Puig d'Esquers (606 m.)

Pedalegem per l'Alt Empordà fins a dalt d'un petit cim de l'Albera que ens ofereix una gran panoràmica cap a l'abrupta costa de la zona de Llançà i Colera. Sortim de Vilajuïga i marxem cap al nord passant per sota del castell encimbellat de Quermançó. Fem un tram de carretera i aviat ens desviem per pujar el Montperdut (330 m.), un petit cim on visitem uns bunkers de la Línia P, construïts els anys 40 del segle passat. Avancem fins al nucli de Valleta on agafem una pista que ens porta a una àrea recreativa, i que comença a pujar amb trams força durs. Sota el puig Tifell avancem per una pista panoràmica durant uns quants quilòmetres, pujant progressivament fins al final, on enfilem fort per assolir el cim. Tot i el dia lleig tenim una gran visió tant de la costa nord com de la immensa plana empordanesa. Descens ràpid per pistes solitàries fins a Valleta, i per carretera acabem d'arribar al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Vilajuïga (Alt Empordà)
• Distància: 37,10 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.050 metres
• Temps: 4:50 hores
• Dificultat: IBP=102
• Sensació de dificultat: Fàcil 100% ciclable, pràcticament tot pista. Alguna pujada dura
• Cartografia: Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera Institut Cartogràfic de Catalunya - ICC (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El dia anterior va ser esplèndid, i vam pedalar per l'Empordà i el Rosselló fins a Banyuls, a la Costa Vermella. Aquest segon dia es lleva lleganyós, tal com ja havien indicat les previsions meteorològiques. Precisament vam decidir-nos a venir a l'Empordà ja que era la zona amb menys risc de precipitació, i ho vam encertar, ja que tot i que el dia va ser més aviat rúfol, vam poder fer una bona activitat mentre que a la resta de Catalunya, sobretot les zones de muntanya, va ploure poc o molt. Avui sortirem de Vilajuïga l'Ariadna, l'Albert, la Sílvia i jo mateix, i ens enfilarem fins un cim de poca alçada però de molta vista. És un petit turó a la zona est de la serra de l'Albera que ofereix un mirador extraodinari sobre la costa nord empordanesa.

Comencem a pedalar des de l'aparcament que hi ha a la part baixa de Vilajuïga. Creuem el petit poble empordanès i sortim pel veïnat de Dalt. Passem al costat de la zona esportiva i pugem per l'antiga carretera que desemboca a la carretera N-260. Fem uns metres pel voral d'aquesta via ràpida molt transitada, i al primer trencant girem a la dreta. Passem per l'antiga carretera que va a passar per sota del bonic castell de Quermançó. Es tracta d'una fortificació medieval ubicada sobre d'un turó encinglerat per totes bandes i que ofereix una extensa visió cap a la plana empordanesa. Precisament cap al sud tot és pla, i cal al nord comencen les primeres estribacions de la serra de l'Albera. El castell data originàricament del segle X, tot i que ha patit diverses modificacions. Actualment està en estat de semi-ruïna. Passem per l'antiga pista on surt un caminet per pujar-hi, tot i que nosaltres seguim endavant i deixem la visita per una altra ocasió.

Voregem el castell de Quermançó per l'antiga carretera, ara força malmesa, gairebé una pista. Davant nostra s'aixeca una primera muntanyeta més significativa que el petit turó on hi ha el castell. Es tracta del Montperdut, un dels primers contraforts de la serra de l'Albera, que a partir d'aquí comença a créixer cap al nord trancant la monotonia de la immensa plana empordanesa. Pedalegem per l'antiga carretera que torna a portar-nos a la nacional, i tornem a recórrer-la menys d'un quilòmetre fins a trobar el següent trencant a la dreta. Deixem el perillós asfalt, ja que hi ha molt trànsit i és una via molt ràpida, i prenem la pista. En realitat la pista es bifurca. El ramal de la dreta marxa cap a una pedrera i queda morta. Hem de prendre el ramal de l'esquerra que creua una tanca, actualment oberta, i al cap de poc fa un gir sobtat. Pujarem 2,5 quilòmetres per una pista en desús, però molt agradable per fer amb bicicleta.

La pista que puja al Montperdut és força dreta, sobretot a la part superior, però es pot fer tota sobre la bicicleta, només parant atenció a la traçada en els revolts de l'últim tram, pedregosos i en fort pendent. Més o menys a mitja pujada la pista es bifurca. Nosaltres hem de fer un sobtat revolt a l'esquerra i seguir pujant. És la pista de servei d'unes instal·lacions de telecomunicacions que hi ha al primer dels dos cims. Farem el camí d'anada i tornada, és a dir, pugem el Montperdut per tornar a baixar, ja que no hi ha possibilitat de fer ruta circular. I ens desviem fins aquest petit cim per visitar unes casamates situades al cap d'amunt de les dues petites puntes que formen aquesta muntanyeta.

Les casamates de Montperdut són un conjunt de búnquers situats a dalt de les dues puntes bessones d'aquest cim, juntament amb alguns altres de més petits a la base. Aquestes fortificacions formaven part de la Línia P (possiblement P de Pirineus, tot i que algú també l'ha batejat com a Pérez), un projecte defensiu que Franco va ordenar construir a partir dels anys 40 del segle passat davant la seva obsessió per una invasió estrangera des del nord. El projecte havia de tenir uns 10.000 búnquers, dels quals se'n van arribar a construir prop de 6.000. Al final el projecte es va abandonar davant el poc interès dels països europeus en la dictadura espanyola, més preocupats per l'avenç del feixisme continental, i també per la pròpia obsolescència d'aquest tipus de fortificacions davant l'armament modern. La Linea P s'estenia del Mediterrani a l'Atlàntic, i precisament fa només unes setmanes, pedalant per Navarra, vam poder visitar alguns búnquers gairebé a l'altre extrem de la Línia, concretament al cim de l'Alkurruntz.

Després d'un últim tram força dur i amb un parell de revolts de 180º arribem al primer dels dos cimets. La pista arriba al peu d'una aparatosa antena, i al costat, al punt més alt hi ha el primer dels búnquers. És una construcció feta amb ciment armat i soterrada just al cim. Té una petita entrada que dóna accés al passadís central que comunica les dues espitlleres, una encarada al nord i que permet observar el mar i la zona de Llançà, i una altra encarada al sud, on es pot veure la plana empordanesa. Des d'aquest petit turó però molt panoràmic es podia controlar tant els accessos per carretera com la línia de tren de Portbou. Al costat del primer cim marxa un caminet que fem a peu i que permet arribar el segon cim, el més alt del Montperdut (330 m.) Dalt d'aquest segon cim també hi ha un altre búnquer de característiques similars, potser fins i tot una mica més gran. Un cop visitada aquesta zona de casamates, tornem a la pista i baixem ràpidament, gràcies al fort pendent, fins a la carretera nacional.

De nou hem de fer un tram de la carretera, repeteixo, molt transitada, on els cotxes passen molt ràpid i el voral és estret. Fem exactament un quilòmetre fins al nucli de Valleta. Amb molt de compte creuem la carretera i entrem al petit nucli, on hi ha un restaurant. Una pista neix al darrere de les cases, al costat d'un bonic pont de pedra. No creuarem el pont, sinó que marxarem de dret per la pista que ressegueix la riera de Valleta. És una pista en molt bon estat, ja que porta fins a l'àrea recreativa de Sant Silvestre de Valleta, molt a prop de l'ermita que l'hi dóna nom. Avancem 2,5 quilòmetres per la pista, pràcticament de pla excepte una pujada i la corresponent baixada per un turonet anomenat el Recolze. Un cop a l'àrea recreativa avancem fins una cruïlla de pistes al peu de la riera. Tornarem per la pista de l'esquerra, però ara avancem per la de la dreta. Comencem la pista amb una pujada molt dura sobre un primer tram encimentat. Aquesta primera pujada espanta, però aviat s'ajau i gira cap a la dreta. Avança per sobre de la bonica ermita romànica de Sant Silvestre, que veiem a sota, al peu de la riera.

Passada la zona de Sant Silvestre anem pujant per pistes més secundàries i ben poc transitades. La pujada és constant però assequible, i avancem per un terreny muntanyós però arrodonit, principalment de sotabosc, però amb algunes boniques alzines sureres. Pugem una bona estona en aquesta zona solitària i assolim el coll de Portes, on hi ha una cruïlla de camins. Girem a l'esquerra i anem vorejant el Puig Tifell, que tenim just a sobre. Contornegem aquest petit turó, primer pel vessant sud, passat el coll el vessant est, i una mica més amunt, després d'un altre collet, girem a l'esquerra i l'acabem de voltejar per la seva cara nord. Passat el coll, mentre giravoltem la petita muntanya, assolim una interessant visió de la costa nord empordanesa. Albirem l'escarpada zona costanera entre Llançà i Colera.

Avançarem uns quants quilòmetres per aquesta pista panoràmica, sempre pujant, però suau i progressiu. És una pista preciosa, molt agradable, ja que ens anem movent entre turons arrodonits, verds i grocs pel sotabosc i la ginesta florida, i que arriben fins arran de mar. Després del coll de Portes fem diversos canvis de direcció per anar-nos amotllant a l'orografia del terreny. Tot i estar molt a prop de la costa, sembla que estem en un paratge remot, ja que avancem per grans extensions muntanyoses sense cap més resta humana que alguna antiga masia ensorrada. Precisament arribem al Mas Patiràs, amb bones vistes cap al mar. Passat el mas trobem una cruïlla i girem a la dreta en forta pujada. Estem ja sota el vessant de llevant del cim que volem pujar, però per arribar-hi, la pista fa un tirabuixó i enfila pel ponent.

