Besiberri Sud (3.023 m.) i Comaloforno (3.029 m.)

• 

  Ja dins la boira avancem entre els grans blocs

• 

  Grimpem per un esperó fins a la base de la cresta

• 

  Creuem un tram de neu

• 

  Ens enfilem a la cresta per una canaleta

• 

  Gairebé a cegues arribem al Besiberri sud

• 

  La Pilar i la Sílvia grimpant cap el Comaloforno

• 

  Descens directe i vertiginós per una canaleta

• 

  Creuem una llengua de neu

• 

  Estany Gelat de Besiberri i Comaloforno al fons

• 

  Descens molt fort cap al fons de la vall

Un matí rúfol amb boira i vent frustren la idea inicial de recórrer tota la cresta de Besiberri, i amb penes i treballs assolim els dos cims més elevats afinant al màxim l'orientació. Sortim de la presa de Cavallers, la voltem i comencem a enfilar el barranc de Riumalo. Arribats a l'estany de Malavesina la boira ho tapa tot, i decidim fer una llarga diagonal entre els grans blocs, sota mateix de la cresta, per dirigir-nos a la base del primer cim. Mirant d'anar trobant fites, sense visibilitat i per terreny incòmode avancem fins una canaleta que ens enfila sota mateix del Besiberri sud. Avancem ara per la cresta grimpant fins al Comaloforno, sostre del massís. Baixem per una canal trencada i molt dreta fins a l'estany Gelat, i arribem al punt d'inici pel costerut camí del pas de l'Ós.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Presa de Cavallers La Vall de Boí (Alta Ribagorça)
• Distància: 11,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.575 metres
• Temps: 13:05 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil Orientació complicada per la boira. Grimpades de II a la cresta
• Cartografia: Vall de Boí Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia dies que plantejàvem aquesta ruta, però les coses no sempre surten com un vol, i malgrat la il·lusió de tot el grup, no vam poder assolir l'objectiu previst de recórrer la cresta de Besiberri. El dia es va llevar plujós, ennuvolat i fred. A primera hora del matí plovisquejava, i vam esperar que parés per iniciar la ruta. Probablement el més raonable hauria estat buscar un altre objectiu més al sud, on el temps era clarament millor. Però com que la previsió indicava que el temps milloraria i tindríem un bon dia, marxem amunt amb l'esperança que a mesura que guanyéssim alçada el temps milloraria. No va ser així.

Sortim de la presa de Cavallers, a la capçalera de la vall de Boí, i caminem per la vora de l'estany fins a la seva cua al Pletiu de Riumalo, tasca que ens ocupa gairebé una hora. Just al final de les aigües un petit pontet de fusta ens permet creuar el rierol que alimenta l'estany i començar a enfilar-nos al barranc de Riumalo. Deixem doncs el camí que puja cap al refugi Ventosa i Calvell i marxem a l'esquerra. El camí precari de seguida s'enfila molt fort. Algunes fites ens van assenyalant el pas, tot i que el camí és indefinit en diversos trams. Pugem al peu del torrent, el qual forma diverses cascades ja que el barranc és molt dret.

Pugem fort cap a l'oest, dirigint-nos cap a la cresta dels Besiberris, però sense veure-la, ja que la boira tapa les capçaleres de les muntanyes. Anem guanyant alçada fins arribar al petit estanyet de Malavesina, on cal prendre una decisió. Per anar al Besiberri Nord on hauríem de començar la cresta cal vorejar l'estany i seguir de dret amunt. Però ja veiem que no és viable recórrer la cresta sense visibilitat, amb vent i molt més fred del que pensàvem. En assemblea i per unanimitat decidim optar per una solució més conservadora i provar de dirigir-nos cap al Besiberri Sud i el Comaloforno, que són els més cims més alts del massís i alhora són més assequibles que el Besiberri Nord, que vam pujar en una altra ocasió també amb mal temps.

Trobem una parella de bascos que giren cua passat l'estanyet a causa del mal temps, i també dues noies que fan el mateix pensament. Nosaltres convençuts amunt seguint fites en un terreny caòtic de grans blocs, sense camí definit. Iniciem una llarguíssima diagonal sota mateix de la cresta, al seu vessant est per una zona de mal passar, plena de blocs que ens obliguen a pujar i baixar constantment. Hi ha algunes fites que procurem no perdre, ja que des de l'estany hem estat engolits per la boira. Afinem al màxim les nostres capacitats d'orientació, buscant el millor pas entre aquest enorme caos.

Guanyem alçada entre els blocs seguint, per sota, un gran esperó que cau directament de la cresta. Trobem alguns trams de neu, la majoria els podem evitar, però alguns cal creuar-los amb precaució. Afortunadament la neu és tova i no ofereix grans problemes, però n'hi ha molta més del que pensàvem per aquestes alçades de temporada i en aquest vessant est normalment assolellat. El fred s'incrementa amb l'alçada, la humitat ens cala i intensifica la baixa sensació tèrmica. És un dia desagradable, d'aquells en què has d'estar molt motivat per seguir amunt. Però com que els quatre que anem ens coneixem molt i ens costa renunciar, seguim amunt malgrat les adversitats.

Mica en mica ens anem situant sota la vertical del Besiberri sud, tot i que no el veiem a causa de la boira que no dóna treva. Ens apropem a una mena de petit circ sota mateix del cim, i estudiem les possibilitats per atènyer-lo. Descartem una canaleta que sembla que s'enfila directa cap a la dreta sota mateix del cim, ja que hi ha molta neu a la part superior. Decidim grimpar per l'esquerra per un esperó fàcil que evita el tram més ampli i pendent de neu. Superat l'esperó rocós hem de creuar un tram de neu força dret però curt. Arribem a una canaleta trencada i força dreta, però sembla factible pujar. Ens enfilem grimpant sense grans dificultats (II), tot i que la roca és força trencada, i arribem a dalt la cresta.

