Cingles de Malanyeu i cova dels Desertors

• 

  Finestra natural del Griell de Cal Pigot

• 

  Mirador natural de la Foradada

• 

  Ensija, Pedraforca, cingles de Vallcebre, Cadí,...

• 

  Carena de la Baga de Cabanelles

• 

  Baixem per la fageda cap al Grapissot

• 

  Pineda a l'inici de la serra del Mill

• 

  Cova dels Desertors

• 

  Sostre de la cova

• 

  Sala principal de la cova dels Desertors

• 

  Interior de la segona cova

• 

  Boniques formacions parietals

• 

  La Creueta

• 

  El Grau

• 

  Malanyeu

Envoltat de cingleres per totes bandes, sortim de Malanyeu i pugem primer cap al Griell de Cal Pigot, un bonic pas equipat vora el torrent. Prenem la carena fins la Foradada, un esplèndid mirador natural. Per sobre dels cingles de la Tor carenem entre prats, fagedes i pinedes fins al Cap de la Baga de Cabanelles, punt culminant de la ruta i excel·lent mirador. Baixem cap al grapissot i seguim pel fil de la carena de la Serra de Mill, fins que baixem per terreny abrupte per trobar la cova dels Desertors. Visitem la petita cavitat que havia estat refugi d'emboscats, i ens sorprenem de trobar-ne una altra de ben interessant pocs metres per sota. Desgrimpada exposada (evitable) fins a la Creueta, i baixem sota la roca encastada del Grau que ens permet creuar el cingle de Devesó abans de tornar al peu de Sant Sadurní.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Espeleologia
• Lloc de sortida: Malanyeu (Berguedà)
• Distància: 11,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 800 metres
• Temps: 7:35 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Desgrimpada delicada (evitable) sota la cova dels Desertors
• Cartografia: Catllaràs - Picancel Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El petit poblet de Malanyeu està situat en una mena d'olla envoltada de cingleres, un altiplà suspès a l'est de la vall del Llobregat, a ponent del Catllaràs. Només té una via d'accés fàcil, la carretera que puja des de l'Eix del Llobregat (C-16). Els altres accessos són inviables al trànsit rodat, ja que cal superar forts pendents i passos escabrosos. Precisament aquestes característiques orogràfiques fan l'indret ben interessant per a la pràctica excursionista. Una de les rutes més habituals de la zona és recórrer la capçalera de les cingleres que envolten el poble, creuant alguns passos curiosos que trobarem pel camí. Afegim avui a la ruta habitual el pas per l'amagada Cova dels Desertors, on s'havien refugiat alguns veïns per evitar anar a la Guerra.

Amb la Sílvia ens adrecem al petit nucli de Malanyeu, que més que un nucli és un conjunt de masies disperses al voltant de l'església de Sant Sadurní. Aparquem al peu de les Escoles i ens preparem per iniciar la ruta. Comencem a caminar tot planejant per la pista que neix al peu mateix de l'edifici de les escoles. Al cap d'uns minuts trobem un pal indicador de camins, deixem la pista i enfilem cap a la dreta per un camí que puja fort. Uns minuts més amunt creuem el torrent del Griell i de seguida trobem un tram equipat amb una corda amb nusos. Sense cap dificultat pugem els 3 o 4 metres amb l'ajut de la corda, i tot seguit cal pujar per una escala metàl·lica que ens permet superar un ressalt vertical. Just a continuació trobem una bonica curiositat: una finestra natural de roca que hem de creuar per continuar el nostre camí.

Passada aquesta roca foradada, passem al costat d'una petita cascada, avui amb un fil d'aigua, però a vegades més abundosa, i mirem de no mullar-nos els peus ja que cal voltejar una petita i bonica basseta. Un cop creuat de nou el torrent a la basseta, ja l'abandonem i pugem fort en direcció sud per un bonic tram de camí arran de la cinglera, amb un bon precipici sota els nostres peus. Pugem fort amb bones vistes cap als plans de Malanyeu, amb les seves masies ben repartides. Enfilem de valent uns minuts fins a coronar un collet, on ens desviem uns metres a l'esquerra per arribar a la Foradada.

