'estació d'esquí de la Molina, i més amunt els remuntadors que arriben fins al cap de la Comella i l'Amorriador de Rus. Precisament la pista passa just pel Cap de la Comella, on arriba un dels ginys mecànics, ara inerts. Aquest és el punt més alt de la ruta d'avui, a 2.215 metres. Des d'aquí, amb ganes, es podria pujar fins al cim del Puigllançada, amb escassos 200 metres de desnivell afegits. Però la ruta és llarga i cal reservar forces. Així que des del Cap de la Comella començo a baixar cap a la zona de la Comella, enmig del domini esquiable de la Molina, i amb una vista esplèndida cap a la Tosa, que queda just davant.

Una baixada fàcil i directa em porta fins a la part superior de la Costa Rasa, on arriben dos telecadires. Aquí faig un gir a l'esquerra i baixo fort entremig de les diverses instal·lacions mecàniques fins a la base dels remuntadors que pugen cap al sector de la Comella. Just en aquest punt s'inicia el Torrent Negre, una marcada coma fonda, estreta i en fort desnivell descendent. Començo a baixar per un caminet que segueix el fons del torrent, per on a l'hivern baixen els esquiadors fent la característica volta a la Muntanya Sagrada. El torrent es va entaforant i el pendent augmenta. La baixada és molt forta i pedregosa, i cal parar atenció. La baixada pel torrent fa aproximadament 1,5 quilòmetres, i és intensa. El torrent va a morir a un altre torrent transversal, el de Coll de Pal, que baixa des del sud. Un cop arribat a la confluència dels dos torrents veig que hi ha un caminet que s'enfila amunt pel torrent de coll de Pal. Em miro el mapa, i efectivament puja fins al coll. Sembla ciclable, tot i ser força dret, i provo de seguir-lo. Avanço uns 600 o 700 metres fins que m'adono que el pendent és massa intens i caldria portejar la bicicleta una bona estona. Sembla una de les rutes de descens, però impossible pedalar cara amunt. Resseguint el torrent amunt la ruta es reduiria en gairebé 10 km., però caldria empènyer una bona estona. Així doncs veient la impossibilitat de pedalar, giro enrere i tiro avall pel torrent de Coll de Pal.

El torrent de Coll de Pal baixa més suaument que el torrent Negre, i en pocs minuts arribo al Pletissar de Dalt, uns metres per sobre del llac de la Molina, on no cal acabar de baixar. Aquí hi ha una cruïlla de pistes tant de terra a l'estiu, com d'esquí a l'hivern. A l'esquerra en marxa una que també reduiria el recorregut, però sembla molt dreta i inabastable en bicicleta (almenys al meu nivell). Per tant, seguint el track que havia preparat prenc un caminet que marxa direcció nord i que s'endinsa en un bosc de pi negre. Passo per sota dels cables del telecabina i avanço un tram molt interessant i divertit per dins del bosc seguint un caminet estret però del tot ciclable, el qual més endavant esdevé de nou pista. Va avançant pràcticament de pla fins que al final baixa i entronca amb la carretera asfaltada que connecta les estacions de la Molina i la Masella. Giro a l'esquerra i començo a pujar per asfalt exactament un quilòmetre, just on hi ha el gran aparcament de la Pia. A la dreta hi ha una zona de lleure amb una font, i a l'esquerra hi ha l'arribada de diverses pistes d'esquí i diversos edificis d'equipaments. Passada la base de les pistes d'esquí marxa una pista de terra que comença a pujar molt fort cap a l'esquerra.

La pista s'enfila per la zona de la Pia seguint una de les diverses pistes d'esquí que conflueixen en aquesta zona, poc per sobre de la base de l'estació de la Masella. La pista inicia un trajecte per la base occidental del Tossal de la Pia, i va pujant molt fort per la part baixa. La pista és molt trencada i pedregosa, amb una pujada molt dura i contínua. Confesso que no vaig ser capaç de fer-la tota seguida sobre la bicicleta, i vaig haver d'aturar-me a respirar un parell de cops. És sens dubte el tram més dur de la ruta, i afortunadament dura escassament dos quilòmetres, però es fa molt dur. Aquesta duríssima pujada es manté constant fins a la pleta Castanys, a la base d'un dels telecadires. Tota aquesta zona seria bonica si no fos per l'acumulació de ginys mecànics, ja que combina trams de bosc amb prats alpins. Però l'acumulació de ferro i les ferides al terreny produïdes per les pistes d'esquí l'hi resten encant.

Un cop a la part superior el pendent disminueix i la pista es fa més agradable. Puja suaument per sobre les pistes d'esquí fins assolir el pla de les Tronques i el coll de la Mola, on puc fer un bon respir. Just en aquest punt comencen diverses rutes de descens amb BTT, i trobo diversos joves ben abillats amb les proteccions i les seves bicicietes de descens. Aprofito aquest tram planer per descansar uns minuts i menjar-me l'entrepà. Tot seguit reprenc la marxa per la pista que després d'una breu baixada torna a pujar, però suaument. És una pujada agradable i progressiva per una pista panoràmica amb vistes cap a la zona central de la Molina, i enllà tota la plana de la Cerdanya. La pista flanqueja alçada sota les costes de Comabella i per sobre dels diversos torrents i pistes d'esquí que baixen cap al pla de la Molina. Avança en direcció sud cap a Coll de Pal, visible des de la llunyania, així com el gran llom arrodinit del Puigllançada.

