Peñaforca (2.391 m.)

La capçalera de la Val d'Echo està formada per un reguitzell de muntanyes escarpades i de caràcter alpí malgrat no tenir grans alçades. Avui ens enfilem fins al cap d'amunt de la serra d'Alano, un petit massís calcari amb una cara nord vertical i abrupte. Sortim de la Selva d'Oza i ens enfilem cap a l'oest tot seguint el curs del barranc d'Estriviella. Arribats al fons d'un gran circ sota les parets verticals de les muntanyes, conegut com a Rincón de Alano, deixem el GR i pugem a l'esquerra cap a una gran coma suspesa que es va redreçant mica en mica. Comencem a trobar neu, com més amunt més. Sense traça i amb neu fresca ens costa d'avançar. Entrem al Tubo de Lenito, un corredor força dret (30-40º) que ens porta al coll del mateix nom. Des d'aquí encara queden 200 metres de desnivell fins al cim per una pala força dreta. Arribem al cim pràcticament sense visibilitat. Tornem pel mateix camí.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Selva de Oza Val d'Echo (Pirineu aragonès, Espanya)
• Distància: 10,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.325 metres
• Temps: 7:35 hores
• Dificultat: F F+ en condicions hivernals
• Sensació de dificultat: Fàcil Corredor de neu força dret (30-40º) al Tubo de Lenito
• Cartografia: Valle de Ansó y Echo Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La modesta alçada de les muntanyes d'aquest sector més occidental dels Pirineus ens podria fer pensar en una orografia amable i arrodonida. Res més lluny de la realitat. És una zona abrupte i molt alpina, i amb un clima humit i atlàntic que deixa força més neu del que podríem pensar per l'alçada. Hem estat en diverses ocasions a la capçalera de la Val d'Echo, igual que la veïna d'Ansó, però encara tenim cims i recorreguts pendents. Avui ens dirigirem a una zona que no coneixíem, la serra d'Alano, un petit massís calcari situat transversalment entre les dues valls. El punt més alt és el cim del Peñaforca, tot i que de lluny altres puntes com la del Rincón de Alano competeixen en bellesa i espectacularitat. Hi ha diversos camins per pujar al cim, tant pel sector d'Ansó com d'Echo. Nosaltres ens enfilarem pel vessant nord, probablement el més espectacular, ja que ens situarem sota les parets i remuntarem el Tubo de Lenito, un corredor de neu (a l'hivern) força costerut.

Remuntem doncs la Val d'Echo fins a la famosa Selva de Oza, un magnífic bosc de faig i avets al peu del riu Aragón. Hi ha una gran esplanada al peu del riu, on antigament hi havia hagut un càmping que sembla que estan tornant a rehabilitar. Hi ha una àmplia zona recreativa i diversos camins per passejar dins del magnífic bosc, on també trobarem alguna sorpresa en forma de monument megalític. El nostre camí surt al peu del petit refugi de la Selva de Oza, situat just a l'arribada de la gran esplanada, abans de creuar el pont sobre el riu. Hi ha un ampli planell on aparcar, i és el lloc perfecte per començar aquesta ruta.

És hivern però la neu se situa força amunt. Així doncs sortim caminant plàcidament amb la fresca matinal seguint el GR, que s'enfila cap a l'oest seguint el curs del barranc d'Estriviella. El matí és fred, ja que estem en una zona enclotada entre grans muntanyes, i aquest cap el sol amb prou feines hi arriba al migdia. Pugem entremig d'un bosc de faig totalment despullat. Al cap d'aproximadament una hora de caminar la vegetació va remetent i entrem en una zona més oberta de prat alpí que ens permet contemplar l'espectacularitat de les parets de la serra d'Alano. Al cap d'uns minuts entrem al Rincón de Alano, una àmplia esplanada al fons del circ que queda tancat per les parets de les muntanyes.

