Cova de la Taverna

Itinerari

Crònica

Després de dedicar el dissabte a fer una bona caminada pels barrancs i cingleres fins al cim de la Cogulla, aprofitem la nostra estada a l'àrea de l'embassament de Margalef per visitar una interessant cavitat que hi ha ben a prop. Es tracta d'un sistema, una cova amb un orifici d'entrada i un de sortida. En aquest cas fins i tot n'hi ha algun altre de central que permet diferents combinacions. En ser un torrent subterrani cal tenir en compte que normalment porta un petit fil d'aigua permanent, però que augmenta considerablement en cas de pluges recents, fins a fer-se molt perillós. També cal mencionar que quan el pantà està al màxim de la seva capacitat la boca inferior acostuma a quedar inundada, tot i que és poc freqüent.

Sortim caminant amb la Sílvia des del còmode aparcament al marge dret de la presa del pantà de Margalef. Fem una marrada per arribar a l'altre costat, passant per una pista que baixa fins al riu Montsant i el creua per acostar-se de nou a la presa. Un cop al marge esquerra, sobre mateix dels murs de la presa marxa el camí que circumval·la el pantà. El seguim per la dreta tot planejant, i més endavant baixem una mica fins a trobar el barranc de la Taverna. Un pont penjant ens permet creuar a l'altre cantó. Deixem el camí principal i marxem a la dreta. De seguida trobem el forn dels Maquis. Ens el mirem, el fotografiem i seguim amunt.

Pocs metres més enllà del forn trobem un ramal que baixa a la dreta i en una vintena de metres ens deixa a l'entrada del gran porxo de la boca inferior de la cova de la Taverna. Es tracta d'una gran balma sota la visera que forma la base de la cinglera. La balma és molt gran i ampla, amb un sostre relativament baix. Al fons hi ha una plataforma construïda que servia per recollir aigua. Darrere la plataforma la cova es va estrenyent i trobem un gran bassal d'aigua, darrere del qual la cova s'enxiqueix i s'inicia el recorregut ascendent cap al torrent subterrani.

Un cop visitada la cova, recomanaríem un recorregut ascendent, és a dir, entrar per la boca inferior i recórrer l'interior del sistema fins a la boca superior. Nosaltres no ho vam fer així, ja que en algun lloc havia llegit que recomanaven el trajecte de baixada. En tot cas és poc rellevant el sentit de la marxa, però sí que ho és localitzar correctament la boca. La boca inferior és molt evident i fàcil de trobar, però no tant la superior. Seguim el camí amunt per anar a buscar la boca. Després d'uns minuts pujant trobem un nou ramal a la dreta del camí que ens porta fins a una depressió del terreny entre grans blocs. Trobem una corda per baixar un tram semivertical, i assumim que som a la boca superior. No era així, sinó que estem en una boca intermitja, precisament la més difícil de baixar, ja que fa un descens d'uns 15 o 20 metres on cal anar desgrimpant per la roca humida.

Ens equipem i baixem cap a l'interior del sistema. Un cop a dins ja veiem que la cova continua tant amunt com avall, però com que ja som a l'interior decidim avançar en sentit ascendent, i després ja farem la resta. Per tant, la descripció i les fotografies parteixen de la boca intermitja fins a la superior; després sortim a l'exterior i anem a buscar la boca inferior, i fem el recorregut ascendent fins a la intermitja.

Un cop a dins la cova trobem un espai ampli ple de grans blocs encastats. En alguns punts s'observen al sostre de la cova punts de llum que donen a l'exterior, tot i que seria difícil accedir-hi ja que el sostre és alt i caldria fer passos verticals. Estem en un sector en què el torrent es mou entremig dels grans blocs que en diversos moments de l'evolució orogràfica es van anar desprenent formant un caos subterrani. L'evolució per l'interior no seria senzilla sense les indicacions, ja que l'espai és ampli i irregular. Unes fletxes, algunes de color verd i altres de color negre, ens indiquen el pas. Possiblemenet no hauria calgut que fossin tan escandaloses, però en tot cas indiquen clarament el recorregut a seguir.

Avancem entre els blocs, que ens obliguen en diversos punts a fer grimpades i desgrimpades, i passos atlètics. Les dimensions són sempre generoses, i és fàcil moure's, tot i que cal contorsionar-se en algun pas entre blocs. Aviat trobem un primer pas equipat amb cordes, i que faciliten una grimpada vertical de més entitat. Després de la corda trobem un primer pas amb esglaons metàl·lics que permeten superar un petit mur. Arrecerats en algunes parets trobem alguns ratpenats que hivernen, però no grans quantitats sinó exemplars aïllats. També ens fixem en una bonica aranya de grans dimensions en una de les parets.

Entrem en un passadís més estret entre grans blocs, amb el terra ple de còdols que indica el pas del torrent en èpoques d'avingudes. També trobem alguns racons amb parets modelades pel pas d'aigua, que creen curioses formes arrodonides. Ens movem en una zona de roca conglomerada, en alguns sectors molt treballada pel pas de l'aigua. Grimpem per sobre d'un bonic canal d'erosió hidràulica i entrem en una galeria tubular de notables dimensions. Una creu ens indica el final del recorregut, però encara entrem uns metres més. Al final de la bonica galeria tubular trobem una petita cascada per on es pot pujar amb compte i amb l'ajuda d'una corda. Desemboca en un caos de blocs sense sortida.

