Posets (3.375 m.) hivernal

Aprofitem l'últim dia de l'any per ascendir el segon cim més alt dels Pirineus en condicions hivernals. Sortim el primer dia de l'aparcament de la cascada d'Espigantosa, i pugem cap al refugi pel camí cobert de glaç en molts trams. El dia següent sortim a primera hora en direcció al cim. Cobrim un primer tram pujant per terreny obert fins l'ampla vall de Llardaneta. La creuem cap a l'est fins a trobar la Canal Fonda, on girem cap al nord i pugem amb un fort pendent de neu fins als peus de la Dent de Llardana. Ja per sobre dels 3.000 m. remuntem una gran pala de neu en pendent constant que ens enfila fins a l'Espatlla de Posets, una aresta fàcil que recorrem fins al cim. Tornem còmodament pel mateix camí pilet en mà. Celebrem la nit de cap d'any al refugi Àngel Orús amb un bon sopar.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Cascada d'Espigantosa Eriste (Vall de Benasc, Osca, Espanya)
• Distància: 15,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.090 metres
• Temps: 11:50 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Aresta una mica aèria al tram superior. Variable en funció de les condicions de la neu
• Cartografia: Posets - Perdiguero Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ja fa temps que celebrem l'arribada dels nous anys a la muntanya, i en aquesta ocasió rebrem el 2017 al refugi Ángel Orús o del Forcau. Juntament amb la Montse i l'Àngel, pujarem el Posets el dia 31, i celebrarem l'arribada de l'any nou al refugi, on també s'afegiran la Pilar, el Pep i el petit Lluís. Una companyia immillorable per rebre l'any nou des de les alçades. Havíem pujat altres vegades al cim del Posets, com per exemple aquest mateix any que acomiadem per la Cresta d'Espadas, o també en una altra ocasió el Posets hivernal.

La tria del Posets no és casual. Buscàvem un cim significatiu, que hi hagués un refugi obert per passar la revetlla de Cap d'Any, i que la ruta tingués traça oberta perquè la progressió no fos excessivament complicada. Estem en un hivern estrany en què va fer una primera nevada important, però després d'un mes sense nevar les condicions són complicades. La neu està molt transformada, endurida als trams del lleu regel nocturn, i més conservada a les obagues, on el fred i el baix índex d'insolació d'aquesta època la manté fresca. No hi ha prou neu ni està en condicions per anar amb esquís o raquetes a la majoria de cims (o cal portejar molt), però si es vol caminar i no hi ha traça la cosa es pot complicar força. El Posets és una aposta segura, ja que en ser el segon cim més alt dels Pirineus és molt freqüentat, i segur que trobarem una bona traça.

Així doncs uns dies abans reservem lloc al refugi, on fan un sopar especial de revetlla. La majoria dels refugis d'Aragó obren tot l'any, i estan ben preparats per les condicions hivernals. Als Pirineus catalans pràcticament cap refugi no obre tot l'any, i molts no tenen les condicions o les comoditats que actualment s'espera d'un refugi de muntanya. Conduïm fins a Benasc, on fem una volta per aquesta ambientada localitat, i tot seguit tornem un parell de quilòmetres enrere fins a Eriste, on s'afaga la pista que puja fins a l'aparcament de la cascada d'Espigantosa. La pista està en bones condicions, millor que les últimes vegades que havíem vingut. Sota la cascada hi ha un aparcament des d'on començarem a caminar.

Deixem la bonica cascada d'Espigantosa a la nostra esquerra i prenem el camí que remunta la riba de l'Aigüeta de Grist. Tot i sortir a primera hora de la tarda, pràcticament farem tot el camí a l'ombra, ja que el camí és obac i encaixonat. No hi ha neu, però aviat comencem a trobar plaques de gel viu que anem sortejant com podem. El primer tram del camí puja més suaument, sempre al peu del riu, i després de la zona de les Riberes puja més fort fins al mateix refugi. Prop dels 2.000 metres ja anem trobant neu contínua, però com que està molt trepitjada no posem grampons. Això sí, hem de fer mans i mànigues per evitar els trams de gel. Pugem poc a poc ja que hem d'anar molt amb compte amb la neu endurida i el glaç. En poc més de 2 hores arribem al refugi. Ens instal·lem, passem la tarda vora l'estufa, sopem i anem a dormir d'hora.

L'últim dia del 2016 es lleva radiant, com totes les darreres jornades anticiclòniques. Cel serè, temperatura suau i absència de vent. Esmorzem i ens preparem per sortir. Sortim amb els grampons calçats des del mateix refugi, ja que si bé hi ha algun petit tram de discontinuïtat, pràcticament sempre avançarem sobre neu. El camí està ben fresat, i comencem a pujar des del mateix refugi per unes pales obertes que es desprenen dels pics del Forcau. Aquest primer tram puja moderadament per terreny obert format principalment per grans plaques de granit. Anem entrant en calor tot pujant en direcció nord-oest. Hem d'enfilar-nos a la gran coma de la vall de Llardaneta, i acabem d'arribar-hi remuntant una petita canal.

Entrem dins d'un gran altiplà, o més aviat una gran coma de poc pendent tancada per la serra de Llardana al nord i les crestes del Forcau al sud. Girem suaument cap a l'esquerra, creuem el torrent a les gorgues de Llardaneta i iniciem la travessa de la gran coma. Avancem per un terreny ample i obert, en pujada molt suau, i totalment cobert per la neu. Tot pujant contemplem les puntes del Forcau a la nostra esquerra, a contrallum, i l'esmolada punta de la Tuca Baixa a la dreta, prop de l'entrada de la Canal Fonda cap on ens anem dirigint. La traça és evident, i davant tenim un parell de grups més que han matinat més que nosaltres.

Triguem una bona estona en creuar la gran coma, i mica en mica es va definint a la nostra dreta la Canal Fonda cap on ens encarem. La Canal Fonda és un corredor ample amb pendent moderat d'uns aproximadament 30º, puntualment potser 35. Està encaixat entre les verticals parets de la Dent de Llardana a l'oest i la serra de Llardana a l'est. És un corredor recte i bonic, fàcil de recórrer i que manté la neu fins ben entrat l'estiu. Alguns anys no s'arriba a fondre del tot. Entrem al corredor i comencem a recórrer els primers metres, força drets. La seva orientació sud fa el pugem tot amb el sol a l'esquena. Al cap de pocs metres el pendent es suavitza i fins i tot es torna totalment pla. Aquest petit replà ens permet agafar forces per iniciar el tram llarg i més costerut de la canal que tenim just davant. La pujada és lenta pel fort desnivell, però la neu està en unes condicions òptimes, ben assentada i compactada després de molts dies de sol i de passar-hi muntanyencs.

Anem remuntant la canal amb l'ajuda només dels bastons, ja que les condicions són molt bones, amb la neu compactada però no dura. Els últims metres són els més drets abans d'arribar al coll de la Dent de Llardana, on podrem descansar després d'una bona pujada. Contemplem sobre nostre la peculiar forma d'aquesta bonica mola rocosa. Estem ja per sobre dels 3.000 metres, i el dia continua essent fantàstic. Fem una breu pausa al petit replà que hi ha sota la Dent, i reprenem la marxa. Pugem uns primers metres més pendents cap a la dreta, i tot seguit comencem un llarg flanqueig ascendent per sobre del Forau de la Neu. Aquest flanqueig ens deixa a la base de la llarga pala que haurem de remuntar fins assolir l'Espatlla de Posets. La pala és llarga, oberta i en fort pendent. És un tram que sempre se'm fa especialment feixuc, i que avui amb un sol potent a l'esquena no serà una exepció. Pugem una llarga estona per aquesta pala inacabable, que amb bones condicions de neu segur que seria una delícia d'esquiar.

