Ferrada del Picancel

Entre els dos cims més característics de la serra de Picancel, el Salgaguda i el Serrat del Migdia, fa uns anys hi van muntar una petita via ferrada que acosta els dos punts, altrament separats per un costerut camí. Tot i que ens va costar, vam aconseguir localitzar la ferrada.

Feia molt de temps que havia sentit a dir que alguns membres del centre excursionista de Prats de Lluçanès havien muntat una breu via ferrada per facilitar el pas entre els dos cims més emblemàtics del Picancel: el Serrat del Migdia i el Salgaguda, aquest últim sostre de la serra amb els seus 1.168 m. Moltes vegades he sortit a caminar i a córrer per aquesta zona, i fins hi tot m'hi he aproximat amb bicicleta, tot i la dificultat d'accés. Doncs després d'haver recorregut força camins i quilòmetres per aquesta zona, encara no havia aconseguit localitzar aquesta petita via ferrada, ja que l'accés és difícil i no hi ha cap mena d'indicació.

En línia recta hi ha molt poca distància entre el Serrat del Migdia i el Salgaguda, i ambdós són ben visibles entre ells. Però la sinuositat de les formes i l'abrupte terreny de les diferents canals especialment del vessant nord, fa que la distància real entre els dos cims sigui considerable. El camí que uneix els dos punts obliga a perdre molta alçada, fins prop de la cua del pantà de la Baells, i a fer una volta considerable. Hi ha però un camí més curt, tot i que no més fàcil. Com que aquest dissabte havíem planejat una activitat relaxada, anem a la recerca de la via ferrada del Picancel (per posar-li algun nom, ja que enlloc no n'he trobat cap altre).

Ens apropem amb cotxe fins al monestir de Sant Pere de la Portella, en procés de reforma. És un dels grans exemplars de romànic de la comarca del Berguedà. La seva austeritat, la magnitud considerable de l'església i el campanar, i la bellesa de l'entorn el fan un lloc molt especial, un racó que sempre m'ha captivat. Sortim caminant des del peu mateix del monestir, seguint les marques dels camins de la Portella. Perdem uns metres fins a la Ribera de la Portella, i al peu mateix del rierol el creuem al costat mateix de l'antic pont de Campdou. Anem a buscar una pista força evident que baixa directament del cim del Salgaguda, que veiem inequívocament cap al nord.

El camí és simple, i només cal seguir les marques grogues. Al cap d'una estoneta de seguir la pista, cal deixar-la per seguir un camí poc evident cap a l'esquerra. El camí segueix un tram de roca força dret, una roca conglomerada molt característica d'aquesta zona. No cal arribar a posar les mans al terra, però el camí és molt dret. En poca estona, sense deixar mai el corriol, arribem fins al coll del Tell, que marca la divisòria entre els vessants sud i nord de la serra. Cap a la nostra dreta veiem l'esmolada cresta del Salgaaguda, però no caiem a la temptació de pujar-hi ja que el nostre objectiu avui és la recerca de la ferrada.

Seguint les indicacions d'uns excursionistes que hem trobat una estona abans, a dalt al coll girem cap a l'esquerra, seguint un corriol molt poc evident. Anem seguint el que ens sembla que més s'aproxima a un camí, sempre pujant. Al cap de poca estona arribem a un cim estirat, que mirant el mapa apareix com els Gira-sols. És un cim llarg i estret. Cap a la banda nord hi ha un tallat absolutament vertical, cap al sud veiem també una fondalada força inaccessible, i cap a l'oest, la direcció que hauríem de seguir, tampoc hi veiem un accés possible. Tornem a baixar un tros avall, pensant que ens hem desviat del camí en algun punt. Mirem i remirem. Baixem per una costa molt dreta, ens fiquen dins d'una canal, sempre en el vessant sud. Res de res. No hi ha cap signe de camí. Perdem molta estona i fem moltes voltes. Tornem al coll del Tell i rumiem quina estratègia seguir. Mirant el mapa només hi ha un accés possible: des del cim dels Gira-sols hi ha d'haver un accés cap a l'oest. Tornem a pujar a buscar-lo.

En pocs minuts més tornem a ser al cim dels Gira-sols (1.059 m.), i anem cap a la punta d'aquesta gran roca llargueruda i estreta. Intento baixar una mica cap a l'oest, amb molt de compte, ja que és força dret, i gairebé a la punta veig el final d'un cable de metàl·lic. Sembla que hem fet diana. A la punta oest d'aquest cim, al costat de l'únic arbre que hi ha, una petita alzina bibranca, baixant una mica es veu la punta del cable. Baixem amb compte, ens agafem al cable i desgrimpem un tram d'uns 10 o 15 metres fins arribar a un tram de bosc molt espès. Des d'aquí, sense cap mena de camí evident, baixem intuïnt més que trobant el camí, fins arribar a un altre tram amb un cable metàl·lic que permet baixar un tram més curt. Tornem a trobar un altre tram de bosc, encara més espès, en forta baixada, sense camí. Després d'una forta baixada agafant-nos als boixos arribem a la collada del Pic de Perris (segons el mapa de l'Alpina).

Al collet seguim direcció oest, i ara tocarà enfilar-nos per un tram pedregós amb molt pendent. Anem pràcticament tot el tram amb les mans a terra, podríem dir que és una semi-grimpada. Afortunadament la roca conglomerada de la zona ofereix petits ressalts que faciliten el caminar per aquest tram tan costerut. Arribem dalt d'un petit esperó, fem un petit flanqueig ajudant-nos amb els boixos i amb el que podem, i finalment veiem la paret est del Pic de Perris, totalment vertical, però amb unes escales rovellades que amansen la seva ferocitat vertical.

El tram de la ferrada és curt, aproximadament uns 20 o 25 metres, però pràcticament verticals. Hi ha dos trams, un primer tram totalment vertical equipat només amb escales, sense cable de vida. A mitja alçada comença un cable. Quan comença el cable no hi ha esglaons, i cal pujar agafat al cable però buscant agafadors pels peus. Al cap de poc, hi tornen a haver escales i el cable de vida al costat, i així fins al cim. Són només uns 20 o 25 metres, que vam fer sense equipament, tot i que no és recomanable, ja que una caiguda des d'aquesta alçada seria fatal. El cable està en bones condicions, i els esglaons també, tot i estar totalment rovellats (guants recomanables). Algun esglaó es belluga lleugerament, tot i que la instal·lació és segura. A dalt el Pic de Perris (1.046 m.) només caldria seguir la carena cap a l'est fins arribar al Collet dels Pins, pas previ per arribar al Serrat del Migdia. Però no hi arribem, ja que amb tantes voltes s'ha fet tard, i encara hem de tornar.

Desfem el camí, i és un recorregut lent, ja que és difícil i a més no hi ha camí evident, cal orientar-se bé. Vam deixar-hi alguna fita. Al final, amb totes les voltes que vam arribar a fer per trobar el camí, vam acumular uns 850 metres de desnivell, i gairebé 5 hores de camí. Arribem a la Portella satisfets d'haver trobat aquesta instal·lació tan poc coneguda que permet enllaçar amb poca distància, però amb certa dificultat, el Serrat del Migdia i el Salgaguda, els dos cims més emblemàtics de la serra de Picancel. Visitar aquesta zona és del tot recomanable, la decisió de seguir el camí tradicional o buscar aquesta ruta més directa dependrà de les ganes d'aventura i de descoberta de cadascú.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta