Schwarzhorn (2.928 m.) per la via ferrada

• 

  Aproximació cap a la ferrada

• 

  Al davant el cim de l'Schwarzhorn

• 

  Deixem enrere la punta Grossi Chrinne

• 

  Inici de l'aresta

• 

  Tram d'aresta plana però aèria

• 

  Arribant al cim

• 

  Lauteraarhorn, Schreckhorn i Finsteraarhorn

Tot i ser la muntanya prealpina més elevada, aquest cim no deixa de ser un bonic mirador dels grans gegants de la zona de la Jungfrau. Després de pujar amb el telecabina First des de Grindelwald comencem a pujar entre pastures cap al curiós turó herbat del Shilt, i ja per terreny rocallós fins trobar la fosca carena. Ens equipem i comencem la ferrada, primer per un tram pla, i tot seguit grimpant i enllaçant unes escales verticals. Resseguint l'aresta arribem al cim, d'amplíssimes perspectives tot i les boires.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via ferrada
• Lloc de sortida: Telecabina First Grindelwald, Oberland (Suïssa)
• Distància: 10,25 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.005 metres
• Temps: 6:20 hores
• Dificultat: B/C - K3 - PD+
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Berner Oberland Swiss Topo (1:50.000)

Itinerari

Crònica

El temps es manté força insegur a la zona de Grindelwald. Tot i les previsions més optimistes per al dia d'avui, les pluges dels darrers dies han deixat boires persistents. Malgrat tot, amb la moral ben alta, decidim dirigir-nos cap a l'Schwarzhorn, un cim modest de poc menys de 3000 metres. Tot i així és el cim més elevat dels prealps, i el més interessant, és un dels millors miradors de les grans muntanyes de l'Oberland. El camí normal puja per l'aresta sud, però triem una opció més divertida: la via ferrada de l'aresta oest.

Amb el bus urbà ens dirigim cap a l'estació del First (Firtsbahn), un llarg telefèric que ens evitarà més de 1000 metres de desnivell i que ens deixarà al camí del cim. Tot pujant amb les cistelles l'optimisme decau en veure que estem dins d'un gran mar de boira, i no es veu res enlloc. Arribem al cap d'amunt, a 2160 metres i fins i tot ens costa d'encertar el camí que cal prendre, ja que no hi ha visibilitat. Tenim l'esperança però que a mesura que el sol vagi escalfant l'atmosfera, les boires d'humitat aferrades al terra s'aniran esvaint.

Al costat de l'arribada del telecabina hi ha un restaurant i fins i tot una botigueta de records. Al peu del recinte comença una pista que comença a planejar. La seguim, sempre dins la boira. Al cap de poc prenem la bifurcació que comença a baixar cap a la dreta. Baixem lleugerament durant uns minuts, just fins al punt que la pista gira totalment en un revolt a la dreta. Un pal indicador ens assenyala el camí, així que abandonem la pista i prenem el camí que marxa de dret entremig d'una zona oberta de pastures. Comencem a pujar lleument per les pastures, i al cap d'una estona les boires comencen a trencar-se.

Ja amb una certa visió, tot i que parcial, del terreny que trepitgem, arribem fins a la zona de Chrinnenboden, on arriba un altre remuntador. A la dreta una petita però curiosa i estètica muntanyeta, el Shilt. Seguim endavant, sempre en direcció nord. Avancem uns minuts encara per zona de pastures, amb pujada moderada, i finalment el terreny es fa molt més dret i apareix la roca. Tenim davant la llarga carena del Schwarzhorn, que fins ara no havíem ni vist. Anem seguint el camí indicat fins una gran roca, on el camí es bifurca: el camí de la dreta és la ruta normal, que farem de baixada, i el de l'esquerra que puja més fort ens portarà a l'inici de la ferrada.

Comencem a pujar molt fort per una zona de tartera. Tenim ja a sobre la carena fosca, de roca esquistosa. Enmig de la carena es dibuixa clarament una marcada i ampla bretxa, cap on ens dirigim. Un darrer esforç per la forta pujada i arribem a l'inici del tram equipat, unes cadenes fàcils que ajuden a superar uns primers metres fins a dalt la carena, just enmig de la bretxa. A l'esquerra ens queda un esperó vertical i molt vistós, el Grossi Chrinne. Nosaltres però hem d'anar cap a l'altre cantó, cap a la dreta (nord-est), i ja s'intueix una fina cresta. Més enllà s'albira la part més dreta de la muntanya, equipada amb diversos trams d'escales.

