Pic dels Moros (2.137 m.)

Remuntem el Segre des de la Guingueta d'Ix, primer per asfalt i després per un estret corriol fins a Llívia. Pugem a Estavar i prenem una pista precària que ressegueix el torrent de Targasona fins a la població que l'hi dóna nom. Aquí comença la veritable pujada, intensa i continuada, amb molts trams d'asfalt fins als peus del mateix cim. Extensa panoràmica de la Cerdanya i bona part dels cims dels Pirineus orientals, des del Canigó, el Puigmal, la Tosa i el Cadí, i al nord el proper massís del Carlit. Baixem cap a la immensa esplanada de la Calma, a la punta de la qual prenem un caminet deliciós que baixa entre molleres i un bosc d'avets fins a Èguet, on per asfalt tornem cap a Llívia, i pel mateix caminet de nou al punt de sortida.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: La Guingueta d'Ix (Cerdanya)
• Distància: 43,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.145 metres
• Temps: 4:40 hores
• Dificultat: IBP=113
• Sensació de dificultat: Força fàcil Pujades dures (+20%). Descens per corriols força ciclables
• Cartografia: Cerdanya Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Tornem a ser a la Cerdanya, enfilats sobre les bicicletes i preparats per fer cim. Avui tenim per objectiu pujar un cim amb bicicleta, un cim arrodonit i discret, però visible des de tota la Cerdanya i des del qual es té una panoràmica global de la zona molt interessant. És dels pocs cims de més de 2.000 metres que es poden assolir pedalant, i encara no l'havíem visitat. Avui hi posem remei. El punt de sortida lògic per començar l'ascensió és Llívia, i de fet hi passem tant d'anada com de tornada. Però per qüestions logístiques sortim des de la Guingueta d'Ix, fet que afegeix alguns quilòmetres a la ruta, però pràcticament plans. El pic dels Moros, com dèiem, es pot veure des de gairebé tota la Cerdanya, però gairebé mai no ens hi fixem, ja que la seva forma arrodonida l'hi resta interès visual. Està situat sobre mateix de Targasona, a l'Alta Cerdanya, i és un mirador privilegiat.

Sortim de la Guingueta d'Ix i pedalem fins al petit nucli d'Ix. Aquí prenem una carretera local asfaltada que arriba fins als afores de Càldegues. No cal entrar al poble, sinó que seguim de dret fins a Oncés, un poblet encara més petit. Portem poc més de 3 km. Creuem l'estret carrer principal i sortim per un caminet encarat a nord-est. Aquest bonic i estret corriol avança per un bosc de ribera, gairebé paral·lel al riu Segre, tot i que pràcticament no el veiem a causa de la vegetació. És un caminet planer, agradable i força ombrívol que ens conduirà en 2,5 quilòmetres més fins Llívia. Entrem a Llívia fins al carrer principal que travessa la població, girem a la dreta i de seguida prenem la carretera que ens portarà al veï poble d'Estavar, ja en territori francès. Sense entrar a Estavar, girem a l'esquerra, encara per asfalt, i després d'una curta però intensa pujada tornem a girar a l'esquerra quan veiem una evident pista de terra que marxa cap a la font del Sofre.

Deixem l'asfalt i planegem còmodament entremig de camps tot vorejant el turó del Castell de Llívia. Arribem a prop d'una pedredra i girem a la dreta seguint una pista estreta que va entrant a una valleta solcada pel riu de Targasona. Passada la pedrera la pista es torna més pedregosa i es veu ben poc transitada. Comencem a pujar, amb algunes rampes fortes que amb el terra força trencat obliguen a gestionar bé la traçada. La valleta es va tancant i entrem en una zona congosta i ben bonica. Avancem al peu del riu, i el travessem en diverses ocasions. En algun punt el riu fa petites cascades, que enmig d'un paisatge ombrívol ajuden a fer passar la calor d'aquests primers dies d'estiu.

Passat el trencant de la font del Ferro la pista fa un parell de revolts marcats i encara l'última pujada forta fins als plans del Tudó, alhora que ens allunyem del curs fluvial. Entrem ara en una zona ben diferent, oberta i planera, amb el pic dels Moros just davant. Creuem els agradables prats del Tudó, excepcionalment verds després d'una primavera molt plujosa. Avancem direcció nord, creuem els prats del Tudó, i emprenem una nova pujada també molt intensa fins als prats del Pou. És un tram curt, però el pendent és fort. Recordo aquesta pista molt més trencada i difícil de circular, i avui, tot i el fort pendent, amb pedalada ferma ho fem tot sobre la bicicleta. Els forts pujadors fins als prats del Pou ens fan pujar ràpidament les pulsacions, però descansem una mica creuant els prats. Arribem al càmping la Griole i prenem la carretera a la dreta poc més de mig quilòmetre, fins una rotonda. Agafem el vial de l'esquerra que s'enfila cap a la urbanització superior de Targasona.