Precisament al Rincón de Alano hem de deixar la comoditat del GR i girar a l'esquerra (sud). Trobem unes fiques que ens assenyalen el camí. Creuem el torrent i comencem a pujar per forts pendents que ens obliguen fins i tot a usar les mans en algun punt. Comencem a trobar neu, de moment no contínua, però ja incòmoda per fer alguns passos. Superem un primer tram més dret i assolim una valleta suspesa que baixa directament del coll de Lenito. Tota aquesta gran coma sí que està coberta de neu, i com més amunt pugem, més ens enfonsem. Només hi ha alguna vella traça que no ens serveix de gaire, i la progressió s'alenteix i es dificulta per la neu. No és que sigui una neu molt fonda, però avancem insegurs, ja que tan aviat fas una passa i t'enfonses dos dits, com a la següent ho fas fins a mitja cama. Amb compte i esforç anem avançant per l'ampla canal.

La coma en forma d'embut es va estrenyent a mesura que pugem, i al final desemboca en un corredor més estret conegut com a Tubo de Lenito. Avancem sota les grans parets del Peñaforca i el pic de Lenito, que embolcallen a banda i banda el corredor que hem de superar. Entrem al tub i el pendent es redreça molt fort. Hem de superar un pendent de neu que oscil·la entre els 30 i 40º com a màxim. Ens posem els grampons i ens dirigim cap al pendent. La neu es veu segura i assentada, però costa avançar ja que ens enfonsem força. Amb esforç i perseverança anem guanyant metres i finalment traiem el nas al Colláu de Lenito, un portell que separa els dos cims i que ens obre la visió cap al vessant sud, també cobert de neu. Al fons es divisa de lluny el curs del riu Aragón a la part baixa de la vall d'Echo.

Contemplem la vista que ens ofereix l'indret: el pic de Lenito dibuixa una bonica aresta de neu cap a l'est, i el Peñaforca es veu més indefinit per la falta de perspectiva. De lluny contemplem el bonic Castillo d'Acher a l'altra banda de la vall d'Echo, així com la serra de Secús. Recuperem forces uns instants al coll i emprenem els últims 200 metres de desnivell que encara ens queden fins al cim.

Pugem per una pala ampla i també força dreta, mig pelada mig amb neu. Les boires tapen les capçaleres, i ja veiem que al cim no tindrem gaire vistes. Tot i això anem pujant, sense perspectiva, ja que no acabes de veure la punta fins ben bé al final. Amb uns bons esbufecs arribem als 2.391 m. del cim del Peñaforca. En realitat la muntanya té dos cims, el que hem fet, el més alt, i un altre més occidental que tot i ser una mica més baix té el vèrtex geodèsic. Com que no hi ha gens de visibilitat i estem força cansats per culpa de la neu, ens quedem en aquest primer cim, el més alt, i al cap d'uns minuts de descans emprenem la baixada per la mateixa ruta.

Desfem la llarga pala fins al coll de Lenito, on girem a l'esquerra i baixem el Tubo de Lenito, amb compte i piolet en mà. Tot i la neu, la baixada és molt més plàcida, i després del tub recorrem també la llarga coma que acaba desembocant de nou al Rincón de Alano. Ja sense neu anem desfent el camí, amb la vista posada al magnífic Castillo d'Acher, que tenim de front i amb la llum perfecta de tarda que il·lumina la seva cara oest. Seguim el GR i acabem de baixar a la Selva de Oza, on havíem començat la ruta unes hores abans.

El Peñaforca és un cim ben interessant, punt culminant de la serra d'Alano i excel·lent mirador de la zona. Està situat en una serra agrest i escarpada que l'hi confereix un caràcter molt alpí. Potser no és un cim molt adequat per fer amb les condicions actuals, ja que el camí que hem fet està orientat al nord, i no hi ha prou neu per fer-ho amb esquís, però sí que n'hi ha suficient per dificultar considerablement la progressió a peu. Tot i això és un cim bonic i alpí que cal conèixer per tenir una perspectiva àmplia de l'espectacular entorn de la Val d'Echo.