Cimet (2.423 m.)

• 

  Pugem molt fort pel Serrat d'en Sur

• 

  Cabana de pastors del Serrat d'en Sur

• 

  De sobte apareix el Cimet davant nostre

• 

  Pujant fort sobre l'estany de Naguilha

• 

  Resseguint la cresta cap al cim

• 

  Contemplant l'estany de Naguilha

• 

  Iniciem el descens

• 

  Ens acomiadem del Cimet

• 

  Descens cap a les fosques valls de l'Arieja

• 

  El serpentejant riu d'Orgeish

En un recòndit indret de les valls d'Orlú, sobre mateix del gran estany de Naguilha, s'aixeca una petita muntanya molt estètica per la seva forma piramidal. Hi accedim des d'Orgeish per una llarga pista fins al pla de l'Anyell Mort, on comencem a caminar pujant al peu del rierol primer, i després pels forts pendents del Serrat d'en Sur. Arribats al coll veiem per primer cop la bonica silueta del cim, i ens apropem a la seva base per començar a remuntar l'aresta amb algun petit pas de grimpada. Grans vistes des del cim sobre l'estany, la Dent d'Orlú i les escarpades muntanyes de l'Arieja.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pla de l'Anyell Mort Orgeish (Valls d'Orlú, Arieja, França)
• Distància: 9,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.105 metres
• Temps: 5:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Petita grimpada lleugerament aèria arribant al cim
• Cartografia: Font-romeu / Capcir IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El nom en diminutiu d'aquesta muntanya és ben poc oportú, ja que menysté la seva bellesa i el seu notable caràcter. És una muntanya molt poc freqüentada, sobretot pel fet d'estar isolada enmig de les intricades valls d'Orlú, allunyada de les habituals rutes senderistes o de muntanya. Tampoc la seva modesta alçada (2.423 m.) contribueix a fer-la un destí popular, tot i que haurem de superar més de 1.000 metres de desnivell per trepitjar el seu cim. I finalment afegim que és difícil de veure-la, ja que la seva piràmide summital queda amagada entre un entorn muntanyós complex. Però qui faci l'esforç d'acostar-s'hi, gaudirà d'una petita gran muntanya en un entorn solitari, salvatge i de gran bellesa.

L'havíem vist i ens hi havíem fixat en una ruta que vam fer temps enrere al també poc conegut pic d'Ouxis, i restava a la llista d'assumptes pendents. Avui hi posarem remei, i ho farem des del seu vessant occidental, més amunt de la població d'Orgeish (Orgeix en francès). Venint del port del Pimorent, just abans d'entrar a Acs (Ax-les-Thermes en francès), prenem la carretera a la dreta que remunta la vall d'Orlú. Arribats al poblet d'Orgeish girem a la dreta i creuem un estretíssim pont on comença una pista forestal asfaltada molt estreta que seguirem uns quants quilómetres. En forta pujada i moltes llaçades la pista guanya alçada fins al pla de l'Anyell Mort, on hi ha un bon aparcament, punt d'inici de la ruta.

Comencem a caminar seguint la pista, a partir d'aquest punt tancada al trànsit amb una tanca. Planegem suaument al costat del riuet d'Orgeish, el qual forma petites cascades i tolls molt bonics entre blocs de granit desgastat i cobert de fulles de faig. El paisatge de tardor és esplèndid en aquesta zona, i anem creuant una fageda amb exemplars ben notables, tots ells pràcticament despullats del fullatge que ara entapissa el terra. Seguim senyals de pintura groga, primer per la pista, i al cap de poc per un preciós camí que avança més a prop del rierol. El camí retalla les marrades d'una pista en desús, i acaba desembocant al seu final, al peu d'una petita cabana de pastors situada a la part baixa d'un gran prat inclinat.

Al fons del prat inclinat s'alça airós el pic de Pedrix, amb les seves verticals parets rocoses, i davant seu el més moderat però més alt pic de l'Home. Precisament al prat cal parar atenció ja que abandonarem el camí principal i girarem a l'esquerra. El camí marcat creua transversalment el prat i va seguint la vall fins a l'estany d'Aigua Llonga. És la ruta senderista més habitual de la zona, i qualsevol cap de setmana és freqüent trobar-hi grups de senderistes, principalment francesos. Nosaltres però girem a l'esquerra enmig del prat per anar a buscar un caminet que s'endevina al final d'una canaleta molt dreta. Si parem atenció veurem alguna fita, i l'inici evident del camí que enfila en diagonal cap a l'esquerra.

Un cop localitzat el camí, enfilem més fort traçant una diagonal cap a l'esquerra fins arribar al serrat d'en Sur, una canal herbada en fort pendent. A partir d'aquest punt el camí puja molt fort i sense descans, sempre al costat d'un petit rec. Fins aquí el camí era molt evident, però ara ja no ho és tant. En tot cas és ben senzill, només cal anar pujant vora el rierol en una pujada molt intensa i continuada. Mirant amunt s'endevina la cabana pastoral d'en Sur, però es veu lluny, molt lluny. Anem guanyant metres per terreny herbat molt inclinat, monòton i feixuc. De tant en tant ens aturem per prendre un respir, i mirant enrere sobresurten alguns cims de l'Arieja, com el pic de Rulhe.

Després d'una pujada que semblava inacabable, el rastre de camí gira lleugerament a l'esquerra per voltejar un esperó rocós, i al cap d'amunt arribem a la cabana que vèiem des de baix. De fet arribem al petit pla on hi ha les restes de la vella cabana i un corral desmuntable. La nova cabana, de construcció recent, i que es veu des de baix, no està ubicada enmig del planell, com l'antiga, sinó que està situada uns metres per sota, en ple pendent. Hi baixem uns moments per veure-la, però està tancada. És només per l'ús de pastors, i hi ha un cartell que explica que ha estat finançada per la Unió Europea.