Avancem un grup de japonesos enjugassats, que no paren de riure i fer-se fotos en les posicions més estrafolàries. El primer tram és ben pla, seguint la fàcil aresta. Uns metres més endavant cal grimpar un esglaó, ja assegurats al cable de vida. Entre les boires comencen a endevinar-se les puntes dels grans cims, punxeguts i coberts de neu. Ens anem acostant a la part més dreta i atractiva de l'aresta, un gran esperó de roca que ens enfilarà fins al cim. Enfilem un primer esglaó i tot seguit trobem dos trams encadenats d'escales.

Les escales que trobem no són les característiques d'una via ferrada, és a dir, no són esglaons encastats a la roca, sinó que són escales senceres d'alumini collades a la paret. De lluny tenen un gran impacte visual, enlletgint la d'altra banda bonica cresta de roca. Les escales són verticals, però sense cap mena de dificultat. Un cop al cap d'amunt de la primera, per accedir a la segona cal fer un pas lateral. Al final d'aquestes dues escales avancem uns metres de pla per l'aresta que ara és força aèria. El cable de vida, elevat mitjançant unes estaques serveix també com a passamà.

La via és en general fàcil, ja que els trams verticals estan equipats directament amb escales, i els horitzonals amb passamà. És clarament un exemple de sobreequipació, i fins i tot d'una equipació poc curosa amb l'entorn. S'haurien pogut aprofitar molt més les preses naturals i les característiques del propi terreny. En tot cas seguim avançant, i arribem de nou a un tram d'escales. En aquesta ocasió cal superar una llarga vertical dividida amb tres línies consecutives.

Superat el segon tram d'escales arribem de nou a un tram d'aresta aèria i molt bonica. Seguim el fil de l'aresta i ens anem aproximant al cim. Un darrer pas més dret on cal grimpar posa fi a la ferrada. Encara queden uns centenars de metres per assolir al cim, però el terreny ja s'aplana. Caminant sense dificultats, seguint encara el fil, arribem als 2928 metres del Scharzhorn, un petit cim situat al límit de les grans muntanyes alpines.

Entre les anades i vingudes de les boires contemplem un paisatge majestuós. Mirant cap a l'est i el sud-est distingim algunes de les puntes més significatives de l'Oberland. En primer terme el Wetterhorn i el seu veí Mittaghorn. Més a la dreta el Schreckhorn, juntament amb el seu germà d'aresta Lauteraarhorn, es mostra elegant, altiu i desafiant. No en va és un dels quatre-mils més difícils de l'Oberland, amb una llarga i esmolada aresta de roca. Més a la dreta i més lluny, treu el nas la punta esmolada del Finsteraarhorn, el cim més elevat del sector, un cim molt bonic que tenia, i continuo tenint, a la llista de desitjos.

Estem una bona estona al cim, on aprofitem per dinar tot contemplant l'excels panorama. Mentrestant arriben el grup de japonesos, que continuen fent fotos a tort i a dret en les més curioses postures. Les boires van i vénen, i entretant anem gaudint d'uns cims amb unes puntes molt estètiques que reposen sobre grans glaceres. És un lloc realment fabulós, i l'entretinguda ferrada és només una bona excusa per passar una estona divertida abans del plat fort: la gran vista cap als cims de l'Oberland.

Al cap de més d'una hora de ser al cim comencem a baixar per l'aresta sud. El camí està indicat amb senyals de pintura, i és ben fresat, ja que és un lloc força concorregut. El primer tram és més fàcil, i més avall cal mig grimpar per un tram en què l'aresta es fa més estreta, però sense cap tipus de problema. Encara més avall el camí abandona l'aresta i baixa fort cap a la dreta. Entremig d'un terreny rocós i tarterós anem baixant fent zig-zag cap al fons de l'ampla coma. Finalment convergim amb el camí per on ja havíem pujat i continuem avall. Gaudim de la bonica estètica del turó herbat del Shilt, amb el teló de fons de les grans glaceres i els cims nevats, una visió que de pujada no havíem pogut veure.

Retornem al telecabina del First, però abans de baixar, com que anem bé de temps, decidim acostar-nos fins a l'estany Bachalpsee, des d'on hi ha una gran panoràmica dels grans cims. Ja hi havíem estat feia uns dies, però amb boira. Caminem una estona cap a l'oest, però veiem que els núvols s'estan compactant i que no veurem res. No val la pena caminar gairebé una hora per no veure res. Ens quedem al mirador de Chämmlisegg, on còmodament asseguts, podem contemplar el fons de la vall de Grindelwald i els cims de tant en tant, quan les boires ens ho permeten.

Tot i el temps mediocre ha estat una ruta interessant, entretinguda la via ferrada, sense dificultat però amb l'al·licient d'arribar dalt d'un cim. I sobretot el panorama superb que des del cim es contempla, amb els grans cims de l'Oberland que treuen el nas entre les glaceres d'alçada, i molts metres més ensota la vall de Grindelwald, un lloc plàcid i verd, tenyit només per les teulades de les cases tradicionals.

Imatges