Després d'una bona estona de pujada feixuga, constant i monòtona assolim l'Espatlla de Posets, l'aresta que baixa directament del cim. Enfilats al fil anem remuntant uns últims metres amb menys pendent. Aquest tram més molt bonic, ja que avancem per una línia prou ampla per ser fàcil i segura, però alhora és molt estètica ja que té una gran timba pel vessant est (dreta). Resseguim el fil ja amb el cim a la vista, incògnit fins ara. Superem aquests últims metres més suaus i alhora més bonics, amb la il·lusió d'assolir el cim, contemplant un paisatge hivernal espectacular i en un dia radiant. Al cap d'unes 4 hores de sortir del refugi arribem al cim de la segona muntanya més alta dels Pirineus, el Posets (3.375 m.)

El paisatge és fabulós miris cap on miris. A l'est tenim l'immens massís de la Maladeta, amb l'Aneto, situat enmig i presidint la més gran col·lecció de cims de 3.000 metres. Cap al nord contemplem tot el massís del Mont Perdut, i més enllà el Vinyamala. Entremig destacades puntes com el Perdiguero, Gorgs Blancs,... A l'oest tenim en primer terme l'estètica cresta d'Espadas, i més enllà els pics de Grist (o Eriste). Al sud el massís de Cotiella reclama protagonisme entremig dels colosos. És un paisatge fabulós, i amb un dia tan radiant i lluminós s'arriben a endevinar un pilot de grans cims, alguns que ja coneixem, i d'altres que tenim ganes de conèixer. Passem prop d'una hora al cim, que aprofitem per dinar i contemplar aquest panorama majúscul. Sens dubte la muntanya hivernal té un altre caràcter.

Desfem el camí ja conegut. Baixem primer per la fàcil aresta de l'Espatlla de Posets tot contemplant la profunda fondalada de la vall dels Ibons, al fons d'una gran timba que tenim sota els nostres peus. Més endavant deixem l'aresta i encarem la gran pala de neu, tan feixuga de pujada i tan poc que costa de baixar amb l'ajut de la gravetat. Ens situem al peu de la desafiant Dent de Llardana, i encarem la baixada per la Canal Fonda, ara a l'ombra. De baixada sí que portem el piolet per si de cas. Tot i això la baixada és fàcil i segura, amb una neu en condicions òptimes. Al fons de la canal anem tendint a l'esquerra per iniciar la travessa de la coma, i seguint sempre la bona traça al fons anem girant cap a la dreta sempre amb la imatge del pic d'Es Corbets davant nostre. En menys de 3 hores de baixar suaument arribem al refugi, on podrem gaudir d'una reconfortant dutxa d'aigua calenta.

Al refugi ens trobem amb la Pilar, el Pep i el Lluís, amb qui compartirem una revetlla de Cap d'Any ben especial, a les altures. La tarda es fa llarga, i l'anem passant tots plegats arraulits vora de l'estufa. Al refugi som una trentena de persones que compartirem un sopar especial amb el qual acomiadarem l'any i donarem la benvinguda al proper. Al voltant de quarts de nou comencem a sopar, un menú especial que han preparat amb mirament els guardes del refugi. Havent sopat costa arribar fins a les 12 de la nit, però ho aconseguim, i ens mengem els tradicionals 12 grans de raïm que ens han de procurar sort per l'any nou. La festa es tanca amb una animada ballaruga, poc habitual en un refugi a més de 2.100 metres d'alçada.

Una bona dormida refà els músculs cansats. Després del primer esmorzar de l'any nou comencem el descens. Ho fem amb grampons, ja que el camí està molt glaçat. En menys de 2 hores arribem a l'aparcament de l'Espigantosa on havíem sortit un parell de dies abans. Tot i ser un cim ben conegut, hem gaudit d'una bona experiència de muntanya en companyia de bons amics. Sens dubte la muntanya hivernal és especial i molt diferent, i aquests dies hem pogut gaudir d'un itinerari fàcil però molt bonic, i amb unes panoràmiques extraodinàries. Quina millor forma d'acabar un any i començar-ne un altre!