Tornem a recórrer la galeria en forma de tub, amb línies d'erosió als laterals pel pas de l'aigua, i ens entaforem en un pas baix que dóna a l'exterior. Remunem 5 o 6 metres per sobre d'una curiosa olla natural i sortim al camí exterior. Som a la boca superior del sistema, però només n'hem recorregut el tram alt, des de la boca central fins a la superior. De nou al camí, i encara disfressats d'espeleòlegs, baixem pel caminet 400 o 500 metres fins a la gran boca inferior, sota la visera natural de la cinglera. Ens disposem a recórrer el tram baix de la cova de la Taverna.

Al fons de la balma trobem un gran bassal que presenta un primer repte: com passar sense mullar-nos. Si anéssim amb botes d'aigua no seria cap problema, però no és el cas, i no convida gaire a passar la resta del matí amb els peus xops. Però unes pedres colocades estratègicament permeten anar sortejant el primer tram del bassal. El sostre de la cova es fa molt baix, i cal passar ajupit o gairebé estirat. Estem al tram més baix i estret de la cova, la sortida natural del rierol. Aquest tram està molt erosionat, ja que canalitza tota l'aigua del torrent subterrani. Anem passant amb compte, contorsionant-nos per creuar el sostre baix sense acabar dins d'algun dels diversos tolls que anirem trobant.

Som en una de les parts més boniques de la cova, ja que les parets estan molt modelades, amb bonics canalons i petites marmites d'aigua clara. Les anem vorejant sense trepitjar l'aigua fins que la cova s'eixampla de nou i el sostre s'alça i es fa més còmode el pas. Ja en una sala de dimensions més àmplies anem remuntant la cavitat seguint el curs del petit riuet, que va formant petites badines. Uns metres més endavant trobem un toll més considerable sota una petita cascada, en una sala molt bonica. Sembla difícil passar per aquí, però veiem que per l'esquerra, grimpant sobre una petita lleixa, es pot entrar per una finestra superior. Aquesta finestra ens condueix a una sala superior, més amunt de la cascada.

Després de la bonica sala amb la marmita i la cascada, després de passar la finestra al tram superior, entrem en una sala encara més gran, amb un toll ample però poc profund. El terra està molt modelat, amb reguerons que evacuen l'aigua. Tota aquesta zona de la cova és fantàstica. Creuem longitudinalment la sala de notables dimensions seguint sempre el curs de l'aigua. Al fons la sala s'estreny i mig grimpem per sobre d'un desguàs, amb compte de no mullar-nos. Arribem a una saleta superior, més petita però molt bonica, amb una cascada al fons, unes parets ben decorades i un toll d'aigües verdes cristal·lines, amb degotalls que el van esquitxant.

Aquesta petita saleta sembla no tenir sortida, ja que l'aigua s'escola per un pas molt estret. Però fent un gir sobtat, trobem uns esglaons a la nostra dreta que superen un mur vertical de 4 o 5 metres. L'escala fa un gir i ofereix una sortida per dalt. Després de l'escala encara una corda ajuda a superar un pas semivertical entre grans blocs, i encara després un altre petit tram d'escales metàl·liques ens porta gairebé fins a la sortida central, on de nou retrobem la corda que ens permet remuntar uns 15 metres fins a l'exterior.

Així doncs hem recorregut tot el llarg de l'interessant sistema de la cova de la Taverna, però en dues parts, primer el tram superior des de la boca central fins a la boca alta, i després el tram inferior des de la boca de més avall, al costat del pantà, fins a la central. Com deia al principi, si hi tornéssim ara començaria des de baix, ja que és el recorregut més còmode i lògic. Hem passat més de dues hores a l'interior d'aquesta interessantíssima cova on podem trobar una mica de tot: una gran zona de blocs on haurem de grimpar, un tram més aquàtic amb un rierol i petits tolls que caldrà anar evitant, trams equipats amb cordes i esglaons, i trams amb parets decorades amb petites formacions i curiosos gravats fruit de l'erosió hidràulica.

Val a dir que aquesta cova és coneguda també per uns gravats rupestres, però sembla que són poc visibles i difícils de localitzar. Acabada la nostra visita tornem al punt d'inici pel camí que voreja les plàcides aigües del pantà. Ja de tornada, fem una petita parada sota les parets abalmades prop de l'aparcament on hi ha vies d'escalada de gran dificultat que atreuen escaladors de nivell mundial. Ens meravellem uns instants amb els passos gairebé de dansa vertical en uns murs que imaginem extremadament difícils.

I encara no donem per acabada la nostra jornada, ja que tenim pendent pujar fins a Sant Salvador. Sant Salvador és una petita ermita construïda a recer d'una gran cinglera. És una petita església troglodítica situada al sud de Margalef, sota les impressionants cingleres del Tossal Pelat, lloc també ben conegut pels escaladors. Una pista encimentada molt estreta i amb un fort pendent permeten pujar-hi amb cotxe, això sí, amb molt de compte i resant perquè no en vingui cap de cara. Hi ha un camí molt bonic que puja des de Margalef, i que amb més temps seria una interessant alternativa, però el dia ja no dóna per més i pugem motoritzats fins al peu de l'ermita. El lloc és impressionant, amb unes grans cingleres i la petita ermita sota la roca, amb dependències laterals troglodítiques que havien estat residència d'ermitans. Molt recomanable fer una caminada pels entorns i gaudir d'aquest peculiar paisatge entre cingleres i cavitats.

Topografia

Font: Espeleoindex.com

Imatges