Hi ha tanta boira que no tenim clar si el cim ens queda més a la dreta o més a l'esquerra. Hi ha opinions de tot, però finalment el GPS ens confirma que estem al mig dels dos cims, més a prop del Besiberri Sud. Des de la cresta sí que trobem fites que ens assenyalen el millor pas. Creuem a l'altre cantó de la cresta i anem trobant un pas que mig caminant i mig grimpant voreja el tram superior del cim i el guanya per darrere. Sense gota de visibilitat arribem al Besiberri Sud (3.023 m.), i confirmem que és el cim perquè no es pot pujar més amunt, perquè hi ha un llibre de registre i perquè el GPS ens ho assenyala.

Fem una pausa al cim per menjar i recuperar forces després de més de 5 hores i mitja de ruta dura pel vent, la boira i el fred. No ens entretenim ja que tampoc no hi ha cap mena de vista, ens anem enfredorant, i el lloc no és precisament acollidor. Baixem de nou fins a la bretxa per on ens havíem enfilat a la cresta. Seguim cap al sud seguint més o menys la cresta. Ens movem gairebé sempre per dalt, però evitem pel vessant oest (dreta) algun gendarme o gran roca. Seguim submergits a la boira en un paisatge esquerp d'alta muntanya, grimpant pel fil entre blocs i esperons. Passem una marcada bretxa per on sembla que normalment es puja a aquest tram de cresta. Seguim endavant fent passos de grimpada fàcils (II) i arribem a una segona bretxa on la cresta gira lleugerament. Som a sota mateix del Comaloforno.

Ens mirem la bretxa per veure si de tornada podrem baixar directes per aquí i així evitem fer volta. Sembla factible. Però abans encara cal arribar al cim. No té gaire secret, hem de seguir grimpant uns metres entre blocs, per terreny esquerp i força aeri. En uns minuts coronem el Comaloforno (3.029 m.), aproximadament una hora després d'haver deixat el Besiberri sud. El vent fa córrer els núvols, i en algun moment fins i tot sembla que vulgui obrir-se el dia. Per uns instants veiem els estanys Gelats i els de Gèmena al vessant oriental, l'oposat per on hem vingut. Però és només un instant, ja que les boires continuen tapant tota la contrada.

Comencem el descens, primer desgrimpant del cim, i un cop a la primera bretxa veiem possible baixar directament. Es veu que algú més hi ha passat, i fins i tot hi ha algunes fites. Tota aquesta zona del Besiberri és molt caòtica, amb blocs, tarteres, canaletes, sense camins clars i amb fites per tot arreu. Des d'aquesta bretxa a la cresta s'inicia una canal molt dreta per terreny tarterós, on és fàcil baixar tot i el fortíssim pendent. Amb neu ja seria més problemàtic, però en aquesta part alta no n'hi ha. Baixem per la tartera forçant els talons i amb algun cop de cul. Més avall el pendent se suavitza, i trobem un bon tram de neu que baixem sense problemes, ja que no és exposat.

El dia millora notablement, i les boires queden retingudes només a la part més alta, oferint-nos fins i tot alguna ullada de claror cap a la cresta. Seguim baixant per terreny molt incòmode que fa el descens lent i penós. El pendent és fort, i cal anar desgrimpant per blocs, evitant els grans forats que es formen entremig. Davant nostre tenim l'estany Gelat de Besiberri, i ens hi dirigim. No baixarem pel mateix camí per on hem pujat, que és més llarg, sinó que ho farem per un de més directe que ens conduirà sense vacil·lacions a la presa.

Passat l'estany Gelat de Besiberri encara hem de baixar un llarg tram de blocs seguint una carena que es desploma per la dreta. Mica en mica al terreny indòmit de blocs va donant pas a alguns trams amb herba que agraïm. Ja veim, però encara molt ensota, l'estany de Cavallers, i seguim baixant pel llom d'aquesta carena que manté un fort pendent. Un bon tros avall la carena té un punt de debilitat per on girem fort a la dreta i anem baixant cap a Comalestorres, una ampla coma, encara molt dreta, sota el pic del mateix nom. Sortejant trams de blocs i d'altres de camí més o menys precari anem perdent alçada. Passem per una zona d'escalada, i seguim baixant molt fort cap a l'estany de Cavallers que veiem a sota.

Arribem al Pas de l'Ós, un petit grau on cal fer una incòmoda desgrimpada per dins d'un forat que formen diversos blocs encastats. Superat el pas ja només queden uns minuts més de fort descens per un camí que fa zigues-zagues fins a la presa mateixa de l'estany. Creuem la presa i baixem a l'aparcament on havíem començat la ruta més de 13 hores abans. No ha estat avui una ruta lluïda, ja que no hem pogut gaudir de les vistes ni de la comoditat de la muntanya estival. Per contra hem tingut una jornada dura i exigent pel fred i la boira. Hem posat a prova tota la nostra capacitat d'orientació, i al final hem pogut coronar els dos cims i tancar una bona volta circular amb moments gairebé èpics. És d'aquells dies en què pateixes i gaudeixes la muntanya a parts iguals, però amb la companyia d'amics engrescats i entusiastes les dificultats esdevenen insignificants.

Imatges