Ferrada Poi d'Unha

• 

  Unha i Salardú durant el camí d'aproximació

• 

  Pont nepalès al primer tram

• 

  Trams verticals sobre un paisatge tardorenc

• 

  Mur exigent al segon tram

• 

  Pujant l'escala en espiral

• 

  En molts trams cal aplicar força i decisió

• 

  Arribant al final de l'escala

• 

  Trobem diversos trams desplomats

• 

  Pont tibetà al final del segon tram

• 

  Ens acostem al mur desplomat de 20 m.

• 

  Últim esforç

• 

  Retorn enmig d'una bonica fageda

Al cor de la Val d'Aran, a poca distància de la població d'Unha, fem un recorregut ferrat que remunta les parets verticals que s'aixequen just sobre el poble. És una ferrada dividida en tres trams, el primer més fàcil i els dos següents força més exigents. La via és llarga i completa, i ens posarà a prova la força de braços en diversos trams desplomats, algun força llarg. Entremig trobarem tres ponts curts nepalesos i tibetans, i una curiosa escala en espiral més espectacular que no pas difícil. Durant el recorregut vertical sempre tindrem una bona vista a vol d'ocell sobre la vall de la Garona.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via ferrada
• Lloc de sortida: Unha Naut Aran (Val d'Aran)
• Distància: 5,55 quilòmetres
• Desnivell positiu: 600 metres
• Temps: 4:45 hores
• Dificultat: D - K4 - D
• Sensació de dificultat: Mitjana Ferrada llarga, atlètica, amb diversos desplomats moderats
• Cartografia: Val d'Aran Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Tanquem aquesta curta estada de cap de setmana a la Val d'Aran amb una activitat ben diferent. Si ahir ens enfilàvem a un dels cims més significatius, el Maubèrme, avui ens quedarem al fons de la vall, però també ens enlairarem aquest cop ajudats per la ferralla instal·lada al vessant sud del Poi d'Unha, un promontori rocallós que s'aixeca vertical per sobre de la població. És una activitat que ens ocuparà tot un matí intens, ja que és una via llarga i no exempta de certa dificultat.

El matí es lleva encapotat, amb els núvols que tapen les capçaleres de les muntanyes i algunes boires que van circulant aleatòriament. No és un dia per enfilar-se gaire amunt, ni encara menys per contemplar paisatges a llarga distància. A més a més, no podem acabar gaire tard, de manera que l'alternativa de fer aquesta activitat és ben adient pel dia. Ens apropem al poblet d'Unha, pocs metres per sobre de Salardú, seguint el riu Unhòla que adopta el nom d'aquesta població sota la qual desemboca a la Garona. Després d'entrar per un carrer estret trobarem un còmode aparcament on hi ha el rètol explicatiu.

Equipats amb el material necessari, caminem pel carrer principal de la població fins a trobar els indicadors del camí de Sant Martin. Tombem a la dreta per un carreró i aviat deixem les cases i comencem a enfilar un corriol evident i en forta pujada. Entrem en calor immediatament gràcies als forts pujadors entremig de parets de pedra seca. Al voltant, els bedolls i sobretot els roures estan en plena mutació cromàtica, i l'indret esdevé un preciós túnel multicolor. És l'època perfecta per observar aquests bonics boscos, i més amunt els tornarem a contemplar a vol d'ocell fixant-nos en l'ampli espectre de colors saturats.

Al cap d'una estona de pujar fort trobem un indicador cap a la dreta que creua una tartera. Abandonem el camí principal per on després tornarem i prenem les indicacions de la ferrada seguint senyals de pintura de color taronja. En pocs minuts arribem tot planejant a la base de la via, on hi ha un espai ample i còmode per equipar-nos. Tot seguit comencem a progressar per l'itinerari ferrat, primer enfilant un mur vertical ben equipat amb esglaons i un còmode cable de vida. Val a dir que l'equipament de la via és de gran qualitat, amb esglaons gruixuts i sòlids, un cable de vida d'acer també gruixut i amb protectors, i elements addicionals de seguretat com les cues de porc per si cal assegurar, o algunes instal·lacions de ràpel per si s'hagués abandonar. El disseny de la via és obra de l'Escola de Muntanya de Pont de Suert, que també ja es va fer càrrec de la ferrada del Tossal de Miravet, i l'execució dels treballs de l'empresa Via Vertical.