Prenem la carretera que porta cap a la central Thémis, però de seguida la deixem i seguim pujant fort cap a la dreta fins a les últimes cases de la part alta de Targasona. Des d'aquí ja tenim una bona vista de la plana cerdana, però haurem de pujar encara molt més. Precisament a la part superior de Targasona, al límit de les últimes cases, neix una pista que puja fort i en diagonal direcció nord-est. Aquesta pista està mig asfaltada, tot i que està prohibida la circulació excepte veïns i autoritzats. Estem ben bé a sota del vessant sud del pic dels Moros, i comencem a remuntar-lo per la pista. Tota la pujada que tenim davant és dura, i alguns trams molt durs. El fet que sigui mig asfaltada, i els trams més drets encimentada, facilita molt la feina, tot i que l'esforç és considerable. Pugem fins un primer revolt en fort pendent. Tot seguit d'inicia una llarguíssima diagonal que mirada de lluny desanima. Uns primers metres més suaus, però de seguida el pendent s'incrementa fins a fer-se molt dur al tram final, quan gira cap a l'esquerra.

Seguim pujant, pràcticament sense descans, amb un pendent que oscil·la entre el 15 i el 20%, amb algun tram que s'acosta al 25. Recompensa l'esforç les vistes impressionants que tenim sobre la vall del Segre, la gran plana cerdana que tenim sota els nostres peus. Més enllà els cims que embolcallen el seu vessant sud: Cambra d'Ase, Puigmal i satèl·lits, Puigllançada, Tosa, Moixeró i Cadí. La pista fa un marcat revolt a l'esquerra al costat d'una petita bassa, on hi veiem uns pescadors. Entrem en un paisatge d'alta muntanya, amb pocs arbres i molt prat alpí. Seguim pujant, ara direcció nord-oest pels vessants superiors del pic que volem assolir. Si a la part baixa la pista feia una gran diagonal cap a l'est, ara en fa una altra d'igualment llarga cap a l'oest, i d'aquesta manera va guanyant alçada fent una gran zeta. Seguim pujant fort fins que la pista pràcticament s'acaba, més o menys al límit dels 2.000 metres. Un caminet segueix la mateixa direcció fins un punt d'enlairament de parapents. No l'hem de seguir.

On la pista s'acaba neix un caminet que s'enfila pels prats alpins. Al principi comencem a peu, però podem ciclar un bon tros per una mena de pista abandonada entre els prats. Aquesta pista puja fins uns filats del bestiar, ja a prop del cim, i continua fins uns prats a la base del turó summital. Girem a la dreta i sense camí clar ens acabem d'enfilar al cim empenyent la bicicleta escassos 100 metres. Dalt del cim hi ha una antenna i una mena de repetidors de salvament de muntanya. El cim és arrodonit, amb poca presència, però amb una increïble panoràmica.

És difícil descriure tot el que es veu des de dalt del cim, però resumint direm que es veuen les principals muntanyes dels Pirineus orientals, des del Canigó, Costabona, Cambre d'Ase, Puigmal i els seus satèl·lits, Tosa, Moixeró i Cadí, tot això mirant cap al sud. Però la visió segurament més espectacular és cap al nord, ja que tenim molt a prop tot el massís del Carlit. Es veuen els diversos cims de Collroig, el Carlit i més enllà els Perics. La visió és sensacional, i tot això des d'un cim arrodonit, planer i ben poc vistós. Passem una bona estona gaudint del bon temps i les panoràmiques. Sobta molt la vista cap als pics del Carlit, encara amb neu, que semblen increïblement a prop. Ens en separa el gran pla de la Calma, un nom ben encertat per una zona oberta tan plàcida i agradable, envoltada de cims escarpats i rocosos.

Iniciem la tornada sobre la bicicleta des del mateix cim. Una pista precària baixa cap al nord, un vessant obert i amb molt menys pendent que el sud per on hem pujat. Baixem només uns metres i entrem en aquest gran altiplà a més de 2.000 metres que és el pla de la Calma. És una zona molt extensa i oberta, preciosa, especialment en aquesta primavera tan verda. Anem desfent la pista que creua de llarg a llarg el gran planell. Anem marxant cap a llevant en suavíssima baixada, amb la petita exepció d'una petita pujada fins a trobar la capçalera de la coma de Mollet. Ens desviem uns 500 metres a l'esquerra per visitar el petit refugi lliure de la Calma, que està tancat. Tornem a la pista principal, la qual comença a baixar per la riba esquerra de la coma de Mollet en un descens suau, panoràmic i molt agradable.

Anem baixant fins prop del sector de la Calma de l'estació d'esquí de Font Romeu, però no hi acabarem d'arribar. Es movem per una zona que s'aprofita a l'hivern pels recorreguts d'esquí de fons. Baixem fins un planell on deixem la pista que marxa cap a Font Romeu i girem a la dreta per seguir baixant fins al refugi de Llobins. Descartem una pista que marxa de dret i ens tornaria més ràpidament cap a Targasona, i prenem un caminet indicat pel centre de BTT (en francès VTT) que és una veritable delícia. El caminet va baixant ara per prats alpins, ara entremig del bosc. Creua una zona de petits rierols i molleres, i les salva amb diverses passarel·les de fusta. És un camí molt agradable que baixa suaument fins al poble d'Èguet.

A Èguet agafem la carretera asfaltada i baixem ràpid resseguint la carena del coll d'Èguet fins a Estavar, i tot seguit a Llívia. El descens és ràpid, ja que la baixada és forta i sobre asfalt. Un cop a Llívia tornem a prendre el camí que ja havíem fet d'anada i tornem cap a Oncès i planejant de nou a la Guingueta. Una ruta molt bonica i completa, amb el regal en forma d'immenses vistes sobre a la plana de la Cerdanya i cap a la majoria de cims dels Pirineus orientals, sobretot el sector del Carlit. Fàcil tècnicament, i amb una pujada llarga, constant i dura. Molt recomanable.