Pedalant sense gran esforç arribo a les minúscules instal·lacions de l'estació d'esquí de Coll de Pal, on comença l'asfalt. El segueixo encara en pujada aproximadament dos quilòmetres més fins pròpiament el Coll de Pal, al punt més baix que separa el Puigllançada (a llevant) i la Tosa (a ponent). Com no podia ser d'altra manera, al Coll de Pal hi fa vent, i no m'entretinc gaire. Segueixo per asfalt ara en baixada poc més d'un quilòmetre, exactament al PK 18 de la carretera BV-4024. Aquí comença una pista precària que baixa paral·lela a la carretera fins al pla de Canells, on hi ha el xalat-refugi de Coll de Pal (tancat). Sense acabar d'arribar al xalet, la pista fa un gir de 180º a l'esquerra i marxa planejant en sentit contrari. Avança cap a la base sud del Puigllançada, que es veu just davant. Baixa suaument fins a la base d'una gran torre d'electricitat, i llavors fa un gir sobtat i comença una duríssima baixada cap a Gavarrós.

La baixada de Gavarrós és llarga, dura i pedregosa. És dura sobretot pel desnivell, ja que hi ha trams on el pendent és molt intens, i en ser una pista en desús, trencada i pedregosa, cal anar amb compte amb els frens i la direcció. Cap al sud hi ha una bonica vista de l'ampla vall de Gavarrós i Riutort, i al fons els vessants boscosos del Catllaràs. La baixada és entretinguda, i va seguint més o menys la direcció d'una aparatosa línia d'alta tensió. La pista traça diversos girs per anar perdent altura i amotllar-se al terreny. Passa pel costat d'una cabana de pastors, més avall la Casa Freda (abandonada) i tot seguit un parell de zig-zags més abans d'arribar al nucli de Gavarrós. És un nucli petit, bàsicament la bonica església de Sant Genís, la rectoria i la gran casa de cal Cabanes. L'església és romànica, però no té la típica forma tubular, sinó que té planta basilical, amb el campanar separat. És un temple molt bonic, i segons s'explica depenia d'un castell que hi havia hagut. M'explica més tard l'amic Joan que la gent de Bagà parlaven de la por de Gavarrós, com una cosa fosca i negativa. Imagino que la duresa de la vida en aquest racó remot, per sobre dels 1.300 metres, i amb comunicacions difícils, devien afavorir les fosques llegendes.

A partir de Gavarrós la pista millora, amb un ferm més dur i un pendent més suau. Segueixo baixant per la pista fins a trobar una cruïlla, on abandono la pista principal que segueix baixant al peu del riu Gavarrós, i prenc el ramal de l'esquerra, que per pena meva comença a pujar. Primer sembla que la pujada serà suau, fins un petit collet, però després veig que continua. No és una pujada extrema, però després de gairebé 2.000 metres de desnivell, realment es fa molt costa amunt. La pista passa per sobre de la casa de Prat Terrer, i tot seguit continua cap als camps de la Pardinella. M'aturo un moment per contemplar una femella i un cadell de cèrvol que pasturen per un dels caps sota el petit nucli rural. Pujo uns metres més fins l'accés del petit nucli de Pardinella, on hi ha una gran masia i l'esglesiola de Sant Josep. La pista continua endavant uns metres per damunt de la masia, a la qual no convida a acabar d'arribar-hi ja que surten uns gossos cridaners. La pista encara puja uns metres més fins al coll Roig, el nom del qual es fa ben palès amb uns curiosos terrers vermellosos. Passat el coll a pista segueix pujant per sobre del refugi d'Erols (que no s'arriba a veure), i ho fa fins al collet de la Casa Nova. En total, gairebé 4 quilòmetres de pujada i uns 250 metres de desnivell que es fan força feixucs.

El collet de la Casa Nova està situat sota les Roques de Rus, una paret pedregosa i de formes irregulars al vessant sud del Puigllançada i el Tossal de Rus. Des del Collet sí que comença la baixada definitiva. Cal creuar una tanca que impedeix el pas de vehicles i començar el descens per la baga de Rus, una zona de bosc espès on la llum amb prou feines hi penetra. La pista baixa fort durant gairebé 4 km. i va seguint el GR-3 fins al pont de Monell, on desemboca a la carretera, pocs metres per sota de l'església de Sant Vicenç de Rus, on havia començat unes quantes hores abans. Tanco així una interessant ruta que m'ha portat a fer la volta sencera al Puigllançada, començant pel vessant sud i pujant fins a les pastures altes on conflueix amb les pistes d'esquí de la Molina i la Masella, amb tornada pel Coll de Pal i la vall de Gavarrós. És una ruta dura, fins i tot diria molt dura, sense complicació tècnica, però amb molt desnivell i algunes pujades molt dures. Molt agradable el trànsit per la part alta, entremig d'amplíssimes pastures i cims arrodonits. També interessant el descens per sobre la vall de Gavarrós i el petit nucli remot homònim.