El primer mur és vertical però fàcil i ben equipat. Pugem sense problemes pels esglaons que segueixen una línia sinuosa, adaptant-se al perfil de la paret irregular. Superat el primer mur trobem un tram fàcil mig caminant i de seguida ens enfilem al peu de dos ponts consecutius que salven la distància entre dues parets a banda i banda d'una marcada canal. Creuar els ponts és opcional, ja que fa un zig-zag d'anada i tornada pràcticament fins al mateix punt, i un tram equipat permet evitar-los. Com que hem vingut a fer la ferrada evidentment ens hi enfilem. El primer pont és tibetà, amb un cable pels peus, dos per les mans, un a cada costat, i un d'adicional com a cable de vida per lligar els mosquetons. Té una distància de 7 o 8 metres i no té cap dificultat especial. El més complicat és entrar-hi i sortir-ne. En sortir cal remuntar una diagonal ascendent incòmode fins a trobar el següent pont, aquest nepalès, amb un sol cable per les mans (a diferència dels tibetans que en tenen un per cada banda).

Sortim dels ponts amb un flanqueig a l'esquerra i tot seguit encadenem dos murs curts i fàcils. Acabem així el primer tram de la via, el més breu i senzill. Hem trigat poc més de mitja hora per superar els 150 metres de recorregut de la primera part i la més fàcil. Un camí indicat permetria abandonar en aquest punt i baixar de nou cap al poble, una alternativa en cas de fer la ferrada amb nens o persones poc habituades a la progressió vertical, ja que els següents trams són notablement més difícils.

Comencem el segon tram de la via ferrada amb un mur fàcil i un flanqueig cap a l'esquerra. Tot seguit cal superar un ressalt curt però amb un considerable desplom, que ens fa tensar els braços. Seguidament una nova paret ja més seriosa se'ns presenta imponent damunt nostre. Per sobre de la paret s'intueix l'element més significatiu que no difícil de la via, l'escala en espiral. Per arribar-hi però cal superar el mur, amb diversos passos desplomats. És un mur irregular i bonic, amb roca ferma de granit i una línia també sinuosa que s'adapta a la particular forma de la paret. Pugem decidits fent algun pas més atlètic fins al cap d'amunt d'aquesta notable paret. És un tram exigent, espectacular i aeri. Ens situem al peu de la curiosa escala que enfila pel dret un tram abalmat.

L'escala en espiral és molt espectacular però no és gens difícil. És molt aèria, ja que s'alça sobre el buit, però en sortir pel costat de la roca no fa tanta impressió. Sense cap dificultat remuntem els 7 o 8 metres de l'escala i sortim per un flanqueig horitzontal i aeri que connecta amb l'alternativa per qui no vulgui pujar per l'escala. Continuem aplicant la força en el petit mur desplomat que ve a continuació, i més amunt de nou amb un tram de paret que torna a desplomar. Un pont tibetà de 8 o 10 metres posa fi a la segona part de l'itinerari.

Amb el pont tanquem així el segon tram de la ferrada d'uns 250 m. de recorregut, pel qual hem invertit poc més d'una hora. Aquest segon tram és considerablement més difícil que el primer, i en diversos punts trobem petits desploms que ens fan tensar els braços i aplicar la força. Alguns dels passos són llargs i força atlètics, i cal executar-los amb rapidesa i precisió.

El Pas de l'Ós és el final del segon tram i una possible escapatòria per qui no vulgui continuar. Estem decidits a seguir, tot i que els braços comencen a ressentir-se. A més a més de tant en tant cau alguna gota. Aprofitem uns breus instants de descans al final del tram per observar el paisatge, sobretot la vall del riu Garona, tant cap a l'est al sector de Vaquèira, com a l'oest direcció Vielha. Per tot arreu els tons intensos dels arbres caducifolis en plena tardor tenyeixen de color un dia gris i rúfol.

El tercer tram és el més llarg i el més vertical, però per no espantar comença suaument amb un flanqueig cap a l'esquerra. Tot seguit encadenem dos diedres molt més verticals i aeris, el segon amb un pas estret i lateral. Aquest tercer tram té una dificultat similar al segon, potser el segon tenia fins i tot algun pas més complex, però el tercer és molt sostingut. A més a més aquesta última part del recorregut confia constantment en les preses naturals de la roca, tant per peus com per mans, de manera que hi ha menys esglaons i cal aplicar una lògica més d'escalada.