Aquest tram superior puja més decidit. Passada la cruïlla trobem un pujador molt dur. Tot seguit es torna a ajaure una mica i avancem per un tram elevat de la pista amb extraordinàries vistes cap al sector més septentrional de la costa empordanesa. Passem al costat d'una font i seguim pujant fins al coll de Tres Camins, on girem a l'esquerra i ens encarem cap a ponent. El dia ha anat empitjorant, i en aquesta zona alta bufa un vent fort i molest, que no és tramontana, sinó que ve del sud, però és també fred i molt empipador. Passat el coll de Tres Camins la pista va pujant més fort, i el terreny és encara més inhòspit. Arribem a una cruïlla que ens indica el camí cap a Sant Miquel de Colera, una petita ermita romànica que veiem uns metres més endavant. No cal arribar-hi, sinó que hem de prendre la pista que marxa a l'esquerra i que marca un revolt molt pronunciat en pujada duríssima.

Estem ja a l'últim tram de la pujada cap al Puig d'Esquers. La pujada s'incrementa i esbufeguem fort per superar els forts pendents d'aquest últim tram de pista, més precari, pedregós i molt dret. Arribem al coll de Sant Miquel, a 545 metres d'alçada. De nou una cruïlla de pistes, però aquí és fàcil de decidir, ja que n'hi ha una que puja i una altra que baixa. La que baixa la prendrem de tornada, però ara toca continuar pujant. Seguim amunt, amb un pendent una mica més suau. Els últims metres la pista encara va girant en el darrer tram del tirabuixó que ens deixa al cim. Hi ha un petit replà que serveix de mirador natural sobre la costa nord. La vista és extraordinària, amplíssima, i podem contemplar el sector més septentrional de la costa en tota la seva extensió. Llàstima però quel dia és lleig, i els núvols han anat creixent. La visibilitat és reduïda, i veiem la costa però enterbolida pels núvols. Fa molt fred, i ens posem tota la roba que portem. Al costat del cim hi ha un petit edifici que serveix de refugi forestal.

Iniciem una baixada rapidíssima per una pista pedregosa i en fort pendent. Tornem primer al coll de Sant Miquel, a menys d'un quilòmetre del cim. Aquí prenem la pista que baixa fort cap a l'esquerra (sud). És una pista secundària, estreta i pedregosa, amb bones vistes cap a la plana empordanesa. Creuem la part alta de la sureda de Sant Miquel, i tracem una llarga recta en descens fort i sostingut. Després de dos quilòmetres seguits d'un descens pràcticament recte, un primer revolt al final de la carena gira a la dreta i continua baixant fort fins a enfonsar-se al llit del torrent de la Balmeta. Passem al costat del Mas Guanter, una gran masia actualment ensorrada, però que en alguna època devia ser esplendorosa per la la seva notable magnitud. La pista creua el torrent per sobre del Mas de Baix, una petita masia aquesta sí ben conservada, deshabitada, i que segons sembla es destina a usos forestals i del Parc Natural.

Un cop creuem el torrent de la Balmeta la pista torna a girar cap al sud, i trenquem la dinàmica de descens amb una pujada breu però intensa. La pista puja només uns centenars de metres fins al coll de la Serra, on trobem una cruïlla i alguns indicadors. Hem de seguir de dret per la pista principal que continua baixant però molt suaument, enfilada uns metres per sobre del torrent que anem resseguint per dalt. Finalment tornem a baixar fort fins a l'àrea recreativa de la Valleta, per on ja havíem passat d'anada. Desfem el camí ja conegut, amb una petita variant més endavant en què seguim el camí al peu del riu en comptes del tram de pista que puja i baixa per l'altre cantó d'un petit turó. La pista ens porta al nucli de Valleta, al peu de la carretera N-260. Prenem aquesta carretera tan transitada en direcció sud, primer amb un tram de pujada notable, i després ja baixant fins al trencant de Vilajuïga i d'aquí al poble. En total gairebé 8,5 quilòmetres ràpids sobre asfalt.

Tanquem la ruta de nou al poble de Vilajuïga, conegut per les seves populars aigües minerals que actualment no passen pel seu millor moment comercial. Hem fet 37 quilòmetres principalment per pistes, amb un tram d'asfalt incòmode sobretot pel seu elevat volum de trànsit. És una ruta molt bonica que s'enfila cap a les muntanyes del sector més oriental de la serra de l'Albera. Tindrem bones vistes cap al sector nord de Costa Brava, per sobre del Cap de Creus, allà on aquest adjectiu pren la seva màxima expressió. Rodarem molta estona per pistes d'alçada, gaudint de les vistes i d'un paisatge de muntanyes arrodonides que van a morir arran de mar. També farem pujades fortes, sorprenentment fortes per ser tan a prop del mar, i entremig copsarem el pas de l'home al llarg dels segles, ja que és una zona on hi ha diversos monuments megalítics de l'època prehistòrica, algunes boniques esglésies romàniques de l'època medieval, masies de pedra actualment abandonades i fins i tot entrarem dins d'uns búnquers de mitjans del segle passat. Una ruta ben completa paisatgísticament i històrica. Complementem la jornada amb una bona passejada per Llançà, just abans que les pluges entrin en aquest sector nord de l'Empordà.