La Foradada és una portalada natural que travessa la part superior de la cinglera, i ens permet accedir a un impressionant mirador natural. Aquest mirador, orientat a l'oest, ens permet contemplar la plana de Malanyeu i els cingles del vessant oposat. Però més enllà també podem gaudir d'una impressionant visió cap al Pedraforca, Ensija i el Cadí. Davant de tots ells els cingles de Vallcebre, en forma de mitja lluna, ens ofereixen potser la seva millor imatge. Reposem uns minuts, asseguts en aquest impressionant mirador natural, contemplant el paisatge i signant al llibre de visites.

Reculem uns metres fins al collet, i seguim enllà pel camí ben definit i marcat que continua pujant per la carena. La pujada és decidida però progressiva. Avancem per un bosc de pins pel fil de la carena. Al cap d'una bona estona el sender gira a l'esquerra, igual que ho fa el gran morral de la muntanya. Tombem doncs cap a l'est, passem el pla de les Barraques i ja més suaument continuem pujant per sobre dels cingles de la Tor, que podem contemplar des de qualsevol dels diversos sortints abocats al buit. El dia és ensopit, amb nuvolades que van i vénen, i boirines a les parts baixes que difuminen el paisatge.

Arribem a la collada de la Batllia i seguim pujant per la fageda de Fulleracs fins assolir-ne el punt més alt. Els faigs encara estan despullats. Tot just comencen a despertar de la letàrgia hivernal, i amb prou feines mostren uns incipients brots verds. Un cop dalt del serrat de Fulleracs s'acaba la pujada forta, i anem planejant per la suau carena cap al Portell del Porc, on marxa una pista a la dreta. La descartem i seguim el nostre camí carener, de nou pujant uns minuts fins al Cap de la Baga de Cabanelles (1.685 m.), punt culminant de la nostra ruta. No és un cim destacat, ja que simplement és el punt més alt de la carena, però és un lloc bonic, el punt més alt d'un conjunt de prats inclinats que neixen vora la casa de Cabanelles, uns metres per sota. Cap a ponent s'albira una gran visió cap a la zona del Pedraforca, tot i que avui queda enfosquida i enlletgida pel dia trist i ennuvolat.

Deixem el cim i seguim el camí carener que ressegueix el filat del bestiar. En una petita elevació que fa aquest tram de carena, baixem uns metres a l'esquerra per veure la bauma de Crisp, un abric natural pel bestiar. Seguim el bonic camí carener, que dibuixa una línia d'herba entremig del bosc de pi. Arribats al collet de la Font del Tudó tenim dues opcions: podríem continuar de dret seguint la carena fins a la Roca de la Clusa i la Collada de Sant Miquel, i allà començar a baixar a l'esquerra per camí indicat. Però al mateix collet prenem el camí que comença a baixar a l'esquerra i s'endinsa a la fageda en fort descens. Per camí relliscós fem una diagonal descendent fins al Grapissot, un pas lateral de roca equipat amb un cable d'acer que facilita el pas.

Passat el Grapissot el camí es torna a incorporar al PR C-129 que ja havíem seguit en diversos trams. Girem ara a l'esquerra i comencem la llarga travessa de la serra del Mill. Aquesta curta serra orientada d'est a oest separa la vall de Sant Julià de Cerdanyola al nord i la de Malanyeu al sud. El caminet recorre tota la serra pel seu fil, i en molts punts podem gaudir d'una bona vista cap a les dues poblacions, una a cada banda. El camí és fàcil i evident, i sempre circula per l'estret fil de la carena, sense cap dificultat més que posar les mans a terra en algun punt puntual. El camí fa diverses petites pujades i baixades, tot i que gairebé sempre es mou al voltant dels 1.400 metres.