A la cabana d'en Sur fem una breu pausa en la constant pujada aprofitant un petit replà. Però de seguida tornem a la monòtona ascensió. Seguim enfilant-nos per l'ampla coma herbada, ara sense pràcticament rastre de camí, sempre en direcció est, i sempre amb una pujada forta i constant. L'objectiu és ben clar: el coll que tenim enfront nostre. Encara invertirem 40 minuts més pujant ininterrompudament fins assolir el coll de les Clotes o d'en Sur. Som al cap d'amunt de la coma, a més de 2.200 metres, el punt més baix entre els pics dels Estanyols (nord) i de l'Home (sud), separats per una llarga aresta. Després d'exactament 2 hores d'haver sortit, per primera vegada, contemplem al nostre davant l'objectiu del dia: el Cimet.

Una marcada i estètica piràmide s'aixeca davant nostre trencant bruscament el paisatge que haviem vist fins llavors. Si durant molta estona hem pujat per prats molt inclinats, herbats i monòtons, de sobte entrem en el regne de l'alta muntanya, on la roca guanya la partida a la vegetació. Durant tota la pujada el cim se'ns ha mantingut ocult, i ara el contemplem mentre ens dirigim cap a la seva base. Es mostra una silueta piramidal imponent, i mentre ens hi acostem anem pensant per on caldrà pujar. Baixem lleugerament fins uns prats a la base dels quals comença l'aresta que arriba directa fins al cim.

Des de la base de la muntanya el més sensat és enfilar-se directament a l'aresta oest i remuntar-la cap al cim. Nosaltres fem un petit tomb fins arribar a veure l'estany de Naguilha, que apareix més a l'est, tancat en una gran fondalada. Un cop a l'aresta comencem a pujar fort, primer per trams més herbosos fins i tot amb algun pi, i més amunt ja en terreny de roca trencadissa. El 90% de la ruta es fa caminant sense problemes, i en algun petit pas puntual utilitzarem les mans, però sense cap dificultat. El tram superior té algun pas lleugerament aeri. A mitja cresta trobem un grup de francesos que tornen del cim, i tant ells com nosaltres ens sorprenem ja que tots sabem que és un cim poc freqüentat. Intercanviem unes paraules i nosaltres seguim amunt i ells avall.

Avancem per l'aresta amb un darrer tram més dret que ens obliga a fer una petita grimpada, amb algun pas només una mica aeri sobre l'imponent estany de Naguilha. Quan ja teníem coll avall que estàvem arribant al cim, veiem que tot just som l'avantcim, i encara ens queden uns minuts més fins assolir els discrets 2.423 metres del Cimet. Un cop al cim tenim grans panoràmiques. A l'est, molt enfonsat el gran estany de Naguilha, que tot i estar magnificat per la presa, és una massa d'aigua notable molt encaixonada entre grans parets. Per sobre el petit però encantador pic d'Ouxis. Al nord tenim el primer terme la dent d'Orlú, tot i que des d'aquest punt no se'n realça la verticalitat. Al seu darrere el pic del Tarbesó, pelat, esperant la neu que no trigarà en arribar. Al sud les fosques parets molt dretes del pic de l'Estany Faurí i l'Esquena d'Ase, de més de 2.700 metres. Cap al sud-oest veiem a prop el pic de l'Home i la llarga i suau aresta.

Precisament una de les opcions interessants per fer la ruta circular seria tornar al collet i enfilar la llarga carena fins al pic de l'Home. Llavors baixar cap a l'estany d'Aigua Llonga i desfer la vall d'Orgeish. Però això suposaria incrementar força la distància i el temps necessari. En aquesta època en què el dia és curt, i a més a més tenint en compte que som lluny de casa, descartem aquesta opció, i la reservem per una altra ocasió. Mentrestant reposem una estona dalt del panoràmic cim, ens asseiem gaudint del dia esplèndid i d'un sol anormalment càlid a aquestes alçades. Dinem.

S'hi està tan bé a dalt del cim que costa de marxar-ne. Però el sol va tombant cap a l'oest i els rajos cada cop són més horitzontals. Iniciem doncs el retorn que farem pel mateix camí. Desfem la cresta, contemplant des de les alçades una bonica postal amb centenars de muntayes i el paisatge irregular de l'Arieja, solcat per profundes i fosques valls. Desfem la petita cresteta i caminem pels prats fins al coll. Comencem a baixar la coma, que ara en descens no sembla tan llarga. Arribem a la cabana d'en Sur, i agafem una mica d'aigua de la font que la construcció de la nova cabana gairebé ha fet perdre per culpa de la canalització. Passada la cabana baixem encara més fort per la canaleta que ens condueix al fons de la vall, ja engolida per la fosca. Arribem al pla de la cabana i ja pel camí fresat i indicat anem baixant vora el rierol fins al punt d'inici, aturant-nos uns instants en els petits salts i gorgs que fa el riuet, enclotats, tardorals pel fullatge i sobretot molt estètics.

És sens dubte una excursió molt recomanable a una zona que tenim força propera però és poc freqüentada pels excursionistes catalans. El sector d'Orlú tresora racons molt bonics, salvatges i autèntics. Qui no tingui mandra de patir (o gaudir) les llargues aproximacions ariejanes podrà gaudir d'extraordinaris paisatges i petits cims però amb gran caràcter.

Imatges