Ens situem sota una gran paret amb la línia de vida que dibuixa l'itinerari a seguir fins al cap d'amunt. Aquest mur és força més llis, i la línia és pràcticament recta. La primera meitat és la més llisa i alhora fàcil, i va pujant vertical, amb certa tendència a l'esquerra, fins un racó abalmat on comença la part més difícil possiblement de la via, un tram extraplomat d'uns 20 metres. Feia estona que de lluny ens miràvem aquest pas, ben visible per la seva roca ataronjada. Fem una brevíssima pausa per descansar els braços abans d'emprendre aquest tram. Cal decisió i rapidesa, ja que com menys temps perdem amb el mosquetonatge més provable serà arribar a dalt amb els braços sencers. No és una paret extrema ni molt menys, ni potser el pas més difícil de la via, però la llargada del tram amb desplom, tot i que sigui moderat, el converteix en molt exigent.

Superem sense grans problemes la paret més llarga i dura de la ruta, que a més a més és molt aèria, suspesa sobre el poble d'Unha i la vall de la Garona. La sortida de la paret és també desplomada i espectacular, i ens fa gaudir de la intensitat de l'activitat enmig d'un entorn magnífic. Passat aquest mur més llarg trobem de nou una escala, aquesta recta i més breu. Seguidament un breu flanqueig, com sempre a l'esquerra, i a continuació un bonic esperó oblicu, amb poques preses i una sortida també desplomada que posa a prova les mermades forces.

Tot pujant l'esperó pensàvem que ja arribàvem a la fi de l'itinerari equipat, però per la nostra sorpresa després d'un tram pla caminant ens tornem a situar a la base d'un mur força llarg. Sembla però que no és tan difícil com els que hem fet fins ara. Així doncs tornem a enfilar-nos per les parets, ara confiant més en la pròpia roca que no pas en les preses artificials, més escasses en aquest tram. Seguint com ja és habitual un recorregut sinuós enfilem aquesta última paret, sense més dificultat que algun lleuger desplom. Ara sí que arribem al final i ens situem en un petit balcó panoràmic sobre el sector central de la Val d'Aran. En un petit bidó hi ha el llibre de visites que certifica el final de la via ferrada.

Descartem acabar de pujar fins al cim del Poi d'Unha, ja que a estones plovisqueja i fa un dia gris i ennuvolat, amb les capçaleres de les muntanyes cobertes pels núvols, o sigui que no valen la pena les vistes. Però per iniciar el descens encara cal pujar una bona estona seguint els senyals de color. Pugem uns minuts fins a trobar una canaleta orientada a l'oest que baixa molt fort. El primer tram està equipat amb cable de vida ja que el terreny és relliscós i el pendent molt fort. Més avall els camí es suavitza, però continua baixant fort en direcció oest, evitant la cara sud més vertical. Al cap d'una bona estona de baixar el camí s'uneix a un de més principal que ve de l'ermita de Sant Martin.

Baixem per un tram preciós ricament tenyit pels colors de la tardor que ens regala la bonica roureda que creuem. En algun mirador natural també ens entretenim a contemplar la vall amb les petites i les no tant petites poblacions que matisen el colors de la natura amb el negre de la pissarra. Passem al peu d'una petita cabana i al cap d'uns minuts de descens agradable i plaent arribem al punt d'origen.

Acabem així la ruta circular que ens ha portat a pujar per la via ferrada i baixar pel camí que busca la debilitat del sector occidental. Hem fet una via ferrada divertida, llarga i dura. De concepció moderna, atlètica i amb un traçat intel·ligent. Més enllà de qüestionar-se l'oportunitat o no d'aquest tipus d'instal·lacions val a dir que en aquest cas la zona no té valor per a la escalada a causa de la seva discontinuïtat, i en canvi una ferrada aprofita precisament aquest terreny irregular per dibuixar un itinerari sinuós, variat i entretingut. L'impacte visual és innegable, amb una evident línia d'acer de baix a dalt. Precisament la instal·lació té una aparença sòlida, i permet evolucionar amb comoditat i seguretat. És sens dubte un itinerari recomanable per als que els agradin les ferrades. No és una via ferrada fàcil, sinó més aviat el contrari, és força exigent en els seus segon i tercer trams. Un itinerari lògic, amb el punt just de dificultat i sobretot molt divertit i panoràmic.

Imatges