El camí de la serra del Mill acaba al Mal Pas, on podem baixar cap a Sant Julià de Cerdanyola (nord) o cap a Malanyeu (sud). Però nosaltres no hi acabarem d'arribar. Uns dos-cents metres abans d'arribar-hi, aproximadament, ens fixarem en uns senyals grocs que abandonen el camí principal. El camí principal està ben fresat, i marcat amb senyals blancs i grocs del PR. Però com dèiem, en un punt cal fixar-se en uns senyals circulars de pintura groga que comencen a baixar cap a l'esquerra (vessant de Malanyeu).

El camí és poc evident, però parant atenció als senyals de pintura es pot seguir. Aquest sender precari baixa molt fort cap a l'esquerra, amb algun punt en què fins i tot cal mig desgrimpar. Sempre atents als senyals de pintura, anem baixant fort fins que ens condueixen a una canal en pendent molt fort. Per baixar cal agafar-se als arbres, tot i que no revesteix cap dificultat. Com que no coneixíem el lloc exacte de la cova dels Desertors, anem mirant a banda i banda, pensant que podria estar en qualsevol punt enmig d'aquell terreny tan pendent. En enfilem a alguns punts on intuïm que hi podria haver la cavitat però sense èxit. Era molt més fàcil: només calia seguir els senyals grocs.

Seguint doncs els senyals grocs baixem fort per una mena de canal amb boixos que ens faciliten el pas. En un punt els senyals grocs giren a l'esquerra i passen per sobre una estreta lleixa que ens permet canviar de canal. Just quan gira, el caminet puja uns metres, i al fons de la nova canal arribem a la cova dels Desertors, ben camuflada entre la vegetació. Al davant un petit replà arranjat amb una paret de pedra seca. A la vora de la paret uns blocs de pedra ben apariats seveixen de banc. La boca de la cova està protegida per una paret de pedres que la resguarda de la intempèrie.

A l'entrada de la cova hi ha un llibre de registre, que llegim i també signem. No sembla un lloc gaire freqüentat, i és comprensible, ja que és un lloc amagat i d'accés més enravessat que difícil. Entrem i observem la cavitat. Té una primera sala de considerables dimensions, potser uns 10 metres de llarg i 4 o 5 d'ample, i amb una alçada discreta que no permet romandre drets. Al fons, i com a continuació de la primera sala, n'hi ha una altra de més petita que es va estrenyent fins al final. En aquest sector més fons hi ha boniques concrecions blanquinoses a sostre i parets.

Segons s'explica, la cova dels Desertors pren el nom de l'ús que l'hi van donar alguns joves durant la guerra, ja que el feien servir d'amagatall per evitar haver d'anar al front. No hem trobat referències escrites sobre aquesta cavitat, tot i que segurament guarda moltes experiències difícils: por, gana, fred i isolació. Al costat mateix del petit replà o terrassa exterior, hi ha una altra boca que de seguida d'estreny i tot just entra uns pocs metres. Però quan ja marxàvem, buscant un camí que ens permetés baixar sense haver de tornar enrere, veiem uns metres per sota de la cova un altre forat de dimensions més reduïdes i que s'enfonsa avall.

Encuriosits ens ho mirem, i veiem que és factible baixar desgrimpant. La boca és estreta, potser d'un diametre de mig metre. Baixa gairebé vertical, però entre que és estreta i hi ha bones preses, no sembla difícil baixar. Després d'un pouet d'uns 3 metres hi ha un petit replà. L'interior continua estret, però és força alt, i ens podem moure amb certa comoditat. Les parets estan ricament decorades amb banderes i petites estalactites, totes elles d'un color intensament blanc. Algunes formes dentades són molt boniques. Passat el petit replà hi ha un pas més estret que permet continuar, primer pujant un petit ressalt, i tot seguit baixant 4 o 5 metres més. La cova es va estrenyent fins a fer-se impenetrable. És difícil de mesurar a ull, però potser aquesta segona cova té un recorregut d'uns 10 o 12 metres, i en baixa 5 o 6. És estreta però fàcil, i amb bonics espeleotemes.

Ambdues cavitats són poc conegudes. La cova dels Desertors apareix mencionada al mapa del Catllaràs de l'Editorial Alpina, tot i que no està ben situada. En canvi la segona cova, no l'he vista mencionada enlloc, ni hem sabut trobar cap referència, ni ressenya, ni topografia. En tot cas és un lloc curiós i interessant de visitar per la part humana que ens explica, i també per la bellesa de les parets tot i les modestes dimensions d'ambdues cavitats. Hem estat més d'una hora observant les coves dels Desertors, i ara toca continuar la ruta.

L'opció més raonable és tornar a pujar fins a la carena seguint els punts grocs, ja que és un terreny molt pendent i encinglerat, i sembla difícil trobar un pas per baixar directe sense equipament. Però pensem que en ser un amagatall d'emboscats, segur que tenien més d'una via d'escapatòria en cas de ser perseguits. Així doncs, per evitar la bona pujada que hauríem de fer per tornar a la carena, baixem uns metres buscant algun possible pas. Uns metres més avall la canal s'aboca al buit, i no es pot continuar. Al costat sembla que marxa un possible pas que arriba fins al cap d'amunt d'un esperó, també abocat al buit. Possiblement aquest era un lloc ideal per espiar i controlar la contrada. A l'esquerra sembla que fins i tot es dibuixi un viarany (amb força imaginació). Aquest possible pas baixa uns metres fins arribar a una placa de roca inclinada. Baixem amb compte, ja que és molt dret, fins aquesta placa fisurada que permet desgrimpar. Són 5 o 6 metres de desgrimpada fàcil però delicada (II/III), on simplement cal anar amb compte d'assegurar bé cada pas. Uns metres per sota ja es veu la Creueta.

El pas de la Creueta separa la Serra del Mill i el cingle de la Rota, i permet saltar a banda i banda. Aquí tornem a confluir amb el PR que havíem deixat per accedir a la cova. Al bell mig del collet trobem una austera i singular creu de fusta que dóna nom al lloc. Bona vista sobre els plans de Malanyeu. El camí, ja ben fàcil i fresat baixa fent una còmoda diagonal fins a la casa del Monnell, de nova planta. Aquí deixem el PR, ja que fa una llarga marrada. Prenem la pista d'accés a la casa i baixem una estona, encadenant 3 o 4 marcats revolts. Retrobem de nou el PR i en un revolt, al peu d'una casa ensorrada deixem la pista i seguim el camí a l'esquerra.

En caminet puja ara uns metres per enfilar el cingle del Devesó, molt conegut pels escaladors, ja que la cara de Malanyeu està farcit de vies d'escalada. Nosaltres enfilem el cingle fàcilment per un caminet que va a buscar el pas del Grau, un dels pocs punts febles de l'esmolada cinglera. Creuem al vessant de Malanyeu pel Grau, passant per sota d'una característica gran roca encastada. Baixem cap al rec del Griell, que fa unes boniques bassetes, i pugem per l'altre cantó fins als peus de Sant Sadurní, a pocs metres d'on havíem començat la ruta.

La volta als cingles de Malanyeu és una excursió clàssica, fàcil i ben coneguda. Transita gairebé sempre per la carena i ofereix boniques panoràmiques de la contrada i més enllà cap a la zona del Pedraforca i els cingles de Vallcebre. És una excursió molt agraïda i amb diversos punts interessants com el pas del Griell de Cal Pigot o la Foradada, un esplèndid mirador natural. Nosaltres avui l'hem acabat d'arrodonir visitant la discreta cova dels Desertors, que ens recorda trists passatges de la nostra història recent.

Imatges